Club 7 Cinema

El Festival de Canes ha volgut enguany repetir, amb “Indiana Jones i el dial del destí”, l’operació d’èxit de l’edició anterior amb “Top Gun:Maverick”, fins i tot donant a Harrison Ford una Palma d’Or d’Honor ‘sorpresa‘ com la que li van lliurar a Tom Cruise el 2022. Però si fem cas a les primeres crítiques llegides, del món anglosaxó i nord-americà, l’acollida no ha estat pas la mateixa, amb alguna firma de prestigi que hi descarrega seriosament. Tanta faramalla oficial amb el blocbuster ‘made in Hollywood’ no ha pogut tapar tampoc l’impacte positiu (en general) que ha causat un llarguíssim i claustrofòbic documental xinès sobre el jovent explotat en la indústria tèxtil del país, ni les opinions (també en general) negatives que s’ha endut l’intens film de paramèdics nova-iorquesos que, interpretat per Sean Penn i Ty Sheridan, s’ha projectat a la Competició; mentre un film argentí, a Un Certain Regard, i el debut com a director del fotògraf Sean Price Williams, a la Quinzena dels Cineastes, han cridat poderosament l’atenció dels enviats especials.

Competició.

De Jean-Stéphane SAUVAIRE, “Black Flies“. Durada: 2h. Producció EUA. Amb Sean Penn, Katherine Waterston, Tye Sheridan, Michael Pitt, Mike Tyson. Guió: Ben Mac Brown, Ryan King, basat en una novel·la de Shannon Burke. L’Ollie (Tye Sheridan), un jove paramèdic fa el seu primer any de feina a la ciutat de Nova York. L’acompanya l’experimentat Rutkovsky (Sean Penn), que introdueix Ollie a les dures realitats dels carrers de la ciutat de Nova York. Enmig d’alts índexs de criminalitat, gent sense llar i un consum de drogues generalitzat, l’Ollie descobreix que la seva perspectiva sobre la vida i la mort comença a canviar. Nota: inicialment Mel Gibson havia de fer el paper que ha assumit Sean Penn. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) un vibrant i asfixiant descens als inferns dels baixos fons i els ambients marginals, filmada amb un ritme demolidor. (..) Amb evidents connexions amb dues pel·lícules de Scorsese, “Taxi driver” i “Al límit”, és un film rodat amb una càmera frenètica i un pols dramàtic al límit, però que aconsegueix no caure mai en l’efectisme ni l’excés gratuït. I a més, planteja notables dilemes morals (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Què passa quan el cel no existeix i només queda l’infern? És possible fer el bé a l’infern? Què implica fer el bé quan només persisteix el mal? Què es pot arribar a salvar? “Black Flies”, de Jean-Stéphane Sauvaire, sembla fer-se totes aquestes preguntes fins a arribar a la clau de l’autèntic dilema moral. (..) Sauvaire filma amb un to efectista, buscant els moments d’impacte visual, sense mostrar cap pacient que no sigui extrem i consolidant l’amistat entre els dos protagonistes (..). “Black Flies” té moments d’intensitat i d’altres excessivament gratuïts. El problema és que tot acaba desembocant en un final sense ambigüitats. Sauvaire creu que és possible fer el bé a l’infern i sembla invocar els aplaudiments als sanitaris que des d’algunes balcons es van sentir quan la pesta va buidar les ciutats. Tim Grierson, a l’article per a ‘Screen International’: “No sé si crec en el cel”, declara un personatge a “Black Flies”, “però crec en l’infern”. L’intens drama de Jean-Stephane Sauvaire ens situa en una perdició molt concreta, estudiant la creixent desesperació espiritual d’un paramèdic novell (..). Malauradament, malgrat el realisme aclaparador de les actuacions, “Black Flies” no pot escapar a la sensació de familiaritat en la dinàmica entre aquests dos personatges. Moltes pel·lícules policials impliquen un vell professional irritable i un nouvingut amb els ulls oberts i, tot i que Sauvaire trasplanta aquesta relació a l’extenuant entorn dels paramèdics, hi ha molt poca sorpresa sobre com evolucionarà cada home al llarg de la pel·lícula. (..) Pintant [Ty] Sheridan en un racó en el qual ha d’ampliar el deteriorament mental del seu personatge fins a tal punt que esdevé monòton i sobreexcitat. Com que Rut [Sean Penn] ja és un veterà rosegat, Penn és més mesurat, l’actor guanyador de l’Oscar deixa entreveure la profunditat del dolor sota la seva cara cínica. (..) Sens dubte, “Black Flies” vol honorar l’heroisme i el sacrifici dels paramèdics (els crèdits finals inclouen una estadística sobre la taxa alarmant de suïcidis a la professió), però sovint deshumanitza a les persones que necessiten desesperadament la seva ajuda. Sauvaire sembla més preocupat pel patiment d’un grup que de l’altre. Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) En la primera part, Sauvaire fa palesa la seva formació documental i inscriu el frenètic i estressant procés d’aprenentatge del jove protagonista en una panoràmica dels racons menys coneguts de la realitat sociocultural novaiorquesa. En la segona part, Nova York es plasma com un infern que arrossega aquests àngels salvadors cap a l’abisme més fosc. “Black flies” s’endinsa així en l’imaginari del Paul Schrader guionista de “Taxi driver” i “Bringing out the dead”, de Martin Scorsese, sense assolir-ne la mateixa complexitat moral. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) també s’hauria pogut titular “Jesucrist Superstar, paramèdic” (..). Tye Sheridan, coproductor del film, (..) porta el cognom Cross (creu en anglès), va enganxat a una jaqueta amb ales d’àngel a l’esquena i la seva habitació compartida en un sòrdid apartament novaiorquès està presidit pel quadre de… un àngel. Per si els hi quedava algun dubte, sí, és un àngel. Turmentat, però bondadós. Com poden percebre, “Black Flies” no és una pel·lícula precisament subtil. Això no només afecta la seva estructura narrativa, que és la del martirologi de manual, sinó també el gènere al qual pertany -la ‘buddy movie’ que combina novell (Sheridan) amb expert en la matèria (Sean Penn)- i la seva posada en escena, que no pot ser més efectista. (..) Si, a “Al límit”, Martin Scorsese convertia, amb l’ajuda de Paul Schrader, la nit insomne d’un conductor d’ambulàncies en un malson oníric, fantasmagòric, Sauverin ha preferit embolicar la seva amb la cel·lofana del realisme descarnat. (..) La pel·lícula intenta explicar si en resulta de fàcil convertir-se en Déu mentre tens la vida d’una altra persona a les teves mans, i el perill que això suposa quan la inèrcia d’un treball impregnat de dolor i mort et converteix en un misantrop. Tot i això, tot el que ha de dir Sauverin sobre l’ànima dels paramèdics és molt menys que tot el que no diu sobre els problemes de la sanitat nord-americana i les seves víctimes. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en deixa anar: (..) un relat ple de clixés sense vida. Hi ha alguns tòpics estridents al costat del masclisme autodestructiu redundant en aquesta pel·lícula sub-Schraderesca sobre paramèdics de Nova York (..) “Black Flies” està simplement negociant amb velles idees. Pel que fa als personatges femenins, sembla que no hi ha cap paramèdic femení a Nova York. (..) La pel·lícula té els seus moments (..) però en general els signes vitals d’aquesta pel·lícula no són molt bons. Jaime Pena, a la crònica per ‘A sala llena’: (..) es tracta d’una d’aquelles pel·lícules que en recorden massa moltes altres (..). Sauvaire ha entès que el ritme accelerat, la tensió que martiritza els seus personatges i la violència latent són una mera representació de la velocitat a què s’ha de desplaçar el vehicle quan atén una urgència amb la sirena posada (..).  Alejandro G. Calvo, a Twitter: Si coneixes Jean-Stéphane Sauvaire ja vas previngut a un cinema on l’engrut, la gangrena i la ultraviolència se les camparà. A “Black Files” tracta de construir la seva partícula AL LÍMIT: paramèdics superats per la barbàrie del seu dia a dia. Podria estar bé però es passa quatre pobles (splatter, gossos morts, caps rebentats, etc). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: (..) decebedora pel·lícula americana (..)  amb un histriònic Sean Penn i un expiatori Tye Sheridan (..). Una pel·lícula efectista i histèrica, de caire redemptorista, subratllada amb imatges d’ales salvadores i àngels, associat sovint al torturat personatge d’Ollie. La pel·lícula vol transmetre el brogit i la violència de la nit novaiorquesa, amb un enfocament més proper al thriller o al cinema de parelles de policies que patrullen per una ciutat en convulsió constant. Però ho fa d’una manera tan maldestre i cridanera que converteix a “Black Flies” en una de les pel·lícules més fluixes de la competició.

