El Camp de Túria

Divendres 29 de març, 19.00. Almàssera Vella d’Olocau, el Camp de Túria. El mestre Ferran Zurriaga és a la taula entre els alcaldes i la presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. El mestre ha fet vuitanta anys, i ara prepara, amb uns altres mestres del Moviment Cooperatiu del País Valencià, un estatge internacional del Moviment Freinet a Bureba, Espanya, o s’hi farà un reconeixement a l’escola del mestre, Antoni Benaiges, afusellat pels franquistes el 1936.

Som a la Vella Almàssera d’Olocau ara reconvertida en espai de cultura. Ens aplega el mestre i un llibre d’història, de moltes històries, dels tres pobles de la Vall. Que en realitat és una història de l’interior del país. Com ja apuntaven els mestres de l’escola Nova i de l’escola Moderna, i de l’escola Freinet, els mestres han d’escriure i comprometre’s socialment i amb l’entorn on viuen. Vicent Partal ho deia d’aqueixa manera:

«Ferran Zurriaga ha fet vuitanta anys, la major part dels quals exercint de mestre. És l’home que, enmig del pitjor franquisme, va saber vincular la innovació pedagògica amb la voluntat de fer un país nou i digne. La seua vida ha estat la d’un servidor públic modèlic que ha resistit sempre la temptació de la derrota.»

Al Camp de Túria han d’haver-hi, pel capbaix, més de 2.000 mestres que exerceixen o s’han retirat. Molts d’aquests mestres no coneixen Cousinet o Ferrière, ni Soler i Godes o Ferran Zurriaga. Potser que no coneixen ni l’escola on treballen. Aqueixa escola que ha de mantenir ferms els valors i els drets universals, sense defallir. Sense renúncies.

Si hom no veu més enllà del nas, com caram s’estimarà la història dels seus.

Divendres, 29 de juny, es projectarà a l’Ajuntament de Serra el documental, Calderona, la serra més propera, reportatge documental de Frederic Ibàñez i Robert Ortiz. L’acte serà a la Casa de la Cultura de Serra, a les 20.00 h.

Un repàs a la història, els pobles, les construccions rurals, el patrimoni, els greuges, i, sobretot, reconeixement del gran valor del pulmó verd de la ciutat. Una hora i mitja que repassà allò clau del parc natural, la gestió i el futur de la conservació. Hi intervenen historiadors, biòlegs, mestres, polítics, economistes, ecòlegs, per trobar respostes al desafiament que suposa conservar el paisatge bo i adaptant-nos a la modernitat del segle XXI, amb pocs recursos i encara menys mitjans. Voluntarisme contra professionalitat, amb polítiques tan febles com ineficaces. Encara la fita “A robar a la Calderona” és de rabiosa actualitat.

El documental bé que paga la pena, per saber-ne més.

Antoni Marzo, que és director general de medi ambient, acaba d’estrenar bloc a MésVilaweb, “El país d’Edetània”, i comença amb un article sobre contaminació. Vos deixem un fragment de l’article…

Molt especialment, al Camp de Túria, la proliferació d’urbanitzacions disseminades durant els anys de la bombolla urbanística, va trencar el model tradicional d’ocupació del territori, basat en la ciutat compacta mediterrània i provocà un notable increment de la contaminació lumínica, en portar la llum a espais rurals on abans regnava la foscor de la nit.

Una il·luminació que sovint és ben inútil, quan enllumena polígons desaprofitats, urbanitzacions a mig fer o carreteres que són buides de nit i que a més a més, causa desorientació i pertorba els bioritmes de les espècies de fauna nocturna i hi genera fragmentació de les poblacions en dificultar-ne el desplaçament.

Altre efecte perniciós de la il·luminació excessiva és la pèrdua de la possibilitat d’observar el cel nocturn amb plenitud, el paisatge dels astres, la foscor profunda de l’Univers, tant si ho volem fer per gaudir-ne, com si el motiu és l’estudi científic o de divulgació.

Em venen a la memòria nits de ple estiu, al calvari de Bétera, en què jugàvem a descobrir constel·lacions i a endevinar-ne els noms, entre la immensa polseguera d’estrelles que omplia el cel, un joc que a hores d’ara és ben bé impossible, perquè, en poques dècades, hem esborrat la nit dels nostres pobles i ciutats, convertint la visió del cel nocturn en un record d’infantesa que ja només conservem la gent d’una determinada edat.

Al poble, en aquell temps, l’enllumenament públic era molt escàs, amb fanals a les cantonades d’una única pereta incandescent. Més enllà de les últimes cases, només s’hi distingien els horts més propers, que emergien tímidament de la foscor, la claror de la Lluna, quan tocava i a terra, el tapís de puntets de llum de les lluernes, sempre abundants als indrets on creixia l’herba. Aquelles lluernes o cuquets de llum que s’incorporaren ja fa molts anys a l’ampli catàleg de béns naturals desapareguts, en intensificar-se l’ús de pesticides i productes fitosanitaris en els conreus agrícoles.

Al País Valencià no hi ha encara una regulació normativa de la contaminació lumínica que, entre d’altres coses, salvaguarde els espais menys contaminats, dicte mesures de racionalització de l’enllumenament públic i incorpore condicionants als procediments d’avaluació ambiental dels plans, programes i projectes, tant d’urbanització com d’implantació d’activitats econòmiques.

si el voleu llegir sencer, ací: “si voleu salvar la nit”

«Ací teniu un llibre excels, pel que aporta d’emoció, d’informació, d’estima a l’escola.» Mestres que van regalar la vida, en una època entusiasta per l’ensenyament, que després el feixisme espanol va estroncar, liquidar, perseguir durant seixanta anys, fins avui mateix.

Aci hi ha dones que ho van donar tot per l’escola, en temps de recursos mínims, gairebé inexistents, però amb una il·lusió que no necessitava res, tan poca cosa. Ací hi havia una professionalitat sentida que ja voldríem ara professors i mestres amb màsters, jornades o congressos. Hi havia menys queixes, i major visió. Potser la necessitat en feia lliçó, cada dia. N’hi havia respecte i admiració per la feina. Amb això i una clau que obria la porta de l’escola, era suficient.

Ferran Zurriaga, Carmén Agulló i Alfred Ramos presentaran aquesta joia a València, a partir de les set de la vesprada. A l’Octubre, en la llibreria Fan Set, o en fan set, l’antiga tres i quatre. Mestres, veniu a aprendre. I llegiu.