El Camp de Túria

Independència, llengua, escola i república

Homenatge a la llengua de Josepa Montagud

0

“Ja fa un temps que em vaig decidir a fer un poemari sobre la llengua. En primer lloc, i com en altres ocasions, vaig pensar en el títol de l’obra. Un títol que mostrara el meu amor, la passió que pose en la seua defensa, en el seu conreu, molt d’amor. Vaig començar a escriure’l pensant en els problemes que tenim els catalanoparlants, a banda del munt de menyspreus totals i continus que s’acumula al País Valencià. A mesura que anava creant un poema, em va sobreposar la idea de fer versos sobre gramàtica de la llengua, també d’homenatges a persones que, com m’ha ocorregut a mi, estimen el valencià i lluiten per ell. Mai els podrem agrair prou la seua militància lingüística. En resum, el llibre és un cant ple d’admiració per la nostra llengua. Fem-li molts besos.” JOSEPA MONTAGUD

Avui presentarà el seu llibre a l’Ateneu de Bétera, hi recitarà els versos homenatge a la llengua dels valencians, acompanyada de la viola de Roda d’en Brauli. Si no us ho voleu perdre, a partir deles 19.00 a la Plaça del Mercat, 5.

“Una besada a la llengua” és una publicació d’Onada edicions

Si fóra una oficina de violadors, encara

0

Els tribunals espanyols no paren, d’acaçar llengües, coneixement i fins i tot educació. Fins que aterren qualsevol dignitat, o dret humà, o un mínim d’aire de llibertat. D’això, de perseguir els drets dels valencians ( o de qualsevol que no siga espanyol) n’estan entrenats, contents, feliços de la feina que els eleva al cim més alt del feixisme. Pagats i cofois de traslladar les pitjors idees humanes fins enllà del segle XXI, amb el franquisme i l’empara que el protegeix, através de lleis, interpretacions, fiscals i juges, i mitjans, i policia i església i tota la caguera que ho acompanya.

Avui han torpedinat una oficineta de drets lingüístics que els valencians de bona fe havien obert per defensar les miquetes de la llengua que ens queda, ara mateix. Sí, els jutges espanyols no en tenen prou amb le reculada de l’ús de la llengua, no en tenen prou amb la prohibició de les televisions del nostre país, si parlen en català. No en tenen prou de prohibir la llengua als jutjats (si vols tenir cap possibilitat), no en tenen prou de la burla que en fan les casernes, l’església pedòfil valenciana, les farmàcies, o les plataformes i xarxes d’arreu… No en tenen prou i no en tindran mai prou, fins que no ens morim, agenollats i despullats, davant uns pius d’oci tan immensos.

Ara fins i tot, els mitjans públics espanyols ja destinen els recursos a burlar-sen, bo i sabent que aquells programes i els seus mitjans els paguem nosaltres, amb tats diners com ens roben, els filldeputa. Espanya, no ho oblidem, ens robarà sempre, i se’n burlarà. Amorrats com ens tenen, el psoe, podemos i més encara…

No hi ha cap remei contra aquest càncer que és espanya, cap més que la independència, i encara bo si es moren pel camí. Ells. O si van a cagar a la via. El paper de torcar-se el cul també el pagarem nosaltres, mentre no marxem de la sangonera i la sagnia.

Ves que era una oficineta de no res, MH i honorables que els heu aprovat els pressupostos: una cosa d’un armariet, una guitxeta, un llum i la fotocopiadora, per defensar-nos dels atacs brutals. Però no. Ni això. Amb espanya, els violadors, els agressors, els criminals, poden anar amb total llibertat pel món, agredint-nos i violant les dones, en canvi que els jutges els llepen les ferides i els defensen, perquè d’això és la guerra: ni drets, ni llibertats, ni llengua ni aigua. Als valencians, ni aigua. Ves el missatge dels criminals de la justícia espanyols.

I encara els aprovem els pressupostos, i els llepem el cul, i els portem el paraigua i parem les mans per si els agafa diarrera.

Una oficina de violadors hagués tingut més èxit, encara la permetria aquell percal de justícia. Però de drets, de llengua, de dignitat… Home, els valencians, el dimoni sou!! I ves que els jutges tindran nom, i llinatges, i família… i una diarrera feixista que els cau fonda, del forat del cul.

