Club 7 Cinema

Informació sobre les pel·lícules i perfil dels respectius directors en competició al Festival de Canes 2023 (16-27 de maig).

21 llargmetratges i cineastes que aspiren a guanyar la Palma d’Or o algun dels premis del palmarès.

5 autors a concurs enguany ja han guanyat la Palma anteriorment, d’altres han obtingut premis al certamen i 1 cineasta hi presenta la seva òpera prima.

Batent un rècord, són 7 les dones que han dirigit pel·lícules en competició.

I una altra de les novetats d’aquest any és que s’hi ha seleccionat un documental (habitualment relegats pel Festival a la secció Sessions Especials).

En aquest apunt, el nom del cineasta du a la corresponent pàgina d’IMDB i, els títols dels films enllacen amb la pàgina del web del Festival.

Festival de Canes 2023: la Competició.

De Karim AÏNOUZ, “Firebrand“ / “Le jeu de la Reine”. Durada: 2h. Producció Regne Unit. Amb Alicia Vikander, Jude Law, Eddie Marsen, Sam Riley. Guió: Henrietta Ashworth, Jessica Ashworth i Rosanne Flynn. Nota sinòptica: Drama històric que segueix el matrimoni de la reina Catherine Parr i Enric VIII. En efecte, és una història de terror psicològic a la sagnant cort dels Tudor de l’infame rei Enric VIII d’Anglaterra (Jude Law), explicada des del punt de vista de la reina Catalina Parr (Alicia Vikander), la sisena i darrera dona d’Enric i l’única que va evitar el desterrament o la mort. Sinopsi: A l’Anglaterra tacada de sang dels Tudor, Katherine Parr, la sisena i última esposa d’Enric VIII, és nomenada regent durant les seves campanyes militars. Amb aquest paper provisional, Katherine intenta influir en els consellers del rei cap a un futur basat en les seves creences protestants. En tornar del combat, el rei, cada cop més paranoic i malalt, acusa de traïció una amiga de la infància de Katherine i l’envia a la foguera. Horroritzada pel seu acte i secretament afligida, la Katherine lluita per la seva pròpia supervivència. Les conspiracions es produeixen dins dels murs del palau i la cort aguanta la respiració: la reina farà un pas en fals i Henry la farà executar? Amb l’esperança d’un regne sense tirania, serà capaç de sotmetre’s a l’inevitable pel bé del rei i del país? Nota: Alícia Vikander substitueix Michelle Williams, inicialment prevista per al paper de la reina. Enllaç: IMDB. Karim Aïnouz (Fortaleza, Ceará, Brasil, 17.01.1966). Autor de “La vida invisible de Eurídice Gusmão“, premi Un Certain Regard 2019, ja va presentar el seu debut, “Madame Satã“(2001), en aquella secció, que ha freqüentat en diversos anys. També ha estat present en diferents festivals (inclosa una Quinzena). Aïnouz signa aquí el seu primer films en anglès.| DE: Vértice. | DF: ARP* | EE: 22.12.2023.| RESSONS.

De Wes ANDERSON, “Asteroid City”. Durada; 1h44. Amb Margot Robbie, Tom Hanks, Scarlett Johansson, Matt Dillon, Edward Norton, Adrien Brody, Willem Dafoe, Maya Hawke, Tilda Swinton, Jeff Goldblum, Steve Carell. Guió de Roman Coppola i Wes Anderson. El 1955, alumnes i pares de tot el país participen en un concurs escolar dedicat a l’observació de fenòmens astronòmics -‘Junior Stargazer Convention’-, que té lloc en una ciutat fictícia del desert nord-americà anomenada Asteroid City. La convenció quedarà espectacularment interrompuda per esdeveniments que canvien el món. Vídeo: Tràiler en VO. Notes: rodada a Chinchón, Madrid, Espanya. En Bill Murray havia de fer inicialment el paper que ha assumit Steve Carell, però va haver de ser substituït perquè va agafar la COVID just abans del rodatge. Enllaç: IMDB. Wes Anderson (Houston, Texas, 01.05.1969). Cineasta miniaturista, d’una estètica particular (amb ressonàncies del còmic, del conte), concorre per tercera vegada en Competició després de “Moonrise Kingdom” (2012) i “The French Dispatch” (2020); va guanyar 4 Oscar (de 9 nominacions) i el Gran Premi del Jurat a Berlín 2014, amb “The Grand Budapest Hotel“. El 2007 havia presentat la fascinant i diletant “The Darjeeling Limited” a Venècia. | D-EUA: Focus Features. | DE: Universal*. | EE: 16.06.2023. | RESSONS.

De Marco BELLOCCHIO, “Rapito” / “L’Enlèvement” / “Kidnapped”. Durada: 2h05. Producció Itàlia-França-Alemanya. Repartiment: Fausto Russo Alessi (Momolo), Barbara Ronchi (Marianna), Enea Sala (Edgardo, de nen), Leonardo Maltese (Edgardo, d’adult), Paolo Pierobon (el Papa Pius IX), Bruno Cariello (Lucidi), Fabrizio Contri (Jussi), Fabrizio Gifuni. Guió de Marco Bellocchio i Susanna Nicchiarelli, amb la col·laboració d’ Edoardo Albinati i Daniela Ceselli, lliurement inspirat en el llibre ‘Il caso Mortara‘, de Daniele Scalise. Segresten un nen jueu i el converteixen al catolicisme, el 1858. El 1858, al barri jueu de Bolonya, els soldats del Papa irrompen a cals Mortara. Per ordre del cardenal, han vingut a agafar l’Edgardo, el seu fill de set anys. La mainadera l’hauria batejat en secret quan era un nadó i la llei pontifícia és indiscutible: ha de rebre una educació catòlica. Els pares de l’Edgardo, trasbalsats, faran mans i mànigues per a recuperar el fill. Amb el suport de l’opinió pública italiana i la comunitat jueva internacional, el combrat dels Mortara pren de seguida una dimensió política. Però l’Esgésia i el Papa rebutgen tornar el nen, per a afermar un poder que cada cop trontolla més… Vídeo: Clip en VO. Enllaç: IMDB. Marco Bellocchio (Piacenza, Emília-Romanya, Itàlia, 09.11.1939). Cineasta de llarga volada, es va decantar del neorealisme tot fent un cinema políticament i socialment compromès, parlant del jovent revoltat, denunciant la religió o l’exèrcit, evolucionant cap a films subversius -que (en algun cas) provoquen escàndol- parlant de la família i el sexe, realitza adaptacions literàries (Pirandello) i darrerament ha estat tractant diversos episodis de la història recent italiana, amb títols (contundents, lúcids, valents) com “Buongiorno, notte” (2003) i “Exterior nit” (2012), sobre el segrest d’Aldo Moro, “Il traditore” (2019), sobre el cas del mafiós Tommaso Buscetta, que va delatar els capos; sense oblidar tampoc el passat relatiu, revisitant la Itàlia d’adveniment del feixisme a “Vincere” (2009) -molts d’aquests títols, projectats a Canes, festival de què va ser membre del jurat el 2007. |  VI: The Match Factory. | DE: Vértigo*. | DF: Ad Vitam. | DI: 01 Dist.* | EF: 08.11.2023. | EI: 25.05.2023. | RESSONS.

