Club 7 Cinema

L’actriu alemanya Sandra Hüller ha convocat unanimitat en la premsa acreditada a Canes com a digna mereixedora del premi a la Millor Actriu, després d’haver interpretat la dona del comandant d’Auschwitz, a “The Zone of Interest”, de Jonatan Glazer, vista abans d’ahir a la Competició, i sobretot, pel seu remarcat paper d’una escriptora ambigua jutjada sota l’acusació d’haver mort el seu marit a l’aplaudit drama “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet, també a concurs, ahir.

Tot i que l’altíssim nivell interpretatiu de les actrius, a les diverses pel·lícules projectades, n’està posant el llistó molt amunt. Encara dura l’impacte del treball del tàndem Joanne Moore – Natalie Portman, a “May/Decembre”, de Todd Haynes (vista abans d’ahir); molts destaquen el duel que Alicia Vikander manté amb un irreconeixible (i intens) Jude Law al drama històric “Firebrand”, de Karim Aïnouz…

El dia que el Festival ha homenatjat el record de Jean-Luc Godard, també s’han pogut veure al certamen algunes peces d’interès, com un documental sobre les dones a l’Afganistan dels talibans; els sorprenents records d’una mare desenterrats per la seva filla cineasta; una cinta sobre el negre futur de la joventut xinesa; una producció de Mongòlia que apunta els canvis que el progrés porta a la gent, entre alts llindars de pobresa; un tapís sobre la situació econòmica i la de la dona al Camerun; una comèdia georgiana, una de Michel Gondry i una d’horrífica sud-coreana…

Competició.

