Portàvem dies i dies, en aquesta 76a edició del Festival de Canes, que es registrava una curiosa, simptomàtica i tanmateix atípica unanimitat entre la premsa acreditada al certamen (si més no a la que jo tinc accés a través de les xarxes), valorant en general positivament les pel·lícules que anaven veient a la Competició. Però en la jornada d’ahir s’ha recuperat una certa normalitat, obrint-se el debat crític, amb apreciacions entusiasmades i d’altres de molt decebudes al voltant d’ “Il sol dell’avvenire”, l’última de Nanni Moretti (diria que, si més no puntualment, també hi ha esbiaixos ideològics en aquestes opinions), i amb recepcions que han assaborit el relat gastronòmic i romàntic de Tran Anh Hung a “La passion de Dodin Bouffant”, mentre que d’altres en rebutgen precisament tanta exquisidesa de ‘cuisine’ francesa… NOTA: Em fan notar des de Canes, que la divisió de la crítica amb el film de Moretti sobretot és entre els anglosaxons (anglesos, nord-americans…), que no hi haurien entrat, i els mediterranis (francesos, italians, catalans, espanyols…), que la defensen a fons. I que potser també hi ha un component generacional que ho explicaria: tocaria més la fibra als crítics d’una certa edat.
Si Moretti s’ha afegit a la llista de cineastes que tracten el moment actual de cinema, en miren el passat i en guaiten el futur dubtós, també el documental “Chambre 999”, vist a Canes Classics, entra a fons en aquestes qüestions, amb la veu de trenta cineastes presents al Festival l’any passant, seguint la tradició iniciada per Wim wenders fa dècades amb el seu documental “Chambre 666”. Això en una jornada en què ha impactat (relativament) un thriller violent sud-coreà, en què s’han pogut veure sengles films sobre les societats marroquina i índia, respectivament, mentre la Setmana de la Crítica ha tancat portes amb una discutida tragicomèdia francesa, que intenta salvar el sempre competent Nahuel Pérez Biscayart.
També ahir, a la Cinef (films d’escoles de cinema), sense cobertura mediàtica, dins del programa 2, es projectà el curt en català d’ Anna LLARGUÉS, “Trenc d’alba” / “Crack of Dawn”. Durada: 0h28. Escola: ESCAC (Catalunya). Repartiment: Gerard Ribera Noguera (Elián), Vinyet Rodríguez Martín (Irene), Irene Bogunyà (mare), Alzira Gómez (àvia), Oriol Borrut (Oriol). Guió: Anna Llargués. La masia d’una família l’han declarada inhabitable. Mentre alguns membres lluiten per salvar l’espai construït pels seus avantpassats, els més joves s’imaginen el següent lloc on anar. I, a la Quinzena dels Cineastes, s’ha vist la coproducció catalana (Fasten Films) del cineasta vietnamita Thien An PHAM, “Inside the Yellow Cocoon Shell” / “Bên Trong Vó Kén Vàng”, que ha rebut bona acollida crítica.
Competició.
De TRAN Anh Hung, “La passion de Dodin Bouffant” / “The pot-au-feu” ( “Le pot-au-feu de Dodin Bouffant”). Durada: 2h14. Producció França. Amb Juliette Binoche, Benoît Magimel, Patrick d’Assumçao , Emmanuel Salinger, Jan Hammenecker , Frédéric Fisbach , Galatéa Bellugi, Pierre Gagnaire. Guió de Tran Anh Hung, adaptació d’una novel·la de Marcel Rouff. Ambientada al segle XIX, explica la història d’Eugénie (Juliette Binoche), cuinera excepcional, que fa 20 amys que treballa per al famós gastrònom Dodin (Benoît Magimel). A força de passar tant de temps junts a la cuina, s’ha establert una passió amorosa entre ells dos en què l’amor va ben lligat a la pràctica de la gastronomia. D’aquesta unió naixen plats ben saborosos i delicats que arriben a meravellar els més grans d’aquest món. No obstant, l’Eugénie, àvida de llibertat, mai no s’ha volgut casar amb en Dodin. Aleshores, aquest decideix de fer una cosa que encara no ha fet mai: cuinar per a ella. Enllaç: IMDB.
Algunes reaccions:
Alejandro G. Calvo, a Twitter: Qui necessita trama quan la meitat de les imatges d’una pel·lícula és veure Benoit Magimel i Juliette Binoche cuinant nivell Déu? Sens dubte, jo no. Per això m’ha sorprès gratament “La passion de Dodin Bouffant”, la millor pel·lícula de Tran Anh Hung en ¿23 anys?. Paco Vilallonga, a Twitter: Un espectacle pels sentits exquisidament filmada que entra directament al hitparade de millors films culinaris mai filmats. I un duel interpretatiu Benoît Magimel/Juliette Binoche d’alçada. Molt estimable. Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) una obra d’exquisida bellesa (..). Tran Anh Hung filma a “La pasión de Dodin Bouffant”, amb extrema elegància, amb una posada en escena cerimoniosa, una gran història d’amor (..). Amb una càmera flotant, sempre amb moviments suaus i constants, el cineasta filma una magnífica coreografia de persones i plats, una dansa de cossos i menjars, de gran solemnitat i preciosa estètica (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) el director de “Cyclo”, especialment afí a sublimar un cinema dels sentits, converteix l’art de la cuina en un mitjà de comunicació dels afectes. Així doncs, la història d’amor entre un gourmet cèlebre, Dodin Bouffant (Benoît Magimel), i la seva cuinera Eugenie (Juliette Binoche) es converteix en un desitjable, càlid receptari d’empatia i afecte al forn, alhora que en una delicada reivindicació de la cuina com a disciplina creativa. Tran Ahn Hung es beneficia de la química dels dos actors -van ser parella, tenen un fill en comú a la vida real- per treballar una complicitat callada, gestual, en què l’elogi de l’artesà (la llarga seqüència que obre el film és la fascinant preparació d’un menú complet) desemboca en un festí de sabors afable, acollidor. Sembla que provem tots els plats que es cuinen a la pel·lícula, sobretot els que convencen Eugenie de casar-se amb el seu cap, que, per primera vegada, cuina per a ella. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: En el setè llargmetratge de Tran Anh Hung, la passió pel menjar es converteix en un conducte per explorar l’estima per la bellesa i el misteri de l’existència, a més d’explicar una història d’amor delicada i complicada. “The Pot-Au-Feu” es posa a foc lent gràcies a la tendra relació entre Juliette Binoche i Benoit Magimel, que interpreten (respectivament) una cuinera i un gurmet la devoció dels quals pel seu ofici s’acompanya de l’adoració de l’un per l’altre. Els àpats que preparen estan filmats de manera exquisida, però el drama discret de Hung ens convida a mirar més enllà de les delicioses varietats per assaborir els plaers quotidians que ens arrisquem a donar per fets. (..) A Tran li interessa menys la bellesa dels seus àpats que la seriositat amb què ella i Dodin s’agafen la vocació. El seu llenguatge amorós és la discussió profunda de les arts culinàries, i Binoche i Magimel retraten sense esforç una parella estimulada tant intel·lectualment com físicament l’una de l’altra. Els companys de Dodin el lloen com el Napoleó de la gastronomia, però sap que no seria res sense Eugenie, i la pel·lícula celebra una relació madura que es guia pel respecte mutu i la igualtat. En adonar-se que arriben a la tardor dels seus anys, volen aguantar cada moment que els queda, fins i tot si l’Eugenie es resisteix tímidament als seus suggeriments de convertir-se en marit i dona. (..) Tran ha dissenyat un estudi de caràcters meditatiu en el qual es dóna espai perquè floreixin diverses metàfores