De Kaouther BEN HANIA, “Les filles d’Olfa” / “Four Daughters”. Durada: 1h47. Producció: França, Tunísia, Alemanya, Aràbia Saudí. Amb Hend Sabry, Nour Karoui, Ichraq Matar, Majd Mastoura, avec Olfa Hamrouni, Eya Chikahoui, Tayssir Chikhaoui. Nota sinòptica: Docu-drama de llarga gestació inspirat en el personatge real d’una mare que va perdre dues filles adolescents a causa de la radicalització, després que van fugir a Líbia per unir-se a ISIS amb els seus xicots. Entre la llum i la foscor es troba Olfa, una dona tunisiana i mare de quatre filles. Un dia, les seves dues filles grans desapareixen. Per cobrir la seva absència, la cineasta Kaouther Ben Hania convida actrius professionals i inventa una experiència cinematogràfica única que aixecarà el vel sobre les històries de vida de l’Olfa i les seves filles. Un viatge íntim d’esperança, rebel·lió, violència, transmissió i germanor que qüestionarà els mateixos fonaments de les nostres societats. Nota: L’actriu i productora tunisiano-egípcia Hend Sabry interpreta la dona en escenes que recreen la seva història de la vida real, intercalades amb entrevistes. Enllaç: IMDB. Kaouther Ben Hania (Sidi Bou Said, Tunísia, 27.08.1977). Estudià cinema a Tunísia i després a París (la Fémis i la Sorbona). És autora de curts, documentals (“Zaineb hates the Snow” es projectà a Locarno 2016) i ficcions, entre les quals: “Beauty and the Dogs” (2017), presentada a Un Certain Regard, “The Man Who Sold His Skin” (2020), seleccionada a Orizzonti de la Mostra de Venècia. | VI: The Party Sales.| DF: Jour2Fête. | RESSONS. | Premis: L’Oeil d’Or (ex-aequo) al Millor Documental.

De Catherine BREILLAT, “L’été dernier” / “Last Summer”. Durada: 1h44. Producció França. Amb Léa Drucker, Olivier Rabourdin, Clotilde Courau, Samuel Kircher. Guió: Catherine Breillat, amb la col·laboració de Pascal Bonitzer, basat en el guió de Maren Louise Käehne i May el-Toukhy, per a la pel·lícula “Queen of Hearts”, de May el-Toukhy. Sinopsi: Anne (Léa Drucker), una brillant advocada viu feliç a París amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin) i les seves filles de 6 i 8 anys. Un dia, en Theo (Samuel Kircher) , de 17 anys, fill d’en Pierre d’un matrimoni anterior i adolescent rebel i contestatari, ve a viure amb ells. L’Anne està inquieta per la presència d’en Theo i, de mica en mica, hi comença una relació apassionada, posant en perill la seva carrera i la seva vida familiar. Notes: per la temàtica (i la trajectòria cinematogràfica de l’autora), podria ser el ‘film escàndol’ de Canes 2023. El debutant Samuel Kircher, fill de l’actriu Irène Jacob, és germà a la vida real de Paul Kircher, el protagonista de “Dialogant amb la vida” /”Le lycéen”, de Christophe Honoré. Valeria Bruni Tedeschi havia d’interpretar el paper d’Anne, que finalment ha recaigut en Léa Drucker. Enllaç: IMDB. Catherine Breillat (Bressuire, Deux-Sèvres, França, 13.06.1948). Havent fet d’actriu en 8 ocasions, va començar aquesta carrera secundària a “L’últim tango a París“. Cineasta i escriptora, resident a París, va escriure la seva primera novel·la ‘L’Homme Facile‘ quan tenia 17 anys. Explorant al cinema les percepcions sobre la sexualitat femenina, la família i els problemes d’entrada a la majoria d’edat, la fama li ve sobretot per les seves pel·lícules personals sobre sexualitat, problemes de gènere i rivalitat entre germans, per les que ha estat acusada de ser una ‘autora de porno’. D’ella són títols com “Romance X” (1999), “À ma soeur!” (2001), “Sex is comedy” (2002), “Anatomie de l’enfer” (2004)… S’ha passejat per tots els grans festivals del món i aquest 2013 entra  en competició a Canes per segona vegada, després que hi debutés amb “Une vieille maîtresse” (2007). Ara feia 10 anys que no dirigia, des d'”Abus de faiblesse” (2013). | DF: Pyramide. | EF: 20.09.2023 | RESSONS.

De Nuri Bilge CEYLAN, “About Dry Grasses“/ “Les herbes seches” / “Kuru Otlar Üstüne”. Durada: 3h17. Producció Turquia, França, Alemanya, Suècia. Amb Merve Dizdar, Deniz Celiloglu, Musab Ekici. Guió d’ Ebru Ceylan, Nuri Bilge Ceylan i Akin Aksu. Un jove professor espera ser nomenat a Istanbul després d’una tasca obligatòria en un petit poble. Passat molt de temps, perd tota esperança d’escapar d’aquesta vida lúgubre. Tanmateix, la seva companya Nuray l’ajuda a recuperar una certa perspectiva. Enllaç: IMDB. Nuri Bilge Ceylan (Istanbul, Turquia, 26.01.1959). Cineasta contemplatiu, atent sempre als seus personatges immersos al país (sovint al rerepaís), que retrata amb gran perspectiva. Home polifacètic, amb especial tirada per a la fotografia, es pot dir que Ceylan té la seva carrera cinematogràfica lligada al Festival de Canes, on sempre ha impactat i s’ha endut reconeixements.  Va començar al setè art fent d’actor, alhora que ajudava en el procés tècnic de producció. A finals de 1993, va iniciar el rodatge del seu primer curtmetratge, “Koza” / “Lejano”, que es va projectar a Canes el maig de 1995.  Van seguir tres llargs -la “trilogia provincial”: “Kasaba” (1997), “Mayis Sikintisi” (1999) i “Uzak” (2002) -Grand Prix i Premi d’Interpretació Masculina, a Canes 2003-. En totes aquestes 3 pel·lícules, Ceylan va assumir gairebé tots els papers tècnics: la fotografia, el disseny de so, la producció, el muntatge, l’escriptura i la direcció. Torna a Canes el 2006 amb “Iklimler” / “Los climas”, que guanya el Premi FIPRESCI de la crítica internacional; el 2008, amb “Uç Maymun” / “Les trois singes”, que s’hi endú el Premi a la Millor Direcció; el 2011, amb “Bir Zamanlar Anadolu’da” / “Il était une fois en Anatolie”, que guanya el Grand Prix (ex-aequo), i el 2014, amb “Winter Sleep“, la Palma d’Or. | VI: Playtime | DE: Caramel*.| DF: Memento.| EF: 12.07.2023. | RESSONS. Premis: Premi Millor Actriu (Merve Dizdar).