De Justine TRIET. “Anatomie d’une chute” / “Anatomy of a Fall” / “Anatomía de una caída”. Durada: 2h31. Producció França. Amb  Sandra Hüller, Swann Arlaud, Milo Machado Graner, Antoine Reinartz, Samuel Theis, Jehnny Beth, Saadia Bentaieb .Guió d’Arthur Harari i Justine Triet. Nota sinòptica: Una dona és sospitosa de l’assassinat del seu marit i el seu fill cec s’enfronta a un dilema moral com a únic testimoni. Sinopsi: La Sandra, una escriptora alemanya, viu amb el seu marit Samuel i el seu fill amb discapacitat visual, Daniel, en un remot xalet de muntanya als Alps francesos. Quan en Samuel cau mort en circumstàncies misterioses, la investigació no pot determinar si es tracta d’un suïcidi o d’un crim. Finalment, arresten la Sandra per assassinat i el judici posa sota el microscopi la relació tumultuosa que mantenien i la seva personalitat ambigua. Quan el fill petit puja a la tribuna del judici, el dubte aflora entre ells. Nota de la distribuïdora internacional: En aquest thriller policíac hitchcockià, Justine Triet crea una heroïna complexa i fascinant, qüestionant les creences comunes sobre les relacions i la veritat. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Anne Thompson, a Twitter: L’excel·lent “Anatomy of a Fall”, de Justine Triet, és un misteri judicial francès, en anglès, protagonitzat per la incomparable actriu alemanya Sandra Huller, que podria guanyar el premi a la millor actriu a Canes. També protagonitza “The Zone of Interest”, que ha estat elogiada pertot arreu. Paco Vilallonga, a Twitter: Un guió mil.limètric per un drama judicial que deriva cap a un profund estudi de personatges i defuig la simple intriga culpable/innocent. Molt bona. I lo de Sandra Huller no és d’aquest món, quin tros d’actriu! I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: Els rumors deien que la millor pel·lícula francesa de la competició d’enguany podia ser “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet. I la projecció d’aquesta diumenge n’ha confirmat les expectatives. Seguint el model d’algunes de les grans pel·lícules judicials clàssiques -de fet pren explícitament el nom de “Anatomia d’un assassinat” d’Otto Preminger- Triet construeix, en col·laboració amb Arthur Harari, un guió mil·limètric i absorbent. (..) Sandra Huller (..) és una altra candidata ferma a [premi] millor actriu. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) El concepte d’anatomia tenia a veure [al film de Preminger] amb la idea forense de disseccionar uns fets perquè al final emergeixi certa veritat. “Anatomie d’une chute”, quarta pel·lícula de Justine Triet, també mostra una anatomia judicial, però el més important no és tant la dissecció dels jocs judicials sinó l’establiment d’una reflexió sobre la moral que es troba després de la dissecció dels fets. El cas que es posa a judici sembla simple. Una escriptora especialista en obres d’autoficció viu amb el marit, un escriptor frustrat, i el fill petit que va tenir un accident que li va afectar la visió. Un dia, el marit cau de les golfes i s’obre el cap després de donar-se un cop amb la teulada del porxo d’entrada de la casa. En principi podria ser un suïcidi, però també hi ha la hipòtesi que hi hagi un assassinat. La dona -excel·lent Sandra Hüller- és acusada d’hipotètic homicidi i s’ha d’enfrontar a un judici. (..). Tot i que prop d’una hora i mitja de la pel·lícula se centra en el judici, el gran gir que fa Justine Triet no és altre que utilitzar l’artefacte judicial per acabar duent a terme una anatomia de la parella, en un sentit gairebé bergmanià. Al llarg del judici vam descobrir les tensions que vivia el matrimoni, com el triomf de l’escriptora aixecava la gelosia el marit que veia reflectida la seva pròpia mediocritat. El nen era allà, escoltava coses, però no en sabia res, en el judici la seva innocència pervertida resultarà clau. La pel·lícula no acaba sent una mena de recerca de la veritat dels fets sinó una crònica dels secrets del matrimoni, però també una reflexió sobre el dolor que implica rememorar uns fets obscurs, sobre el dolor moral que implica sotmetre’s davant la fredor de la justícia i davant de les incerteses dels testimonis. “Anatomie d’une chute” acaba sent una brillantíssima pel·lícula, perfectament ajustada i mesurada. Una pel·lícula que com les hipotètiques novel·les d’autoficció que escriu la protagonista també parla de com la ficció es pot apropiar de la realitat per a partir dels seus mecanismes mostrar el desgast que el patiment implica en les relacions afectives. Ben Croll, a la crítica per a ‘IndieWire’: Diuen que les tendències venen de tres en tres. I així, trepitjant els talons de “Saint Omer”, d’Alice Diop, i  “The Goldman Case”, de Cedric Kahn, “Anatomy of a Fall”, de Justine Triet, presenta un cas convincent que els jutjats s’han convertit en el terreny més fèrtil del cinema francès contemporani, oferint als autors incisius motiu i oportunitat de posar a prova les estructures socials. Mentree crida a la tribuna la institució del matrimoni, la pel·lícula penetrant de Triet manté les tensions ambientals i els caps per lligar il·lògics de la vida domèstica contra la llum dura i racional d’un sistema legal que busca l’ordre en el caos. (..) Sandra Hüller enlluerna amb un paper escrit clarament pensant en l’actriu. Interpreta a Sandra, una novel·lista bisexual nascuda a França i d’origen alemany acusada d’haver matat la seva parella masculina d’una manera estranyament predita per una de les seves novel·les. (.. ) Sandra ha fet una promesa implícita als seus lectors que la seva ficció conté indicis de veritat, però llavors, quin artista no ho ha fet? Tot i que els passatges que imaginen l’assassinat del cònjuge amenacen de condemnar la protagonista de la pel·lícula davant el tribunal de l’opinió pública molt abans que s’arribi a un veredicte, també s’ajusten a les preocupacions temàtiques més grans de Triet i Harrari [per cert, marit de la directora a la vida real]. “Anatomy of a Fall” mai tracta realment del judici, i no només explora l’abisme entre l’empirisme i l’emoció, en el seu millor moment, la pel·lícula fa un seguiment de la destrucció familiar amb freda precisió. Si un artista es basa en els records, per què no compartir també malsons? Per què no construir un vòrtex polar que aixafi la realitat sota la ficció (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: El retrat d’una dona complicada es transmet de manera intrigant a través d’un drama judicial a la gratificant pel·lícula de Justine Triet. Amb una atractiva actuació central de Sandra Hüller, “Anatomy of a Fall” triga una mica a implicar-te, però es