—A la merda! A la merda!

 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Els catalans, si faran riure

0

De primer, la constitució de la Mesa per la república del país:

“Diumenge farà quinze dies, es va constituir al Mas del Conte (Rosselló), l’Assemblea de Representants del Consell per la República Catalana. [Llaor i glòria]

La reunió és va desenvolupar com una seda, amb bona harmonia, alt contingut polític i mostres d’entusiasme dels assistents, amb molt bona predisposició per a la feina i la lluita, i amb una mitjana d’edat que l’autor d’aquest apunt estima inferior als 50 anys (cerqueu la foto panoràmica adjunta). En representació dels valencians, el professor Josep Guia va fer una intervenció (cerqueu la foto) defensant que l’acció política interior del Consell es referirà al conjunt dels Països Catalans, és a dir, a la nació catalana completa. Ho va dir també d’acord amb Jaume Sastre, representant per les Illes, que hi era present. De fet, tots dos i Maria Costa, representant per la Catalunya Nord (elegida Vicepresidenta primera de la Mesa de l’Assemblea), ja s’havien fet de notar en els preliminars de l’Assemblea (segons que va aparèixer al Diari de Balears). La intervenció va anar seguida d’un gran aplaudiment i de l’acceptació explícita de Toni Comin, en nom del Govern (del govern a l’exili, naturalment).

El més important d’aquesta primera reunió de l’ASSEMBELA DE LA REPÚBLICA, ‘la cambra de l’independentisme català’, com en qualsevol parlament del món, ha estat l’elecció de la Mesa, amb un resultat exemplar, de diversitat de ‘Front Patriòtic’. N’hi ha que n’han fet notícia, i piulades:

https://twitter.com/JosepGuia/status/1460183167210561542

Per cert, que l’ASSEMBLEA ha fet públic també el seu compte oficial de Twitter: @ARepresentants

Si cap de vosaltres encara no s’ha inscrit al Consell per la República, feu-ho. A començament d’any vinent, hom farà una reunió presencial, convocant tots els inscrits del País Valencià, per tractar de temes d’actualitat política i, particularment, de la constitució de la Delegació del Consell al País Valencià i de la formació de Consells Locals.

Si sabeu també de cap inscrit al Consell que no haja rebut aquesta informació, serviu-vos-en, digueu-li que ens ho faça saber a: grupimpulsorpv@protonmail.com

Salut i República, signatura (València 19-11-21)

 

 

Ara, la formalització del riure…

[Uns dies abans d’una nova derrota al parlament de la catalunya provincial, en pactar els autonomistes amb els espanyols totes les renúncies protocolàries i l’acceptació per continuar robant-nos la dignitat, la democràcia i els diners.]

Autonomia de ginolls, pacte erc+comuns155 (Barcelona 23-11-21)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Els valencians, quant de temps farem riure?

0

Els mateixos partits que aproven els pressupostos espanyols, que fa cent anys que castiguen els valencians, tornen a convocar una manifestació de queixa: ai, ai, em fa mal ací! ai ai, no tenim prou diners, que no, que no, ai ai…! I la pena i la queixa acontenta els panxacontents, els pessebristes simulen com de malament estem i, sobretot, els fidels dels partits espanyols, que són autèntics defensors d’una política covarda i agenollada: a la passejada lúdica de dissabte sembla que anirà fins i tot el psoe, podemos, els pollastrets i fins i tot les gallines lloques, tan ben parits tots per enganyar la democràcia i els diners: eviten de perseguir la corrupció dels borbons en canvi d’acaçar escriptors, músics, mestres o activistes. El psoe és l’anima cristiana de la processó, pobrets: atia el clavegueram i la inversió militar, l’abús contra la decència, que a espanya serveix per a mantenir els criminals, els franquistes, els jutges, els retors, els violadors, tot el calaix i el furgó modèlic, els santots… Però en canvi, a València, els mateixos que permeten a espanya el crim, van de víctimes, pobrets, eixiran al carrer, sí, però no demanaran sinó les molles, les engrunes; ni la crosta ni el pa sencer, no demanaran, perquè això fóra molestar l’amo, enfadar-lo, dir-li que volem una veu pròpia a Europa i al món… No, segons espanya, els valencians només podem aspirar a fer-hi de criats.