De Catherine CORSINI, “Le retour“ / “Homecoming”. Durada: 1h50. Producció França. Amb Virginie Ledoyen, Denis Podalydès, Lomane de Dietrich, Aïssatou Diallo Sagna. Guió: Naïla Guiguet i Catherine Corsini. La Kheìdidja, d’uns quaranta anys, treballa per a una família adinerada parisenca que li ofereix l’oportunitat de tenir cura dels seus fills durant un estiu a Còrsega. És una oportunitat per a ella de tornar amb les seves pròpies filles, Jessica i Farah, a l’illa que van deixar quinze anys abans en circumstàncies tràgiques. Mentre la Kheìdidja lluita amb els seus records, les dues adolescents es deixen portar per totes les temptacions estiuenques: trobades inesperades, córrer salvatges i lliures, primeres experiències amoroses. Aquest viatge els permetrà descobrir una part de la seva història i apropar-se més entre elles…. Nota: aquest film ja l’havien seleccionat inicialment per a Canes 2023, després van córrer a treure’l per a examinar la situació de l’obra (segons el Consell d’Administració del Festival), ja que hi ha algunes denúncies sobre abusos durant el seu rodatge i per haver-hi una escena de sexe -simulat- amb menors fora de guió (cosa que els va fer perdre la subvenció de 680.000€ del CNC), va esclatar la polèmica per la retirada ‘cannoise’ i finalment l’han afegit a la Selecció Oficial (assegurant-se de passada un altre ‘film escàndol’, com els  agrada…). Catherine Corsini (Dreux , Eure et Loir, França, 18.05.1956). Va estudiar al Conservatori d’Art Dramàtic amb Antoine Vitez i Michel Bouquet. Després de dirigir 3 curts entre 1982 i 1986, debuta amb l’òpera prima “Poker” (1987). Després de realitzar 2 telefilms (entre els quals “Interdit ‘amour“, sobre la tensa relació entre un adolescent i la seva mare problemàtica), el 1994 ja presenta a Cinémas en France, de Canes, “Les amoureux“, sobre la relació d’una noia de vida tumultuosa i el seu germanastre de 15 anys, i dos anys després torna a Cinémas en France amb “Jeunesse sans Dieu“, ambientada a l’Alemanya dels anys trenta quan, amb l’adveniment del nazisme, un jove professor topa amb la pujada del racisme i la intolerància dels alumnes. El 1999 té “La nouvelle Eve” a Panorama de la Berlinale, cinta sobre una dona que gaudeix de tot el que la vida nocturna decadent de París té per oferir a una jove soltera (també sexualment), fins que coneix un pare de dos fills casat i activista polític. Entra en competició al Festival de Canes amb “La Repetition” (2001), sobre la relació apassionada de dues dones (protèsica dental, l’una, i actriu de teatre, l’altra),  que ronden la trentena i es retroben al cap de 10 anys (amb Emmanuelle Beart i Pascale Bussieres). Després de diversos films -entre els quals, “Partir” (2009), amb Kristin Scott Thomas i Sergi López-, li seleccionen “Trois mondes” a Un Certain Regard 2013, la història d’un accident amb fugida que provoca la mort d’un estranger il·legal i que una noia veu, aconseguint després trobar el conductor i la dona del difunt. El 2015 guanya el premi Piazza Grande a Locarno amb “La belle saison“, que, ambientada als anys setanta, relata l’apassionada història d’amor entre una noia arribada a París i una líder feminista. “Un amour impossible” (2018), amb Virginie Efira i Niels Schneider, crònica de l’amor incondicional entre una mare i la seva filla, des del 1958 fins a l’actualitat, que es veu en perill per un pare inestable i manipulador, amb escenes de sexe d’alt impacte, la presenta al Festival de Rotterdam. I el 2021 presenta en competició a Canes “La fracture“, en què Raf (Valéria Bruni Tedeschi) i Julie (Marina Foïs), una parella a punt de separar-se, es troben en un servei d’urgències prop de l’asfíxia el vespre d’una manifestació parisenca de les armilles grogues. Corsini va presidir el Jurat de la Caméra d’Or el 2016 i l’any passat va presidir el Jurat de la Queer Palm. Guionista, a part d’escriure els seus films ha intervingut també en els guions d’ “À toute vitesse“, de Gaël Morel, i “Nés en 68“, del duo Ducastel i Martineau. | VI: Playtime| DF: Le Pacte. | RESSONS.