potencials. És fàcil interpretar la minuciosa gastronomia d’Eugenie i Dodin com un substitut de la dedicació de tots els artistes a la seva musa, donant-ho tot d’ells mateixos per crear alguna cosa bonica. Però la pel·lícula també sembla un comentari sobre les maneres tranquil·les de demostrar el nostre amor. Quan se li pregunta, al principi de “The Pot-Au-Feu”, per què no participa dels àpats que fa per als convidats, l’Eugenia explica que preferiria comunicar-se a través del seu menjar, una il·lustració emotiva dels petits actes d’afecte que proporcionem desinteressadament als altres. Finalment, Dodin li tornarà el favor, preparant un àpat per a Eugenie quan comenci a emmalaltir, i la precisió que aporta als seus preparatius silenciosos és tan commovedora com qualsevol soliloqui romàntic. (..) Per més esplèndid que pugui ser un àpat, només ho és per un breu moment i, de la mateixa manera, una relació amorosa té una data de caducitat inevitable. Però si bé aquesta pel·lícula amable acaba amb tristesa, també hi ha alguna cosa reconfortant en la idea que, com un plat fantàstic, el record d’una gran història d’amor perdurarà. Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: Dins el boom del cinema asiàtic del tombant de segle, Tran Anh Hung va destacar per títols com “L’olor de la papaia verda” (1993), que ens amarava tots els sentits. El vietnamita establert a França torna a aquesta vocació per un cinema sensorial amb “La passion de Dodin Bouffant” (..). La passió gastronòmica s’entrellaça amb un conte d’amor tardorenc i un pèl acadèmic al qual atorguen carisma la parella protagonista (..), Benoît Magimel i Juliette Binoche. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) una pel·lícula que pot embafar (..). A mesura que emergeix la història d’amor soterrada entre el famós cuiner i la cuinera “invisible”, va fent-se cançonera i previsible, tot i la química entre Benoît Magimel i Juliette Binoche (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Aquí hi ha una pel·lícula ben rodada d’aquest estimable cineasta Tran Anh Hung, però és en un gènere sobre el qual sóc agnòstic, la vena “foodie”, en la qual se suposa que hem de desmaiar-nos amb tots els detalls gastronòmics infinits i la cuina deliciosa i en què el menjar acostuma a presentar-se amb una certa lleugeresa com una metàfora de compartir, de família i d’amistat. (..) [Eugénie] interpreta de manera brillant totes les exigències que Dodin li imposa: com ell, té una apreciació instintiva i creativa del gust, la textura, la composició i la fragància dels aliments, el drama i la poesia inherents a la manera com s’han de presentar i consumir, i la seva importància central per a l’existència civilitzada: no s’esmenta la fatigosa qüestió d’aquells que no poden permetre’s el luxe de menjar així, o molt, i l’absència de pietat és probablement el millor. Hi ha moltes fotos estàtiques d’aquests plats que s’estan preparant i de Binoche i Magimel apreciant-los degudament, convidant-nos a bavejar amb tot aquest luxe sensorial refinat. (..) Aquí hi ha encant i delicadesa i Magimel i Binoche funcionen de manera impecable, tot i que no estava del tot segur que anessin junts com a ingredients d’una història d’amor. Com a pel·lícula gastronòmica, té molt per recomanar-la i m’ha semblat atractiva, encara que potser com el Dr Jekyll del Sr Hyde de “La Grande Bouffe”, de Marco Ferreri. Potser hi haurà una versió del director de 230 minuts aviat amb una escena maratoniana de rentat de rentar plats al final. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Tran Han Hung, un director que té tendència al preciosisme estèril com va demostrar “L’olor de la papaia verda”, fa derivar la pel·lícula cap a una història d’amor. (..) Mentre Tran Han Hung trenca el preciosisme per conquerir un cert virtuosisme a la primera part centrada a filmar els diversos menjars entre ells un increïble pot au feu, a la segona part la pel·lícula perd impuls. La història damor té connotacions tràgiques, però sense un rerefons. Tot i que hi ha una química entre la parella protagonista tot s’acaba diluint i Tran Han Hung va abocant la seva pel·lícula cap a allò previsible, sense saber com transmetre aquesta passió necessària perquè la gastronomia i l’amor s’harmonitzin. Al final l’espectador té la sensació que tot i haver rivalitzat amb “El festin de Babette”, la pel·lícula danesa continua ocupant el primer lloc del cànon. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Tots els clixés de la cuina francesa –o del que, per a molts, representa l’imaginari del “francès”– són a “The Pot-Au-Feu”, la pel·lícula del franc-vietnamita Tràn Anh Húng que reconverteix el seu clàssic “El sabor de la papaya verde” en alguna cosa així com un especial del Canal Gourmet sobre grans xefs francesos, una “Ratatouille” per a adults o un passeig per les grans tradicions de la ‘cuisine’. Tot això des del cinema, és clar, on es veu i es nota gana però no s’ensuma ni s’assaboreix res. El que sí que es gaudeix, en certa mesura, és l’encant i el talent dels seus dos protagonistes, Juliette Binoche i Benoît Magimel (..). Gaudible, potser sí. Però el cinema és una altra cosa. (..) Al llarg de més de dues hores de la qual dos terços passen per menjar i cuinar, “The Pot-Au-Feu” té alguna cosa lleugerament pornogràfica. Però més que això, acumula tants clixés sobre el menjar, la beguda i el discurs sobre tots dos que es veu gairebé a la vora de la paròdia. És difícil no caure en la temptació, mentre els personatges cuinen, comenten i filosofen sobre els sabors i plaers del menjar, de pensar que és tot un esquetx que es pren de broma certa essència del que és ser francès. Hi ha moments en què Magimel analitza el menjar i el vi citant Sant Agustí i un no sap si prendre-s’ho de debò o pensar que tot acabarà amb un acudit. Hi ha, tanmateix, moments de tendresa entre els personatges que fan que un aguanti millor la pel·lícula (..). Arnau Martín, a Twitter: No ens ha convençut “La Pasión de Dodin Bouffant”, encara que cal admetre que és curiosa en el seu acostament als temes culinaris.
Competició.
De Nanni MORETTI, “Il sol dell’avvenire” / “A Brighter Tomorrow” / “Vers un avenir radieux” / “El sol del futuro”. Durada: 1h36. Producció Itàlia. Amb Mathieu Amalric, Margherita Buy, Silvio Orlando, Nanni Moretti, Barbora Bobulova, Benjamin Stender. Guió de Francesca Marciano, Nanni Moretti , Federica Pontremoli i Valia Santella. Nota sinòptica (llarga): En Giovanni és director de cinema i la Paola, la seva productora. En Giovanni està rodant una pel·lícula ambientada l’any 1956, mentre escriu una adaptacií d”El Nadador‘, de John Cheever, i imagina una pel·lícula plena de cançons en italià. Sinopsi: Comèdia ambientada a Roma entre els anys cinquanta i setanta, en el món del circ i de la indústria del cinema. En Giovanni, cineasta italià de renom, es disposa a començar el rodatge d’un fresc polític. Però entre el seu matrimoni en crisi, el coproductor francès a punt de fer fallida, la seva filla que l’abandona i el món del cinema que canvia, sembla que tot se li gira en contra! Trobant-se a la corda fluixa, en Giovanni ha de repensar-se la manera de fer si vol dur tot el seu petit món cap a un futur radiant. Tràiler: VO. Enllaç: IMDB.
