Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Després de quasi set setmanes d’acudir puntualment cada matí a dos quarts de nou, avui serà el primer dia que no aniré a fer rehabilitació a les instal·lacions que la Mútua Asepeyo té al carrer de Casp de Barcelona. Recordareu que, tal com vaig explicar aquí, just una setmana abans de jubilar-me em vaig fotre de morros pel passadís de la meva feina amb el resultat del trencament del tendó Supraespinós de l’espatlla dreta.
No és que estigui ja curat de la lesió. Per desgràcia, a diferència dels ossos -que se solden- l’única manera de compondre un tendó que s’ha trencat és operant i cosint-lo, solució que tots els metges que he consultat em desaconsellen vivament. En primer lloc per la meva edat i en segon lloc perquè, afortunadament, les limitacions a la mobilitat del braç que m’han quedat són mínimes i pràcticament no afecten la meva activitat normal.
De fet, quan ara fa més o menys mig any vaig començar a preparar llistes de les coses que faria un cop jubilat vaig posar en un lloc preferent la visita diària al gimnàs i la piscina del Club, del qual sóc soci des de fa més de quinze anys. Ara disposo d’un motiu de pes per no trair aquells bons propòsits.
En els quaranta-cinc dies que he estat en mans dels fisioterapeutes d’Asepeyo m’he adonat que aquells seixanta minuts matiners de força i estiraments eren també un privilegi perquè em permetien allunyar-me del mòbil i de les feines de cada dia per concentrar-me només en l’esforç de cada exercici i en la manera de complementar adequadament el gest amb la respiració. Res més.
Recordaré de manera molt especial les sessions de vint-i-dos minuts de mitja penombra, quietud i silenci -un veritable oasis, vaja- amb un aparell enganxat a la zona lesionada que m’anava enviant ones d’escalfor d’allò més salutíferes. Varen ocupar les quatre primeres setmanes del tractament i us puc assegurar que les esperava amb candeletes. Quin luxe, Déu meu… Vint-i-dos minuts per pensar i no fer res més!
No cal dir que hauria preferit no haver de passar per l’experiència però, ja que les coses són com són, he de dir que conservaré un excel·lent record dels fisioterapeutes Raül i Isabel i del doctor Cester, que han estat els encarregats de fer tot el possible perquè aprengués a adaptar-me a la nova situació de la meva espatlla i a fer-me a la idea que en la meva agenda faré santament de reservar cada dia una hora a reforçar la musculatura de la meva espatlla lesionada.
Al final encara resultarà que faig goig abillat amb samarreta imperi i calça curta…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!