De Jonathan GLAZER, “The Zone of Interest”. Durada: 1h46. Producció: EUA, Anglaterra, Polònia. Amb Sandra Hüller, Christian Friedel, Ralph Herforth, Max Beck , Stephanie Petrowitz, Lilli Falk, Sascha Maaz. Guió: Jonathan Glazer, basat en una novel·la de Martin Amis. Sinopsi: El comandant d’Auschwitz Rudolf Höss i la seva dona Hedwig s’esforcen per construir una vida de somni per a la seva família en una casa amb jardí al costat del camp. Quan una mutació arriba a amenaçar tot el que han construït, Hedwig es nega a abandonar la casa dels seus somnis. Nota: entre les companyies productores, A24 i Film4. Enllaç: IMDB. Jonathan Glazer (Londres, Anglaterra, 26.03.1965). Nascut en una família jueva i format en una escola jueva, va estudiar Disseny de Teatre i va començar dirigint Teatre. Realitzador de tràilers, d’anuncis publicitaris per a marques importants (Guinness, Stella Artois, Levi Strauss Jeans, Sony Bravia, Motorola Red…), de curts i de vídeos musicals (Radioheat, Massive Attack, Blur, Nick Cave…), n’ha tingut prou amb només 3 films per a imposar la seva personalitat cinematogràfica (amb forta component visual): “Sexy Beast” (2000), “Birth” (2004) -presentat a Venècia, especial menció a Sitges en el Citizen Kane, al millor director revelació- i “Under the skin” (2013) -seleccionat a Venècia-. En el seu quart llargmetratge (feia 10 anys que no dirigia una pel·lícula) és la primera vegada que no treballa amb actors reconeguts a l’univers de Hollywood, com Ben Kingsley, Nicole Kidman, Scarlett Johansson. Als seus films sol haver-hi elements fantàstics com algun somni surrealista, el tema de la reencarnació, extraterrestre amb forma humana… | DF: BAC Films* | RESSONS. | Premis: Grand Prix, Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, Mica Levi, premi (no oficial) Millor Banda Sonora de Canes 2023,

De Jessica HAUSNER, “Club Zero”. Durada: 1h50. Producció: Àustria, Anglaterra, Alemanya, França, Dinamarca. Amb Mia Wasikowska, Sidse Babett Knudsen, Sam Hoare. Guió de Géraldine Bajard i Jessica Hausner. La senyoreta Novak s’incorpora a un institut privat on inicia un curs de nutrició amb un concepte innovador, canviant els hàbits alimentaris. Sense despertar les sospites de professors i pares, alguns alumnes cauen sota la seva influència i s’incorporen al cercle tancat del misteriós Club Zero. Enllaç: IMDB. Jessica Hausner (Viena, Àustria, 06.10.1972). Va estudiar Cinema a Viena. El 1999 guanyà una Menció Especial de la Cinéfondation del Festival de Canes amb “Inter-View“. Ha participat a Un Certain Regard en 3 ocasions: el 2001, amb “Lovely Rita“; el 2004, amb “Hotel” i el 2014, amb “Amour fou“. L’any 2009 guanyà el premi FIPRESCI de la crítica internacional, a Venècia, amb “Lourdes” i el 2019 entrà en competició a Canes, amb “Little Joe” -premi d’interpretació femenina-. Als seus films, de notable austeritat formal, tracta temes com la recerca de la felicitat i la solitud, hi sovintegen circumstàncies o elements misteriosos, i ho sol servir creant atmosferes estranyes. Ha estat membre de 3 jurats de Canes (2011, Curts i Cinef; 2016, Un Certain Regard, i 2019, Jurat de la Competició).| VI: Coproduction Office | DE: Karma Films*.| DF: Bac Films. | RESSONS.

De Todd HAYNES, “May/December”. Durada: 1h53. Producció EUA. Amb Natalie Portman, Julianne Moore, Charles Melton. Guió de Samy Burch, basat en una història de Samy Burch i Alex Mechanik. Sinopsi: Vint anys després que la mediàtica història d’amor entre Gracie Atherton-Yu (Julianne Moore) i el seu (molt més) jove marit, Joe (Charles Melton), escandalitzés el país, quan els seus fills són a punt de graduar-se a l’institut, es farà una pel·lícula sobre el seu cas. L’actriu Elizabeth Berry (Natalie Portman) passarà una temporada amb la família per a intentar entendre millor la Gracie, a qui donarà vida a la pel·lícula, cosa que provoca que la dinàmica familiar es desfaci sota la pressió de la mirada exterior. Nota: el director de fotografia, en aquesta ocasió, no és Ed Lachman (“Carol”, “Lluny del Cel”), que estava ocupat a Xile amb un film de Pablo Larraín, i l’ha substituït Christopher Blauvelt (habitual de Kelly Reichardt). Enllaç: IMDB. Todd Haynes (Los Angeles, California, 02.01.1961). La seva òpera prima, “Poison” (1991) -gran premi del jurat a Sundance, premi especial del jurat a Sitges- és una de les obres fundacionals del nou cinema ‘queer’. El seu següent llargmetratge, “Safe” (1995), amb la seva amiga Julianne Moore, és una al·legoria del neguit pel virus de la SIDA. Presentada en competició al Festival de Canes, “Velvet Goldmine” (1998) combina l’estil visual de les pel·lícules d’art dels anys 60/70 i el seu amor per la música glam rock. El 2002, a “Lluny del Cel” (presentada a Venècia), amb l’estilàs i elegància que el caracteritza, recrea els melodrames clàssics de Douglas Sirk, novament amb Julianne Moore, i hi aconsegueix un èxit notable, incloent-hi 4 nominacions als Oscar. El 2007 torna a la Mostra de Venècia (i hi guanya un premi especial del jurat, ex-aequo) amb “I’m not there“, en què s’aproxima polièdricament a la figura de Bob Dylan mitjançant sis actors que encarnen diferents aspectes de la vida i l’obra del cantant (una d’ells, Cate Blanchett, nomiada a l’Oscar per aquest paper). El 2011 va ser el torn de “Mildred Pierce“, una minisèrie de televisió dramàtica nord-americana de cinc episodis, amb la multipremiada Kate Winslet i ambientada a la Gran Depressió, que adapta la novel·la homònima de James M. Cain. S’esperava que guanyés la Palma d’Or el 2015 amb la seva extraordinària i sensible “Carol“, història d’amor lèsbic entre una dona casada i una noia aficionada a la fotografia, basada en un relat de Patricia Highsmith, amb una gran Cate Blanchett i amb Rooney Mara, que guanyà el premi de Millor Actriu; però la pel·lícula no se’n van endur el màxim guardó. Després, Haynes ha tornat a Canes en dues altres ocasions: el 2017, amb la comparativament petitoia “Wonderstruck” / “Le Musée des Marveilles” (en competició), i el 2021, amb el documental musical “The Velvet Underground” -Fora de Competició-. | VI: Rocket Science| DE: Diamond Films*. | DF: ARP* | RESSONS.