Altres reaccions:
José Luís Losa, a Twitter: Nanni Moretti, Palma d’Or sobtada. Obra mestra absoluta. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un film intel·ligent, entranyable i emotiu (..). Moretti ens parla de política però sobretot ens parla de cinema. És un film autorreflexiu, una mena de “Fellini 8 ½” – citat explícitament en el film -, en el qual es posa de manifest la seva actitud davant el cinema com a art expressiu, connectant amb una tradició de cinema europeu d’autor on cada línia de guió o filmació d’una escena ha d’obeir a uns criteris ètics i morals. Moretti juga de forma brillant i bonica al compàs metacinematogràfic, amb diferents capes i pel·lícules a l`hora. Un film ple de cites i referències, i farcit també de cançons i de números cantats, digressions absolutament encisadores. (..) Un film melancòlic i desencisat, en consonància amb un cineasta i una generació que sembla acomiadar-se del cinema, rematat, però, per un final exultant i esperançador, un cant a la col·lectivitat en marxa (..). Paco Vilallonga, a Twitter: (..) Un cant a la comunitat, a la dignitat, a la resistència ideològica, a la coherència individual i col.lectiva. Amb una mirada malencònica i metacinematogràfica i uns moments musicals inoblidables. I a la crònica per al ‘Diari de Girona’: Quan aquesta magnífica edició del Festival de Canes entra en la seva recta final, la sensació que una generació fonamental de directors del cinema contemporani està mostrant el seu testament creatiu es va apoderant del certamen francès. Primer va ser Martin Scorsese, posteriorment Victor Erice, i avui ha estat el torn de l’italià Nanni Moretti. I a més, en el cas dels dos últims, fent servir el component metacinematogràfic, del cinema dins el cinema com a recurs creatiu. No forçosament seran les darreres obres d’aquests directors -desitgem que no ho siguin- però en elles es percep la nostàlgia per una manera d’entendre el cinema que s’esvaeix, la pèrdua d’alguna cosa essencial que tenyia les pantalles que poc a poc es va diluint per potser no tornar mai més.“Il sol dell’avvenire”, la darrera obra de Moretti, és sens dubte la pel·lícula més emocionant vista al festival fins ara. Ho és perquè està feta a cor obert, amb la lucidesa i saviesa d’un director essencial del cinema recent, però també pel seu compromís politicoideològic. I que a més arriba en un moment especialment simbòlic del panorama polític italià: l’extrema dreta de Giorgia Meloni fa uns mesos que governa el país i Moretti és una de les figures intel·lectuals de referència de l’esquerra italiana. És per això que la seva pel·lícula té molt d’acte de reafirmació individual i col·lectiva, i sobretot de reivindicació del sentit de “comunitat”, de defensa d’uns ideals des de les conviccions profundes i des de la coherència més absoluta. (..) És un film que ens mostra un Moretti desencadenat, que dispara a tort i a dret, però no des de l’amargor i el ressentiment sinó des de les conviccions i l’esperança. Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: “A Itàlia hi havia comunistes?”, pregunta sorprès un jove actor en una reunió de treball. En Giovanni, el director inspirat en ell mateix que interpreta Nanni Moretti, li explica amb paciència que als anys 50 dos milions d’italians militaven al Partit Comunista, aleshores el principal vertebrador de comunitat i de lluita als barris obrers del país. Aquest és el tema de la pel·lícula que roden els protagonistes d'”Il sol dell’avvenire” (El sol del futur), la nova proposta del cineasta italià que revisa des de l’autoficció els seus temes preferits. Moretti ha canviat la vespa de “Caro diario” (1993) pel patinet elèctric, però continua recorrent els carrers de Roma interrogant-se sobre què se’n va fer, de les esquerres, i defensant la resistència d’un cert cinema d’autor en el panorama contemporani. I ho fa amb més bona forma que mai. (..) Moretti manté intacte el seu talent per a la comèdia dialèctica i ens regala alguns dels moments més hilarants de la seva carrera (..).Revisa la seva perspectiva crítica per resituar el compromís ideològic al costat de l’optimisme i de la confiança en el futur, a la manera que propugnava Antonio Gramsci. (..) Moretti culmina el film profundament humanista i farcit de cançons (ah, el moment Franco Battiato!) amb una emocionantíssima seqüència heretada del “8 ½” fellinià en què convoca el seu passat i el seu present per encaminar-se cap a aquest futur esperançador. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Que onegin banderes roges al final d’una pel·lícula italiana és una forma de resistència en els temps en què Giorgia Meloni governa un país que ha oblidat que va tenir dos milions d’afiliats al desaparegut PCI. A “Il sol dell’avvenire” (..) Nanni Moretti ho mostra per vindicar un esperit col·lectiu i, malgrat que tot pugui dur al pessimisme i la desesperança, en contra del nihilisme. A la manera de Gilles Deleuze, que va dir: “El sistema ens vol tristos, però hem de trobar l’alegria per combatre’l.” És així que Moretti balla mentre que, sonant-hi ‘Voglio vederti danzare’, de Franco Battiato, munta una anàrquica desfilada felliniana. (..) El mateix cinema de Moretti és un acte de resistència. Amb ironia, esperança i la joia de ballar, que també fa al ritme d’Aretha Franklin, el director italià ha propiciat una de les grans alegries d’una secció oficial competitiva que ja es pot considerar la millor dels últims anys. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: “Il sol dell’avenire” és una pel·lícula política, potser la millor de totes les pel·lícules possibles sobre el present, però també és una obra de comiat sense tristesa que deixa enrere un món -el mateix cinema de Nanni Moretti- però en comptes de mirar el passat busca el sol del futur, cosa que es projecta cap a una utopia enmig d’un temps de distopia. Una pel·lícula d’algú que no es vol rendir. Nanni Moretti podria haver construït una pel·lícula nostàlgica sobre allò que s’acaba, però defuig admirablement tota nostàlgica i tota mirada crítpica. Al llarg de la pel·lícula deixa enrere moltes coses. El cinema ha deixat de ser el que havia estat i ha passat a ser una altra cosa. Les plataformes emeten pel·lícules per a 190 països i només pacten amb els realitzadors capaços d’escriure guions prefabricats per crear emocions falses. Els nous realitzadors contemporanis roden escenes de violència sense preguntar-se què implica el patiment i què implica enfrontar-se al dolor dels altres. I la desmemòria omple un buit en què la cultura ha anat sucumbint, com la política, els ideals i l’amor. La gent només és capaç de retreure’s les coses i les paraules d’esperança han desaparegut del mapa. A la Itàlia del present ja no hi ha el partit comunista, el seu govern està controlat per un partit neofeixista. Davant d’aquest panorama sembla que només en queda el lament, la flagel·lació, la por, el nihilisme o la impotència. Moretti defuig totes aquestes solucions i construeix “Il sol dell’avenire” com una pel·lícula sobre la necessitat de creure sempre en la utopia, sobre la importància de la solidaritat i sobre el retorn a la moral davant del buit estètic. Moretti desfila i balla. Frabrizio di André canta la bellíssima ‘Canzone dell’amore perduta’, Arertha Franklin és evocada a partir de ‘Fever’ i el passat és present a Luigi Tenco i el seu ‘Lontano, lontano’. La música guareix totes les penes i implica un gest de resistència. També torna Franco Battiato, omnipresent a la filmografia de Moretti, amb ‘Voglio vederti danzare’. El ball ens permet retrobar la felicitat perduda mentre s’obren noves vies per repensar-ho tot. Moretti acaba com Fellini, desfilant i ens diu que sols no anirem enlloc, que cal tenir principis propis i que junts podem entreveure l’esperança. Com deia Jaume Sisa, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol. Benvinguts, passeu, passeu…’ Moretti ens ajuda a reconciliar-nos amb aquest gastat i decebedor món que ens ha tocat viure. A resistir…. no podem perdre’ns en la lacònica mirada de l’adéu. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) a “Il Sol dell’avvenire” Nanni Moretti escriu la seva carta d’amor al cinema recuperant l’irat, irònic nihilisme de les seves autoficcions (“Io sono un autarchico”, “Palombella Rossa”, “Caro Diario”, “Abril ”). Pot semblar que el seu discurs no és gaire encoratjador: els joves italians no tenen ni idea de com va ser d’important el Partit Comunista a Itàlia als anys cinquanta, Netflix truca a la porta per dir-li que als seus guions els falta un “what the fuck ” per no perdre l’atenció dels espectadors al cap de dos minuts, la pel·lícula que està filmant acabarà amb el suïcidi del protagonista. En aquest malenconiós, divertit exercici de “cinema dins del cinema”, Moretti escull autoretratar-se com un cineasta en crisi, depressiu, que no s’adona que la seva parella està a punt d’abandonar-lo, i que té la impressió d’estar fent pel·lícules a contracorrent, fent un cinema d’autor anacrònic. Al film que està rodant, situat als anys cinquanta, descobreix que, malgrat que el seu objectiu és parlar de la crisi del comunisme a la Itàlia dels cinquanta, quan Stalin va controlar les protestes hongareses contra el seu règim amb tancs i destrucció massiva , l’amor entre els protagonistes sembla imposar-se sobre el missatge ideològic. Sembla que, en aquest film crepuscular, Moretti assumeixi que, rondant els setanta, ja no té sentit continuar queixant-se: el final de la pel·lícula, deliberadament festiu, reuneix actrius i actors que han treballat amb ell durant la seva carrera en una manifestació lluminosa, com si, malgrat tot, esperés un futur assolellat. Qui la castiga és Peter Bradshaw, que a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa només 1 estrella sobre 5 (si no vaig errat, la pitjor puntuació que ha atorgat en tot el que portem de Festival): la comèdia-drama del director italià sobre un cineasta fallit està plena de no comèdia i antidrama: una pèrdua total de temps. Nanni Moretti és el director italià que sempre tindrà un lloc al nostre cor (..) Però la seva nova pel·lícula en competició és desconcertadament horrible: confusa, mediocre i metatextual: una completa pèrdua de temps, estrident i apàtica alhora. Tot és pesat i avorrit: la no comèdia, l’ersatz-pathos, l’antidrama. Efectivament, és una pel·lícula dins d’una pel·lícula, tant avorrits l’un com l’altre. (..) Estic segur que el futur s’il·luminarà amb una altra pel·lícula de Moretti millor: aquesta millor oblidar-la. I Arnau Martín, a Twitter, tampoc se’n manifesta gaire convençut: He trobat la darrera proposta de Nanni Moretti una mica insípida. Alguns gags hilarants, però de nou allò ‘meta’ com a necessari vehicle per a la construcció del discurs, que tendeix a la simplificació. Prou de nostàlgia i autoreferència directa… . Ni Christina Newland, a la crítica per a ‘IndieWire’ la deixa gens bé: Per al guionista i cineasta italià i pilar del cinema nacional Nanni Moretti, un veterà la primera pel·lícula del qual es remunta al 1976 i el drama del 2001, “A Son’s Room”, va guanyar la Palma d’Or a Canes, la familiaritat dels seus temes i fascinacions pot ser un bàlsam per a alguns, però també possiblement voregi l’avorrit. (..) Cinema, vida, política: els projectes de Moretti comparteixen gran part d’aquest interès comú i un ADN fluït, sovint desestructurat, tot i que varien considerablement en el seu impacte general. La seva pel·lícula del 2015 “Mia Madre” va ser una història igualment personal, amb el director com a actor i explicant una altra meta-història del cinema i els seus capricis. Aquesta interioritat pot variar entre una mirada perspicaç i dolorosa del melic, donant a “A Brighter Tomorrow” una qualitat inestable. (..) Per a cada moment atractiu impulsat pel personatge o una mica d’humor càlid (..), hi ha una extravagància no merescuda, fins i tot irritant. La tendència del repartiment i l’equip de la pel·lícula a començar amb cançons i balls fantàstics, o les decisions formals de Moretti, inclosos els flashbacks bruscos d’última hora, simplement no encaixen en el flux de la narració o el to. És cert que “A Brighter Tomorrow” assumeix, de vegades de manera força convincent, els ulls creatius i personals propis del protagonista, oferint una crítica a la pròpia arrogància de l’autor masculí de principis però sovint cec que pot ofegar els que l’envolten. (..) La solidaritat i la humanitat davant el cinisme és lloable, sens dubte. Però és difícil mantenir-se absorbit pel material que es té entre les mans donat l’intercanvi una mica maldestre de Moretti entre la logística actual d’una producció cinematogràfica, la pel·lícula dins d’una pel·lícula de 1956 i els esclats aleatoris i irritants de cançons (..). Els resultats són frustrants i redueixen l’impacte general de la pel·lícula, que té el cor al lloc correcte, encara que aquest lloc sovint se senti atrapat en el passat. Del rebuig a la pel·lícula d’una part de la crítica en parla breument Alejandro G. Calvo, a Twitter: Quina llenya ha donat la crítica nord-americana a “Il sol dell’avvenire” de Nanni Moretti. Totalment a la contra. És el tancament perfecte de la trilogia que sumaria amb “Caro Diario” i “Aprile”. Un musical meta divertidíssim (i, per moments, tremendament emocionant) on es reimagina un món (una política) (un cinema) que hauria de ser millor que el que tenim. ‘Voglio verte danzare. Come le zingare del deserto’. Diego Lerer, a Twitter, manifesta: (..) em van agradar més les idees de la pel·lícula que la pel·lícula en si (..). I mira d’explicar-se a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Aquí, el director de “Caro diario” s’allunya, per sort, dels força mediocres melodrames que feia els últims anys per reprendre l’humor, la desimboltura, la metaficció i, sobretot, els comentaris sobre cinema i política que el caracteritzaven a la seva millor època. La part no tan agradable del retorn és que Moretti ja no és capaç de fer el cinema que feia aleshores. Les seves pel·lícules s’han tornat una mica més fades, menys inspirades, cinematogràficament més pobres. De tota manera, un Moretti menor, simpàtic i polític és millor que el tediós i banal dels darrers anys. La diferència es nota en molts aspectes. Moretti ja no és tan àgil ni ocorrent com abans i la seva «actuació» és cridanerament pobra, recitant les línies a crits en un estil entre retro i de comicitat ampul·losa, teatral. I una cosa semblant passa amb la posada en escena, a la qual es nota força maldestre en molts dels seus aspectes. Però el que torna, el que sobreviu, és el cor i les idees del director d'”Aprile”, la lluita interna entre el cansament davant d’una frustrant realitat i l’esperança per un món millor, el fastic davant d’un cinema cruent i una mena de crida a allò afectiu, allò humà, allò tendre. Canviar, encara que sigui mitjançant el recurs de la ficció, un final aspre per un de feliç. En lloc de disparar, ballar. En lloc de morir, continuar vivint (..).
Cannes Première.
De Valérie DONZELLI, “L’amour et les fôrets“/ “Just the two of us”. Durada: 1h45. Producció França. Amb Virginie Efira, Melvil Poupaud, Virginie Ledoyen, Marie Rivière, Romane Bohringer. Guió de Valérie Donzelli i Audrey Diwan, adaptació de la novel·la d’Éric Reinhardt. Nota sinòptica: Blanche Renard es veu atrapada en una relació tòxica amb un home possessiu i perillós. Sinopsi: Quan la Blanche (Virginie Efira) topa amb en Gregoire (Melvil Poupaud), creu que es troba amb el que busca. Els llaços que els uneixen s’estableixen ràpidament i la seva història es construeix amb furor. La parella es trasllada, la Blanche s’allunya de la seva família, la seva germana bessona, s’obre a una nova vida. Però de mica en mica, es troba sota la influència d’un home possessiu i perillós. Un home que no s’atreveix a denunciar per vergonya, per por. Perquè la situació només té dos possibles resultats. O la víctima s’ensorra o s’allibera…Enllaç: IMDB.
Algunes reaccions:
Paco Vilallonga, a Twitter: Una de les poques pelis realment dolentes del festival. Maldestre, barroera. Tractar un tema sensible amb tant mala grapa és d’una notable inconsciència. Ni els actors -Virginie Efira en un doble paper- poden salvar la funció. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ via Facebook: (..) “L’amour et les fôrets” constata també la desorientació de la directora i la dificultat de trobar el seu propi terreny. El punt de partida és una novel·la d’Eric Reinhart que parla de l’amor i del seu anvers, a partir d’una parella que comença veient una existència feliç i acaba atrapada en un autèntic malson, quan l’espòs i amant tendre es converteix en un ésser torturat per la gelosia, la possessió fins a acabar convertint-se en un assetjador sexual. A la pel·lícula hi ha un cert equilibri de to en els primers moments, sobretot quan sorgeix la felicitat (..) A partir d’un moment les coses canvien (..) la violència de gènere apareix amb tota la cruesa. No estem lluny de “Te doy mis ojos”, d’Iciar Bollain, amb uns quants anys de més, quan la consciència social sobre el tema ha canviat, però en un moment en què, malauradament, les històries es repeteixen. Al final hi ha un cert sentiment de decepció, com si Donzelli no acabés de trobar el camí.
Sessions de Mitjanit.
D’Anurag KASHYAP, “Kennedy”. Durada: 2h22. Producció Índia. Amb Rahul Bhat, Megha Burman, Sunny Leone, Mohit Takalkar, Abhilash Thapliyal. Guió: Anurag Kashyap. En Kennedy (Rahul Bhat) és un ex-policia insomne, que durant molt de temps semblava que era mort, però que encara treballa per al sistema corrupte, mentre busca la redempció. Enllaç: IMDB. .
Un Certain Regard.
De KIM Chang-hoon , “Hopeless” / “Hwa-Ran“. Durada: 2h13. Producció Corea del Sud. Repartiment: Hong Sa-bin (Yeon-gyu), Song Joong-ki (Chi-geon). Guió: Kim Chang-hoon. Nota sinòptica: Es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, en què un noi anomenat Yeon-gyu, després de conèixer en Chi-geon, vol fugir la realitat infernal en què viu i del seu viatge al món del crim organitzat. Sinopsi: En Yeon-gyu (Hong Sa-Bin), de 18 anys, viu en una situació desoladora i miserable. Té una germana petita, la Ha-Yan (Bibi). Per trobar una sortida, s’uneix a una organització criminal. Allà, en Yeon-gyu coneix en Chi-Geon (Song Joong-Ki). És un cap de nivell mitjà del grup criminal en qui confia en Yeon-gyu. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.