Competició.

De WANG Bing, “Jeunesse (Le Printemps)” / “Youth (Spring)” / “Quin Chun (Chun)“. Durada: 3h32. Producció Hong Kong, Luxemburg, Països Baixos, Xina, França. Documental. Guió: Wang Bing. Zhili, a 150 km de Xangai. En aquesta ciutat dedicada a la fabricació tèxtil, venen joves de totes les regions rurals travessades pel riu Yangtze. Tenen vint anys, comparteixen dormitoris i mengen als passadissos. Treballen incansablement per poder algun dia criar un fill, comprar una casa o muntar el seu propi taller. Entre ells, les amistats i les relacions amoroses es fan i es desfan segons les estacions, les bancarrotes i les pressions familiars. Nota: podria ser una part del documental de 10 hores. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) exigent, demandant, excel·lent documental de Wang Bing. (..) La pel·lícula no és, directament, una denúncia sobre aquests models de treball. (..) El seu documental el que fa és retratar molts joves que hi treballen, passant de l’un a l’altre i mostrant-los en la seva tasca quotidiana: cosint teles, sortint a fumar, tenint algunes estones de lleure i de bromes amb els col·legues, diverses baralles també i, fonamentalment, una sèrie de discussions sobre el que els paguen. (..) La pel·lícula no construeix drama ni una trama convencional ni hi ha testimonis ni confessions ni s’expliquen gaires històries en un sentit convencional. (..) És un retrat minimalista del funcionament del capitalisme ‘made in China’. Jonathan Romney, a l’article per a ‘Screen International’: (..) documental rigorós. (..) És veritablement, fins i tot opressivament immersiu. La immersió consisteix en un enfocament concentrat en els tallers de roba de propietat privada de la ciutat de Zhili i la seva força de treball jove, amb qualsevol contingut aliè estrictament eliminat. (..) [Pel·lícula] claustrofòbica i, de fet, repetitiva. (..) Està filmada gairebé íntegrament dins dels tallers de Zhili, en gran part sense finestres, a prop de Xangai. També inclou els dormitoris austers, aparentment just a sobre de les botigues, on s’allotja la mà d’obra jove (..). El resultat és la representació d’un món aparentment tancat i quasi carceral, que revela fins a quin punt l’economia actual de la Xina, després de dècades i múltiples fases del comunisme, es basa ara en el capitalisme de la vella escola, amb la joventut fàcilment disponible, i molt d’un sol ús, mercaderia. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Wang Bing roda amb quatre càmeres en múltiples tallers per acabar donant forma a un nou monument sobre la Xina de Xi en què els ressons del comunisme semblen eclipsar-se davant d’una indústria en expansió marcada per la usura i la precarietat. A “Youth” no hi ha un relat pròpiament dit sinó múltiples relats de múltiples personatges (..).  Som en un món on la consciència de classe està ofuscada, on cadascú intenta salvar la seva pròpia vida en empreses particulars que treballen per al nou capital xinès. Wang Bing acaba oferint un relat precís de com la Xina de Xi Jinping es pot convertir en una gran potència gràcies al silenci d’uns treballadors dòcils, el treball inhumà sense condicions i el consentiment amb una forma de vida. (..). El resultat és una obra de quatre hores que s’aixeca com un retrat contundent de la misèria moral del nostre temps, no únicament de la misèria de la Xina, sinó de la misèria que ens envolta a tot arreu. És clau tenir consciència que potser una part de la roba que tots portem a sobre prové d’algun d’aquests tallers o espais similars generats a partir de la deslocalització, és a dir creats gràcies a la mà d’obra precària. Sergi Sánchez, a Facebook: “Spring” aspira amb èxit a pintar una altra vinyeta del fresc monumental que Bing porta dissenyant amb paciència d’orfebre, fa dues dècades, sobre els canvis operats per la Xina contemporània en abraçar les maneres del capitalisme neoliberal sense abandonar el pensament únic del seu passat comunista. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) El cineasta ha filmat en aquests tallers durant cinc anys i amb quatre càmeres per aixecar acta d’aquest estat de les coses a la Xina de l’oxímoron per excel·lència: la del vertiginós i depredador desenvolupament capitalista sota la forma d’una dictadura odiosa que es revesteix de dogmatisme comunista. La seva pel·lícula, mancada de qualsevol comentari en off, de tota adjectivació retòrica, de tota concessió emocional o sentimental, és una radiografia objectivista que dóna compte d’una quotidianitat repetitiva, asfixiant i enclaustrada entre les estretes i escrostonades parets on els joves treballen a preu fet sense més desfogament que banals converses adolescents sobre la possibilitat d’una mútua seducció entre nois i noies. El dispositiu funciona amb coherència i obre petits espais per al desenvolupament de gairebé intuïdes relacions personals i per al retrat –una mica més pausat– d’alguns personatges aïllats, però s’estén també, de vegades sense més profit o funció visible, al llarg de tres hores i mitja que semblen una mica excessives. Amb tot, el testimoniatge té un valor que no és només sociològic, sinó també profundament polític. Sense els documentals de Wang Bing, serà difícil entendre d’aquí a molt pocs anys com el seu país gegantí intenta caminar cap al futur mentre es desmantellen les velles estructures i s’adopten els codis més esclaus del vell taylorisme industrial de principis del segle XX. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el carrer principal de Zhili és una avinguda de formigó brutal que s’estén estranyament fins a l’horitzó llunyà com si fos una pel·lícula de ciència-ficció (..). Els dormitoris en si són sòrdids i estrets. Però el primer que et crida l’atenció dels treballadors és la seva energia, vigor, humor i il·lusió. La seva “joventut”, com en el títol de la pel·lícula, no és irònic: no estan, com jo sospitava que podrien estar, envellits prematurament per la feina (..) És possible sentir-se una mica aclaparat per l’escala i el detall realista social de la pel·lícula, que es va rodar durant un període de cinc anys del 2014 al 2019, però l’esperança i l’idealisme dels joves treballadors és commovedora. Arnau Martín, a l’article per a ‘APTC Cine’: (..) està articulat al voltant d’una imatge cabdal, com és la coalescència entre música i el moviment automatitzat d’uns cossos. Al voltant d’aquest sintagma, l’autor anirà incorporant llampades fugaces de ficció, afins a la seva particular concepció del documental. (..) És una pel·lícula erigida contra la paciència de l’espectador, amb tot allò que això comporti. D’altra banda, una demostració sòlida de construcció sonora, que ajuda l’espectador a dutxar-se de l’ambient que es dibuixa. (..) Ens trobem llavors davant d’un fresc minimalista i humil, que vol que sentim de prop el temps que el comprimeix i que no jutja cap acció o comentari. El cineasta xinès estableix un pacte de versemblança amb el públic, i és interessant localitzar els llocs on realitza el tall de muntatge, interrompent el flux del tràveling, així com els moments on els personatges al·ludeixen indissimuladament al càmera. La part negativa és que la durada no compensa, i l’acció esdevé continuïtat prescindible. El desenvolupament s’enquista massa, i fa la sensació que es podria haver perllongat molt més, atesa una petita absència de concisió narrativa i expositiva. Paco Vilallonga, a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) “Youth” tindrà una segona part, que Wang Bing tot just està muntant, en la que el director xinès retratarà el retorn d’aquests joves als seus orígens rurals i com l’experiència dels tallers els ha transformat. I a Twitter hi ha afegit: (..) Fotografia polièdrica d’una realitat que coneixíem però a la que ara posem imatges. Gerard Casau, a Twitter: Vaig perdre el compte dels tallers de confecció de roba que Wang Bing filma a “Youth (Spring)” amb rigor de malson: tots iguals, amb la mateixa llum fluorescent i un fil musical de pop melós que no aconsegueix tapar el soroll de les màquines.

