Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Després de la seva jubilació el 1978 i fins a la seva mort, ara fa set anys, amb el Tiet i la seva muller ens vèiem tres o quatre cops l’any. Venien a dinar a casa o anàvem nosaltres a la seva. Una d’aquestes visites -ritual de cada estiu- era al seu apartament de Palamós, un pis no molt gran però gairebé en primera línia de mar i amb unes esplèndides vistes sobre tota la badia. Arribàvem a mig matí, passàvem per la platja si en teníem ganes i després anàvem a fer un bon tec. Sempre acompanyats pel doll incessant de la conversa del Tiet. No era cap magnat però vivien acomodadament i es cuidaven. Un cop l’any feien un viatge fora de temporada (sempre per Europa, no vaig aconseguir encomanar-los la meva fascinació pels Estats Units), tots dos gaudien de bona salut i el seu coeficient d’angoixes i maldecaps -econòmics o d’altres tipus- era inferior a la mitjana. Ja vaig dir ahir que no varen tenir fills.

El Tiet era un mestre de la dialèctica. Tenia opinió sobre tots els temes que se li plantegessin. Una opinió, val a dir, raonada, raonable, intel·ligent i sovint original. O, si més no, una opinió que s’allunyava del que ara en diríem pensament únic o idees políticament correctes. No sé què donaria ara mateix per sentir-lo opinar a propòsit del nou Estatut i de tota la comèdia negociadora que aquests dies els nostres parlamentaris estan representant a Madrid.

Feia goig sentir-lo parlar -el to de veu, el gest, les pauses…- i de tant en tant fer una ullada a la seva muller. Se’l mirava silenciosa i amb la cara de qui ja ha sentit altres vegades aquelles argumentacions però, alhora, amb un poc dissimulat component d’orgull cap el seu home. Un orgull que esclatava quan, en arribar a les conclusions del seu discurs (unes conclusions sovint força originals que ella ja coneixia), puntejava l’escena amb un “On vas a parar, Joaquim. On vas a parar. Sort que aquests nois et coneixen, que si no…”

Pel que ens va explicar un dia, el seu aprenentage de l’esgrima dialèctica el va fer durant els anys que va estar tancat a la presó. Per matar les llargues hores d’inactivitat va crear un grup de discussió amb altres represaliats com ell. Començaven triant un tema i després es repartien en dos bàndols: els que defensaven l’opció A i els que defensaven la B. Es tractava de bastir una argumentació prou sòlida i raonada com per defensar la posició que t’havia tocat i rebatre la contrària. Quan el debat arribava al seu final per esgotament argumental els dos equips s’intercanviaven els papers i tornaven a reprendre la brega.

Només hi havia un tema sobre el qual el Tiet no feia mai cap consideració: la religió. Practicava un perfecte agnosticisme que, tolerant, respectava profundament les creences dels altres i mai es posava a discutir-les. Per molt que Franco entrés a les esglésies “bajo palio” i els bisbes haguessin beneït els canons dels feixistes. En política, en canvi, era una màquina. Catalanista fins al moll de l’os, més que convergent -no crec que tingués cap carnet, tret del de conduir i el del Barça- el Tiet era un devot admirador de Jordi Pujol. Fins i tot quan el 1996, arran de la victòria del PP per majoria simple, es va subscriure el famós “Pacte del Majèstic” va ser capaç d’explicar-nos fil per randa els motius pels quals, al seu parer, el seu admirat Jordi havia fet el millor que en aquelles circumstàncies es podia fer. Sort, però, que el Tiet ja no hi era quan en les eleccions següents -aquestes ja amb majoria absoluta del PP- Pujol va continuar mantenint el vergonyós i vergonyant pacte amb l’Aznar i la seva caterva. Així ens va anar…

Quan a principis dels 80 -jo ja havia deixat el ram de la construcció- vaig començar a escriure als diaris i a fer un programa de ràdio el Tiet es va convertir en un secret seguidor meu i quan ens vèiem aprofitava per comentar-me les coses que jo havia escrit. El millor de tot, però, era quan m’exposava detalladament les seves idees sobre els temes més variats que es puguin imaginar per si em servien per divulgar-les. I sí, puc dir que tres o quatre dels articles que per aquella època vaig escriure al Diari de Barcelona estaven inspirats en coses que m’havia comentat ell.

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!