Els valencians, pobres, tampoc no tenen la culpa, de tenir uns governs corruptes i uns polítics mediocres, uns aprofitats dels valencians mateix, incapaços de guiar-los en favor dels drets, de la democràcia i de la llibertat. Després de tants anys i segles pegant-nos, castigant-nos, tenim la submissió tan apresa i tan ficada a dins que ja sabeu com costa de traure’ns el peu espanyol del coll, que ens amenacen per tot, i encara ens diuen que tenim la culpa. I ells, els espanyols, vivint del cuento i del nostre treball, si hom podria arribar a ser tan malparit i carregat de cinisme. I perquè ningú no se’n queixe o se n’isca del solc, ja tenen els jutges i la policia per fer-li pagar la gosadia. Casernes, esglésies, jutjats, esports, reiots, i fins i tot l’escola, són models de repressió contra qualsevol veu que vulga denunciar una realitat que depassa de sobres el pitjor dels malsons.

Combatre la injustícia, la merda d’uns tirans que volen continuar burlar-se’n dels valencians…

Mentrestant, com diuen el psoe i podemos,  traieu a passejar l’aviram, però a la nit no us oblideu de tornar-lo al corral, a fer bondat i pondre ous.

 

L’Institut presentarà dues obres imprescindibles

0

Divendres, a Riba-roja, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, d’un tret matarà dos pardals, que hom podria dir també gorrions, sense badar o escletxar-se. Són dues obres recents, l’una més que no l’altra, que no havien pogut arribar al públic en general per problemes de la pandèmia.

De l’un costat, el llibre d’història de la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, que valdria per explicar la història del país sencer. Obra testamental del mestre Ferran Zurriaga, que explica la història dels valencians de manera didàctica, clara, honesta i fidel sobretot als vençuts: perquè la història, ja m’ho perdonareu, en parlar dels valencians és una vida de vençuts, els uns damunt dels altres, drets o colgats. I si ningú us diu el contrari, menteix o en trau benefici, del cinisme i d’enganyar-vos.

D’una altra banda, l’Institut farà la primera presentació en públic del Número vuit de la revista Mirades, un especial sobre la por de la sostenibilitat. Amb aportacions de molt d’interés de Ricardo Almenar i Antoni Marzo, entre més experts. Amb el rodar de la cimera climàtica, i els lladregots que tenim al capdamunt dels estats, l’estafa és servida. Per això fóra d’interés que us aplegàreu a aconseguir aquest número extraordinari, que també fa dos especials sobre l’escola i els mestres (absteniu-vos els covards) i la memòria dels valencians.

Totes dues obres, si és que viviu i us sentiu del Camp de Túria, o potser que us en volgueu sentir algun colp, són imprescindibles de tenir a casa i llegir-les.

DIVENDRES 19 DE NOVEMBRE, 19.00 CENTRE SOCIAL, SALÓ D’ACTES RIBA-ROJA

 

Darrer diumenge d’octubre: el camí ja és ben sabut

0

Al TALL

Darrer diumenge d’octubre (2)
El camí ja és ben sabut
Eixiu a la carretera
Que cal aplegar-se al Puig

Darrer diumenge d’octubre

 

La Marina i la Ribera (2)
L’Horta, els Ports i la Safor
Vall d’Albaida, la Costera
La Plana de Castelló
La Marina i la Ribera

 

Albocàsser, Elx i Alzira (2)
Carcaixent, Sagunt i Alcoi
Ontinyent, Carlet, Gandia
Almassora i Vinaròs
Albocàsser, Elx i Alzira

 

El Garbí i el Puig Campana (2)
El Montgó i el Montcabrer
Calderona, Bèrnia, Aitana
Montot i Benicadell
El Garbí i el Puig Campana

 

Darrer diumenge d’octubre (2)
El camí ja és ben sabut
Eixiu a la carretera
Que cal aplegar-se al Puig
Darrer diumenge d’octubre

L’ultra(marins) Mercadona: som d’Egipte!