D’Aki KAURISMAKI, “Fallen Leaves” / “Les feuilles mortes” / “Kuolleet lehdet”. Durada: 1h21. Producció Finlàndia. Amb Alma Pöysti, Jussi Vatanen. Guió: Aki Kaurismaki. Nota sinòptica: Tragicomèdia tenyida d’indulgència. Sinopsi: Dues persones solitàries es troben per atzar una nit a Helsinki i cadascuna malda per a trobar en l’altre el seu primer, únic i darrer amor. El seu camí cap aquest objectiu lloable topa amb l’alcoholisme de l’home, la pèrdua d’un número de telèfon, la ignorància dels seus noms i de les seves adreces respectives recíproques. La vida té tendència a posar obstacles en el camí dels que busquen la felicitat. Enllaç: IMDB. Aki Kaurismaki (Orimattila, Finlàndia, 04.04 1957). Aquesta és la vintena pel·lícula de Kaurismäki i una continuació de la trilogia de l’obrer, que inclou les pel·lícules “Shadows in Paradise” (1986), “Ariel” (1988) i “The Match Factory Girl” (1990). Hi ha qui agrupa les seves pel·lícules en blocs: ‘Els clàssics literaris’, ‘Els barats encantadors. Les road-movies’, ‘La “Pitjor banda de rock’n’roll del món”, les pel·lícules de vaquers de Leningrad i altres curtmetratges/vídeos musicals’, ‘La trilogia de l’obrer’ (que ara seran quatre pel·lícules…), ‘La trilogia de “perdedors’. S’ha presentat manta vegades a Canes, però, a part dels premis del Jurat Ecumènic que atresora per l’humanisme que traspua mitjançant els seus personatges desafavorits (i sovint propensos a l’alcohol), només hi ha guanyat el 2002 el Grand Prix (i el Premi d’interpretació femenina) amb “El hombre sin pasado“. La seva última competició va ser el 2011, amb “Le Havre“. La seva obra, amarada d’un humor murri i amb un caire surrealista, d’un estil sobri (que es diu influït per Jean-Pierre Melville i Robert Bresson), manté una estètica molt particular, en què compta amb el treball del director de fotografia Timo Salminen i amb la prestació d’una colla actors habituals, d’expressivitat castigada (Matti Pellonpää,  Kari Väänänen, Markku Peltola, Kati Outinen, Elina Salo…) | VI: The Match Factory | DF: Diaphana.| EF: 20.09.2023. | RESSONS. | Premis: Premi del Jurat, Gran Premi del Jurat de la Palm Dog -al gos Chaplin-.

De Hirokazu KORE-EDA, “Monster” / “Kaibutsu”. Durada: 2h05. Producció: Japó. Amb Ando Sakura, Nagayama Eita, Tanaka Yuko, Kurokawa Soya, Takahata Mitsuki, Kukuta Akihiro, Nakamura Shido, Hiiragi Hinata. Música original: Ryuichi Sakamoto. Guió de Yuji Sakamoto. Quan el seu petit fill Minato comença a comportar-se de manera estranya, la mare, que l’educa sola després de la mort del marit, nota que alguna cosa no va bé. En descobrir que un professor n’és responsable, se’n va a l’escola per saber què està passant. Però a mesura que la història es desenvolupa a través dels ulls de la mare, la mestra i el nen, la veritat resulta ser molt més complexa i matisada del que tothom havia previst inicialment… Nota: retorn de Kore-eda al Japó, després d’haver rodat les últimes pel·lícules a França i a Corea. Tràiler: VO. Enllaç: IMDB. Hirokazu Kore-Eda (Tòquio, Japó, 06.06.1962). D’entrada, va voler-se dedicar a la novel·la, però passà a treballar d’ajudant de direcció cinematogràfica i finalment a dirigir les seves pròpies (i aviat exitoses) pel·lícules. Amb tirada, com més va més, cap al melodrama (sense renunciar a pinzellades de comèdia), és un humanista interessat en les famíles, sovint disfuncionals o alternatives, i en el que se’n deriva: nens (abandonats o no), pares (biològics o no)… I així aborda qüestions com l’abandó, la culpa, el dol, la mentida, la fraternitat entre germans, la dificultat de ser pares… Llarga és la seva nòmina ‘cannoise’, amb 7 presències a la competició (incloent-hi la d’aquest any), en què ha guanyat una Palma d’Or  -“Un assumpte de família” (2018)-, un Premi de Jurat -“De tal pare, tal fill” (2013)-  i 1 premi i 1 Menció Especial del Jurat Ecumènic -“Broker” (2022) i “De tal pare, tal fill” (2013)-. A més ha estat seleccionat en 2 ocasions a Un Certain Regard – “Air Doll” (2009) i “After the Storm” (2016)-. Cineasta de festivals, ha freqüentat també el de Sant Sebastià i ha estat en competició a Venècia en 3 ocasions -“La vérité” (2019), “The Third Murder” (2017) i “Maborosi” (1995)- | VI: Goodfelas.| DE: Vértigo*.| DF: Le Pacte | DI: BIM*. | RESSONS. | Premis: Premi Millor Guió, Queer Palm.

De Ken LOACH, “The Old Oak”. Durada: 1h53. Producció Anglaterra, França, Bèlgica. Amb Dave Turner, Ebla Mari. Guió: Paul Laverty. Nota (llarga) sinòptica: És la història d’un poble del nord-est d’Anglaterra, on la mina va tancar i la gent se sent abandonada pel sistema. Molts joves n’han marxat i el que abans va ser una comunitat pròspera i orgullosa ara lluita per mantenir vius els vells valors. Però hi ha una ira creixent, el ressentiment i la manca d’esperança. Les cases són barates i disponibles. Això el converteix en un lloc ideal per als refugiats sirians que han estat acceptats per Gran Bretanya en els darrers anys. Com seran rebuts els sirians? I quin serà el futur de l’últim pub que queda al poble, The Old Oak? Sinopsi: TJ Ballantyne és el propietari del “Old Oak”, un pub situat en un petit poble del nord d’Anglaterra. Hi serveix diàriament als mateixos habituals ociosos per als quals aquell indret s’ha convertit en l’últim lloc de trobada. L’arribada de refugiats sirians crearà tensió al poble. Tanmateix, TJ farà amistat amb Yara, una jove emigrant apassionada per la fotografia. Junts, intentaran reviscolar la comunitat local muntant una cantina per als més pobres, sigui quin sigui el seu origen. Enllaç: IMDB. Ken Loach (Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra, 17.06.1936). Cineasta d’esquerres, militant, amb tendència al maniqueisme (especialment des que compta amb els guions de Paul Laverty), que excel·leix, en canvi, quan sap trobar l’expressió dramàtica dels problemes individuals dels personatges en topar amb les injustícies socials, és considerat pel Festival de Canes com un dels seus 10 rècords destacats i en diuen: El 1980, Ken Loach va presentar l’estrena d’una pel·lícula al Festival, “The Gamekeeper“, a la secció Un Certain Regard. La carrera del realitzador ha tingut tot seguit nombroses participacions a les cites de Canes, amb quinze llargs-métrages a la selecció oficial. Entre les pel·lícules presentades, dues van obtenir la màxima distinció: “El viento que agita la cebada“, el 2006, i “Jo, Daniel Blake” deu anys després, que va portar el britànic al cercle restringit de directors amb doble palma | VI: Goodfelas.| DE: Vértigo*.| DF: Le Pacte. | RESSONS. | Premis: Menció Especial del Premi del Jurat Ecumènic, Palm Dog d’Honor (a Ken Loach).