Cannes Première.

D’Amat ESCALANTE, “Perdidos en la noche” / “Lost in the Night” (“El Estado de Imperio“). Durada: 2h. Producció Mèxic, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca. Amb María Fernanda Osio, Juan Daniel García, Ester Expósito, Bárbara Mori, Fernando Bonilla. Guió: Amat Escalante i Martín Escalante. Paloma, professora i activista, defensa la feina de la gent de l’indret amenaçada per una empresa minera internacional. Poc després, desapareix sense deixar rastre. Cinc anys després, el seu fill Emiliano, que viu en una petita localitat minera de Mèxic, en busca el culpable. El noi, de 20 anys, té un gran sentit de la justícia. Sense rebre cap ajuda ni de la policia ni del sistema judicial, les seves recerques el porten a la casa d’estiueig de la rica i excèntrica família Aldama. En coneix el pare, un artista reconegut, la seva famosa dona i la seva atractiva filla. No triga gaire a treballar-hi i està decidit a descobrir alguns secrets ben guardats. És així que, a la recerca de la veritat, l’Emiliano s’endinsa en un món fosc ple de secrets, mentides i venjances. Nota d”IndieWire’: L’última d’Escalante se centra en el fill d’una manifestant activista que passa encobert com a criat d’una família benestant per descobrir el misteri de la desaparició de la mare. Les pel·lícules d’Escalante sempre són representacions inquietants de la guerra de classes i altres temes actuals (..) —Kate Erbland. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Lee Marshall, a l’article per a ‘Screen International’: (..) Tot i que desfila certes obsessions familiars d’Escalante i conté escenes d’una bellesa sorprenent amb una mica d’aire mex-western, és, en el fons, una pel·lícula policial força convencional. (..) Qui es perd de nit aquí? La resposta més profunda que traiem de l’enastament d’Escalante sobre l’auto-flagel·lació hipòcrita del seu país davant la violència i la corrupció és: Mèxic i els mexicans. (..) Si sembla més una descripció, per exemple, d’uns quants episodis de la sèrie de Netflix “Narcos: Mexico” (alguns dels quals Escalante va dirigir el 2018 i el 2021) que el tipus de pel·lícula desafiant que esperem de l’autor mexicà, bé , això és part del problema. (..) De nou en un film d’Escalante, el sexe és destacat, utilitzat de manera diversa per explorar sentiments o per a suprimir-los. (..) Però l’intent de “Perdidos en la noche” de convertir un drama d’investigació en una paràbola d’un Mèxic a la deriva segueix fracassant a mesura que el guió avança de manera maldestra (..). Jaime Pena, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Tot a la pel·lícula d’Amat Escalante és així de subtil, tot és blanc o negre: Escalante desconeix l’escala de grisos. Per descomptat, Emiliano arriba fins als Aldama i comença a treballar per a ells, mentre investiga quin va ser el destí de la seva mare amb la seva nòvia Violeta. Tot això dóna peu a alguna escena de sexe (ejaculació inclosa, a Escalante sempre domina el que és escabrós), sense oblidar-nos del narco, que en principi no guarda relació amb la història central, però som a Mèxic i cal posar alguna nota de color local , què pensarà el públic internacional, una pel·lícula mexicana que no denuncia el poder dels càrtels? (..) A Escalante no se li pot negar que no amaga res, que posa totes les cartes sobre la taula i cara amunt . Se li podria reclamar, això sí, que les trames fossin una mica més elaborades i que de tant en tant ocultés alguna d’aquelles cartes, encara que només fos en benefici del misteri de la intriga. Esperança infundada: Escalante porta la violència i aquest tipus de discurs fins a les últimes conseqüències, menyspreant qualsevol indici de confiança en la intel·ligència dels seus espectadors.

Fora de Competició.

