Totxanes, totxos i maons

“… No vull pensar quin respecte poden inspirar els pocs fidels catòlics (els protestants no sé què fan) que, en arribar la quaresma, practiquen encara els vells dejunis i abstinències: allò mateix que respectem en els altres ja fa temps que en els propis sol inspirar burla o menyspreu. I ja no creiem en la bondat de la privació, si no és per raons d’estètica o de dieta.”

Això m’ha portat a la memòria una multitudinària i celebradíssima sessió de meditació col·lectiva dirigida per un lama que es va organitzar fa cosa d’un any al Fòrum de Barcelona per mitjà del programa radiofònic de Gaspar Hernàndez “L’ofici de viure”. Recordo que el TeleNotícies es va fer ressò de l’esdeveniment i que els assistents valoraven davant de les càmeres l’edificant experiència que acabaven de viure com una cosa fantàstica que els amarava cosa de no dir d’harmonia còsmica i d’equilibri solidari.

La meva pregunta -que em sembla recordar que també va formular Salvador Cardús en el seu article setmanal a l’Avui- és quantes conyetes i quants escarafalls no hauríem escoltat per boca dels mateixos que es varen aplegar per meditar a l’empara del bon pare Buda si el que s’hagués organitzat hagués estat el rés d’un rosari amb el complement obligat de les lletanies que vénen a ser una versió occidental d’aquella sonsònia tan prestigiada entre els nostres cosmopolites que fa “Hare Krishna, hare, hare…”

És el que deia Pere Calders: “De teves a meves…”

Seguim: en un  altre article, titulat “La sagristia i el sagrari”, Joan F. Mira es fa creus quan llegeix en una novel·la americana traduïda al català que una monja “travessà l’església i en passar davant de la sagristia va fer una genuflexió”.

“Està bé que la separació Església-Estat funcione raonablement, està bé que l’educació religiosa no siga obligatòria, està molt bé que la secularització de la societat haja fet els progressos -escassos, segons com- que havia de fer. Tot això està molt bé. Però que la cosa arribe a certs extrems, ja no està tan bé. Que una persona passablement culta confonga el sagrari amb la sagristia, això ja és alarmant. Qualsevol dia confondrem el campanar amb la trona, i ja m’explicaran on anirem a parar.”

Confesso que ho desconec, on anirem a parar, estimat mestre Mira. Segurament al pou de la ignorància més depriment. En tot cas el que sí que sé és que ens hi precipitem a una velocitat gairebé supersònica. Ara fa un any (vegeu aquí) deplorava en aquestes Totxanes una espifiada monumental que vaig trobar en la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi. L’autor, Pep Coll, confonia la Mare de Déu, Santa Anna i Santa Isabel en un lamentable poti-poti que va passar totalment desapercebut als il·lustres membres del jurat i als no menys il·lustres mecanismes de control de qualitat de l’editorial Proa, que va posar el llibre al carrer.

La caiguda lliure, però, continua. Ahir mateix llegia en la pàgina 3 del número de març d’una de les poques revistes mensuals catalanes dedicades a la cultura un article del seu director que, sense ell saber-ho, reinventa el Gènesi, el primer llibre de la Bíblia.

Escriu el personatge: “Déu va fer un brillant treball el cinquè dia de la Creació, l’obra de la seva vida: l’Home. Però no li va quedar bé. Som el resultat d’un experiment diví incomplet. Ell descansa des del setè dia…”

Estic temptat a preguntar-li a aquesta mostra vivent -i, ai las, escrivent- d’allò que defineix com “experiment divi incomplet” en quins afers li sembla que es va entretenir Déu el sisè dia. Just abans de posar-se a descansar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!