Algunes reaccions:
Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) “Hopeless” és una òpera prima que funciona com un thriller impecable amb moments de violència extrema i amb uns quants banys de sang. A mesura que Yeon-gyu penetra al món del mal aquest s’eixampla i les xarxes del poder cada cop són més complicades. Tots els personatges treballen al servei dels altres i qualsevol mínim error es pot convertir en un parany mortal. Kim Chang Hoon roda amb eficàcia i estil una història que hem vist explicada moltes vegades. El barri apareix com un món sense futur i l’única alternativa és escapar-se’n, però quan la teranyina està enverinada és impossible desprendre’s-en. Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Kim Chang Hoon presenta més d’uns quants tòpics de drama de la màfia (..). Però hi ha una claredat de visió i un control de l’estat d’ànim que situa “Hopeless” per sobre de la sèrie de títols de gènere durs. Un drama asfixiant, que inclou violència i extorsió en un ecosistema destructiu, demostrant que cada favor està carregat, cada regal enverinat, cada deute impagable. La brutalitat mai fa net en l’impressionant debut de Kim; simplement engendra més brutalitat. (..) L’aprenentatge de Yeon-gyu amb Chi-geon és el centre al voltant del qual gira tota la història. Ens recorda les convencions d’arts marcials wuxia en l’equilibri yin i yang entre el jove impulsiu i pesat i el seu mestre esvelt i autocontrolat, però també hi ha una varietat homoeròtica, que culmina amb un final de sacrifici. Això pot semblar glamurós. Però Kim està constantment soscavant la brillantor de la pel·lícula estàndard de mafiosos en un món en què l’home reparteix la misèria a l’home, un món en què el fill petit d’un venedor és colpejat sense cap motiu, on cada transgressió de mafiosos comporta una pena (..). Paco Vilallonga, a Twitter: Un noir coreà que es segueix amb interès, que té moments força potents però al que en conjunt li falta credibilitat i li sobren pretensions. Té algunes escenes especialment violentes.
Un Certain Regard.
D’Asmae EL MOUDIR, “La mère de tous les mensonges” / “The Mother of All Lies” / “Kadib Abyad”. Durada: 1h36. Producció Marroc, Qatar, Aràbia Saudita, Egipte. Amb Asmae El Moudir, Said Masrour, Mohammed El Moudir, Abdallah Ez Zouid, Zahra Jeddaoui, Ouardia Zorkani. Guió: Asmae El Moudir. Documental. Nota sinòptica: La recerca de la veritat d’una jove marroquina s’embolica amb una xarxa de mentides a la història de la seva família. Com a filla i cineasta, Asmae fusiona la història personal i nacional mentre reflexiona sobre els disturbis del pa de 1981, establint connexions amb el Marroc contemporani. Sinopsi: Una jove directora marroquina, l’Asmae, va a cals pares a Casablanca per ajudar-los a anar-se’n. Un cop allà, comença a ordenar tots els objectes de la seva infantesa. En algun moment, veu una fotografia: nens somrient al pati d’una llar d’infants. A la vora del marc, hi ha una nena asseguda en un banc, mirant tímidament la càmera. Aquesta imatge és l’única de la seva infantesa, l’únic record que li podia donar la seva mare. Però l’Asmae està convençuda que ella no és la nena d’aquesta imatge. Amb l’esperança de fer parlar els seus pares, l’Asmae introdueix la seva càmera i juga amb aquest incident íntim per parlar d’altres records dels quals tampoc confia. Aquesta foto es converteix en el punt de partida d’una investigació durant la qual la directora qüestiona totes les petites mentides que diuen la seva família. Darrera les parets de la casa també hi ha el barri. El polític local, Sir Abdelkader: és l’home generós que ofereix hammam, carn i prunes al barri o un polític corrupte? A poc a poc, l’Asmae explora la memòria de la seva pròpia gent -real o surrealista- juntament amb la memòria del seu barri i país. L’autora ha declarat: Investigant les històries de la meva infantesa, interactuo amb la meva mare, el meu pare i la meva àvia. Això em permet qüestionar els meus records, atrapats entre la ficció i la realitat, entre la veritat i la mentida. I mostro com de difícil és construir la pròpia identitat quan cap dels records que tenim és fiable. De mica en mica, aquesta elecció narrativa em donarà l’oportunitat de qüestionar els meus pares sobre els “avalots de la fam” de 1981 i la manera com van viure aquest capítol fosc i poc conegut de la història del Marroc. El meu objectiu no és tant intentar documentar la història real d’aquest període sinó fer una pel·lícula sobre la multiplicitat de punts de vista i la pluralitat d’interpretacions que conviuen, ja siguin històriques familiars o nacionals. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: Africine. Enllaç: IMDB.
Algunes reaccions:
Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Asmae no havia nascut el 1981 quan a causa d’un ajustament estructural de l’Economia generat pel Banc Mundial, van tenir lloc una sèrie de vagues generals a Casablanca. Els sindicats van veure com la situació de gana era insostenible, agreujada per uns anys de sequera. La dictadura de Hassan II va decidir reprimir l’anomenada revolta del pà, comptabilitzant-se un total de sis centenars morts. Entre les víctimes d’aquesta repressió hi havia Fàtima, tia de la protagonista, mentre que uns altres oncles van ser empresonats. A la mansió familiar dominada pel poder de l’àvia, el silenci sempre ha regnat. Les absències semblen haver-se eclipsat i la història política sempre ha estat un tabú. L’àvia callava perquè consentia la dictadura i per no voler treure el record de les ferides va esborrar les fotos i tot objecte del record. Com recuperar els orígens familiars quan no en queden ni rastres, ni imatges? Asmae El Moudir troba una resposta propera a la que va utilitzar Rithy Pahn a “La imatge prohibida” per explicar els seus orígens familiars i la seva tragèdia personal a l’època dels Khmers rojos de Cambodja. Per a reconstruir allò que no hi és utilitza titelles, decorats artesanals, objectes i va a la recerca de les poques fotografies del moment. També hi ha l’àvia, els seus fills i la memòria oral, però el tema és com arribar a visibilitzar allò ocult, allò que es va convertir en un tabú familiar. Situant-se a les fronteres del documental, Asmae El Moudir fa una pel·lícula valenta que apel·la la memòria silenciada del seu país, però també parla del consentiment d’una generació que no va voler veure, que va tancar els ulls davant de la realitat, perquè li resultava molt més còmode arribar a negar-la. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: La nit de Laylat-al-Qadr, durant el Ramadà, quan la directora Asmae el Moudir tenia 12 anys, es va escapar de la casa familiar de Casablanca. Portava un vestit blanc voluminós manllevat de la seva germana, amagat en una bossa de transport; al front havia improvisat un bindi d’estil indi fent servir pasta de dents. Sota la cobertura del festival religiós, va visitar l’estudi fotogràfic local per a posar per un retrat; de manera significativa, va ser la primera fotografia que se li va fer a la seva vida. Els motius de la manca de registres fotogràfics de la família s’exploren en aquest documental intrigant, incòmode i personal, que forma part d’una instal·lació artística: el Mouri i el seu pare van crear un detallat model en miniatura del seu antic barri de Casablanca: una sessió de teràpia grupal i una lliçó d’història. El primer documental d’El Moudir, “The Postcard”, (..) va explorar un altre aspecte de la història de la seva família, prenent com a punt de partida una postal del poble de la infància de la seva mare. En l’enfocament aventurer de la seva segona pel·lícula, i la seva voluntat de desafiar les narracions familiars acceptades, hi ha un parentiu amb “Stories We Tell”, de Sarah Polley; en altres llocs, l’aparell de les escenes de carrer maquetades i els diorames domèstics evoquen altres documentals, com ara “Everything Will Be OK”, de Rithy Panh, i l’animació autobiogràfica d’Alain Ughetto, “No Dogs Or Italians Allowed”. Però en última instància, la pel·lícula és fresca, distintiva i molt pròpia (..) Utilitzant el barri model, El Moudir anima la seva família a explorar la geografia dels seus records i enfrontar-se a qüestions que mai abans havien pogut abordar. El més important d’aquests és el motiu pel qual no existeixen fotografies d’El Moudir de petita. Enfrontada a la seva filla, la mare d’El Moudir va desenterrar un únic retrat grupal que mostrava la jove Asmae al fons. Però El Moudir estava bastant segura que no era la nena de la foto. Però per què mentiria la seva mare? Tot i que els dos pares d’El Moudir apareixen en aquest documental, la figura dominant, que apareix tant a la pel·lícula com als records d’El Moudir de la seva infància, és la seva formidable àvia paterna, Zahra. Va ser la petita i furiosa Zahra qui va prohibir les fotografies de la casa familiar, declarant-les “haram” o prohibides. (..) Zahra fa servir un moviment de cremallera exagerat per anul·lar qualsevol discussió sobre temes que desaprova. Però altres familiars i veïns estan disposats a parlar i finalment abordant el tema d’una tragèdia nacional que va desencadenar aquests mateixos carrers de Casablanca: els disturbis del pa de 1981 (..). En la seva doble recerca de la veritat sobre la manca d’imatges de la seva pròpia família i els fets de l’aixecament, El Moudir sembla suggerir que els dos estan relacionats d’alguna manera, cosa que finalment no sembla ser així. Un muntatge més ajustat i una altra passada de la narració que el Moudir ofereix amb una veu agradablement melòdica, podrien haver-ho aclarit amb més èxit. (..) El Moudir és sens dubte una cineasta, i molt prometedora.