De James MANGOLD, “Indiana Jones i el dial del destí” / “Indiana Jones and the Dial of Destiny“ / “Indiana Jones et le Cadran de la Destinée” /“Indiana Jones y el dial del destino”. Durada: 2h34. Producció Estats units. Amb Harrison Ford, Phoebe Waller-Bridge, Antonio Banderas, John Rhys-Davies, Boyd Holbrook, Thomas Kretschmann, Toby Jones, Mads Mikkelsen. Guió: Jez Butterworth , John-Henry Butterworth , David Koepp i James Mangold. El típic ‘blockbuster’ que es programa fora de competició per dur a la Croisette alguna estrella de Hollywood i fer remor mediàtica. És la primera de la saga que no dirigeix Steven Spielberg, sinó que ho ha fet James Mangold; per bé que Spielberg i George Lucas hi segueixen com a productors executius. Igualment, John Williams, autor de la música de totes les aventures de l’Indy, n’ha tornat a compondre la banda sonora. Vídeo: Tràiler VO. Apunt relacionat en aquest blog: Harrison Ford serà homenatjat a Canes, que estrenarà el nou “Indiana Jones”. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’, li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el llegendari arqueòleg i aventurer que trenca el fuet torna un altre cop. És, per descomptat, interpretat pel llegendari Harrison Ford, que ara fa 80 anys, però ho porta amb humor i estil i encara clava aquest somriure tort reticent. (..) Té una mica de vigor i diversió i enginy narratiu amb tota la seva ximpleria MacGuffiny que l’última (“Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”) realment no tenia. (..) Phoebe Waller-Bridge té un gran paper com a coprotagonista com la picardiosa fillola d’Indy, Helena Shaw, amb pantalons curts i samarreta que la fan semblar una gran i entremaliada heroïna d’Enid Blyton. I, de fet, alguns efectes de joventut digital sorprenents donen al mateix Indy una gran secció de salts enrere a la segona guerra mundial. (..) Una persecució amb un alemany desagradable, Jürgen Voller (Mads Mikkeksen), deixa tot aquest negoci sense resoldre, però avança ràpidament fins als nostres dies: l’era espacial a finals dels anys 60, i el vell malhumorat Indiana Jones es retira, miserable per la seva irrellevància en el món modern. Però aquest mateix Voller amb un nom fals és el cervell darrere de l’aterratge de l’Apol·lo 11 a la lluna, després d’haver estafat el govern federal dels EUA, representat per l’agent Mason (Shaunette Renée Wilson) i encara somia amb controlar l’univers i reintroduir el nazisme unint les dues meitats del Dial.  Només Indy pot aturar-lo, juntament amb la seva fillola Helena, que de fet s’està guanyant la vida assotant antiguitats al mercat negre (..) Indiana Jones encara té una certa classe de la vella escola. No tan condescent es mostra Tim Grierson, que a l’article per a ‘Screen International’ se la carrega de dalt a baix: La cinquena entrega que inclou Harrison Ford és un ressò llunyà del que va ser la franquícia. Les pel·lícules d’Indiana Jones sempre eren més que un espectacle: tenien un profund sentit de la diversió, una qualitat que falta molt en aquesta cinquena entrega. “Indiana Jones And The Dial Of Destiny” és una lenta seqüela que, de cop i volta, recupera el joc lúdic dels capítols anteriors, però el director James Mangold, agafant les regnes de Steven Spielberg, no ofereix mai l’aventura emocionant que esperaven els fans de la franquícia. A l’edat de 80 anys, Harrison Ford continua tenint el paper principal amb una arrogancia brusca, però ja sigui per les escenes sense inspiració com pels decebedors personatges secundaris, “Dial Of Destiny” es percep com una antiguitat que intenta mantenir-se rellevant en el món del cinema modern. (..) [James] Mangold és un artesà robust que pot tirar endavant gèneres amb confiança, però a “Dial Of Destiny” demostra ser massa professional per fer-ne una delícia escapista. Tot i que la pel·lícula de Mangold reprodueix molts dels trops d’entregues anteriors d’Indiana Jones, i el compositor original John Williams aporta una partitura que reprodueix temes memorables, s’hi troba a faltar el seu esperit infantil. De tant en tant, “Dial Of Destiny” sembla reconèixer aquesta manca d’exuberància juvenil en retratar Jones com un retardat pel temps i el penediment (..). Com a heroi d’acció, Ford sempre va brillar per la seva autenticitat dura i urgent, però la nova pel·lícula elimina aquesta fisicitat i immediatesa, convertint Jones en un efecte especial monòton. (.. ) Waller-Bridge, interpretant a la fillola burlona que viu del seu enginy, és poc més que l’últim paper que Jones ha de cridar durant les escenes d’acció. Ella aporta el seu enginy divertit, però l’estrella de “Fleabag” no té gaire relació amb Jones en gran part perquè el guió, acreditat a quatre escriptors, inclòs Mangold, no desenvolupa substancialment la seva relació perquè sentim el vincle que tenen un cop compartit. [Mads] Mikkelsen és obedientment diabòlic retratant Voller, l’últim nazi que ha embruixat el nostre heroi, però no és especialment memorable. I el dial totpoderós que tothom persegueix no té la mística que posseïa l’Arca de l’Aliança o el Sant Grial. Quan al final descobrim què pot fer l’Antikythera [un antic dispositiu inventat per Arquimedes que es creia que podria explotar les ondulacions en el temps], “Dial Of Destiny” construeix un final que vol emocionar, però que acaba sent bastant ximple, de nou, sense el plaer astut que va fer d’aquesta sèrie una explosió tan sense pretensions i indomable. (..) Cada vegada que el tema indeleble de Williams comença a sonar, se sent com un ressò llunyà del que va ser. Aquest arqueòleg emblemàtic s’ha passat la vida buscant els tresors del passat; malauradament, 2Dial Of Destiny” fa el mateix, saquejant els nostres bons records col·lectius d’una franquícia antiga. Tanmateix, Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook, hi troba arguments per a parlar del temps que passa: (..) Uns anys després, sense haver dit no, quan a la ficció veiem que Indiana Jones acaba de fer la seva última classe i que assisteix a la seva jubilació, decideix reprendre el fuet i el barret per enfrontar-se a un antic nazi perillós que vol canviar el destí, a partir d’un dial construït a la Magna Grècia per Arquímides. Tot està a punt per a l’aventura, però la gran qüestió que emergeix al cinquè episodi de la sèrie no és altra que la del temps. Els nazis volen canviar el temps per transformar el món, però Lucasfilm també pretén portar l’espectador cap a un curiós viatge en el temps on el que es trobarà no és res més que aquest lloc on tots els fanàtics de les sagues sempre volen anar, el espai que implica el fet d’haver-hi estat. A Indiana Jones i el dial de la destinació tornem a molts llocs coneguts (..) També tornen algunes cares conegudes i el malvat ens recorda altres dolents de la saga. La novetat no és cap altra que el temps i aquest temps curiosament no és un temps crepuscular. (..) En aquest viatge pel temps, ens desplacem cap a aquella aventura que vam conèixer a principis dels vuitanta, però ho fem en el moment que els astronautes trepitgen la lluna i l’arqueologia sembla perdre sentit, perquè el gust pel passat ha donat pas al gust pel futur. (..) Arquímides es creua amb Indiana Jones però el destí és més poderós que el temps i malgrat tot és impossible canviar-lo, com també és impossible canviar sempre aquest Indiana Jones que és omnipresent en l’inconscient col·lectiu de tota una generació. La música de John Williams torna a sonar i l’aventura torna a començar, sense adonar-nos que ja hi havíem estat. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’ també en remarca el tema del pas del temps: (..) parla del pas del temps entre la temptació de la nostàlgia i una acceptació que, a més, és una declaració en contra de l’edatisme. (..) Hi ha altres referències als anteriors films d’Indiana Jones mentre aquesta nova entrega sembla debatre’s entre la vindicació del cinema d’aventures clàssic, propi de l’esperit fundacional de la sèrie, i el recurs a les noves tecnologies amb les quals emular o competir amb les actuals pel·lícules de superherois. Allò millor surt de la impossibilitat d’això últim i de l’acceptació que Indiana Jones i Harrison Ford s’han fet grans. Quanta més acceptació, més dignitat. I Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’ directament la defensa: (..) Adaptat a l’edat del seu protagonista i als temps del cinema digital i de les franquícies que dialoguen constantment amb el seu passat, l’ADN de la saga ha reaparegut més o menys intacte aquest divendres al Festival de Canes amb “Indiana Jones i el dial del destí”, que no és només l’última aventura d’Indiana Jones sinó també una bona aventura d’Indiana Jones, que redreça els despropòsits del quart episodi de la saga i ofereix un tancament digne, coherent i emotiu per a la història del doctor Henry Jones Jr. (..) Mangold esprem a la perfecció la pujada d’adrenalina que provoca en el fan veure Indiana Jones fent el que millor sap fer: caure a les urpes de nazis, escapar-se’n, perseguir-los, desbaratar els seus plans… És com si el temps no hagués passat, fins i tot per a Ford, cortesia del millor rejoveniment digital possible. Però el temps sí que ha passat (..). Tanmateix, Mangold i Ford aconsegueixen donar-li un sentit a l’absurd intrínsec de veure’l cavalcant pel metro de Nova York, conduint pels carrers de Tànger i saltant d’un cotxe a un altre com si fos un jovenet. (..) Però el més important és que Harrison Ford ja no s’esforça a fer veure que és el de sempre, i això dona a la seva interpretació una pàtina de naturalitat que no tenia l’anterior episodi de la saga. (..). Tot i que, a Twitter, Xavi Serra ho matisa una mica: No és el millor Indiana Jones (what a surprise!) però sí un bon Indiana Jones. I també un gran final de saga: emotiu, digne i coherent. En canvi, Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’ s’hi mostra diguem-ne més escèptic: (..) Les paradoxes temporals es multipliquen en aquest joc, inclosa la de trobar-nos un Indy vell a la segona guerra púnica, quan les legions romanes que assetgen la ciutat grega prenen l’avió en què el protagonista viatja (presoner dels nazis!), per dracs que poden travessar amb les seves llances. I potser aquesta és la manera més divertida de pensar l’artefacte número cinc de la franquícia que ens ocupa (dirigit aquesta vegada per un James Mangold merament artesanal, tan aplicat com mancat d’inspiració), atès que, entremig, i en allò merament narratiu , només hi trobem exactament més del mateix: un encadenat més o menys ortopèdic de vibrants ‘set-pieces’ d’acció (sobre els vagons d’un tren llançat a tota velocitat, per la cinquena avinguda de Nova York, mentre se celebra una desfilada per homenatjar als astronautes que han arribat a la Lluna, pels túnels del metro amb Indy a cavall, pels carrers de Tetuan…), com a continent (realment poc saborós i amb escàs sentit de l’humor) enmig del sandvitx que formen el pròleg i l’epíleg. (..) Els jocs temporals es poden aplicar també a la consideració que el públic jove actual (el que consumeix el cinema de Marvel i de súper herois) pot tenir d’un producte tan fora d’època com aquest, molt em temo; o, dit d’una altra manera: quants espectadors contemporanis –més enllà dels que tenien quinze o vint anys el 1981– podran contemplar aquesta pel·lícula amb la distància irònica necessària per veure Indy com un súper heroi capaç de viatjar en el temps per lluitar sigui contra els nazis, sigui contra les legions romanes del segle II abans de Crist…? Ho veurem aviat… . Paco Vilallonga, a la crònica pel ‘Diari de Girona’ és un pèl més contundent: (..) la pel·lícula és una trepidant aventura final que s’acaba emborratxant de nostàlgia, picades d’ull als personatges i moments emblemàtics de la saga, però que acaba esdevenint un conjunt irregular, més artificiós que mai i una mica descafeïnat. (..) El conjunt acaba sent una mica descafeïnat perquè sembla només preocupat per anar administrant aquestes calculades dosis de nostàlgia i mitomania de la saga. A més, els moments d’humor característics dels films anteriors -sobretot la capacitat d’introduir-lo en les situacions límit- no funcionen tan bé com altres vegades. El farciment d’acció desmesurada i d’efectes tecnològics aclaparadors s’acaben menjant qualsevol dels esporàdics intents de reflexionar sobre la figura de l’heroi, la seva decadència física o sobre la construcció dels mites. En definitiva, un tancament digne d’una de les sagues més exitoses de la història del cinema, amb la col·laboració de dos grans estudis com Paramount i Disney, que segur que agradarà als fans convençuts del personatge però que difícilment arrossegarà al públic més jove. Sergi Sánchez, a Facebook: I aquesta és una pel·lícula que es refugia en la nostàlgia de sempre, sotmetent-la a una posada en abisme que sobrepassa els límits de la pantalla. (..) El film de Mangold treballa aquesta nostàlgia com un refugi, tant per a l’espectador que ha crescut amb la saga des del 1981 com per al personatge/actor (..). “Indiana Jones i el Dial del Destí” no pot evitar aleshores exhibir les seves pròpies contradiccions, entre la pel·lícula que recorda ser i el blocbuster plenament integrat en el capitalisme de plataformes i l’homogeneïtzació digital que acaba sent. Per molt eficaces que siguin les escenes de persecucions, i per molt icònic que sigui Indiana Jones, un té la impressió d’estar veient una producció molt estandarditzada, que desaprofita l’estimulant deriva argumental del seu clímax final, que no revelarem aquí per respecte a Arquimedes, per tancar el personatge a la seva pròpia mitologia. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: (..) És una pel·lícula d’aventures motoritzades – tren, cotxe, motocicleta i avió – i d’estirp viatgera – Estats Units, Marroc o la Siracusa d’Arquímedes assetjada pels romans – que es perd, inevitablement, en els rebrecs d’un guió de caire fantàstic i que es troba lluny de la plenitud (..).

