Totxanes, totxos i maons

L’Ester va començar a trobar-se malament fa uns dos anys. Al principi tenia pèrdues de concentració, poc després s’hi varen afegir problemes de coordinació i orientació. Tot plegat ho va atribuir a una possible reacció depressiva per l’estrés de la feina i mentre estava de baixa va demanar el trasllat a una altra feina que li permetés recomençar amb noves energies dintre de la mateixa empresa.  (n’hi ha més)

La notificació que li concedien la plaça que havia sol·licitat va arribar, però, massa tard. A aquelles alçades l’Ester ja sabia el diagnòstic del seu mal -un tumor al cap- i havia iniciat -ella i l’Antoni, el seu company- un llarg calvari d’hospitals i intervencions.

L’Antoni, sabedor des del primer moment de la gravetat de la situació, no va abandonar l’Ester ni un sol instant. Va deixar la feina, els llibres, els seus estudis, les col·laboracions… Tot allò que podia allunyar-lo del costat de la seva estimada va anar quedant abandonat, interromput indefinidament.

La malaltia cada vegada feia més difícils els ponts de comunicació entre l’Antoni i la seva dona. Tot i això ell no va abandonar mai el seu lloc al costat d’aquell cos cada vegada més castigat, més inert… I els diversos centres mèdics que anaven acollint l’Ester es varen convertir en la seva casa.

L’Ester es va morir el dijous i ahir per la tarda els amics i els companys de la feina vàrem assistir a la cerimònia de comiat. L’Antoni, prim, desmillorat, amb la pell blanquinosa a causa de tantes hores d’hospital, ha pogut acompanyar l’Ester fins al final del seu camí. “No ha estat mai sola i s’ha mort dolçament”, em deia.

I jo li pessigava la galta i li tocava el clatell mentre li deia “Ànim, Antoni!” i pensava -amb consol, amb respecte, amb admiració- que en aquest món tan estrany que ens ha tocat de viure encara hi ha lloc per a les històries d’amor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!