Cannes Classics. Documentals de Cinema.
“Chambre 999“, de Lubna Playoust (2023). Durada: 1h25. “El cinema és un llenguatge que s’està perdent, un art que morirà? »: Wim Wenders va fer aquesta pregunta a setze dels seus companys directors a “Chambre 666” el 1982. Durant el “35è Festival Internacional de Cinema de Canes” (14-26 de maig de 1982), el director alemany Wim Wenders va demanar a una mostra de 15 directors de cinema internacionals que es entressin, cadascú al seu torn, a la mateixa habitació d’hotel per respondre en solitud la mateixa pregunta sobre el futur del cinema, mentre els filmava amb una càmera de 16 mm i els gravava amb una gravadora de so Nagra. L’ampli arc de mostreig de la pel·lícula incloïa “autors” europeus i directors de Hollywood, cineastes narratius i experimentals, directors de cinema professionals masculins i femenins que van presentar les seves pel·lícules o simplement van estar presents al 35è Festival de Canes el maig de 1982. Els directors provenien de França, Itàlia, Brasil, Líban, Alemanya, Turquia, Filipines i EUA. Aquest documental únic mostra el metratge complet (o parts seleccionades) de les 15 respostes que van resultar d’aquestes “entrevistes d’enquesta estandarditzada”. El valor històric de “Chambre 666” ha augmentat amb el temps. Quaranta anys després d’aquella experiència històrica de Wim Wenders, el 2022, utilitza el mateix dispositiu per fer la mateixa pregunta a 30 cineastes contemporanis presents a Canes aquell any, de Wim Wenders (ell mateix) a James Gray, de Rebecca Zlotowski a Claire Denis, d’Olivier Assayas a Nadav Lapid a Asghar Farhadi a Alice Rohrwacher...|
Algunes reaccions:
Paco Vilallonga, a Twitter: Una molt interessant reflexió sobre el present i el futur del cinema a través de les opinions de grans directors com Wenders, Cronenberg, Luhrmann, Serra, Assayas, Denis, etc. Emulant el format de “Room 666” que Wenders va filmar fa 40 anys. Diego Lerer, la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Quaranta anys després [del de Wenders] l’actriu francesa i realitzadora fins ara de curtmetratges Lubna Playoust va convocar un grup encara més extens i molt important també de cineastes de l’actualitat als quals va posar davant de les mateixes circumstàncies: sols davant d’una càmera (11 minuts de temps cadascun , no per exigències del material fílmic sinó per ser fidel a l’original) per respondre les mateixes preguntes que les de llavors però en el context actual. Fins i tot la posada en escena és molt similar –allà hi havia una TV, aquí també– i el que canvia és, bé, els quaranta anys que van passar de llavors a ara. I el número d’habitació: ara n’és la 999. El grup d’entrevistats inclou Wenders i David Cronenberg, James Gray, Arnaud Desplechin, Asghar Farhadi, Nadav Lapid, Claire Denis, Baz Luhrmann, Olivier Assayas, Paolo Sorrentino, Cristian Mungiu, Albert Serra, Kleber Mendonça Filho, Pietro Marcello, Ruben Östlund i Alice Rohrwacher, entre d’altres. (..) Més enllà del que és formal, amb el que ens trobem a “Chambre 999” és amb una sèrie de reflexions sobre el futur del cinema en funció de diferents factors, ja que cadascú s’ho va agafar pel costat que li va semblar o pel que el tema l’interpel·lava. Molts parlen de la fi de les sales de cinema i de les experiències compartides allà, altres parlen de la pèrdua del llenguatge intrínsecament cinematogràfic en funció de les necessitats del públic o del creixement de les plataformes, alguns lamenten el pes que el cinema va perdre a la cultura popular i altres analitzen qüestions lligades a les minories i la cura dels actors, entre d’altres assumptes. Cada espectador se sentirà interpel·lat per algun testimoni més que per altres, però en general –tret d’algun que es va treure l’assumpte de sobre ràpidament o un cineasta, ja veuran quina, que va donar una resposta performàtica– es tracta de comentaris intel·ligents, analítics, que permeten també veure per on passa la preocupació de cada realitzador. En l’aspecte personal em van semblar dels més intel·ligents i encertats els comentaris d’Assayas, Lapid, Marcello, Sorrentino, Mendonça Filho o Desplechin, però més enllà de gustos és interessant acostar-se a aquest documental per entendre per on passa la mirada a futur i fins i tot els temors dels cineastes contemporanis més reconeguts. Som davant de la fi del cinema? És el cinema un llenguatge en si mateix o les noves maneres de narrar amplien els seus horitzons? Quin rol juguen les plataformes en tot això? Serà d’ara endavant el cinema alguna cosa per a pocs? Té sentit fer pel·lícules perquè es vegin en un mòbil? Aquestes i altres preguntes i respostes van sortint de la boca d’aquests realitzadors en un documental que pot ser molt útil per veure i analitzar què passava pel cap dels cineastes d’avui a d’altres, ai, 40 anys. Amber Wilkinson, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Potser inevitablement, una de les consideracions que es plantegen repetidament és la nostra manera de consumir. Quan Wenders va fer la seva pel·lícula, molts dels seus col·laboradors estaven preocupats per l’arribada del vídeo casolà, ara és la transmissió en temps real que apareix repetidament. “La revolució digital és letal”, assenyala Wenders, mentre que el director de “Pacifiction”, Albert Serra, va més enllà, assenyalant les plataformes de streaming “completament estúpides”. Altres, com la directora de “L’évenement”, Audrey Diwan, expressen les seves preocupacions sobre els canvis d’enfocament del ritme o l’homogeneïtzació. Parlant de la generació dels seus fills, Diwan diu: “És com si les meves pel·lícules no estiguessin a l’alçada del seu ritme”. James Gray (“Ad Astra”) afirma que el públic “està sent entrenat per voler còmics, productes i franquícies”, un sentiment del qual es fa ressò el guanyador de la Palma d’Or de l’any passat, Ruben Ostlund, que lamenta una “reducció de l’expressió”. Tot i que la pel·lícula original de Wenders és bastant més juganera, sobretot en la seva puntuació dramàtica que aquí és substituïda per l’elegia electrònica de Pierre Rousseau, la resposta de Playoust té èxit d’altres maneres. Una de les coses més atractives del seu enfocament és el ventall de veus que ha reunit. Tot i que Cronenberg, amb 80 anys, és el col·laborador més gran, hi ha moltes opinions més joves, que s’estenen fins al cineasta britànic-nigerià Ayo Akingbade, que ara en té 29. No tothom prediu un futur trist. Akingbade insisteix: “En definitiva, hem de ser optimistes”, i afegeix: “Hi ha molt per explorar”, i la democratització del cinema també és una nota positiva recurrent. Ramsay es troba entre els que ofereixen una resposta pràctica i treballen per evitar que el cinema mori, insistint: “Encara hi ha esperança”. Tot i el caràcter breu de cada aportació, hi ha amplis àmbits oberts al debat posterior a la projecció, no només pel que fa al llenguatge cinematogràfic, sinó en termes pràctics, des del cost d’assistència al cinema, fins a la devaluació i protecció dels qui fan això. El director de “Sinonims” Nadav Lapid observa: “El present és correcte perquè va guanyar. El passat ja no existeix”, i afegeix: “Hem d’evolucionar”. Sembla que algunes coses sobre el llenguatge actual del cinema poden morir, però aquí hi ha moltes coses per suggerir que això no vol dir necessàriament que sigui el final.
Cannes Classics. Documentals de Cinema.
“100 Years of Warner Bros.” / “100 Ans de Warner Bros.”, de Leslie Iwerks . Durada: 2h. Producció EUA. Una mirada històrica a l’extraordinari llegat d’un dels estudis més grans d’Amèrica. Aquest documental explora l’origen, l’evolució i la longevitat de l’estudi de Warner Bros. – d’un afer familiar a un gegant mundial – en el seu 100è aniversari el 2023. Amb cineastes, actors i executius llegendaris que han creat algunes de les històries més impactants, 100 anys de Warner Bros. explica la història de la passió i la innovació, i ofereix un viatge entre bastidors de “de què estan fets els somnis”.