converteix en un drama recargolat i que fa pensar. Això es deu en part a la interpretació matisada de Hüller d’una vídua que pot ser una assassina de marits, o simplement una dona bisexual independent i difícil: una barreja de personatges/gènere que no sempre funciona bé al banc dels acusats. Els temes explorats al primer llargmetratge que Triet va tenir en Competició a Canes, la comèdia dramàtica “Sibyl” (2019), tornen a aflorar. Aquí també ens trobem amb artistes que exploten les vides dels seus propers per obtenir material, i ens trobem amb persones en posicions d’autoritat –pares, advocats, psiquiatres– que traspassen les línies ètiques. Aquesta vegada, però, s’utilitzen d’una manera molt més gratificant. Si el públic pot superar la lentitud inicial de mitja hora d’una història que va en primera marxa potser massa temps, hi ha una tracció dramàtica en una pel·lícula rodada de manera eficient (..). A Sandra li costa mantenir separats la vida, l’art i els seus amors, cosa que proporciona combustible tant per a un fiscal de l’estat divertit i combatiu (..), com per als mitjans de comunicació, que es delecten amb el judici, escollint les novel·les publicades de Sandra en programes de tertúlia per trobar pistes sobre la seva depravació. Mentrestant, Daniel, un jove amb deficiències visuals interpretat per Graner amb un gran compromís emocional, es troba en un llimb tens, protegit per un tutor del tribunal perquè la seva mare no l’influeixi (..). Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) magnífica (..) Triet ho filma amb una posada en escena sòbria i minuciosa, amb un realisme de ‘true crime’ molt llunyà del to juganer de treballs anteriors com “El reflex de la Sibyl” o “Victoria”. I, tanmateix, el que realment enganxa d'”Anatomie d’une chute” no és tant esbrinar com va morir el marit –això potser mai no ho sabrem– com contemplar amb horror i fascinació la intimitat d’una persona convertida en matèria de judici. ¿Com reduir la complexitat de l’amor i el dolor compartits al llarg d’anys per una parella en un argument judicial convincent? En una època en què el límit entre vida pública i vida privada cada cop és més difús, la pel·lícula de Triet aborda el tema de manera magistral i absorbent. I la continguda i precisa actuació de Hüller és clara candidata al premi a la millor actriu del festival. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: He estat agnòstic sobre la filmografia de Justine Triet fins ara, però el seu misteri d’assassinat en el drama judicial en competició aquest any a Canes, amb el seu títol ambigu i el seu desenllaç ambigu, és molt intrigant. (..) La serena franquesa de Sandra Hüller com a actriu és el que dona a la pel·lícula la seva textura, substància i força emocional. L’ancora en una mena de realitat accessible: hi simpatitzem de manera natural, però Triet ens demostra que és capaç de mentides transparents, mentides que són gairebé creïbles perquè Hüller té una personalitat tan plausible. (..) La pel·lícula no assenyala els girs i tornades tradicionals i els canvis dramàtics, però manté una distància freda, permetent que ens preguntem si la Sandra és culpable o no, i es manté així fins al final. És un drama discreta, gairebé pessimista, però amb alguna cosa estimulantment cerebral. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La pel·lícula és d’una eficàcia notable, tot i que alguns personatges -especialment el del fill cec de la parella- semblen definits de manera massa funcional, exclusivament perquè el misteri es resolgui. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) El guió bascula aviat cap al desenvolupament del judici, amb la tradicional creuament d’interrogatoris entre el fiscal i l’advocat defensor, però de seguida queda clar que a la directora no li importa tant aquesta maquinària narrativa –utilitzada ja mil vegades al cine– com servir-se’n per indagar en les relacions matrimonials de la parella (..). El guió del film afegeix fins i tot un capa més en introduir el procel·lós territori de l’autoficció on amb tant d’èxit editorial es mou la protagonista, i on també sembla voler endinsar-se el marit. Narrada gairebé sempre des del punt de vista de la novel·lista sospitosa, la pel·lícula és un producte dramàticament molt sòlid, però filmat de manera una mica acadèmica al llarg d’un metratge potser massa llarg (dues hores i mitja) per a la substància narrativa que porta dins. Diego Lerer, a la seva crònica per a ‘Micropsia’: Hi ha dues pel·lícules en una competint entre elles a “Anatomía de una caída”. Una és com un drama judicial que intenta dilucidar si una mort va ser un suïcidi, el producte d’un accident domèstic o directament un crim. L’altra és una mena d’«enjudiciament» a la institució matrimonial i al que la vida en comú, la convivència i les diferents personalitats i recorreguts de cadascun dels membres d’una parella hi van generant. La primera, no és gaire interessant. La segona és molt més provocativa, però arriba potser una mica tard en aquest film de dues hores i mitja (..). Es tracta d’un film que treballa molts temes inquietants i forts però que ho fa d’una manera una mica expansiva, teatral i per moments fins i tot discursiva, més com un ‘racconto’ a posteriori (les veritats d’aquesta família es van revelant al judici i amb recursos dramàtics que funcionen en aquestes situacions) que com una cosa que es vivencia en temps present. I aquesta manca de subtilesa limita la potència emocional d’una pel·lícula en què la major part de les coses no se senten sinó que es diuen i fins i tot es criden (..). Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) potent (..). Més que voler revelar la veritat dels fets, el film fa emergir els conflictes de la parella amb una intensitat que fa pensar en Ingmar Bergman. Això mentre que la figura del fiscal fa present els prejudicis socials respecte a una dona a qui la cura d’un fill no l’ha fet renunciar a tenir temps per escriure. Joan Millaret Valls, a l’ article  pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un laboriós i intens thriller circumscrit a l’àmbit familiar, amb ingredients també del cinema de judicis (..). El film de Trier acaba sent, més enllà de la intriga inherent que gira al voltant del cas, una dura i descarnada dissecció de la parella (..). Arnau Martín, a Twitter, a les acaballes del Festival: “Anatomy of a Fall”, la meva última experiència cannois, és també la més insuportable. Dosi de fraseologia per a un film matemàtic i sorollós que no proporciona cap gest humà a l’espectador. El mateix detonant ja ens expulsa de la pel·lícula. Molt lluny de Bergman o Preminger.

