Totxanes, totxos i maons

Des que fa anys es va implantar la moda de parlar de “cava” cada vegada que ens havíem de referir al xampany de tota la vida em vaig conjurar a no fer el joc al nou -i horrible- mot.

Per raó de tradició, és clar, però sobretot per motius fonètics: ni punt de comparança entre el so festiu i esclatant de “xampany” i la tonterieta pixa-freda de “cava”. Per això he tingut una gran alegria quan, repassant els diaris de les darreres setmanes, he trobat a l’AVUI del 23 d’agost…  (n’hi ha més)

… un article del periodista Josep M. Pasqual que reprodueix gairebé fil per randa els meus sentiments sobre aquest escumós assumpte.

El podeu trobar aquí i, per si us fa mandra canviar de pantalla, us el reprodueixo a continuació:

“Sobre el xampany”, Josep M. Pasqual
(AVUI, 23 d’agost de 2010)

La permanència de la paraula xampany en l’àmbit del llenguatge col·loquial al nostre país és un indici raonable que la llengua catalana manté viva la resistència a la desaparició. Va ser fa uns quaranta anys, a cavall de les dècades dels seixanta i els setanta, que, fruit del nou (nou per a nosaltres) marc legal europeu, del blindatge dels imperis econòmics i del desarmament lingüístic, cultural i nacional de Catalunya, que es va gestar la substitució del mot xampany pel de cava.

La renúncia a dir-ne xampany ens va agafar desprevinguts perquè “tot estava per fer i tot era possible” (si fa no fa, com ara), però no ens va semblar que haguéssim de gastar la munició en una batalla tan inútil com salvar el mot xampany (malgrat els esforços del tàndem Espriu-Raimon: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”). Per acabar-ho d’adobar, no només va ser la renúncia a dir-ne xampany (una paraula, aleshores, d’ús absolutament comú a totes les cases i acadèmicament normativa), sinó que va ser la substitució per la paraula cava (primer precedent d’un model mal entès de bilingüisme que potencia els calcs de les llengües espanyola i catalana).

Perdent la paraula xampany, la llengua catalana perdia una paraula carregada de connotacions pròpies (fonèticament i fonològicament, la lletra i el so “x” a principi de paraula i el dígraf i el so “ny” a final de paraula, i, sociolingüísticament, la universalització del mot mateix, un autèntic referent universal). I guanyant la paraula cava, la llengua catalana s’assimilava a la llengua espanyola (el mateix oral i el mateix escrit) i, sociolingüísticament, es produïa una autèntica cohesió, pel mètode de la igualació, de les dues llengües.

Una de les darreres edicions del diccionari Fabra, la del 1977, encara definia l’accepció xampany com a “vi escumós, elaborat a l’estil de Champagne”. Avui el diccionari del l’IEC defineix l’accepció xampany com a “vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya”. La subtilesa de la definició invalida anomenar xampany al vi que no estigui “produït a”, a diferència de quan es podia anomenar xampany al vi “elaborat a l’estil de”.

A més de perdre’n el nom, del xampany, n’hem perdut el ritual. Originàriament hi havia tres únics moments a l’any en què es consumia el xampany de manera ritual. Nadal, Cap d’Any i les revetlles. I, aleatòriament, també amb motiu d’alguna celebració especial (natalicis, onomàstiques, casaments o batejos). La indústria xampanyera, a més de substituir el nom va instituir el cava com a beguda, si no diària, com el vi o la cervesa, sí com a beguda sovintejada. Qualsevol ocasió era bona per obrir una ampolla de cava. A partir d’aquí va venir la socialització del cava i, amb ella, la banalització per un costat i, per l’altre, l’elitització.

Durant molt anys he deixat de beure cava perquè fa mal de cap i té un preu abusiu amb relació a la qualitat i, també, perquè l’esnobisme de curta volada aconsella prendre’l en copa de flauta en comptes de copa plana. I aquest és un altre dels grans errors del progrés. És impossible cronològicament que la copa plana derivi del motlle obtingut a partir del pit de Madame Pompadour, de Maria Antonieta o de Josefina Bonaparte, però la possibilitat que aquestes senyores haguessin pogut prestar les sines per al plaer indescriptible de beure xampany mereixeria una presa en consideració per part del Comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!