Algunes reaccions:
Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Un institucional amb una mica d’autocrítica i molt de celebratori “100 Years of Warner Bros.” –que es va veure aquí a Canes i s’estrena a Max– també és part del rellançament de la plataforma de streaming i la celebració del centenari d’aquest estudi de Hollywood. I per més que es tracti d’una mena d’especial corporatiu, la història del segell és prou interessant per analitzar-la a través dels canvis, girs, anades i tornades. La sèrie té quatre episodis i els dos primers –els aquí ressenyats– compten des dels inicis de l’estudi format pels quatre germans immigrants de cognom Warner fins a mitjans dels anys ’80, que va coincidir amb un recanvi gerencial i una crisi econòmica de la companyia. El primer capítol –que té com a títol “The Stuff That Dreams Are Made Of”, la frase clàssica de la pel·lícula “El halcón maltés”– comença amb els inicis, l’arribada dels Warner a Hollywood i la decisió comercial de posar un estudi de cinema per part de gent que no en sabia res del tema. Dels quatre germans, Sam i Jack Warner serien els més visibles de tots. Warner va ser el segell clau a l’hora de la transició del cinema mut al sonor (ells van estrenar “El cantor de jazz”, que ara recorden amb crítiques pel blackface d’Al Jolson) i en la sèrie de pel·lícules realistes, drames i films de gàngsters que li van donar la seva identitat als anys ’30. Entre els problemes dels contractes exclusius amb estrelles, l’arribada del nazisme, la personalitat difícil de Jack Warner, la creació i l’incendi dels estudis físics, èxits enormes com “Casablanca”, la controvertida aparició de la Cacera de Bruixes, i una llista de títols, estrelles i estils que van passar per l’estudi, aquest primer episodi conclourà amb la crisi de Warner a finals dels anys ’60, quan feia la impressió que anava a desaparèixer. Sempre amb la veu en off inconfusible de Morgan Freeman, el segon episodi (Clint, Kubrick i Kriptonita) se centrarà fonamentalment en els anys ’70, començant pel recanvi generacional en la dirigencia de l’estudi (ja no hi hauria més Warners) ) i l’arribada també de nous directors i estils que van renovar la companyia, amb Clint Eastwood i “Harry el Sucio” pel costat més comercial (després vindria “Superman” i l’arribada del cinema de superherois) i, de l’altra, amb la figura fonamental de Stanley Kubrick (2001, “La naranja mecánica”, “Barry Lindon”, “El resplandor”) i els més joves encapçalats per William Friedkin, Martin Scorsese i pel·lícules com “Bonnie & Clyde”. Després vindria una ampliació comercial amb èxits i fracassos en aquests rubros (TV, Atari, MTV, etcètera) i pel·lícules avui de culte però que aleshores van ser fracassos com “Blade Runner”. Dirigits per Leslie Iwerks, els dos primers episodis compten amb l’aportació d’alguns historiadors i especialistes, però més que res és una desfilada d’entrevistes, actuals i d’època, a persones que van treballar molt amb l’estudi, com ara Tim Burton, Lynda Carter, George Clooney, Kevin Costner, Alfons Quaron, Robert De Niro, Clint Eastwood, William Friedkin, Tony Gilroy, Ron Howard, Patty Jenkins, Harvey Keitel, Baz Luhrmann, Matthew Modine, Christopher Nolan, Todd Phillips, Keanu Reeves, Martin Scorsese, Oliv i Oprah Winfrey, entre d’altres. Els que ja coneixem la història de l’estudi ens assabentarem d’algunes poques coses noves –ara es realça i destaca més la participació de minories i es critica alguns comportaments dels seus executius considerats actualment tòxics– però els que s’inicien recentment en la història del cinema ho trobaran una bona entrada per explorar alguns clàssics de la companyia (..).
Quinzena dels Cineastes.
De Thien An PHAM, “Inside the Yellow Cocoon Shell” / “Bên Trong Vó Kén Vàng”. Durada: 3h02. Producció Vietnam, Singapur, França, Catalunya, Espanya. Amb Le Phong Vu, Nguyen Thi Truc Quynh, Nguyen Thinh, Vu Ngoc Manh. Guió: Thien An Pham. Nota sinòptica: Un home torna a la seva ciutat natal, on està perseguit per records i desitjos del passat. Sinopsi: Quan la seva cunyada mor en un accident de motocicleta a Saigon, en Thien ha de retornar-ne el cos a la seva ciutat natal. És un viatge en què també porta el seu nebot Dao (5), que miraculosament va sobreviure a l’accident. Enmig dels paisatges místics del Vietnam rural, en Thien comença la recerca del seu germà gran que va desaparèixer fa anys per a lliurar-li en Dao, un viatge que qüestiona profundament la seva fe. Piulada de la Quinzena: És una obra de gran ambició formal que ens porta a un viatge pel Vietnam rural qüestionant la desconeguda comunitat cristiana del país. Comentari de la Quinzena: Es tracta d’un pelegrinatge al Vietnam rural i la seva minoria cristiana poc coneguda, amb matisos místics. Com tenir fe encara? Com creure encara? En Déu potser, però sobretot en la bellesa perceptible d’aquí baix. Nota: el coproductor català és Adrià Monés Murlans, de Fasten Films. Nota: òpera prima.Enllaç: IMDB.
Algunes reaccions:
Allan Hunter, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) l’apassionant llargmetratge debut de Pham Thien An es converteix en una recerca de comprensió i certesa en un Vietnam que sembla incapaç de donar respostes clares. El viatge en si és el que importa en una pel·lícula definida per l’esplendor visual i un complex qüestionament de la fe. (..) Debut hipnòtic i inquietant (..). Un trio d’amics s’asseuen fora, prenent cerveses i discutint el futur. (..) Thien (Le Phong Vu) escolta en silenci la conversa sobre el sentit i el veritable propòsit de la vida. Li costa creure en la voluntat divina, afirmant que “l’existència de la fe és ambigua”. En molts aspectes, la pel·lícula tracta d’intentar substituir aquesta ambigüitat per convicció. La cunyada de Thien, Hanh, mor en un accident de moto, deixant-lo amb la tasca d’acompanyar el seu cos al seu poble natal i també tenir cura del seu nebot Dao (Nguyen Thinh), de cinc anys. El menut inquieta amb les seves preguntes directes: “Què és la fe, oncle?” o “On és el cel, oncle?” El viatge de Thien s’estén a la recerca del que ha passat amb el pare del nen, el germà gran de Thien, Tam, absent durant molt de temps. Pham reconeix el fort contrast entre la vida al carrer ple de gent i els hospitals plens de gent de Saigon i el que Thien experimenta quan es dirigeix al camp. Les muntanyes envoltades de boira, la vegetació exuberant i molla per la pluja i els pobles poc poblats ofereixen espai per respirar i pensar. El viatge de Thien està marcat pels rituals i les cerimònies que envolten la mort, i la seva fe incerta es veu desafiada en trobades fonamentals amb dues figures (..). Thien continua sent una figura obstinada i tímida al llarg de la seva recerca, atreta per les conviccions dels altres, però encara dubtant a l’hora de trobar una manera de definir les seves pròpies creences. Les connexions entre el passat i el present aporten més preguntes i creen moments en què l’espectador ha de reflexionar sobre el significat del que acaba de presenciar. L’oïda de Pham pels sons del món natural, l’interès per la mort, la fe, la reencarnació i la metafísica proporcionen afinitats evidents amb les pel·lícules d’Apichatpong Weerasethakul, però també és una pel·lícula que suggereix connexions amb el to pausat i contemplatiu de l’obra de Theo Angelopoulos. (..) No hi ha respostes fàcils a les grans preguntes existencials, només un desig de buscar-les amb un cor amable i bones intencions. Al final només cal tenir fe. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Durant una conversa del jove protagonista amb la seva nòvia, li recorda que cada vegada que una campaneta sona, un àngel perd les ales. Aquesta curiosa referència a “Que bonic és viure!” de Frank Capara apareix a l’interior d’una pel·lícula vietnamita de tres hores situada als antípodes del cinema de Hollywood però que en certa manera com la pel·lícula de Capra també és una celebració. “Inside the yellow cocoon Shell”, pel·lícula vietnamita amb producció catalana, implica sobretot la celebració pel descobriment d’un cineasta, cosa poc freqüent en un cinema castrat per tantes plataformes. Thien Ann Pham, cineasta vietnamita, podria ser un deixeble de Lav Diaz. La seva pel·lícula s’articula en llarguíssims plans de seqüència contemplatius, escassos diàlegs i un gust extrem per filmar el paisatge i totes les oscil·lacions atmosfèrica. La diferència essencial és que Thien Am Pham és, per altra banda, un cineasta amb un gran fons espiritual que busca la transcendència amagada en la misteriosa bellesa de la natura i en el procés d’atracció que la càmera exerceix. (..) Ttorna a la natura i una vegada aconsegueix que el nen sigui admès en un col·legi religiós, emprèn el seu camí com si fos una espècie un procés de descobriment de la seva pròpia ànima. En el trajecte, el protagonista es troba amb el pare de la dona morta que li parla de les velles guerra amb el Vietcom i les ferides. Més tard es troba amb una vella que parla de la insignificància temporal del dolor davant del sentiment d’eternitat i dels camins que permeten un retrobament amb les mateixes ànimes. Filmada amb delicadesa i amb un fort sentit de la bellesa plàstica, la seva presència a la Quinzena és també un acte de fe, d’aquesta fe per un cinema cada cop complicat de veure a les sales i als festivals.