Competició.

De Karim AÏNOUZ, “Firebrand“ / “Le jeu de la Reine”. Durada: 2h. Producció Regne Unit. Amb Alicia Vikander, Jude Law, Eddie Marsen, Sam Riley. Guió: Henrietta Ashworth, Jessica Ashworth i Rosanne Flynn. Nota sinòptica: Drama històric que segueix el matrimoni de la reina Catherine Parr i Enric VIII. En efecte, és una història de terror psicològic a la sagnant cort dels Tudor de l’infame rei Enric VIII d’Anglaterra (Jude Law), explicada des del punt de vista de la reina Catalina Parr (Alicia Vikander), la sisena i darrera dona d’Enric i l’única que va evitar el desterrament o la mort. Sinopsi: A l’Anglaterra tacada de sang dels Tudor, Katherine Parr, la sisena i última esposa d’Enric VIII, és nomenada regent durant les seves campanyes militars. Amb aquest paper provisional, Katherine intenta influir en els consellers del rei cap a un futur basat en les seves creences protestants. En tornar del combat, el rei, cada cop més paranoic i malalt, acusa de traïció una amiga de la infància de Katherine i l’envia a la foguera. Horroritzada pel seu acte i secretament afligida, la Katherine lluita per la seva pròpia supervivència. Les conspiracions es produeixen dins dels murs del palau i la cort aguanta la respiració: la reina farà un pas en fals i Henry la farà executar? Amb l’esperança d’un regne sense tirania, serà capaç de sotmetre’s a l’inevitable pel bé del rei i del país? Nota: Alícia Vikander substitueix Michelle Williams, inicialment prevista per al paper de la reina. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Fenomenal duel interpretatiu entre Jude Law (..) i Alicia Vikander (..). Rerefons temàtic molt potent (reformistes vs integristes) i lluites de poder religió/política. Densa, intensa. Molt potent. I  a la crònica per al ‘Diari de Girona’: (..) “Firebrand” segueix el model de clàssics com “Becket”, de Peter Glenville, en l’enfrontament entre poder polític i religió, entre renovació i manteniment del status quo. És un film apassionant, molt dens, que fuig de qualsevol temptació preciosista i que situa els seus dos protagonistes directament com a favorits als premis d’interpretació: un Jude Law desconegut com l’irascible, llunàtic i físicament devorat Enric VIII poc abans de morir, i una Alicia Vikander en ple control del seu paper, el de l’escriptora Catherine Parr, sisena i última dona del monarca anglès. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net”: (..) esplèndid i aspre film britànic (..) adaptació de la novel·la “El joc de la reina” d’Elizabeth Fremantle (..). Una pel·lícula d’atmosfera pesada, grotesca i delirant, adient a aquesta cort dels horrors, que ens deixa un gran paper d’Alicia Vikander, dona soferta i pacient al costat d’un monstre com és Enric VIII, que intenta influir en els consellers de la Cort i alhora sobreviure a les dèries d’un marit trastocat i tirànic que la pot fer executar en qualsevol moment. I resulta excel·lent el paper de Jude Law interpretant aquest autèntic sàtrapa reial, un personatge malalt, sàdic i paranoic, que abans ja havia fet essassinar les seves anteriors esposes (..). Diego Lerer, a la crònica per a ‘Micropsia’: El realitzador brasiler Karim Aïnouz se suma al contingent de directors llatinoamericans que filmen en anglès pel·lícules que no tenen res a veure amb els seus orígens en aquest drama d’època titulat “Firebrand” (..). Un pot pensar que és molt poc el que té a veure món del director de “Madame Sata” amb què es presenta aquí, però el cert és que malgrat això (o potser per això) el cineasta nascut a Fortaleza aconsegueix treure-li a la història una vitalitat, una potència i una intensitat que la majoria dels cineastes locals ni tan sols buscarien. (..) En venir d’altres cultures, aquests directors tenen menys escrúpols i es permeten faltar-li el respecte a certes tradicions (i fins i tot falsejar fets històrics) d’una manera que no poden o no s’atreveixen a fer-ho els que hi viuen immersos i les tenen, ho sàpiguen o no de manera conscient, incorporades. Aquest retrat de la sisena esposa del rei britànic Enric VIII, Catherine Parr, podria donar per a qualsevol tipus de pel·lícula, de la més tradicional a la més esquemàtica relectura feminista actual, que és el que sembla més buscar el guió de Jessica i Henrietta Ashworth basat a la novel·la d’Elizabeth Fremantle. I aquesta pel·lícula té una pota a cadascun d’aquests eixos però deixa el centre de la història en un altre costat. És una anàlisi sobre l’abús de poder, la violència de gènere i el costat més cruel i fosc de la història britànica. (..) L’actuació de Vikander és pur enginy i astúcia per mostrar un personatge que sap com aconseguir el que vol, que entén en quin moment mostrar-se fràgil i en quins altres treure’n la «lloba interior». No és gens fàcil perquè el seu marit és com un boxejador pes pesant que, malgrat els cops, no cau mai. I [Jude] Law s’emporta posada la pel·lícula com si fos un toro que entra a l’escenari i es dona cops contra les càmeres i els altres actors. Meitat shakespearà, meitat elefant en un basar –i segurament amb algun tipus de farciment especial a la seva vestimenta per donar-li un volum físic bestial–, l’actor de “Sherlock Holmes” dóna a la pel·lícula una tensió i nervi extra, ja que queda clar que qualsevol cosa pot passar en el moment menys pensat quan ell entra en pla (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La veritat és que la interpretació de Jude Law, d’una intensitat grotescament irònica, desenfoca l’autèntic objectiu de la pel·lícula, que no és cap altre que traslladar l’agenda de l’apoderament femení a una monarquia caracteritzada per tallar caps a les reines consort. Lliure adaptació de la novel·la d’Elizabeth Fremantle, “Firebrand” s’apunta a aquesta reescriptura de la Història tan volguda pel cinema contemporani per centrar-se en la convicció feminista de la sisena esposa d’Enric VIII, Catherine Parr (Alícia Vikander), especialment a la seva defensa de les idees reformistes de la religió catòlica en una època en què el rei es considerava la darrera i definitiva reencarnació de Déu. Atrapada entre els seus deures com a reina i les seves conviccions revolucionàries, Parr és la veritable heroïna del film. Parr podria ser la rebesàvia de Lady Di, en la mesura que es va rebel·lar contra la rigidesa protocol·lària de la monarquia, però a Aïnouz, en la seva primera producció en anglès, sembla interessar-lo més com a precursora del moviment “Time’s Up”. Tant, que el film va perdent força a mesura que la seva tesi es va fent cada cop més explícita. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) Lluny de l’apassionant melodrama “La vida invisible d’Euridice Gusmao” (..) Karim Ainouz cau en la pesantor i la grandiloqüència de molts films històrics, però amb un punt de vista que posa al centre una dona a qui s’atribueix un esperit modern i reformista. El film, en tot cas, compta amb l’excel·lència interpretativa d’Alicia Vikander i un Jude Law engrossit per encarnar Enric VIII. Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) enaltir una dona [Catherine Parr] de gran personalitat, escriptora, maternal amb les filles del seu marit i avançada en les seves idees polítiques. En aquest drama històric sens dubte bell però també un pèl carregós, és clau la relació de Caterina amb Anna Askew (Erin Doherty), una amiga propagadora de les idees de la Reforma, mal vistes pel monarca i cap de l’Església d’Anglaterra. La pel·lícula es pren, amb tot el dret i sentit, certes llibertats amb la història, però acaba semblant l’altra cara de la moneda de “Jeanne du Barry”, de Maïwenn, el títol que va inaugurar el festival la setmana passada. Una reivindicació del poder de les dones des de l’imaginari propi dels contes de princeses, en aquest cas amb una clara càrrega feminista i antiabsolutista, i més força cinematogràfica. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: El cineasta brasiler Karim Ainouz explica la història de la sisena dona del monarca en una pel·lícula sumptuosa, excessiva però el rigor de la qual contrasta amb la cosa melindrosa de “Jeanne du Barry”. “Firebrand” compta amb dos grans actors. Alicia Wikander és Catherine mentre que un irreconeixible Jude Low es posa a la pell del sanguinari monarca. El més interessant de la pel·lícula resideix en la forma com més enllà de la llegenda és capaç de desemmascarar el monstre i mostrar-ne la brutalitat. Enric VIII és un autèntic dèspota que humilia les seves dones, que fa l’amor amb elles com si fossin nines artificials i que no tolera cap afront contra la seva pròpia existència. Enric VIII apareix com la reencarnació d’una certa idea del mal que cal exterminar. En contrast amb el monstre, Catherine és la dona intel·ligent, la dona moderna capaç de desactivar el rei i mostrar frontalment la seva cara més perversa. (..) Ainouz intenta fer una pel·lícula molt física per expandir la brutalitat del monstre i l’excés acaba dilapidant una pel·lícula on la contenció brilla per la seva absència. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’ en diu: (..) drama de combustió lenta que no genera gaire calor. Alicia Vikander està meticulosament continguda com a Catherine Parr, que s’enfronta a una subtil batalla de voluntats amb el seu temperamental marit, interpretat per un Jude Law molt odiós. El debut en llengua anglesa del director brasiler Karim Ainouz té un aspecte sumptuós i una sensació de tensió que augmenta tranquil·lament un cop Parr reconeix que el terra es mou sota els seus peus. Però l’enfocament ombrívol acostuma a ser una mica massa estudiat, sense captar el drama d’una reina que es va atrevir a desafiar el seu marit i, a diferència dels seus predecessors, va sobreviure a la seva tirania sense perdre la seva corona ni el cap. (..) Ainouz ha creat una pel·lícula que es pren llibertats amb els fets reals, però no és una reinvenció audaç del drama d’època. (..) Malauradament, “Firebrand” acaba soscavant el suspens, deixant als espectadors un drama força senzill sobre un rei la inseguretat i la paranoia del qual terroritzen tots els que l’envolten. (..) La pel·lícula serveix com un homenatge al coratge i resistència [de Catherine], així com un recordatori irònic que la cultura popular recorda menys d’ella que les cònjuges que va haver-hi abans. I, tanmateix, “Firebrand” no presenta un cas especialment convincent del que la va convertir en una figura tan indomable. Per simpàtica que sigui Vikander en el paper, aquesta reina segueix sent una mica opaca, la seva vida interior mai no es posa de manifest. La Katherine pot haver sobreviscut, però encara no se la coneix del tot. I David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: Hi ha hagut moltes pel·lícules sobre Enric VIII i sobre com les diverses esposes del rei anglès van anar perdent el cap, però molt poques s’han centrat en l’única reina que va aconseguir sobreviure-li; (..) tanmateix “Firebrand” de Karim Aïnouz posa aquesta dona radicalment progressista al centre de la història d’una manera que mai s’havia fet abans. I, tanmateix, malgrat el seu intent just de replantejar la història (un esforç recolzat per la duresa natural de l’actuació d’Alicia Vikander com a activista social que intenta remodelar el seu país sense trencar el seu matrimoni amb el seu sobirà tirànic), aquest drama d’època insípid no pot ajudar-hi, però percebeu-lo com una història familiar d’intriga de la cort. Ni tan sols Jude Law, la interpretació fascinant i repugnant del qual d’Enric VIII és a parts iguals Robert Shaw a “A Man for All Seasons” i Robert Baratheon a “Game of Thrones”, és suficient per proporcionar a “Firebrand” l’espurna que li falta. Aïnouz  revisita la vida de Parr amb una integritat grossera que emfatitza el perill en què es va posar en favor de la seva gent, i de vegades fins i tot segueix la directiva de la seva pel·lícula de “treure [les nostres pròpies] conclusions d’allò que la història no ens diu”, però la pel·lícula apagada i claustrofòbica que ens deixa poques vegades es percep tan radical com la seva altesa reial. (..) Les actuacions granítiques de Vikander a pel·lícules d’època com “Anna Karenina” i “A Royal Affair” poden amenaçar amb fer que la seva feina aquí se senti una mica com allà, si no fos per la vulnerabilitat ben definida que aporta a tots els moviments de Catherine. (..) Vikander conrea aquesta tensió feminista entre la urgència moral i el perill mortal des del principi fins al final, cosa que permet que “Firebrand” es mantingui una mica atractiva fins i tot quan els matisos de la lluita religiosa de Catherine es perden enmig de la seva lluita per mantenir-se amb vida. Aquesta lluita es fa visible gairebé quan Henry torna a Anglaterra (..), la seva cama corpulenta encara supura pus d’una ferida que va patir en un concurs de javelina uns 10 anys abans. Lluny de l’atractiu rei que va ser fa unes [quantes] esposes, aquest Henry és un reflex del país que ha mantingut a imatge seva. (..) Per molt exasperant que sigui el fet que [Jude] Law segurament hagi recuperat la seva bellesa natural tan bon punt es va acabar el rodatge (una superpotència que continua permetent la seva exquisida segona vida com a actor de caràcter), la sensació d’un déu atrapat dins del cos d’un monstre serveix per a l’amenaçador poder d’un personatge volàtil la terrible força del qual queda disfressada per la seva debilitat física. La qual cosa no vol dir que ningú a la cort perdi mai de vista l’afany d’Henry per decapitar qualsevol que hi topi. (..) “Firebrand” presta sovint la paraula al coratge que segurament necessitava Catherine per fer els seus deures reials amb cara sincera alhora que conreava idees tan radicals en secret, però poca cosa de la pel·lícula en si reflecteix el coratge de les seves conviccions. Només en els últims minuts de la història, quan Aïnouz i els seus escriptors intercanvien de sobte el realisme per la història revisionista, la seva pel·lícula se sent com un homenatge adequat a una dona que va insistir a fer-la segons els seus propis termes. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa només 3 estrelles sobre 5: Jude Law roba de manera escandalosa totes les escenes com a Enric VIII horriblement malalt i creuat en aquest drama d’intriga de la cort Tudor que també serveix com a divertit contrafactual del cinema negre (..). Catherine Parr, interpretada amb una placidesa cremosa i inescrutable per Alicia Vikander (..). Aquesta pel·lícula rep una descàrrega de voltatge cada vegada que Law s’encén amb totes les seves gales: rugint, somrient, fent una ganyota d’esquena, sospirant i anhelant de ser estimat. Però, francament, Aïnouz no ha dirigit Vikander de manera molt interessant i es deixa eclipsar. (..) És una peça de falsa història que es deixa veure, però la pel·lícula no sap què fer amb la seva pròpia heroïna, contenta de deixar-la a les urpes del seu dolent: Henry.