De Nanni MORETTI, “Il sol dell’avvenire” / “Vers un avenir radieux” / “El sol del futuro”. Durada: 1h36. Producció Itàlia. Amb Mathieu Amalric, Margherita Buy, Silvio Orlando, Nanni Moretti, Barbora Bobulova, Benjamin Stender. Guió de Francesca Marciano, Nanni Moretti , Federica Pontremoli i Valia Santella. Nota sinòptica (llarga): En Giovanni és director de cinema i la Paola, la seva productora. En Giovanni està rodant una pel·lícula ambientada l’any 1956, mentre escriu una adaptacií d”El Nadador‘, de John Cheever, i imagina una pel·lícula plena de cançons en italià. Sinopsi: Comèdia ambientada a Roma entre els anys cinquanta i setanta, en el món del circ i de la indústria del cinema. En Giovanni, cineasta italià de renom, es disposa a començar el rodatge d’un fresc polític. Però entre el seu matrimoni en crisi, el coproductor francès a punt de fer fallida, la seva filla que l’abandona i el món del cinema que canvia, sembla que tot se li gira en contra! Trobant-se a la corda fluixa, en Giovanni ha de repensar-se la manera de fer si vol dur tot el seu petit món cap a un futur radiant. Tràiler: VO. Enllaç: IMDB. Nanni Moretti (Brunico, Trentino-Alto Adige, Itàlia, 19.08.1953). El maig de 2011 ja vaig publicar un perfil força complet del cineasta, Moretti se’n va al Vaticà, ran de la projecció d’ “Habemus Papam” a Canes. Darrerament Moretti ha deixat estar la corrosiva acidesa política i es mostra més com un home i un cineasta madur, que es mira la família, la societat..; sense renunciar a ser qui és (el 2018 va realitzar “Santiago, Italia“, sobre el paper de l’ambaixada italiana ajudant a exilar-se italians després del cop d’estat de Pinochet). Després d’aquell film ‘vaticà’, en 2 altres ocasions ha estat a Canes: el 2015, amb “Mia Madre“, i el 2021, amb la madura i crítica “Tres pisos“. Testimoni del fort vincle de Moretti amb el Festival, a més de les seves múltiples participacions al concurs (i els premis que hi ha guanyat, inclosa la Palma d’Or), n’és que hagi estat al Jurat de la Competició 2 vegades: el 1997, com a membre, i el 2012, presidint-lo. | DE: Caramel.| DF: Le Pacte.| DI: 01 Dist.| EE: 22.09.2023 | EF: 07.06.2023.| EI: 20.04.2023. | RESSONS.

D’Alice ROHRWACHER, “La Chimera”. Durada: 2h10. Producció Itàlia, França, Suïssa. Repartiment: Josh O’Connor (Arthur), Carol Duarte (Italia), Isabella Rossellini (Flora),  Alba Rohrwacher (Frida). Guió: Alice Rohrwacher. Nota sinòptica: Ambientada a la Toscana, segueix un grup d’arqueòlegs i toca el tema del saqueig arqueològic i el mercat negre d’artefactes històrics. Sinopsi: Havent tornat al seu poble de la riba de la mar Tirrena, l’Arthur es retroba amb la seva divertida colla de ‘Tombaroli’, lladres de tombes etrusques i de meravelles arqueològiques. L’Arthur té un do que posa al servei dels seus amics bergants: nota el buit. El buit de la terra on hi ha els vestigis d’un món antic. La mateixa buidor que li ha deixat el record del seu amor perdut, Beniamina. Enllaç: IMDB. Alice Rohrwacher (Fiesola, Toscana, Itàlia, 29.12.1980). Va estudiar a Torí i Lisboa. Va escriure per al Teatre i hi va treballar de música, abans de dedicar-se al cinema, primer com a muntadora de documentals. El seu primer film de ficció, “Corpo Celeste” (2011) es va estrenar a la Quinzena dels Realitzadors, els responsables de la qual en van dir: Barrejant ficció i documental, essent el més propera possible als seus personatges, Alice Rohrwacher representa amb delicadesa i sensibilitat la fragilitat i les contradiccions d’una jove adolescent. El 2014 guanyà el Grand Prix del Festival de Canes amb el seu segon llargmetratge “Le Meraviglie“, faula sobre una família rural que viu al marge de la societat de consum (entre neorrealista, màgica, felliniana…) en què la cineasta s’inspirà en els seus records d’infantesa (els seu pare era apicultor). I amb la tercera pel·lícula, “Lazzaro Felice” (2018) –faula [com l’anterior] arrelada a la realitat que s’obre al meravellós en el sentit que la poesia hi irromp de manera lluminosa, en paraules de la crítica Imma Merino-, guanyà el Premi al Millor Guió de Canes. Entre la seva activitat posterior, cal remarcar que ha dirigit ‘La Traviata’, de Verdi, al Teatro Valli de Reggio Emilia; que ha realitzat els episodis tercer i quart de la sèrie televisiva “L’amiga genial‘ (en antena a TV3), i que ha tingut nominat a l’Oscar del Curtmetratge amb Acció Real “Le Pupille” (2022) |  VI: The Match Factory | DE: Elástica Films*.| DF: Ad Vitam.| DI: 01 Dist.| EF: 06.12.2023. | RESSONS.

