Club 7 Cinema

Exterior nit. Títol original: Esterno notte. Director: Marco Bellocchio. Guió: Marco Bellocchio, Stefano Bises, Davide Serino i Ludovica Rampoldi, a partir d’una història de Marco Bellocchio, Stefano Bises, Giovanni Bianconi i Nicola Lusuardi. Repartiment: Fabrizio Gifuni (Aldo Moro, president de la DC), Margherita Buy (Eleonora Moro, la dona), Toni Servillo (Papa Pau VI), Fausto Russo Alesi (Francesco Cossiga, ministre de l’Interior), Daniela Marra (Adriana Faranda, terrorista de les BR), Gabriel Montesi (Valerio Morucci, terrorista de les BR), Fabrizio Contri (Giulio Andreotti, president del govern), Gigio Alberti (Benigno Zaccagnini, secretari de la DC), Mario Pirrello (Bettino Craxi, líder del PSI), Tim Daish (Steve Pieczenik, l’assessor nord-americà). Vista el dia 09.01.2023, com a minisèrie de 6 capítols de 50′ (1r episodi: Aldo Moro; 2n episodi: el ministre de l’Interior; 3r episodi: el Papa; 4t episodi: els terroristes; 5è episodi: Eleonora Moro; 6è episodi: el final), en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi:  El 1978 Itàlia està esquinçada per una guerra civil. D’una banda les Brigades Roges, la principal organització armada d’extrema esquerra, i de l’altra l’Estat. Violència al carrer, segrests, baralles, atacs. Un govern recolzat pel Partit Comunista (PCI) és a punt d’establir-se, per primera vegada en un país occidental, en una aliança d’època amb l’històric baluard conservador de la nació, els demòcrates cristians (DC). Aldo Moro, el president de la DC, és el principal impulsor d’aquest acord, que marca un pas decisiu en el reconeixement mutu entre les dues parts més importants d’Itàlia. Precisament el dia de la presa de possessió del govern que va aconseguir construir amb les seves habilitats polítiques, el 16 de març de 1978, a la carretera que el porta al Parlament, Aldo Moro és segrestat amb una emboscada que aniquila tota la seva escorta. És un atac directe al cor de l’estat. La seva presó durarà cinquanta-cinc dies, marcats per les cartes de Moro i pels comunicats de les Brigades Roges: cinquanta-cinc dies d’esperança, por, negociacions, fracassos, bones intencions i males accions. Cinquanta-cinc dies al final dels quals el seu cos serà abandonat en un cotxe al cor de Roma, exactament a mig camí entre la seu de la DC i la del PCI.

Festival: Canes 2022 – Cannes Première.

Altres veus: Arriba “Exterior nit”, de Marco Bellocchio.

Comentari.

No solc veure telesèries amb atenció. Tanmateix, de tant en tant, en faig alguna excepció, com és el cas de “The Crown” o de “Trust” -que curiosament també narra un segrest a Roma, el de John Paul Getty III, i amb algunes concomitàncies amb “Exterior nit”, però amb unes quantes grans diferències: l’humanisme i talent cinematogràfic de Marco Bellocchio i el retrat d’una època i de la política-. He volgut veure “Exterior nit” perquè a Canes es va projectar com una pel·lícula seriada de més de 5 hores, a Itàlia l’han estrenada com un film en dues parts (els 3 primers episodis en una i els altres tres a l’altra) abans d’emetre-la com a sèrie per TV, i també m’ha interessat de posar-m’hi tant per la temàtica com per la personalitat cinematogràfica del director italià, així com per les bones crítiques que en va rebre ran de la projecció “cannoise”. I l’he vist d’una tirada, volent-ho fer així, però també sense poder deixar-la. Un munt d’hores de cinema del bo.

Els fets que relata són àmpliament coneguts i, si més no, es troben molt documentats en tota mena de fonts. A més, pertanyen a una època concreta, molt dura, però concreta, d’Itàlia. El valor d’ “Exterior nit” rau en la mirada humana a alguns dels que intervenen al cas Aldo Moro, amb les seves febleses i caràcters com a persones, el seu paper com a personatges, el retrat de l’època en què estan immersos i de la qual són protagonistes i dels “jocs” de la política. Aquells fets històrics són revisitats, reconstruïts, seguint al mateix Aldo Moro; al ministre de l’Interior, Francesco Cossiga; al Papa Pau VI; als terroristes de les Brigades Roges que hi van intervenir, i a Eleonora Moro, la dona del segrestat, dedicant-hi un episodi a cadascun, recorrent en cada cas el temps des d’un bon començament fins abans del desenllaç -tractat al darrer capítol-.