Quinzena dels Cineastes.
De Kanu BEHL, “Agra”. Durada: 2h12. Producció Índia. Amb Mohit Agarwal, Priyanka Bose, Vibha Chhibber. Guió: Kanu Behl i Atika Chohan. Nota sinòptica: Exploració de la dinàmica sexual dins d’una família i les fractures distòpiques profundes creades en una Índia moderna que es redueix ràpidament als espais en què estan encasellats. Sinopsi: En Guru està bojament enamorat de la Mala. S’hi vol casar, construir una nova habitació i viure amb ella a la terrassa. La casa és estranya. La mare d’en Guru viu a la planta baixa amb ell i el seu pare viu al pis superior amb la tieta, la seva amant. Mentre tothom intenta dissuadir en Guru i posar-li traves amb l’habitació, en Guru se’n va a una odissea sexual, intentant satisfer el desig i trobar una veritable intimitat. Atrapat entre la seva família, el món que l’envolta i la seva pròpia “ment”, en Guru comença a ‘desfer-se’ lentament, trobant-se en una “estranya” història d’amor que neix amb una dona a l’atzar: la propietària d’un cibercafè més gran, afectada per la poliomielitis. Nota: la pel·lícula intenta entendre la sexualitat i l’espai físic. I com precisament la manca d’espai, en un país de més de mil milions, afecta la manera de viure la vida. Piulada de la Quinzena: Una pel·lícula-monstre sobre la sexualitat reprimida dins la societat patriarcal índia. És una pel·lícula còmica i aterridora, plena d’humor i ràbia. I comentari de la Quinzena: també és la història d’una conquesta de l’espai: o com l’emancipació d’un jove passa per l’accés a la propietat. Enllaç: IMDB.
Algunes reaccions:
Namrata Joshi, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) En el seu segon llargmetratge, “Agra”, Behl continua detingut en la realitat patriarcal de l’Índia; aquesta vegada a través del prisma d’un jove volàtil i reprimit sexualment. Però tot i que aquest pot ser l’estudi de personatge d’un home frustrat, són les dones atrevides, intrèpides i assenyades que l’envolten i que es neguen a cedir a la seva toxicitat, les que s’enduen l’admiració del públic. Behl no té ganes de fer que aquesta història sigui agradable. L’inici marca el to amb un menjar impactant i sense restriccions i imatges sexuals: la fam, la luxúria i les al·lucinacions conformen aquest retrat d’una família inquietant. (..) Ambientada a Agra, a Uttar Pradesh, coneguda per ser la llar del Taj Mahal, la pel·lícula no es relaciona amb el passat brunyit, la història, l’art i l’arquitectura de la ciutat, sinó que exposa el seu ventre sufocant i rònec. Aquesta és una història sobre els marginats, els atípics. És un reflex de la realitat de moltes ciutats semblants a l’Índia, on la gent té aspiracions i desitjos però es veu limitada per la manca d’oportunitats. (..) Per la seva complicada configuració, el final de la pel·lícula sembla massa acurat, la resolució fàcil i poc convincent. Malgrat això, els personatges estan ben desenvolupats i tenen complexitat (..).
Setmana de la Crítica.
D’ Erwan LE DUC, “La fille de son père“ / “No Love Lost”. Durada: 1h31. Producció França. Amb Nahuel Pérez Biscayart (Etienne), Céleste Brunnquell, Maud Wyler, Mohammed Louridi, Mercedes Dassy. Guió: Erwan Le Duc. L’Etienne tenia amb prou feines vint anys quan es va enamorar de la Valérie, i no gaire més quan va néixer la seva filla Rosa. Aleshores la Valerie se’n va i els abandona. L’Etienne, però, decideix no fer-ne cap drama i, junts, construeixen una vida feliç. Setze anys i mig després, quan el pare i la filla se separaran per viure cadascú la seva vida, el passat tornarà a aflorar. Comentari de la Setmana: deliciós (..) Una tragicomèdia francesa que encara la paternitat i la filiació amb perspectiva i poesia. Amb Nahuel Pérez Biscayart i Céleste Brunnquell, pare i filla inseparables. Un duo irresistible que ens fa passar de les rialles a les llàgrimes en un petament de dits. Pel·lícula de Cloenda de la Setmana de la Crítica. Enllaç: IMDB
Algunes reaccions:
Fionnuala Halligan, a la crítica per a ‘Screen International’: Una història profundament capritxosa (..) un vol de fantasia. Entre la seva estètica de gelat i una partitura orquestral tan dominant que pot fer que la pel·lícula semblin imatges que l’acompanyen, Le Duc lluita per arribar al cor del que està dient, transformant-se en seqüències fràgils que de vegades sembla que la pel·lícula s’està inventant a mesura que avança. Tanmateix, aquesta comèdia-drama té una lleugeresa, que hauria de resultar atractiva (..), ajudada per l’aparició de Nahuel Perez Biscayart (de BPM) com el pare Etienne i l’estrella en ascens Celeste Brunnquell interpretant la filla Rosa. Noemie Lvovsky també apareix en una escena per interpretar en excés un alcalde estranyament agressiu en una seqüència que és de llibre de text traient el màxim profit del seu cameo (..). Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) una curiosa pel·lícula de famílies, centrada en la relació entre un pare i una filla que creixen junts i aprenen a superar un moment molt difícil de les seves vides. Però Le Duc no es caracteritza per tenir un estil realista ni convencional. El que fa va per camins més semblants a Michel Gondry, una mica de Wes Anderson, una mica de Jean Pierre Jeunet o els citats films d’animació. Els personatges corren i la càmera corre amb ells, la música és un element important en moltes escenes sense diàlegs, i la direcció d’art i la posada en escena són estilitzades, deliberadament allunyades de qualsevol tipus de realisme. No és fantasia pura sinó una forma ampul·losa de la realitat, moguda per sentiments molt reconeixibles però dins un estil personal. Nahuel Pérez Biscayart encarna Etienne (quan és més jove té algun tipus d’efecte digital de rejoveniment a la cara) i l’argentí és un actor la cara i la fisicalitat del qual són ideals per a aquest tipus d’interpretació que per moments sembla de cinema mut. No sempre ho fa servir –quan vol pot ser el més realista i cru dels actors–, però té la mirada i el cos perfectes per tornar-se, gairebé, una marioneta de si mateix, el seu propi personatge d’animació. I per això es juguen aquí les coses, amb una comicitat una mica trista, com correspon a una bona comèdia. (..) És una història complexa, amb moments durs i altres amables, però Le Duc ens la presenta a la seva manera, més com un conte estrany, amb moments extravagants i d’altres de més clàssicament emotius. La combinació en general és feliç i funciona. Altres moments –alguns més «fantasiosos», a prop del final– voregen l’excés i/o el ridícul, però és un tipus d’aposta formal que accepta i tolera aquest tipus de batibulls, aquells que hi solen haver també a les pel·lícules de Gondry o en alguns dels altres cineastes abans esmentats. Le Duc no arriba a ser del tot manierista, no s’enamora del dispositiu creat i sap quan és el moment per deixar anar, per abandonar la necessitat de sempre estar posant un element estrany i disruptiu a les escenes, deixant anar aquí les emocions dels protagonistes de una manera no tan mediatitzada pels recursos formals. I allà, quan un menys se’l veu venir, la pel·lícula commou.
FOTO DE L’APUNT: “Il sol dell’avvenire”, de Nanni Moretti
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!