1

El peixot Roig lluïa diumenge pels carrers de València amb una estanquera al coll, ell, en favor de corredors i d’encontres per emblanquir l’ofici d’escanyar els petits empresaris valencians: llauradors, comerciants, o ves a saber… A València havien ordit, una fundació que tapa o topa, uns que corren però no parlen mai valencià, mai de la vida malgrat que fa setanta anys que hi viuen, un aplec d’africans en favor de les marques barata diners (marató, mitja marató…): als collidors africans que envien al camp no sé si els paguen amb el mateix somriure, aquests corruptes de l’esport en canvi de res, saps! O si els conviden a viure-hi en condicions…

Àpunt, que volia ser una televisió valenciana nova, lluny d’aquell nyap de canal9, no parava de llepar-lo i regalar-li ales al “donjuan” dels grans empresaris (antivalencians). Entre més escàndols, aquesta setmana els seus ultra(marins) vénen taronges de la marca “Valencia” (en espanyol), però no són valencianes, a quin sant, que arriben d’Egipte, del Marroc, del Brasil o fins i tot d’espanya, però de valencianes no tenen ni la merda que xafa aquell home, allà per on passa el seu negociot.

Hom ja ho sap, que sembla que els únics que no ho saben són les dones valencianes, una majoria de dones que van a comprar al mercadona que tenen més proper, que l’home s’ha casat amb espanya, i això vol dir fer mal al camp valencià, als llauradors, i a qualsevol dret que represente l’ètica o la cosa justa, o el joc net.

Espanya, amb els Roig al capdavant, sempre contra els valencians„ i una majoria dels nostres encara fent-li el cul gros. A ell i a la fundacion trinidad, un altre dels afers que amanyaga cecs i orbs i torts i pirates d’albufera.

Autors de perifèria: masos contra ciutats

0

Hom diu que les fires del llibre de les grans ciutats (València i Barcelona, per exemple) no conviden els autors de la perifèria: posem per cas autors de les comarques de Castelló, o de Girona… Fa uns dies, una taula d’escriptores posava el problema damunt la taula, una malaltia crònica de la incomunicació València-Barcelona que tothom s’enderia a mantenir: el govern espanyol, la policia, l’església, els mitjans… els editors, els llibreters, la mala premsa. No tindrem corredor mediterrani ni per deixar passar el vent, xa, mentre ens governen espanyols!

Una de les millors narracions sobre el conflicte que van provocar els feixistes espanyols contra la vida dels masos, contra la vida rural, contra la democràcia és “El guardià de les trufes” de l’escriptor de Vilafranca (l’Alt Maestrat i els Ports) Fèlix Edo. Però la qualitat literària d’aital novel·la no fou suficient com per presentar-la a les dues ciutast grans del país. A cap de les tres, si afegim Palma. Aqueisa pena que no és nova, valencians.

Ara, Fèlix Edo ha publicat una segona novel·la, Lluny de qualsevol altre lloc, en la qual recupera algunes de les pinzellades d’aquella exquisitesa, malgrat que el rovell és diferent, tan diferent o més. Només unes quantes engrunes, sobre els maquis. Però aleshores no hi havia ningú més: “hi havia molta por i una consciència clara que el destí dels valencians es trobava en mans forasteres.”

Aquesta nova novel·la és un homenatge a les no-ciutats valencianes, a allò que haguessen pogut ésser, en mans de l’honestedat i la decència. Però això és València, sinyors, en mans encara de la corrupció espanyola, borbònica i villareja!

—El país era un cànter. Un cànter vell i badat.

—En el passat, en aquest país hi havia molta electricitat en l’aire: tot era possible: la fraternitat, l’educació, viure en la cultura i la llengua pròpies. Però la guerra s’ho va emportar tot.

—Ara pocs la poden sentir, aquesta electricitat.

[…]

Però com dirigir-se a qualsevol altre lloc?

Amb l’escola, amb la literatura, amb una escola de lectura capaç de fer llegir els llibres del país al nostre jovent, si no és que l’atuïm de ximpleries i d’històries de segona fila. Si volem que mai els nostres siguen capaços de llegir els russos, o altres grans literatures universals, els haurem d’entrenar de bon principi, amb literatura d’alta volada: El guardià de les trufes l’és. “Lluny… encara necessitarà que els lectors, si mai els organitzadors de fires deixen que es presente en públic, diguen la seua. Sens dubte que n’hi ha rastres de gran literatura que toquen el voraviu de l’emoció, de la vida rural, del retorn, de la utopia fins i tot, de creure que els valencians som capaços de grans gestes, malgrat l’acarnissament, l’insult, la repressió que mai no s’atura.