De Jean-Stéphane SAUVAIRE, “Black Flies“. Durada: 2h. Producció EUA. Amb Sean Penn, Katherine Waterston, Tye Sheridan, Michael Pitt, Mike Tyson. Guió: Ben Mac Brown, Ryan King, basat en una novel·la de Shannon Burke. L’Ollie (Tye Sheridan), un jove paramèdic fa el seu primer any de feina a la ciutat de Nova York. L’acompanya l’experimentat Rutkovsky (Sean Penn), que introdueix Ollie a les dures realitats dels carrers de la ciutat de Nova York. Enmig d’alts índexs de criminalitat, gent sense llar i un consum de drogues generalitzat, l’Ollie descobreix que la seva perspectiva sobre la vida i la mort comença a canviar. Nota: inicialment Mel Gibson havia de fer el paper que ha assumit Sean Penn. Enllaç: IMDB. Jean-Stéphane Sauvaire (París, França, 31.12.1968). Entre 1991 i 2000, va començar com ajudant de direcció (entre d’altres, “Les nuits fauves”, de Cyril Collard; “Seul contre tous”, de Gaspar Noé…). Entre 2000 i 2005 realitza 4 curtmetratges, a cavall del documental i la ficció, en què sovinteja el tema de la violència entre els adolescents. El 2008 debuta en el llarg amb “Johnny Mad Dog” (premi de l’esperança a Un Certain Regard, 2008), sobre infanteses curtes en una Àfrica devastada per guerres absurdes. El 2012 realitza el telefilm, (produït per Arte) “Punk“, sobre un adolescent intens i solitari que es veu atrapat en un viatge per la llibertat, ple de violència, traïció i esperança, que amb els seus amics punk passa l’estona anant concerts, festes i baralles de carrer, vivint plenament el present. I el 2017 presenta al Festival de Canes (Cinema de Mitjanit, 2017) “Une prière avant l’aube”, la història real de Billy Moore, un jove boxejador anglès empresonat en una presó de Tailàndia per possessió de drogues. | VI: Filmnation* | DE: Vertice Cine. | DF: Metropolitan* | RESSONS.

De Ramata-Toulaye SY, “Banel e Adama“ / “Banel & Adama”. Durada; 1h27. Producció Senegal, França, Mali. Repartiment: Khadi Mane (Banel), Mamadou Diallo (Adama), Binta Racine Sy. Guió: Ramata-Toulaye Sy. Una parella jove del Senegal s’ha de conformar amb la desaprovació del seu poble. En efecte, explica la història dels joves adults Banel i Adama que viuen en un petit poble remot al nord del Senegal. L’Adama (17 anys) és introvertit i discret mentre que la Banel (19 anys) és apassionada i rebel. Estan destinats a estimar-se amb un amor etern, volen posar-se a viure junts en una casa pròpia, i Adama informa al consell del poble que no acceptarà el seu deure de sang com a futur cap. Tota la comunitat es veu alterada. La pluja que ha de venir no arriba. La Banel i l’Adama aprendran que allà on viuen, no hi ha lloc per a les passions, i menys pel caos. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Ramata-Toulaye Sy ( ). Franco-senegalesa. Coguionista de “Tu garderas la nuit” (2014), “Sibel” (2018) i “Notre-Dame du Nil” (2019), va cridar l’atenció al Festival de Toronto amb el seu primer i únic curt “Astel” (2021) -també ambientat a la regió de Fouta, al nord del Senegal, com “Banel e Adama”, i tracta de la tensió entre una adolescent i son pare, quan la noieta coneix un pastor- | VI: Best Friend Forever | DF: Tandem | RESSONS.

De TRAN Anh Hung, “La passion de Dodin Bouffant” ( “Le pot-au-feu de Dodin Bouffant”). Durada: 2h14. Producció França. Amb Juliette Binoche, Benoît Magimel, Patrick d’Assumçao , Emmanuel Salinger,  Jan Hammenecker , Frédéric Fisbach , Galatéa Bellugi, Pierre Gagnaire. Guió de Tran Anh Hung, adaptació d’una novel·la de Marcel Rouff. Ambientada al segle XIX, explica la història d’Eugénie (Juliette Binoche), cuinera excepcional, que fa 20 amys que treballa per al famós gastrònom Dodin (Benoît Magimel). A força de passar tant de temps junts a la cuina, s’ha establert una passió amorosa entre ells dos en què l’amor va ben lligat a la pràctica de la gastronomia. D’aquesta unió naixen plats ben saborosos i delicats que arriben a meravellar els més grans d’aquest món. No obstant, l’Eugénie, àvida de llibertat, mai no s’ha volgut casar amb en Dodin. Aleshores, aquest decideix de fer una cosa que encara no ha fet mai: cuinar per a ella. Enllaç: IMDB. Tran Anh Hung (Danan, Vietnam, 23.12.1962). Es va revelar mundialment amb l’esplèndida òpera prima “El olor de la papaya verde” (1993) -Un Certain Regard-, guanyadora de la Càmera d’Or, molt potent visualment, sensual i sensible penetració al Vietnam dels anys cinquanta; va endur-se el Lleó d’Or de Venècia i el corresponent premi FIPRESCI de la crítica internacional amb el seu segon llarg, “Cyclo” (1995), meravella estètica, duríssima història sobre la bellesa, la passió i el poder, que va dur al cineasta a manifestar que no sabria si podria fer res més després de tanta intensitat i, certament, la seva carrera s’esvaí força, destacant tan sols la seva sentida, competent, adaptació de Murakami a “Tokio Blues” (2010) -seleccionada a Venècia-. En els darrers 13 anys només ha dirigit “Eternity” (2016), que va passar sense pena ni glòria. Va ser membre del Jurat de Canes el 1996. | DF: Gaumont*. | RESSONS. Premis: Premi Millor Direcció.