A Aldo Moro, amb les seves fermes creences catòliques, les seves petites manies quotidianes, els seus costums senzills, la seva bonhomia, el seu delit pel diàleg i la intel·ligència política encarat a la passió encegadora, les seves mancances com a marit i pare, el seu sentiment envers el net… se’l representa de manera força hagiogràfica, gairebé com correspon a un màrtir, per bé que en tot moment és mirat humanament. Com també es fa amb el ministre de l’Interior, Francesco Cossiga, fill polític de Moro, un home turmentat, que es deixa arrossegar per les raons d’Estat que li imposen, finalment descrit com a bipolar. No surt tan ben parat el qui aleshores era president del govern italià, Giulio Andreotti, força caricaturitzat com a personatge fosc i del qual es posa en boca de Moro les pitjors desqualificacions.

El partit Democràcia Cristiana és vist com un cau d’escurçons assedegats de poder, individualment hipòcrites, fariseus, assenyalats com a corresponsables de la mort de Moro -pareu atenció a la seqüència del desenllaç, amb un muntatge políticament agosarat i cinematogràficament brillant, que ni en Tarantino-.

Més respectuós es mostra Bellocchio amb la figura del Papa Pau VI, molt neguitós pel segrestat, que fins i tot recapta una gran quantitat de diners per a aconseguir-ne l’alliberament a través d’una discreta via vaticana; però que, impotent davant l’adversitat, es rendeix malgrat disposar d’un munt de milions de lires pel cas. El cineasta, tanmateix, no s’està de contraposar aquesta impotència amb la pompa pontifícia.

L’episodi que potser costa més d’engolir és el dedicat als terroristes. D’entrada, pel prejudici que podem tenir-los com a espectadors, sabent que són uns assassins i fanàtics de retòrica revolucionària. Tot i així, Bellocchio fa l’esforç d’intentar acostar-s’hi, veure’n les renúncies personals, les contradiccions, l’obcecació, les diferències entre ells… En canvi, la que emergeix com una figura impressionant, tota dignitat, és Eleonora Moro, la dona del segrestat, que se les ha amb la classe política, el Papa… actuant en tot moment com a mare i dona, en defensa de la vida del seu marit i resguardant-lo dels homenatges que li puguin retre els mateixos que no han fet per salvar-lo.

Aquí no s’estalvien hipòtesis d’agents amb responsabilitats en la dissort que va seguir Aldo Moro, ja sigui el rol de lògia maçònica P2 i el seu vincle amb el passat feixista, ja sigui el paper de la CIA -mitjançant la figura de l’assessor nord-americà Steve Pieczenik-. I s’acusa directament la raó d’Estat com a argument criminal que passa per davant de la consideració humana: en aquest sentit, el d’Aldo Moro, crim de les Brigades Roges és vist també com a crim d’Estat. Fa tot l’efecte que, valents, els guionistes no s’han deixat res al tinter.

Em crida l’atenció particularment l’ús de la banda sonora, amb què Marco Bellocchio ha volgut com prendre distància -sovint irònica- amb els fets que narra. Sobta la cançó “Porqué te vas?” al moment del segrest -però llegiu aquest article-, o el reforç musical emfàtic amb què dota el cant de la Internacional al judici de les Brigades Roges. Per no esmentar algunes pinzellades musicals amb què acompanya el moviment dels protagonistes…

La pel·lícula està realitzada amb extraordinari ofici, amb unes imatges ben pròpies de l’època representada i alhora típiques del cinema italià. Tots els episodis queden entrelligats no tan sols pels esdeveniments sinó també per escenes -sovint breus- compartides i els protagonismes es van alternant, reapareixent a vegades fugaçment els que han tingut episodis sencers dedicats amb anterioritat. L’exercici del muntatge és intel·ligent i gens efectista. I les interpretacions, boníssimes: Fabrizio Gifuni, amb la seva veu esquerdada i el seu gest humil encarna Aldo Moro; Margherita Buy és una Eleonora esplèndida, transmetent-ne amb força el dolor i la dignitat; Toni Servillo reeïx en el repte de representar el Papa Pau VI, en tota la seva complexitat… Cal una menció especial per als que han triat els actors, principals o secundaris, que s’assemblen o són una caricatura dels personatges que incorporen, sempre amb qualitat.

PS: Llàstima que nosaltres no tinguem un cineasta com Marco Bellocchio que pugui dur a la pantalla la història de Manuel Carrasco i Formiguera, la seva persona, les seves creences, el personatge, l’època que va viure i morir, les polítiques que el van perseguir i la que el va matar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!