 

FÈLIX EDO presentarà Lluny de qualsevol altre lloc a l’Ateneu de Bétera avui 22 d’octubre de 2021, 19.30h

 

 

 

La dansa d’un temps nou

0

El millor concert de música serà dissabte a l’Ateneu de Bétera.

Rafa Xambó acompanyat per un quintet davall un envetlat en un corral de resistència.

Per la cultura i per la música. Per la llengua. Concert i combat.

En una entrevista de Núria Cadenes a Vilaweb, sobre l’ultim disc que Xambó presentarà en directe: “És La dansa d’un temps nou, un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats. Hi ha cançons pròpies i poemes musicats i versions de temes que ha anat fent seus igual com hi ha la deliberada unió de músics de generacions diferents. També les cançons són d’estils i d’orientacions diferents. I ell les posa en contacte a consciència. Per confegir el disc talment un manifest.”

 

Resistència, combat que demanava Camus, tocar la pera, dir les coses clares…

“Jo faig les maquetes a casa: agafe el mòbil i el pose a gravar; agafe la guitarra i em pose a tocar i a cantar. Eixe àudio, juntament amb la partitura i la lletra, l’envie a Àlvar Carpi, el guitarrista, i li dic: hi vull una guitarra elèctrica boja. Li ho envie a Salva Vázquez, el pianista, i li dic ací hi va un teclat tipus tal o tal altre. Cadascú treballa en sa casa. Ho grava i ho envia a l’estudi. I allà, amb Facundo Novo, el tècnic, ho estudiem i anem muntant les cançons, que vaja tot quadradet, posant-hi les capes de la ceba. El baixista (Chris Atwel) i el baterista (Ben Wirjo) sí que vingueren a l’estudi. També estic molt content de la participació de Peter Connolly i del meu fill Miquel, que és un excel·lent guitarrista flamenc i elèctric. En fi, que quan ja està tot vestidet, hi entre jo i cante. És fantàstic quan treballes amb músics professionals. Fantàstic.”

Més de cent no en cabran en aquell corral, així que caldrà venir enjorn, a pel disc i a per la música: en favor de la cultura que hagués pogut ser.

 

Lluny de qualsevol altre lloc

0

Un caminant anònim va explicant-nos una ciutat, els marges de la ciutat, fins i tot la ciutat que hagués pogut ser, si no hagués estat a mans de criminals, i d’una premsa que els llepava crims i festes.

«aquella plana d’aiguamolls va ser un paisatge de ribera  amb salzes, til·lers, xops, de densos canyars, d’esbarzers inexpugnables, d’alguna palmera de l’Índia…»

Si hom passeja la seua ciutat, una qualsevol, qualsevol ciutat valenciana, tants se val triar-la a l’atzar, trobarà un comú que les fa iguals: un patró arquitectònic pel mal gust. No sabem d’on han eixit els arquitectes valencians, si són de la mateixa escola, o si el mal gust era l’assignatura obligada que calia perquè els lliuraren la capacitat de decidir sobre les nostres ciutats emblema: no n’hi ha cap que se salve. I si bé els arquitectes no tindran tota la culpa, una part de la lletjor que lluïm la devem a un ofici que, en la seua majoria, ha bescanviat la bellesa o l’estètica o els modos, per un budell de ciutats sense personalitat ni decència. Afegiu urbanistes, polítics, empresaris, i tots els feixistes amos que els pagaven…

 

«hi ha indrets que tenen el do profètic de fer-nos veure el futur, com si tot el que ha de venir ja s’hagués esdevingut allí.»

—La vida pega moltes voltes, però és molt puta. A nosaltres ens ha tocat de patir.

[ací l’autor explicarà un fet real que es repeteix a totes les ciutats valencianes, a totes sense excepció: com els feixistes s’apoderaren d’una propietat familiar, en canvi de delatar o acusar algú de roig… Els lladres ja es van fer forts en aquell moment, que en el present continua, entre jutges, polítics, periodistes o còmplices que callen encara.]

