Totxanes, totxos i maons

Uns pares estan molt amoïnats perquè el seu fill de 9 anys encara és l’hora que digui un sol mot. Tots els metges als quals han acudit els han dit el mateix: “Aquest noi és absolutament normal. Tranquils, que ja parlarà”.

Un dia, tot sopant, el noi demana: “Em passeu la sal, sisplau?”. Gran sorpresa dels presents “Parles!!!! ¿Com és que has estat callat tots aquests anys?”. I, sense immutar-se, el minyó va respondre: “És que fins ara tot havia estat correcte”.

Aquesta historieta, que fa una pila d’anys em va explicar el bon amic Q. T. em ve a la memòria cada vegada que algú, parlant del nostre imparable procés cap a la independència, em diu que troba que la gent està una mica adormida. Que no es veu que el personal es bellugui.

És quan sento arguments com aquest que penso que a diferència dels polítics, els tertulians o els periodistes -que necessiten brega contínua per fer la impressió que la cosa es mou (en un sentit o en altre)- la gent del carrer, els que ja portem dos Onzes de Setembre dient la nostra (i preparant el tercer) tenim molt clar què volem.

Ho tenim tan clar que no ens cal que ningú ens vagi burxant perquè no perdem tensió. Precisament la gràcia -i la força- del procés que ens portarà lluny d’España rau en això: que la gent sabem perfectament què volem, què hem de dir, amb quina força hem d’actuar i quan ho hem de fer.

Tot va seguint el seu procediment correcte i, per tant, com el vailet de l’acudit, mentre tot vagi com cal no tenim res a afegir al (massa) soroll que ens envolta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!