Un caminant anònim va explicant-nos una ciutat, els marges de la ciutat, fins i tot la ciutat que hagués pogut ser, si no hagués estat a mans de criminals, i d’una premsa que els llepava crims i festes.
«aquella plana d’aiguamolls va ser un paisatge de ribera amb salzes, til·lers, xops, de densos canyars, d’esbarzers inexpugnables, d’alguna palmera de l’Índia…»
Si hom passeja la seua ciutat, una qualsevol, qualsevol ciutat valenciana, tants se val triar-la a l’atzar, trobarà un comú que les fa iguals: un patró arquitectònic pel mal gust. No sabem d’on han eixit els arquitectes valencians, si són de la mateixa escola, o si el mal gust era l’assignatura obligada que calia perquè els lliuraren la capacitat de decidir sobre les nostres ciutats emblema: no n’hi ha cap que se salve. I si bé els arquitectes no tindran tota la culpa, una part de la lletjor que lluïm la devem a un ofici que, en la seua majoria, ha bescanviat la bellesa o l’estètica o els modos, per un budell de ciutats sense personalitat ni decència. Afegiu urbanistes, polítics, empresaris, i tots els feixistes amos que els pagaven…
«hi ha indrets que tenen el do profètic de fer-nos veure el futur, com si tot el que ha de venir ja s’hagués esdevingut allí.»
—La vida pega moltes voltes, però és molt puta. A nosaltres ens ha tocat de patir.
[ací l’autor explicarà un fet real que es repeteix a totes les ciutats valencianes, a totes sense excepció: com els feixistes s’apoderaren d’una propietat familiar, en canvi de delatar o acusar algú de roig… Els lladres ja es van fer forts en aquell moment, que en el present continua, entre jutges, polítics, periodistes o còmplices que callen encara.]
Per exemple, molts dels que van ordenar el bombardeig de Castelló, València, Benassal o el Grau, encara conserven carrers dedicats a la seua memòria feixista i criminal. Almiralls, borbons, falangistes, monges, retors, bisbes…
«Es va sentir com a l’altre costat de l’espill. En terra de ningú, en el més paregut a ser lliure que permet la ciutat… Va córrer a través d’erms i de camps de carxofes i d’espinacs, fins a l’N-340… d’erms desolats, de fàbriques velles i de noves, de pinars esparsos, d’alqueries i xalets isolats… A l’estació del tren va asseure’s en un banc a recuperar l’alè, suat, amb el costellam pujant i baixant. Darrere d’un canyissar, va haver d’apartar la vegetació de ribera fins a arribar a una porció de terreny en forma de placeta: de la butxaca es va traure una navalla i una bossa de plàstic bruta, arrugada. Les hortalisses s’arrapaven al terra i, quan va degollar la col amb la navalla, va veure com en supurava una aigua olorosa, carregada de mineral. Aleshores va sentir la sirena d’una ambulància.»
Després de “El guardià de les trufes”, un dells llibres més impactants sobre la postguerra a les comarques de Castelló, Lluny de qualsevol altre lloc convida a la utopia, a la denúncia, a saber dir prou de repressió. Contra una vida urbana de ximples, tantes altres vides que les elits voldrien mortes.
ATENEU DE BÉTERA, divendres 22 d’octubre, 19.30h