Un Certain Regard.

De Monia CHOKRI, “Simple comme Sylvain” / “The Nature of Love”. Durada: 1h51. Producció Quebec, França. Amb Magalie Lépine-Blondeau, Pierre-Yves Cardinal, François Létourneau, Monia Chokri. Guió: Monia Chokri. La vida de la Sophia (Magalie Lépine-Blondeau) es capgira quan coneix en Sylvain (Pierre-Yves Cardinal). Ella ve d’una família adinerada, mentre que en Sylvain ve d’una família de treballadors manuals de les muntanyes Laurentianes. La Sophia qüestiona els seus propis valors després d’abandonar-se als seus grans impulsos romàntics. A veure, la Sophia és una professora de filosofia de 40 anys que manté una relació estable, encara que una mica adaptada socialment amb en Xavier. Des d’inauguracions de galeries fins a sopars interminables, ja han passat deu anys. Per la seva banda, en Sylvain és un operari que està renovant la nova casa de camp de la Sophia i en Xavier. És quan la Sophia i en Sylvain es coneixen, que el món de la Sophia es capgira. Nota: la venen com un estudi de les relacions, divertit i intel·ligent, en forma de comèdia romàntica, jugant amb les diferències socials de la parella i les contradiccions dels intel·lectuals d’esquerres. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Wendy Ide, a l’article per a ‘Screen International’: (..) Monia Chokri s’hi diverteix molt, reconeixent el potencial cursi de la història amb opcions de partitura cursis, muntatges i zooms exagerats. Però, de fet, aquesta comèdia romàntica quebequesa és tan aguda i perceptiva com divertida. Un examen hàbil, sexy i una mica rancorós de la passió romàntica en un entorn del món real, [la pel·lícula] hauria de seduir tant els compradors com el públic. És el tercer llargmetratge de l’actriu convertida en directora Chokri, que també apareix a la pel·lícula, oferint una actuació salvatge i divertida en el paper secundari de la millor amiga de Sophia, Françoise. (..) Hi ha molt per recomanar la pel·lícula, però l’escriptura, en particular, és de primer nivell: estableix un ritme de diàleg a l’estil ‘screwball’ des del principi i combina intel·ligència cínica i maneig enganyosament lleuger d’alguns temes innegablement madurs (..). La força motriu de qualsevol comèdia romàntica és la química entre els protagonistes. I amb la connexió crepitant entre Lépine-Blondeau i Cardinal, la imatge ha tocat l’or. És una passió potent, molt física i aclaparadora, que es consuma en alguns moments de sexe a pantalla més entusiastes i persuasius dels darrers anys (..).

Un Certain Regard.