Per exemple, molts dels que van ordenar el bombardeig de Castelló, València, Benassal o el Grau, encara conserven carrers dedicats a la seua memòria feixista i criminal. Almiralls, borbons, falangistes, monges, retors, bisbes…

«Es va sentir com a l’altre costat de l’espill. En terra de ningú, en el més paregut a ser lliure que permet la ciutat… Va córrer a través d’erms i de camps de carxofes i d’espinacs, fins a l’N-340… d’erms desolats, de fàbriques velles i de noves, de pinars esparsos, d’alqueries i xalets isolats… A l’estació del tren va asseure’s en un banc a recuperar l’alè, suat, amb el costellam pujant i baixant. Darrere d’un canyissar, va haver d’apartar la vegetació de ribera fins a arribar a una porció de terreny en forma de placeta: de la butxaca es va traure una navalla  i una bossa de plàstic bruta, arrugada. Les hortalisses s’arrapaven al terra i, quan va degollar la col amb la navalla, va veure com en supurava una aigua olorosa, carregada de mineral. Aleshores va sentir la sirena d’una ambulància.»

 

Després de “El guardià de les trufes”, un dells llibres més impactants sobre la postguerra a les comarques de Castelló, Lluny de qualsevol altre lloc convida a la utopia, a la denúncia, a saber dir prou de repressió. Contra una vida urbana de ximples, tantes altres vides que les elits voldrien mortes.

ATENEU DE BÉTERA, divendres 22 d’octubre, 19.30h

 

Fèlix Edo serà divendres al Camp de Túria

0

“Destino: progreso”

Una ciutat, una ciutat valenciana important. Però no feu el ruc, que no és valència, que podria ser però no l’és.

«A la franja sud s’estenen vells camps de tarongers que el formigó encara no ha trepitjat…»

Que no, que no l’és, València.

Un jove que camina endins, cap a l’urbs, com un Ulisses de Joyce que sembla, només ho sembla, que viatja —a peu— a la dula… Hom diria que perdut, extraviat del seu vitage particular.

«romanen dempeus velles alqueries deixades de banda»

Els valencians som mestres en abandonar alqueries, masos, construccions rurals, marges, bancals, catxirulos, casretes de pedra, corrals que van arrecerar pastors i vides senceres tan crues.

Si hom estudia com pensaven i pensen els liders i estrategs urbans les nostres ciutats, pareu compte dels últims vuitanta-cent anys ençà, per exemple, hom dubtaria de l’abolició de la pena de mort. Ves si la brutalitat ha sigut minsa.

Benvolgut lector,

diu Fèlix Edo, amb un colp d’ull còmplice, vet ací un homenatge a les no-ciutats valencianes, a les ciutats que hagueren pogut ser i no han sigut mai. Ací, al nostre territori, no han sigut per exemple Ais de Provença o Tolosa o Reims o Martigues… perquè els nostres sentinelles giraven la mirada en un altre costat, per no vigilar, justament, per deixar que tot de malparits furgaren en la destrossa, si a més, la llengua usada era la llengua dels criminals, la dels corruptes, hom entendrà millor què volem dir…

Però continue…

«Sobretot no has de tenir la vida que jo he tingut, una vida de treball dur, d’esllomar-me… Si estudies i aprens molt, podràs… el primer membre de la família que anirà a l’institut, a la universitat.»

 

Divendres, 22 d’octubre, 19.30h. ATENEU de Bétera. Presentació de l’última novel·la de l’escriptor Fèlix Edo, Lluny de qualsevol altre lloc. 

La Pobla de Vallbona acollirà el concert ARREL

0

La nova normalitat, real o suposada, va fent brollar la música de nou a les places, als ateneus, en favor de la cultura, de la recuperació del país. Si hom voldrà formar els joves, els xiquets, fins i tot els llauradors, amb alternatives a la ximpleria i el ximbumxum, aquest serà un dels concert lliçó, sens dubte. Miquel Gil, que sempre és un segur, acompanyat per músics de molt nivell, i la cantaora Titana. Una sorpresa i un dels regals d’Aquest Mural Sonor que ha rellançat amb grapa i gosadia Acció Cultural pels seus 50 anys.

Mural Sonor ja ha fet diverses gires pel país, i dissabte en teniu una prova, una ocasió especial per escoltar la vessant de la música tradicional passada per un sedàs modern (!).