Cannes Première.

De Martin PROVOST, “Bonnard, Pierre & Marthe“. Durada: 2h02. Producció França. Amb Vincent Macaigne, Cécile de France, Stacy Martin, Anouk Grinberg, André Marcon. Guió: Martin Provost. Nota sinòptica: Explora l’art i la història d’amor dels famosos pintors francesos Pierre Bonnard i la seva dona Marthe de Méligny, que es va convertir en (més que) la seva musa i va aparèixer en més d’un terç de la seva obra. Sinopsi: Quan el pintor francès Pierre Bonnard va conèixer Marthe de Méligny, no sabia que aquesta autoproclamada aristòcrata es convertiria en la pedra angular de la seva vida i obra. A partir d’aquest moment, esdevingué més que una musa del “pintor de la felicitat”, apareixent en més d’un terç de la seva obra. Junts, van aconseguir la seva realització artística gràcies a un amor colorit, diferent dels estàndards de la seva època, alimentant el gran misteri al voltant de la seva relació. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) biopic convencional i planer (..). Un film que ha aconseguit que un excel·lent actor com és Macaigne resti eclipsat del tot per culpa del propi encotillament que imposa el format.

Sessions Especials.

De Mona ACHACHE, “Little Girl Blue“. Durada: 1h35. Producció França, Bèlgica. Amb Marion Cotillard, Marie Bunuel, Didier Flamand, Mona Achache. Guió: Mona Achache. Nota sinòptica: Docudrama que explica la història de la mare de la directora Mona Achache, amb actors que representen personatges de la vida real. Marion Cotillard encarna la mare de la directora. Sinopsi: Quan la seva mare mor, Mona Achache descobreix milers de fotos, cartes i enregistraments, però aquests secrets enterrats resisteixen l’enigma de la seva desaparició. Així, pel poder del cinema i la gràcia de l’encarnació, decideix ressuscitar-la per reproduir la seva vida i entendre-la. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Allan Hunter, a l’article per a ‘Screen International’: Un viatge personal emocional es transmet en aquest document-drama poc convencional agraciat per una actuació central compromesa de Marion Cotillard. Les referències culturals i les figures literàries al cor de la història (Jean Genet, Marguerite Duras i altres) tindran una particular fascinació a França, però el descobriment de la història que es repeteix a través de les generacions d’una família problemàtica proporciona una ressonància més àmplia. (..) D’aspecte tens i impassible, [Marion] Cotillard s’ofereix a Achache com un llenç en blanc. Desnudant-se fins a la roba interior, Cotillard es vesteix amb la roba que presenta Achache: texans, samarreta, bufanda i ulleres de la seva difunta mare. Es posa una perruca, accepta la bossa de la Carole i el seu contingut i una mica del seu perfum preferit. Transformat adequadament, Cotillard interpreta Carole en reconstruccions d’esdeveniments i entrevistes clau. (..) Achache va encara més enllà fent que l’espectador sigui conscient del procés. (..) Pot trencar l’encís de l’actuació, però Cotillard ofereix, sobretot a les escenes d’instrospecció i confessió dels últims anys de Carole. Achache amplia la seva investigació per endinsar-se en la cambra d’eco de la seva història familiar. Carole, escriptora i fotògrafa d’escenografia de Claude Sautet i Bertrand Tavernier, entre d’altres, va publicar el 2011 un llibre, ‘Fille De/Daughter Of’, intentant desentranyar la seva relació amb la seva mare, l’escriptora Monique Lange. A poc a poc, les capes es van esborrant a mesura que arribem a la veritat d’una família marcada pels maltractaments, una gran càrrega de culpa i la incapacitat per evitar la transmissió del patiment d’una generació a l’altra. El mal que fan els homes és a la base de la història. Achache posa al descobert revelacions impactants sobre el tractament de Carole a mans de Jean Genet i la complicitat de Monique Lange en el que va passar. L’efecte acumulat dels incidents i les relacions posteriors a la vida de Carole proporciona una visió més gran de per què va triar la mort per suïcidi. El viatge d’Achache al voltant de la seva mare es converteix finalment en una història impactant d’abús, vergonya, autoodi i la recerca de la redempció. Ofereix un compte valent i catàrtic amb el passat i les persones de la teva vida que pots estimar i odiar, sovint al mateix temps. Jaime Pena, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Little Girl Blue” se centra en Carole Achache i, per extensió, en Monique Lange. Carole es va suïcidar el 2016 i la seva filla Mona recopila tot el seu arxiu fotogràfic i diaris per revisar-ne la conflictiva figura. Per això ha de buscar encara més en el passat i arribar fins a la seva àvia Monique, molt relacionada amb Jean Genet o Marguerite Duras, també amb l’exili espanyol, en particular amb Jorge Semprún, i més endavant amb Juan Goytisolo, amb qui va viure des de 1956 i va estar casada entre 1978 i 1996, més o menys fins que Goytisolo va reconèixer o va acceptar la seva homosexualitat. La relació de Carole amb la seva mare és una història veritablement terrible, d’una escabrositat que posa els pèls de punta. D’alguna manera, Monique la va incitar a prostituir-se, des dels onze o tretze anys, i Carole reconeix obertament que es va prostituir o que mai no va negar a cap home la possibilitat de ficar-se al llit amb ella. (..) La vida de Carole, que després es va dedicar a la fotografia i només en els darrers anys de la seva vida a la literatura, va ser d’aquesta cruesa. La seva filla ho explica d’una manera tan arriscada com, em sembla, discutible. L’actriu Marion Cotillard ha d’encarnar Carole: es posa la roba i les sabates, la perruca i les ulleres i amb aquests hàbits es posa a la pell de la mare de la directora, no per recrear escenes de la seva vida, sinó per, simplement, recitar els seus testimonis gravats, imitant-ne la veu, la gestualitat. El dispositiu no acaba de funcionar en imposar una barrera en què Cotillard, per moments, impedeix veure la veritable Carole.