De Rodrigo MORENO, “Los delincuentes”. Durada: 3h. Producció Argentina. Amb Margarita Molfino, Esteban Bigliardi, Cecília Rainero, Daniel Elías. Guió: Rodrigo Moreno. En Román i en Morán treballen en una petita sucursal bancària de Buenos Aires. Amb l’única intenció de deixar enrere la rutina que els enfonsa dia a dia en una existència cada vegada més grisa, en Morán, en convivència amb el seu col·lega, tira endavant un pla audaç: robar del seu propi banc la suma de diners equivalent a tots els sous que guanyarien fins a la jubilació. Els dos amics duen endavant el pla fins a les darreres conseqüències. Convertits en delinqüents, els seus destins han quedat lligats i al decurs de les fugides i trobades, cadascú a la seva manera pren un nou camí cap a la llibertat. Enllaç: Rodrigo Moreno. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) la nova i ambiciosa pel·lícula de Rodrigo Moreno (..) i potser la millor de la seva carrera, una en què aconsegueix combinar els seus interessos formals, temàtics i cinematogràfics d’una manera que engloba la resta dels títols previs i arma una síntesi que, en molts sentits, és superadora. (..) [A Morán] un dia se li acut robar l’exacta quantitat de diners que cobraria per treballar fins a jubilar-se (..). Però la seva idea no és fugir sinó entregar-se. El càlcul és així. Morán diu que segons la llei aquest és un delicte que es paga amb sis anys de presó i que, amb bona conducta, serà fora en tres anys i mig. El pla? Robar els diners, donar-los a un col·lega perquè l’amagui i lliurar-se sense voler. El problema és que el col·lega, Román, se n’assabenta amb què no li queda altra que ser-ne el còmplice, ja que Morán el té lligat de peus i mans per la seva sospitosa absència aquell dia. De fet, el que li ofereix és sucós: guardar els calés en un calaix (són uns 650.000 dòlars en total), deixar-los aquí tot aquest temps i quedar-se’n la meitat (..).  Però, previsiblement, aquesta qüestió no és tan fàcil. I la primera hora de les tres que dura “Los delincuentes” se n’anirà a les tensions que viu Román al banc quan comencen a investigar el robatori. (..) Una segona part en què la pel·lícula s’enrareix, abandona una mica el caràcter policial estricte i es va obrint a altres maneres formals i a mostrar les experiències que viuen els seus dos protagonistes en dos viatges a Córdoba, que es faran per motius que hauran de descobrir al film. Allà, sí, apareix de manera més clara aquesta idea una mica poètica i en algun sentit força innocent de la «llibertat»: anar a viure al camp, amb cavalls, llacs, muntanyes, albes i belles dones al seu costat. Però, com tota il·lusió, és difusa, complicada, no tan accessible ni senzilla com sembla. (..) Però el que és fonamental és que d’aquí endavant els diners en si passaran a segon pla i Moreno estarà més interessats en la rara deriva emocional dels seus personatges, en com aquest canvi que van fer amb les seves vides mobilitza i altera tots els seus plans. Alhora Moreno, sempre interessat en la connexió entre les derives individuals i les condicions socials, ingressa com a tema a “Los delincuentes” un tema al qual, generalitzant, podríem definir com els excessos del capitalisme, aquesta idea de treballar tota una vida per viure a penes uns anys de descans. (..) En el tipus de plans que filma, en les maneres del muntatge i la musicalització, en el ritme intern de les escenes i fins i tot en l’art. Tot té una aroma a pel·lícula francesa dels ’60 i ’70. No a un realitzador específic –a més de Bresson, és clar– sinó a una mena d’esperit d’època, en què aquests plantejaments personals i socials es treballaven en formats similars (..). Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) És una configuració de thriller policial força familiar, però aquesta pel·lícula lúdica i fascinant de Rodrigo Moreno fa una sèrie de girs deliciosament confusos. Lenta, el·líptica, enigmàtica però guiada amb mà segura, la pel·lícula està preocupada per la dualitat: treball versus oci, rutina versus espontaneïtat, restricció versus llibertat, familiaritat versus descobriment. Tot i que el generós temps d’execució pot sentir-se una mica exagerat a l’última hora, en la seva majoria, es tracta d’una faula gratificant i humorística que serpenteja entre la ciutat i els turons de Córdoba, a través de llacs, turons i una estada a la presó. (.. ) Tot i que Roman i Moran poden no ser literalment la mateixa persona, es pot veure que representen dues cares de la mateixa personalitat; Roman és el més impulsiu dels dos, Moran és més prudent i circumspecte, i propens a les preocupacions en espiral. Però el crim, tant l’acte com el que representa per al futur, desencadena alguna cosa imprevisible en tots dos. Moreno utilitza eloqüentment el color per explorar el canvi: no és només la paleta de la pel·lícula la que canvia: el to de la pell de Roman s’escalfa, des del gris ciment plujós de la seva pell quan va quedar atrapat en el cicle interminable d’empelt de treball, fins a una brillantor sana i mel. Fins i tot quan està a la presó, sembla estar en un lloc millor. Moran, per la seva banda, fa balanç d’una vida que s’ha instal·lat en una rutina segura i poc excitant, i es permet córrer riscos (..). David Ehrlich, al seu article per a ‘IndieWire’: [El film] oníric i discursiu de Rodrigo Moreno es pregunta sobre el preu i la possibilitat de deixar enrere el capitalisme. (..) Morán podria passar tres anys a la presó o 25 anys al banc. No vol ser ric, només vol ser lliure. Lliure del capitalisme, lliure de la seva farsa desequilibrada de la conciliació de la vida laboral i familiar, i lliure de les restriccions del pensament convencional, que no només afecten els nostres horaris, sinó també com veiem el món mateix. Pot semblar un objectiu estúpid en una pel·lícula menys creativa que la que Moreno ha fet aquí, però aquest somni lúdic de tres hores està tan alegrement deslligat de les expectatives de la narració diària de contes que és temptador pensar que Morán podria no estar inclinant-se als molins de vent després de tot (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5: Molt poques pel·lícules et fan preguntar “què acaba de passar?” al final, i també de fet “què està passant ara?” en diferents moments durant el temps de funcionament. Però això és el que vaig dir, en veu alta, en el transcurs d’aquesta història (..). Si Pedro Almodóvar i Eric Rohmer s’haguessin unit per compondre una pel·lícula de robatoris molt llarga i serpejant, podria semblar així, però alguna cosa en la rebel·lia de la pel·lícula fa que sigui molt difícil d’encaixar en el gènere dels atracaments, o en qualsevol gènere. (..) Les preocupacions realistes no són exactament el punt aquí. Es tracta d’una comèdia inextricable que avança pel seu propi camí confiat i excèntric, i de fet, tot el trop del robatori es veu subvertit des del principi per la manera purament poc tensa que es mostra el robatori. Cal assaborir el gust serio-còmic d’aquesta pel·lícula, com un vi fort poc conegut, i hi ha alguna cosa de tan seductora en aquesta aventura improbable. (..) Aquest podria ser un clàssic de culte. Jaime Pena, a l’article per a ‘Caimán’: (..) gairebé es podria dir que tota la primera part de “Los delincuentes” és una pel·lícula de gènere, una pel·lícula d’atracaments a l’antiga. I quan dic antiga s’ha d’entendre com una descripció de la voluntat i la vocació del director, Rodrigo Moreno, la de confrontar l’espectador amb una intriga que s’inspira en el plantejament argumental d’un clàssic policial argentí, “A penas un delincuente” (Hugo Fregonese, 1949) . De la mateixa manera, dic plantejament perquè el que ens proposa Moreno és un desenvolupament ben diferent que ens porta del gènere policial urbà a l’abstracció del paisatgisme rural, tot plegat al llarg de tres hores subjugants que constitueixen tota una reflexió sobre els mateixos mecanismes genèrics i la seva reinterpretació contemporània. Des d’aquest punt de vista “Los delincuentes” seria una cosa així com un resum de l’evolució del cinema, del classicisme a la modernitat (..) És una pel·lícula que confronta el gènere i els seus propis personatges amb els respectius miralls, en què uns viuen la vida dels altres, quan no estan condemnats a repetir-la. O en què qualsevol bé podria haver estat un somni perquè, potser, res no és el que sembla i l’únic destí dels personatges del cinema clàssic en el marc narratiu del cinema modern no és altre que el de la simple desaparició, com si haguessin estat engolits per la terra (..). Gerard Casau, a Twitter: De la mateixa manera que el seu protagonista decideix no treballar més, “Los delincuentes! opta per no ser el thriller a què semblava estar destinat i deixa que la narració creixi lliure. Si el de Rodrigo Moreno acaba sent el millor film que vegi al festival, em semblarà bé.

Un Certain Regard.

De Stéphanie DI GIUSTO, “Rosalie“. Durada: 1h55. Producció França. Amb Benoît Magimel, Nadia Tereszkiewicz, Guillaume Gouix, Benjamin Biolay. Guió: Stéphanie Di Giusto i Sandrine Le Coustumer, basat en un tractament d’Alexandra Echkenazi i Sandrine Le Coustumer, lliurement inspirat en el cas real de Clémentine Delait, coneguda com la dama barbuda de França. Nota sinòptica: Ambientada a finals del segle XIX, narra el destí d’aquesta primera dona barbuda, al cor d’una història d’amor. Sinopsi: La Rosalie (Nadia Tereszkiewicz) és una noia a la França de 1870, però no és una dona com les altres, amaga un secret: des del seu naixement, té la cara i el cos plens de pèl. És el que se’n diu una dona barbuda, però mai no ha volgut ser un vulgar fenomen de fira. Per por de ser rebutjada, sempre ha hagut d’afaitar-se. Fins el dia en què l’Abel (Benoît Magimel), gerent d’un cafè acorralat pels deutes, s’hi casa per la seva dot sense saber-ne el secret. Però la Rosalie vol que la vegi com una dona, malgrat la seva diferència, que no vol amagar més. L’Abel podrà estimar-la quan en descobreixi la veritat? Nota: Al marge de l’interès artístic de la pel·lícula, el Festival treurà profit de l’important repartiment, encapçalat pels guanyadors enguany dels César Benoît Magimel i Nadia Tereszkiewicz. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Stephanie di Giusto també parla de la dona barbuda com a monstre a Rosalie, però no hi ha ni fires, ni circ, encara que persisteix la temptació que Rosalie -la dona que va sortir amb més pèl del que és normal- algun dia pugui guanyar-se la vida exhibint la seva barba en espectacle. (..)Excel·lent Benoît Magimel (..) Di Giusto converteix una història ancorada els anys posteriors a la fi de la primera guerra mundial en una faula sobre l’alteritat sexual i sobre els secrets del desig. Rosalie és una noia amb un desenvolupament hormonal peculiar que, sense arribar a ser transgènere, insinua com darrere aquestes dones monstres que s’exhibien no hi havia més que el complex que implicava la diferència en una societat en què el desig s’havia creat únicament de manera unidireccional . El resultat és una pel·lícula que planteja coses interessants, però que cau a la retòrica falsa i en una certa visió esquemàtica del guió. No és casualitat que a la fase d’ajust del guió aparegui el nom de Jacques Fieschi que amb els anys ha esdevingut la marca de fàbrica de certa tendència del cinema francès.

Quinzena dels Cineastes.