Segons que diu el bloc d’Acció: ARREL és el títol de l’àlbum dedicat a la música tradicional, un viatge per les comarques a través de cants i poemes, cosit per les veus de Miquel Gil i Noelia Llorens, Titana. Representants de generacions diferents, els dos connecten amb la passió i el coneixement erudit del cançoner tradicional. L’inquiet Miquel Gil ha adaptat músiques del repertori popular de cada comarca i ha fet noves composicions per a lletres originals, escrites a propòsit per aquest disc per més de vint noms de l’escena poètica en valencià. Llorens du el pes de la interpretació, acompanyant-se en cada tema de cantaors, cantaores i instrumentistes fonamentals del nostre territori.

El concerts de presentació d’Arrel tindrà lloc el pròxim 16 d’octubre a la Casa de Cultura de la Pobla de Vallbona, a les 19h. Les entrades tindran un preu de 5€, amb reserva prèvia.

Rector, metge i activista: Joan Baptista Peset i Aleixandre

0

Divendres, l’Ateneu de Bétera organitzarà un homenatge reconeixement al metge, rector de la Universitat de València,  Joan Baptista Peset i Aleixandre. Hi podreu veure un documental sobre la vida i el compromís ferm d’un home que es va deixar la pell, per l’ofici i pels drets humans. Els feixistes espanyols el van afusellar a Paterna el 1941, després que havia passat pels camps de concentració d’Albatera i Portaceli. Encara a la presó o als camps, va tenir esme per encarregar-se de coordinar l’atenció als malalts, d’operar els més greus, republicans i valencianistes atrapats pels espanyols després del colp militar del trenta-sis. Si encara setanta anys després, els feixistes governen sense renunciar als crims, a l’atac contra els drets, contra la cultura i la ciència. El valencià Peset, la ciència i la medicina, a l’un costat. Com diria Lucreci. Els borbons, la policia i la repressió, a l’altra.

També podeu llegir el poemari de Vicent Andrés Estellés A la memòria de…

ATENEU DE BÉTERA, divendres 15 d’octubre de 2021, 19.30h

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Riba-roja i els papers àrabs

0

SINOPSI. De Cocentaina i de Riba-roja de Túria, dos instituts s’han posat d’acord per anar junts de viatge a Andorra i a Rialp. La troballa d’una carta xifrada que parla d’un misteriós tresor àrab connectarà els protagonistes amb una història de bruixeria perduda a través dels segles i dels arxius. Per seguir-ne la pista, la colla de joves haurà de desxifrar antics manuscrits. Vigilats per un misteriós professor, s’arriscaran a cercar un tresor tan perillós com intens és el sabor del primer bes.

Riba-roja sembla que farà fira del llibre el mateix 9 d’Octubre. Entre més activitats tòpiques, l’esbiaix de la identitat no ens retornarà tot el que ens furta espanya cada dia, hi trobareu un llibre amb protagonistes del poble. Per llegir, la nostra aposta sempre serà ferma.

La festa del 9d’Octubre és sofrida soferta sofregida per no poques accions que passen per valencianes, però són les de sucar en la llet.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Reconeixement a Carles Subiela

0

L’empresari, activista i prohom del Camp de Túria, Carles Subiela, rebrà demà la medalla al mèrit empresarial, un reconeixement en favor d’un home bo. Malgrat que en el món empresarial valencià, tenir una identitat, les idees clares i un compromís ferm pels teus, no es reconeix en el dia a dia, que és on cal una resposta de contundència, eficaç i honesta, Consolat de Mar ha sigut possible durant anys gràcies a la tenacitat d’un home de Benaguasil que va acostar els instruments i la música a molts joves que començaven. No només ha sabut bastir una empresa, l’ha vestida de cultura, de concerts, d’oportunitats, d’ajuts als joves, a les societats musicals, a les escoles, i fins i tot ha destinat  guanys (quan n’hi havia i si n’hi havia) a l’ajut internacional als desafavorits.

L’home més internacional de la comarca rebrà demà aquest mèrit, malgrat que les mateixes institucions que el premien (la generalitat és la màxima institució valenciana) no penseu que l’han ajudat gaire, o no li han fet el buit  massa vegades (ajuntaments, bandes, diputacions), justament per aquest compromís ferm amb el seu país. De renúncies, de falsos amics, de bones paraules, de fer inversions públiques en empreses antivalencianes, com voleu que sobrevisquen els nostres?

Per molts anys!