Totxanes, totxos i maons

Un tros del meu temps d’aquestes vigílies del canvi d’any el tinc ocupat amb la posada al dia i el tancament d’una pila de llistes que, sense adonar-me, vaig confegint al llarg de l’any.

Ara mateix en tinc tres entre mans: la de les Totxanes més visitades de desembre, que penjaré demà a la nit, la dels meus discos catalans preferits de 2009, que penjaré el dia 1 a primera hora i el resum literari de l’any per al meu article a Serra d’Or i l’Anuari de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Sóc un fanàtic de les llistes. És una dèria que tinc des de fa bastants anys i estic segur que la seva observació detallada faria les delícies d’algun psicòleg argentí d’aquests que sovint deixen anar les seves homilíes en el programa del meu admirat Gaspar Hernández.

Una dèria que, a més a més, creix ja que la setmana passada en vaig obrir una de nova dedicada als noms de forns a Barcelona. Un gremi en el qual des de fa un temps sovinteja la tonteria.

Quan jo era petit i tot tenia molta més lògica anàvem al forn de la senyora Elvira i del seu fill Ramon –“Panadería Sepúlveda”– o al de “la guapa” (segons li deia mon pare): el “Horno Moderno”, a la Ronda de Sant Antoni. Ara no.

Ara hem d’anar a indrets amb noms carrinclons o redundants com “L’avi Pau”, “El yayo Joaquín”, “La baguetina catalana”, “Fet a casa”, “El fornet d’en Rossendo”, “De casa”, “La fleca de tots”, “De tot al forn”, “Panet” o “L’art del pa”, per esmentar només la collita que he fet de Nadal ençà, que és quan he començat la llista.

Altres llistes que vaig confegint són els rècords de 100 i 200 metres llisos (i les velocitats en quilòmetres per hora que cada nou rècord suposa), les cançons que voldria que sonessin en el meu funeral (ja vaig per la cinquantena; “una animalada”, diu l’A.), els cervells més ben moblats del país (de moment tinc una vintena de noms que no revelaré), les millors definicions dels encreuats de La Vanguardia, frases típiques de les pel·lícules (“Estarás satisfecho: ya has hecho llorar a tu madre”, “Se pondrá bien”…), eslògans publicitaris antics (“Vicks Vaporub, se frota y basta”…), toponímia amb “empaque” (Peñaranda de Bracamonte (Salamanca), Villalibre de la Jurísdicción (León), Navarredonda de la Rinconada (Salamanca), les coses necessàries per sortir de viatge (tres pàgines fins ara), les efemèrides i els esdeveniments de 1950 ençà (quasi noranta pàgines entre els familiars i els de caire general), monovocàlics (“cantamañanas”, “que te deje de querer”…), mots que haurien de ser al diccionari (“desfatxatés”, “despilfarro”, “sinvergüensa”…), contrapets de fabricació pròpia (Maria de la Jau Paner, Tònica Marribes, Charme Cacón, Fúria Neliu, Nosa Rovell…), agrupacions de cinemes de la meva infantesa (Bohemio y Galileo, Montecarlo, Niza y Aristos, Astoria y Cristina…) i aturo la llista de llistes per no allargar-me més.

Ai, no, perdó. L’allargo una micona més amb l’apartat d’actualitzacions de cada 31 de desembre: l’índex de l’Ibex-35, el que marca el comptaquilòmetres de la Vespa i el que marca el del cotxe.

Algú em demanava no fa gaires dies que al costat de la llista de discos que més m’han agradat de l’any que s’acaba posés la de llibres que més m’han interessat. Fins ara no ho he fet perquè considerava que les meves crítiques al diari substituïen la llista però no descarto que amb el nou any -i després de la meva pseudo-retirada (vegeu aquí)- m’hi posi.

De moment us deixo unes quantes recomanacions de llibres que han passat recentment per les meves mans:

* “Londres nevat”, Jordi Llavina (Amsterdam). Un cas curiós el d’aquest xicot: hi ha crítics que el tenen en un altar i uns altres que l’odien (literàriament) a mort. Jo més aviat tiro cap a la banda dels favorables, però sense escarafalls. En tot cas diré que “Ningú ha escombrat les fulles”, editat el 2008, va ser -al meu parer- un dels llibres més remarcables de l’any i que aquest d’ara m’ha agradat encara més.

* “Fin”, Daniel Monteagudo (Acantilado). Un llibre que jo -i molts- hem descobert gràcies a un fervorós article de (precisament!) Jordi Llavina a La Vanguardia. Altament recomanable.

* Exposició Monzó, a Arts Santa Mònica. Una de les opcions més intel·ligents que ofereix en aquest moment la cartellera d’exposicions a casa nostra. En parlaré amb més detall d’aquí a uns dies. A part de la visita us recomano l’esplèndid catàleg (29 euros). A mi, de retruc, m’ha portat a rellegir “La ciutat interrompuda”, de Julià Guillamon (La Magrana), comissari de l’exposició, i “Nosotros, los malditos”, de Pau Malvido (Anagrama).

* “El vértigo de las listas”, Umberto Eco (Lumen). Vejam si endevineu per què.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!