Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Tant per la teva àvia com per mi ens has propiciat una doble estrena perquè no només has estat la nostra primera néta sinó que també has estat la primera nena que podem seguir de prop des del dia del seu naixement.

Vull dir-te amb això que la nostra experiència com a pares es centrava en els nois –ton pare i ton tiet– sense que haguéssim pogut gaudir fins fa una mica més de dos anys de les particularitats que us diferencien a les nenes dels nens gairebé des que arribeu al món.

A tot aquest context cal afegir-hi, a més a més, un factor sobre el qual jo, com a home, només puc aspirar a la condició de convidat de pedra: l’invisible (i indescriptible) lligam que s’estableix entre la mare i els fills. Un lligam que m’atreviria a dir que és encara més fort i peculiar quan uneix una mare i una filla.

Entre una mare i la seva filla hi ha tot un petit univers de complicitats i de sobreentesos als quals difícilment un home –un pare, i no diguem un avi…– hi podrà tenir accés.

És una sensació que se’m fa molt difícil d’explicar amb un mínim de trellat. En canvi m’és una mica més fàcil posar-te un exemple. Un exemple que, a més a més, és molt singular perquè es remet al primer dia de la teva vida; al moment que et vaig veure per primera vegada.

Aquell dia era diumenge i quan ens va trucar ton pare per donar-nos la notícia vàrem quedar que passaríem per la clínica cap a les 4 de la tarda. En entrar a l’habitació en mitja penombra el primer que vaig veure va ser el llit on reposava ta mare i al costat mateix el petit bressol amb tu a dintre.

Dormies plàcidament sense que el mínim brogit que va provocar la nostra arribada –i les salutacions amb la teva àvia Cathérine i amb “papi” Alain– alterés al més mínim el ritme de la teva respiració.

“Què tranquil·la que es veu”, vaig comentar. Va ser aleshores quan la teva mare em va respondre amb una frase que no he oblidat i que és la que, de fet, ha motivat tot això que ara t’estic escrivint. Va pronunciar tres paraules només. Senzilles i carregades de sentiment i saviesa: “Està molt cansada”. No va dir ‘Sembla que està cansada’ o ‘Podria ser que vulgués dormir’. No. Va dir “Està molt cansada”. Rotundament, sense escletxes, sense expressar el més mínim dubte sobre les raons de la teva serena migdiada. Perfectament coneixedora, en acabar el trajecte que tu i ella havíeu compartit durant nou mesos, de com et senties: molt cansada.

En aquell moment vaig entendre que aquell món misteriós i desconegut que obria davant meu –progenitor només de mascles– la teva condició de nena es complementava amb la confirmació del meu paper de perpetu espectador silenciós i admirat dels reflexos que de tant en tant m’arribarien d’aquell lligam invisible que t’unia amb força ancestral –tel·lúrica, quasi– amb la mare. Una força que ens remunta a les fonts més profundes d’aquest miracle que denominem vida.

Avui més que mai celebro, estimadíssima Mila, la teva condició de dona. La celebro i la venero. I ja et pots considerar dipositària de la part d’enveja que encara ara sóc capaç de sentir per tots els secrets i misteris que et lligaran a la gent del teu futur. Aquella per a la qual jo seré una ombra fugissera. Un record, amb sort.

Fins a la propera carta.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!