Totxanes, totxos i maons

El 17 d’abril de 1983, just l’endemà del dia que el músic Frederic Mompou complia 90 anys l’escriptor Joan Rendé, camuflat sota el pseudònim “Doctor Scòpius”, publicava  en el diari Avui una “Nota d’urbanitat” –aquest era el nom genèric de la seva secció–  que em va emocionar.

L’article es titulava “Concert de campanes per a Mompou” i feia un esment fugaç al fet que, de petit, Mompou passava moltes hores a la foneria de campanes del seu avi i que era ell qui s’encarregava d’afinar la nota de cada campana. Aquesta referència és molt evident per a qualsevol que conegui la música de Frederic Mompou, construïda a base de ressonàncies i silencis, d’inspiració i introspecció, de poques notes i molta sensibilitat.

El retall d’aquell article el conservo en una carpeta plena de records d’aquella celebració dels 90 anys del mestre. De tot el paquet el més important per a mi és la signatura tremolosa que va estampar en el programa del concert d’homenatge que el 15 d’abril se li va retre al Palau de la Música Catalana. Hi vaig anar amb el noi gran de casa –que aleshores tenia 7 anys– i a la mitja part vàrem pujar a la llotja presidencial des d’on Mompou i la seva muller seguien l’acte.

En veure el meu fill –sens dubte l’espectador més jove d’aquella nit– la seva dona li va cridar l’atenció (“Mira, Federico, quin nen més maco”, li va dir) i aleshores va ser quan em vaig atrevir a demanar-li un autògraf que –recordo que ho vaig dir exactament així– faria que el nen recordés tota la vida aquella nit.

Sincerament no sé si el noi, ara tot un senyor de quasi 40 anys, té present aquella escena. Jo, per si de cas, conservo el programa signat conjuntament amb les dues entrades de platea (fila 15) i deixo ara constància de l’anècdota que va originar aquesta preuada possessió.

I ara sí, l’article de l’eminent Doctor Scòpius en el qual, per cert, també hi surt una persona molt propera a casa (vegeu aquí) i, dissortadament, ja desapareguda: Delfí Colomé:

Concert de campanes per a Mompou

Doctor Scòpius (Joan Rendé) (Avui, 17/4/1983)

El nét del fonedor de campanes complí noranta anys. Que els déus li’n concedeixin un centenar més per tal que nosaltres puguem gaudir del benefici de la seva existència.

És alt i prim. Camina amb elegància, sempre ben vestit. Sempre discret, tímid, refinat, sensible, amb una mirada entre encantada i penetrant, de duc boscà, i unes mans llarguíssimes, que se li han afinat com tiges de bambú de tant acariciar tecles de piano. I ara jo us preguntaria: qui és?, com si es tractés d’una endevinalla. I vosaltres encertaríeu tots alhora, com uns col·legials aplicats: el mestre Frederic Mompou. Llavors se sentiria, sense saber d’on, les seves “Escenes d’infants” o potser els “Cants màgics”.

Fa uns anys l’havia vist sovint en un restaurant que hi ha mig amagat al costat del mercat de la Concepció. Recordo que la primera vegada, un amic que hi dinava amb mi me’n va fer adonar: aquell senyor que entra és en Mompou. Jo m’hauria aixecat i l’hauria anat a saludar, però sóc massa tímid per a aquestes coses, i em va fer l’efecte que ell encara més. No hauria sabut què dir-li, no se m’hauria acudit una raó per explicar-li per què l’anava a saludar i hauria fet un paper absolutament còmic. Em vaig entretenir a imaginar-me l’escena: jo davant seu i de la dama que l’acompanyava, que després vaig saber que era la seva esposa; jo quiet i ell mirant-me amb aquells ulls de geni màgic esperant que jo li digués qualsevol cosa. I una boirina suau s’anava aixecant de terra, i començava a sonar de lluny aquell “Damunt de tu només les flors” entonat per una veu finíssima, gairebé imperceptible.

L’olor d’uns popets amb suc que m’acabava de servir la cambrera va desvetllar-me del petit viatge imaginatiu. 

Tinc bons records que van acompanyats de música de Frederic Mompou. El més real és el d’un dels viatges que vaig fer a Bulgària. Aquell país que sembla impossible no té res a veure amb el nostre compositor, però jo m’estava a casa de l’amic Delfí Colomé, que en aquell temps era de diplomàtic a Sofia. En Colomé, que és abans que res un musicòleg completíssim, dialogava amb mi sobre les coses del nostre país, per un sistema indirecte però perfectament eloqüent: tocava les “Cançons i danses” de Mompou mentre jo l’escoltava.

En aquell diàleg (monòleg) musical, que es va produir gairebé cada dia mentre vaig ser a Sofia, vaig adonar-me que la música de Mompou és un missatge a cau d’orella que tradueix tot el sentiment del país amb una simplicitat essencial, amb una màgia subtil, amb un sentit poètic autèntic, quasi pictòric, antibarroc i antifolklòric, tot i aquell canemàs de música tradicional nostra. Ara ho sé: el gran valor de Mompou és que tradueix a la música catalana tota la tradició de l’esperit intimista europeu, de Chopin a Fauré, amb una originalitat vertebral sense precedents.

Per fer justícia al valor dels noranta anys de Frederic Mompou no n’hi haurà prou que tots els nostres músics l’interpretin avui. Caldria que sonessin, per un encantament, totes les campanes que fongué el seu avi i que són l’harmonia del seu esperit.

I ja posat a rememorar acabaré copiant el paràgraf final de l’article “En els noranta anys de Frederic Mompou” que vaig publicar al Diari de Barcelona aquells mateixos dies (16 d’abril de 1983):

Un instant abans del silenci, un instant després de la plenitud, la música del mestre Mompou neix i es projecta amb força resplendent a través dels temps.

Senyor Mompou: gràcies per la seva música.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!