De Faouzi BENSAÏDI, “Déserts”. Durada: 2h04. Producció Marroc, França, Alemanya, Bèlgica. Amb Fehd Benchemsi (Mehdi), Abdelhadi Taleb (Hamid), Rabii Benjhaile (l’evasor). Guió: Faouzi Bensaïdi. En Mehdi i en Hamid són amics des de fa molt de temps i treballen per a una agència de cobrament. Travessen els pobles del sud del Marroc amb el seu cotxe vell i comparteixen habitacions dobles en hotels en mal estat. Tenen exactament la mateixa mida i porten els mateixos vestits i corbates, així com les mateixes sabates. Els paguen una misèria i miren de fer-se els durs per arreplegar algun calé. Un dia, en una benzinera plantada enmig del desert, una moto aparca davant seu. Un home està emmanillat al portaequipatges, amenaçant. És l’evasor. Aquesta trobada marca l’inici d’un viatge imprevist i místic. Piulada de la Quinzena: Tragicomèdia burlesca sobre dos individus que recorren el desert per recuperar la devolució dels préstecs contrets per una població afectada per la pobresa. Una faula d’estil occidental que mostra un Marroc poc representat. Comentari de la Quinzena: Combinant comèdia i road movie, la pel·lícula fa un gir de western i fins i tot de recerca iniciàtica quan els dos mercenaris desil·lusionats, ells mateixos sota pressió, topen amb un bandit de carretera. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Wendy Ide, a l’article per a ‘Screen International’: Una graciosa pel·lícula d’amics sobre l’amistat conflictiva entre un parell de cobradors de deutes a Casablanca es transforma a mitja pel·lícula en una cosa completament diferent: una història que sembla una faula desenganyada d’amor comdemnat i d’empresonament injustificat. Sens dubte, és una decisió formal atrevida de Faouzi Bensaïdi. Però la transició entre les dues històries coexistents és desorientadora; el contrast de tons és més discordant que complementari i, el més important, la pel·lícula s’esgota molt abans que s’acabi. És una llàstima, perquè les primeres escenes són força prometedores, combinant moments de comèdia física irònica i impecablement coreografiada amb un suau absurd que evoca l’obra d’Elia Suleiman (..). Ni tan sols és que la segona història, més mítica, fracassi (tot i que, amb els seus plans generals llargs de personatges mirant el drama àrid dels deserts del sud del Marroc, és una mena de prova de resistència); més que res és que les dues parts simplement no es barregen. (..) El vincle entre la primera història i la segona és una trobada entre els homes i un motorista afligit que té un criminal fugitiu emmanillat a la part posterior de la seva bicicleta. Accepten portar el proscrit a les autoritats a canvi d’un pagament, i després desapareixen ràpidament de la pel·lícula durant 20 minuts. El focus de la història es centra aleshores en el criminal, que roba el cotxe i torna al seu poble per reclamar el seu veritable amor, venjar-se de l’home que li va robar (..) En Mehdi i en Hamid finalment apareixen de nou a la història. Però sense el seu cotxe ells, com la pel·lícula, s’han aturat pràcticament. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) una cinta que proposa, efectivament, un viatge (en forma de ‘road movie sui generis’) que primer avança en cercles per acabar caminant cap enlloc. Amb l’horitzó infinit del desert del sud del Marroc com a escenari físic, però també com a espai emocional, “Déserts” s’estructura en dues parts (..). Un primer realisme, amb cert (dèbil) calat polític (sempre molt estilitzat a través de jocs de llums, contrastos de colors i composicions on el paisatge cobra força davant de la figura humana) es va transformant en comèdia hilarant i burlesca (que s’allarga segurament massa) per trobar-se, finalment, amb un relat que neix de la ruptura (alguna cosa lynchiana) del primer. I així, és possible pensar en “Déserts” com una pel·lícula dins d’una altra, dos films que es miren en un mirall per anar derivant, a continuació, cap a territoris indefinits que dialoguen amb elements del western, de la faula i fins i tot de certa abstracció amb alguna compromesa temptació de transcendència. (..) Amb només algunes pistes en forma de ressons i referències que fan dialogar de manera oberta les dues parts, el film acaba per reivindicar, finalment, el poder sanador del relat quan en Mehdi demana a en Hamid, tots dos davant del foc, que li expliqui una història.. .

Quinzena dels Cineastes.

De Sean PRICE WILLIAMS, “The Sweet East“.Durada: 1h44. Producció Estats Units. Amb Talia Ryder, Simon Rex, Earl Cave, Jacob Elordi, Jeremy O. Harris, Ayo Edebiri, Rish Shah. Guió: del crític cinematogràfic Nick Pinkerton. Nota sinòptica: Un viatge picaresc per l’Amèrica contemporània que emprèn una noia i li permet accedir a les sectes estranyes i als cultes que proliferen pel país de la mà d’una sèrie de guardians delitosos de seduir-la. Sinopsi: L’estudiant de secundària Lillian fuig durant un viatge escolar i, al llarg de les seves trobades, topa amb tot el prisma del radicalisme i deliri contemporanis, des dels supremacistes fins als islamistes, passant pels neopunks o les avantguardes woke. A cada escala, bombolles on es parla molt i tot sol, en un desconeixement total dels mons veïns. Comentari de la Quinzena: La dislocació mental, social i política dels Estats Units, filmada com un joc de xarranca o una variació d”Alícia al país de les meravelles’ (..) Una història a la cruïlla del conte, el relat picaresc i pel·lícules dels anys 70. Nota del projecte fílmic: És un viatge que fusiona els esperits del melodrama de finals del segle passat a la D.W. Griffith amb ciència ficció. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Un conte pervers (es podria titular “Alícia al país del malson americà”) original, inclassificable, transgressor, que juga a trencar cànons i expectatives de l’espectador. Gran debut del director de foto dels Safdie. Carn de @Americana_FF. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Boníssima “The Sweet East”(..). Una recargolada i al·lucinada Alícia a través del mirall obrint en canal els EUA de dalt a baix: de l’antisistema punk a l’alt-right, del Hollywood fatu als campaments paramilitars. Té ressons de Lynch i un Simon Rex que no deixa de créixer. Jaime Pena, a la crònica per ‘A sala llena’: (..) a partir d’un personatge com el de l’adolescent Lillian que, literalment, es deixa endur, tant pels avatars que li depara el guió com per les imatges de Williams. Durant un viatge escolar a Washington DC, Lillian aconsegueix fugir d’un tiroteig per després embarcar-se en una sèrie de trobades amb uns activistes d’esquerres, un professor universitari racista amb un edredó decorat amb esvàstiques, uns cineastes que la fitxen immediatament per rodar una pel·lícula o uns islamistes radicals i gais… tot això amb la Lillian vestida amb vestits d’època, com si estigués eixida del segle XIX o de la comuna de “The Village”, de Shyamalan. Gerard Casau, a Twitter: “Amèrica és un país experimental”, diu Sean Price Williams després de trencar la Quinzena amb “The Sweet East” (que també es podria dir ‘Lillian no té por’). A la pel·lícula, els EUA només es poden entendre des de l’absurd i la suma d’aberracions ideològiques. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: El neonazi Simon Rex, la peça d’època Jacob Elordi i els terroristes obsessionats amb Culture Beat són només alguns dels personatges salvatges d’aquesta road movie desencaixada (..) Aquesta petita sàtira del pensament nord-americà modern mai és més divertida ni més segura de si mateixa que quan et fa sentir com un imbècil per prendre-t’ho massa seriosament. (..) Comèdia de carretera en què cada seqüència i subcultura està gairebé completament desconnectada de les altres, però totes són igualment vergonyants. La costa de l’est és l’únic que aquesta pel·lícula devoradora de merda es permet estimar de manera irònica, i Lillian hi rebota com una Lolita capriciosa o l’àngel de la mort desafecte. (..) [La pel·lícula] veu essencialment Amèrica com una sèrie de cultes concèntrics. Lillian és com un Virgili adolescent que ens condueix a una gira per una mena d’un nou infern estúpid on qualsevol que creu en qualsevol cosa ho fa amb una religiositat que ho defineix tot i que exigeix que se n’hi en fotin. (..) En una pel·lícula que adopta un enfocament semblant a “South Park” per burlar-se de tothom, Lillian no és mai l’objecte de la broma. D’altra banda, hi ha uns quants moments fugaços en què “The Sweet East” confronta la seva heroïna amb alguna cosa que s’acosta a l’autoconsciència. (..) Aquesta és una pel·lícula divertida, i de vegades molt divertida, de la qual és pràcticament impossible burlar-se (..). Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: El debut com a director de llargmetratge de Sean Price Williams està rebutjat i fascinat per Amèrica, una nació obsessionada amb la celebritat i la violència que es mostra poblada per ànimes peculiars i sense esperança que busquen una mica de satisfacció. “The Sweet East” demostra ser una road movie sense disculpes en què una adolescent sense direcció es troba en una estranya odissea, cada nova trobada és més surrealista que l’anterior. Talia Ryder ofereix una actuació magnètica, proporcionant un àncora per a una pel·lícula que és divertida i elèctrica però sobretot desigual.(..) Igual que les pel·lícules que Williams ha fet per a altres, “The Sweet East” incorpora 16 mm granulats i somiadors per donar al viatge de Lillian més misteri i meravella. Però les imatges fascinants i borroses subratllen el que és decididament poc romàntic d’aquest viatge per carretera, ja que la nostra heroïna sovint s’enfronta a la part fosca de la cultura americana. Predominen els fanàtics i els extremistes espantosos (..). Conte de fades fracturat (..). “The Sweet Esat” acaba amb una nota rancorosa i provocadora destinada a portar a casa la noció d’Amèrica com un bell erm de contradiccions fascinants: un lloc de tanta ira i odi, però també una vitalitat desordenada i somiadors decidits. És una idea rica que, com Lillian, es perd pel camí. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) una de les sorpreses del cinema indie de la temporada. Seran Price Williams és capaç de crear una mena de viatge al·lucinat per un món bàsicament masculí en què els que creuen a American First acaben creuant-se amb els fonamentalistes islàmics, un món en què un intel·lectual d’ultradreta qüestiona els fonaments de la democràcia perquè li han qüestionat la societat patriarcal i en què diferents tipus de sectes volen capturar Lillian perquè sigui una de les seves. Estem davant d’una road movie, potser fins i tot davant d’una versió femenina d”On the Road’, de Jack Kerouac, a l’interior d’un Est americà absolutament degradat on tots els fanatismes poden arribar a creuar-se. Un viatge per un món on Alícia ja no troba ni les ciutats, ja que s’acaba constatant que Alícia ja no hi viu.