Sessions Especials.

De Sahra MANI, “Bread and Roses“. Durada: 1h30. Producció Afganistan, Pakistan. Directora afganesa que signa aquest documental, en què narra la perseverança i el patiment de les dones afganeses sota el domini dels talibans. Concretament se centra en la història de tres dones a l’Afganistan i les seves lluites sota el règim talibà. Enllaç; IMDB.

Algunes reaccions:

Allan Hunter, a la crítica per a ‘Screen International’: La caiguda de Kabul l’agost del 2021 va tornar l’Afganistan a mans del domini taliban. El documental “Bread And Roses2, de Sahra Mani, utilitza les experiències de tres dones de l’Afganistan per transmetre l’impacte devastador més ampli en la vida de les dones que s’enfronten a la pèrdua dels drets bàsics. Mani va dirigir anteriorment “A Thousand Girls Like Me” (2018) que explicava la història d’una jove afganesa que buscava exposar els abusos dins de la seva família i les deficiències del sistema judicial del país, i el seu darrer treball confirma la seva capacitat per il·lustrar grans temes a través del experiències emocionals de les persones. Aquí, els contes personals ajuden a il·luminar la història nacional en una obra de testimonis poderosos i commovedors (..). “Bread And Roses” comença representant el que s’havia convertit en la vida normal a Kabul. Un mercat concorregut està ple de productes i clients. Els nens sense preocupacions juguen junts. Una bella dona camina pels carrers amb vestits de colors. Mani fa que la noció que aquesta és la calma abans de la tempesta sigui bastant literal amb un rebombori de trons a la banda sonora i un llamp (..). Després ens presentem les tres dones que formen el nucli de la pel·lícula. (..) Totes tres tenen una resposta lleugerament diferent al que està passant a l’Afganistan, però finalment es troben en el mateix camí de resistència i potencial exili. Els diaris en vídeo d’aquestes dones ofereixen un registre valuós de com era la vida quotidiana durant els primers mesos del règim taliban. La indignació per la manera de tractar les dones es tradueix en protestes al carrer que es reben amb cops, gasos lacrimògens i detencions. Hi ha una sensació d’incredulitat que el dret a l’educació, al treball i a una vida independent es pugui arrabassar en un instant. El propi rodatge de Mani captura una sensació de normalitat superficial que amaga un món que s’ha capgirat. El mercat encara està obert, alguns nens juguen i les estacions encara canvien amb un hivern pols de neu i la flor de la primavera. Kabul és una ciutat preciosa on es desenvolupa una terrible opressió. Se’ns recorda en tot moment els perills de donar testimoni del que està passant. Els periodistes i fotògrafs són apallissats. Les persones poden “desaparèixer” un cop detingudes. La resistència pren moltes formes. (..) Malgrat tot el que passa a l’Afganistan, les dones continuen plenes d’esperança per al futur. Als carrers encara se senten càntics de “Treball, pa i educació”. Els nens petits enfadats tenen una promesa per al futur. Escoltem la creença desafiant que el proper president de l’Afganistan serà una dona. “Bread And Roses” transmet tot el malson del que ha passat amb les dones a l’Afganistan, però esdevé una celebració de la resistència més que un lament pel que s’ha perdut.

Sessions de Mitjanit.