De Justine TRIET. “Anatomie d’une chute” / “Anatomy of a Fall” / “Anatomía de una caída”. Durada: 2h31. Producció França. Amb  Sandra Hüller, Swann Arlaud, Milo Machado Graner, Antoine Reinartz, Samuel Theis, Jehnny Beth, Saadia Bentaieb .Guió d’Arthur Harari i Justine Triet. Nota sinòptica: Una dona és sospitosa de l’assassinat del seu marit i el seu fill cec s’enfronta a un dilema moral com a únic testimoni. Sinopsi: La Sandra, una escriptora alemanya, viu amb el seu marit Samuel i el seu fill amb discapacitat visual, Daniel, en un remot xalet de muntanya als Alps francesos. Quan en Samuel cau mort en circumstàncies misterioses, la investigació no pot determinar si es tracta d’un suïcidi o d’un crim. Finalment, arresten la Sandra per assassinat i el judici posa sota el microscopi la relació tumultuosa que mantenien i la seva personalitat ambigua. Quan el fill petit puja a la tribuna del judici, el dubte aflora entre ells. Nota de la distribuïdora internacional: En aquest thriller policíac hitchcockià, Justine Triet crea una heroïna complexa i fascinant, qüestionant les creences comunes sobre les relacions i la veritat. Enllaç: IMDB. Justine Triet (Fécamp, Seine-Maritime, França, 17.07.1978). Diplomada a l’Ecole Nationale Supérieure des Beaux-arts de Paris, ha fet diversos curtmetratges (registrats durant manifestacions estudiantils -al 2007- o ran de les eleccions presidencials -al 2008- ), migmetratges (un de documental -a Sao Paulo- i un de ficció) i debuta en el llarg amb “La batalla de Solferino” (2013), barreja de documental (s’ambienta al 6 de maig de 2012, el dia de la segona volta de les eleccions presidencials franceses, tocant els esdeveniments a la Rue de Solférino -a la seu del Partit Socialista-) i de ficció (amb una història entre una periodista, el seu ex i la visita a les filles). El seu segon llargmetratge, “Victoria“,  inaugura la Setmana de la Crítica de Canes 2016: la història d’una advocad penalista amb dèficit sentimental que ha de fer-se càrrec a contracor de la defensa d’un amic, acusat de temptativa d’assassinat. El 2019 presenta en competició al Festival de Canes “Sybil“, artefacte pretensiós i tremendista en què Virginie Efira és una psicoanalista que vol deixar la pràctica terapèutica per a escriure una novel·la, però li requereix els seus serveis una turmenda Adèle Exarchopoulos, en el rol d’una actriu embarassada de l’actor principal del film que roda i que està embolicat sentimental amb la directora de la pel·lícula.| P: Les Films Pelléas | VI: Mk2. | DE: Elástica Films i Filmin* | DF: Le Pacte  | RESSONS. | Premis: Palma d’Or, Palm Dog -Snoop (‘interpretat’ pel gos Messi)-.

De Wim WENDERS, “Perfect Days ” (“Tokyo Toilet“). Durada: 2h03. Producció Japó, Alemanya. Ficció. Amb Kôji Yakusho, Min Tanaka, Arisa Nakano, Tokio Emoto. Guió: Wim Wenders i Takuma Takasaki. Nota sinòptica: Una reflexió commovedora i poètica sobre la recerca de la bellesa en la vida quotidiana. Sinopsi: En Hirayama treballa com a netejador de lavabos a Tòquio. Sembla satisfet amb la seva vida senzilla. Segueix una vida quotidiana estructurada i dedica el seu temps lliure a la seva passió per la música i els llibres. Hirayama també té una afició pels arbres i retratar-los. Part del seu passat es revela gradualment a través d’una sèrie de trobades inesperades. Enllaç: IMDB. Wim Wenders (Düsseldorf, -República Federal d’-Alemanya, 14.08.1945). De petit volia ser pintor, arquitecte, sacerdot, escriptor, músic i al final vaig escollir la pintura; de fet era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula, i em vaig adonar que les pel·lícules incloïen tot el que volia fer a la meva vida, ha declarat Wenders a la Roda de Premsa del BCN Film Fest. Va estudiar a l’escola de la Universitat de Televisió i Cinema de Munic entre 1967 i 1970. Mentrestant, va treballar com a crític de cinema de diaris. Va realitzar tot de curts i va fer un llargmetratge dins dels seus estudis, “Summer in the City” (1971). Cineasta (en gran mesura) dels anys setanta i vuitanta, fou reconegut inicialment com a integrant de la nova onada alemanya dels setanta (amb Fassbinder, Herzog…), amb títols com “El miedo del portero ante el penalti” (1972), “Alicia en las ciudades” (1974) i “En el curso del tiempo” (1976). El 1977 va entrar en competició a Canes i va fer un pas de gegant en el seu reconeixement internacional, amb “El amigo americano“, basat en Patricia Highsmith, en què Dennis Hopper és Tom Ripley. El 1980 realitza un criticat documental testamentari/funerari sobre Nicholas Ray, “Lightning Over Water“, i acte seguit, de la mà de Francis Ford Coppola i els estudis Zoetrop, se’n va a treballar als Estats Units, començant per la fallida “Hammett” / “El hombre de Chinatown” (1982), presentada en competició a Canes. Posteriorment tocarà la glòria, començant pel triomf al Festival i seguit per un èxit mundial, amb “París, Texas” (1984) -Palma d’Or, Premi FIPRESCI de la crítica internacional- i “El cielo sobre Berlín” (1987) -Premi Millor Direcció-. Cinèfil, si anteriorment havia comptat amb Samuel Fuller a “El estado de las cosas” (1982), el 1985 se n’havia anat al Japó per a homenatjar Ozu a “Tokyo-Ga“. A cavall de les dècades dels vuitanata i dels norante, realitza vídeos musicals (U2, Talking Heads…), però el 1991 marca en certa manera el final de la seva trajectòria (si més no com a autor de ficcions), amb el fracàs de “Hasta el fin del mundo“, a desgrat que dos anys més tard encara guanyés un lànguid Grand Prix a Canes amb “Tan lejos, tan cerca” (una mena de revisitació de la seva “El cielo sobre Berlín”); sense que hi fes res per a refer-lo “El final de la violència” (1997), tan inútilment presentada en competició a Canes com alguna de les seves ficcions posteriors. Per contra, la seva carrera com a documentalista va anar agafant força a partir de mitans anys noranta i li donaria triomfs com “Buena Vista Social Club” (1999) -prolífica ha estat la seva atenció a la música-, “Pina” (2011) -sempre inteerssat en les formes cinematogràfiques, el filma en 3D- o “La sal de la Tierra” (2014), tots nominats als Oscar del Documental. A més de ser director, productor i autor, Wenders també treballa com a fotògraf des de 1984. Les seves obres s’han exposat a museus i galeries d’arreu del món i també inclouen diverses instal·lacions 3D relacionades amb l’art. La Fundació Wim Wenders, sense ànim de lucre, reuneix el treball de la seva vida i promou els joves cineastes amb la beca Wim Wenders per a la narració innovadora. El 1989, Wenders va presidir el Jurat de la Competició i el 2003, el de la Càmera d’Or. Enguany té també al Festival, en Sessió Especial, el documental “Anselm”. | P: Master Mind Limited. VI: The Match Factory  | DF: Haut et Court. | RESSONS. | Premis: Premi Millor Actor (Koji Yakusho), Premi del Jurat Ecumènic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!