Quinzena dels Cineastes.

De Pierre CRETON, “Un prince” / “A Prince”. Durada: 1h22. Producció França. Amb Manon Schaap, Pierre Barray, Vincent Barré, Antoine Pirotte, Pierre Creton. Guió: Pierre Creton. La història de l’adolescent Pierre-Joseph que s’incorpora a un centre de formació per convertir-se en jardiner. Allà coneix la Françoise Brown, la directora; l’Alberto, el seu professor de botànica i l’Adrien el seu patró, que són factors determinants en el seu aprenentatge i en el descobriment de la seva sexualitat. 40 anys després apareix en Kutta, fill adoptiu de la Françoise Brown de qui sempre ha sentit parlar. Però en Kutta, que s’ha convertit en el propietari de l’estrany castell d’Antiville, sembla que busca alguna altra cosa que no pas un simple jardiner. Comentari de la Quinzena: Una educació sentimental en forma d’herbari: diverses veus en off es tornen per acompanyar el viatge d’un jove que ha vingut a estudiar a una escola de jardiners. Els personatges mai parlaran per si mateixos, però no estan tancats com papallones de col·leccionisme: estan plens de desitjos. Caçadors, planteristes, apicultors… El camp torna a ser una zona altament erògena, botànica i sexualitat floreixen juntes en la nova pel·lícula d’un gran cineasta camperol francès. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Lee Marshall, a l’article per a ‘Screen International’: Segurament, una de les pel·lícules més estranyes inclassificables que s’hagin projectat mai a la Quinzena dels Directors (..) És una història estranya d’horticultura i sexe gai a Normandia. Amb un repartiment d’actors majoritàriament no professionals (..). És una pel·lícula amb una veu diferent i tranquil·la, que convida suaument el seu públic a un món rural tan allunyat del ‘mainstream’ que sembla d’un altre planeta. La història s’explica gairebé íntegrament a través de llargs passatges de veu en off narrativa que s’atribueixen a tres personatges separats i es llegeixen en veu alta, no pels actors no professionals que els interpreten, sinó per tres celebritats dramàtiques franceses: Mathieu Amalric, Françoise Lebrun i Grégory Gadebois. (..) Com a estudiant i aprenent d’horticultura, Pierre-Joseph coneix dos homes grans que comencen com els seus professors però aviat es converteixen en amants: el professor de botànica Alberto i el propietari d’un viver de plantes, Adrien. A [la pel·lícula], les morts s’assenyalen amb plans en què els actors jeuen immòbils a terra una estona. Les confessions de veu en off com “Em vaig sentir immediatament atret per Adrien” són seguides, poc després, per algunes escenes matusserament tendres però decididament poc eròtiques de fer l’amor nu (..). Jara Yáñez a l’article per a ‘Caimán’: (..) apassionant dispositiu formal i narratiu que posa en marxa “Un prince”. La pel·lícula de Creton parteix, entre altres assumptes, de la relació entre l’estudi de la botànica (com a espai de connexió profunda entre l’home i la natura) i la investigació al voltant del desig homosexual masculí. I per això, desplega el seu argument a través de l’ocupació exclusiva del monòleg en off dels diferents personatges per anar alternant, xocant i fent ressonar les diferents veus com a diferents punts de vista de la història. (..) I mentrestant, la imatge, per la seva banda, que es relaciona de manera apassionant amb l’exercici pictòric (Creton prové del món de les arts plàstiques) ofereix una successió de ‘tableaux vivant’ en què és precisament la paraula la que treu a la llum la força eròtica (i poètica), mentre permet ‘llegir’ allò que s’amaga a l’interior dels personatges.

Setmana de la Crítica.

D’ Amjad AL RASHEED, “Inshallah a boy” / “Inshallah un fils” / “Inshallah Walad” / “ان شاء الله ولد”. Durada: 1h53. Producció Jordània-França-Aràbia Saudí-Qatar. Amb Mouna Hawa, Haitham Omari, Yumna Marwan, Salwa Nakkara, Mohammad Al Jizawi, Eslam Al-Awadi, Celina Rabab’a, Sereen Hulailhel. Guió: Amjad Al Rasheed, Rula Nasser i Delphine Agut. Jordània, avui en dia. Ran de la mort del seu marit, la Nawal, d’uns trenta anys, ha de bregar pel que ella considera que és l’herència de la seva filla única, en una part del món en què tenir un fill ho canvia tot. Comentari de la Setmana: retrat commovedor de Nawal, treballadora domiciliària, vídua i mare d’una nena, que lluita com una lleona per la seva independència. És l’actriu palestina Mouna Hawa qui encarna aquesta lluitadora. Atorga a aquest personatge determinat i lluminós la dimensió de les grans heroïnes del cinema. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Tara Judah, a l’article per a ‘Screen International’: Segons les lleis de Jordània, que es guien per la jurisprudència de la Sharia islàmica, si una dona no té un fill, la família del marit té dret a una part de l’herència. Així, la recentment vídua Nawal (Mouna Hawa) no té temps de plorar: en canvi, es veu embolicada en una batalla legal amb el seu cunyat, Rifqi (Haitham Omari), desesperada per mantenir l’única casa que ella i la seva filla coneixen. Nawal menteix sobre estar embarassada, retardant els procediments judicials durant nou mesos sobre la possible promesa d’un hereu masculí. (..) Una crítica realista social de l’opressió estructural de Jordània de dones i nenes. (..) Embarassada o no, Nawal lluita perquè les generacions futures heretin la igualtat.

FOTO DE L’APUNT: “Jeunesse (Printemps)”, de Wang Bing.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!