Totxanes, totxos i maons

Estan cagats. O si us agrada més, estan atònits, estupefactes. No se’n saben avenir. Després d’anys i panys amb allò tan bonic i entranyable de la voluntat de fer pedagogia (sempre per una banda, mai recíproca) ara no s’expliquen què ha passat, ni per què, ni qui ha sigut que ens ha enredat, als catalans, per decidir-nos a donar el cop de porta i fotre el camp del “acervo común” tan aviat com ens sigui possible.

Els hem trencat els esquemes, sí. Però sobretot han entès que la cosa va de bo. Que no anem de catxa. Són moltes dècades d’autarquia mental i de considerar-se infalibles les que ara els peten als nassos. I, com un boxejador sonat, van etzibant cops a cegues contra tot el que es belluga ignorant que, de bona part del que ara està passant, ells n’han estat els principals instigadors.

Tota la vida em penediré de no haver fotografiat una pancarta que l’Onze de Setembre d’enguany vaig veure al passeig de Gràcia. No era, ni de bon tros de les més grans, estava escrita en castellà i deia el següent: “Vuestro odio = nuestro adiós”. Em sembla impossible resumir en menys espai els motius de tot el que ara estem vivint.

I estan molt ofesos. Per això despleguen tot el seu arsenal d’arguments en un to que transita per l’estret corriol que separa l’insult de l’amenaça. Entre la taverna i la caserna, vaja.

Estan cagats. I, ben mirat, potser jo també ho estaria en el seu cas. Perquè més enllà del xivarri i l’improperi intueixen que se’ls acaba la moma. Que el magnífic negoci que Catalunya ha estat per España se’ls esmuny entre els dits.

Estan estupefactes. Tu diràs! Si comptem que Catalunya representa entre el 18 i el 20 per cent del PIB de tot l’Estat ja em direu si no tenen motius per estar-ho, d’acollonits. ¿Sabeu per què la Gran Bretanya és molt més tolerant amb la possible marxa d’Escòcia? Perquè allí els magnífics negocis van en sentit contrari al d’aquí: Escòcia amb prou feines arriba a representar el 8 per cent del PIB britànic.

A favor nostre tenim que a Europa (i al món) cada dia que passa ho veuen més clar. Compte, però, que España no ens ho posarà gens fàcil. Estan cagats i a fora estan cada vegada més desprestigiats, però tard o d’hora es refaran. I quan siguin capaços de posar damunt de la taula alguna cosa més que les vísceres serà quan caldrà filar prim i no fer ni una passa en fals.

No oblidem que per España el “problema vasco” sempre s’ha reduit a un afer d’ordre públic. El que de debò els angoixa -ara i sempre- és la nostra desafecció. El “problema catalán”, com si diguéssim…

Perquè els toca “las esencias”, sí. Però, sobretot, la butxaca.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!