De Just PHILIPPOT, “Acide“ (“Eau-forte”) . Durada: 1h39. Producció França. Amb Guillaume Canet, Laetitia Dosch, Patience Munchenbach, Marie Jung. Guió: Yacine Badday i Just Philippot. La Selma, de 15 anys, creix entre els seus dos pares separats, en Michal i l’Élise. Núvols d’àcid i pluges devastadores cauen sobre França. En un món que aviat s’enfonsarà, aquesta família fracturada s’haurà d’unir per afrontar aquesta catàstrofe climàtica i intentar fugir-ne. Nota: Per a aquest segon llargmetratge, Just Philippot torna a submergir-se en la seva pròpia filmografia (el curt “Acide“, seleccionat per Sundance) i l’ha convertit en un llarg. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Després de la prometedora “La nuée”, Philippot insisteix en el drama familiar amb tocs apocalíptics. Amb més mitjans però més formulària i amb menys imaginació que l’anterior. Com un episodi de “El col.lapse” allargat. Carn de @sitgesfestival. Sergi Sánchez, a Facebook: Imagineu-vos que, ara, quan més desitgem que plogui per pal·liar els efectes de la sequera provocada pel canvi climàtic, plogués àcid. El panorama que ens dibuixa “Acide” (..) és desolador. Una tempesta ens cremaria la pell, fondria els sostres de les cases, ens deixaria sense aigua potable i amb la terra cremada. La fi del món en un tres i no res. La pel·lícula, que situa un drama familiar en aquest marc incomparable, aprofita aquest punt de partida per articular un típic ‘survival’ al qual falta àcid a les venes. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: L’aigua és mort a “Acide”, un thriller impactant que segueix l’arribada sobtada de pluges àcides letals a França, creant un pànic generalitzat i forçant una família fracturada a enfrontar-se a les seves fissures. Ampliant el seu curt del 2018, el director Just Philippot combina aspectes de la pel·lícula de desastres i el drama domèstic, abordant cada gènere amb eufemisme per oferir un estudi modest de les alteracions personals i socials, i negant-se a oferir resolucions ordenades en qualsevol dels dos fronts. Guillaume Canet ofereix una intrigant actuació com un pare dividit entre els seus propis desitjos i els de la filla a qui intenta protegir, ancorant una pel·lícula en què el so familiar del tro pot deixar inquiet l’espectador. (..) El públic internacional segur que es veurà intrigat per l’escenari apocalíptic de la pel·lícula. Però Philippot manté l’espectacle a petita escala, demostrant una habilitat per elaborar seqüències de suspens a partir de les configuracions més senzilles (..).

Sessions de Mitjanit.

De KIM Tae-gon, “Project Silence“. Durada: 1h41. Producció Corea del Sud. Amb Lee Sun-kyun, Ju Ji-Hoon, Kim Hee-Won.Guió: Kim Tae-gon, Park Joo-suk i Kim Yong-hwa. Hi ha un accident en un pont emboirat, que amenaça d’ensorrar-se i, com a resultat, s’alliberen bèsties desconegudes entre els supervivents. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Alejandro G. Calvo, a Twitter: La relliscada del dia ha estat “Project Silence”, de Tae-gon Kim (o Kim Tae-gon, que no ho tinc clar). Sobre el paper tot anava bé: gossos mutants devorant gent atrapada en un pont. Però li falta gruix, li falta sang, li falta Carpenter o King. Tot i així té moments potents i segur que a Sitges la tornem a veure i ens creixerà.

Un Certain Regard.

D’ Anthony CHEN, “The Breaking Ice” / “Un hiver à Yanji” / “Ran Dong”. 1h37. Producció Xina. Amb Dongyu Zhou, Chuxiao Qu, Haoran Liu. Guió: Anthony Chen. Nota sinòptica: A la zona de Yanji, ciutat fronterera del nord de la Xina, la relació que s’estableix entre tres joves d’uns vint anys que són per allà durant pocs dies, amb una important nevada hivernal. Sinopsi: És hivern a Yanji, una ciutat del nord de la Xina, a la frontera amb Corea. Venint de Xangai per a un casament, en Haofeng se sent una mica perdut allà. Per casualitat coneix la Nana, una jove guia turística que el fascina. Ella li presenta en Xiao, un amic cuiner. Tots tres s’uneixen ràpidament al voltant d’un plat preparat per en Xiao. Aquesta trobada intensa els confronta amb la seva història i els seus secrets. Aleshores, els seus desitjos adormits es descongelen lentament, com els paisatges nevats i els boscos del mont Changbai. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Què vol dir ser jove a la Xina actual? Quines esperances de futur? Anthony Chen (..) intenta oferir una resposta poètica i metafòrica a la qüestió. Chen decideix reunir tres joves d’uns vint anys que per diferents circumstàncies sent en pes del fracàs a les seves vides. (..) Senten que alguna cosa pertorba les seves vides, no troben cap motiu per fer els seus somnis de joventut. El viatge apareix com una iniciació. Els personatges es perden per una zona muntanyosa mentre busquen un llac celeste. El fi del viatge no té importància, el somni és de quina manera l’experiència a les muntanyes glaçades pot canviar la seva percepció del món i els pot ajudar a seguir nous camins vitals. A partir d’una sèrie d’imatges simbòliques, Anthony Chen -nascut a Singapur- intenta buscar algun motiu poètic amb què combatre el malestar generacional i donar una mica d’esperança a una joventut de classe mitjana que no troba el camí cap al futur. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: Una pel·lícula dolça i brillantment bella sobre com la vida pot fluir i després congelar-se i després descongelar-se en alguna cosa completament nova si ho deixes, “The Breaking Ice”, d’Anthony Chen, troba esperança en els llocs més freds. En aquest cas, aquest lloc és la petita ciutat fronterera xinesa de Yanji durant les profunditats del seu interminable hivern, quan l’alè de la gent és tan espès com els fums grisos que surten de les xemeneies de les fàbriques, i el cim nevat de la muntanya Changbai sembla més a prop del cel que no pas a Pyongyang. (..) Aquí, el director de Singapur ve a ser un estrany [un foraster], i aporta una sensació palpable d’estar-hi de passada en una pel·lícula en què la llibertat espiritual frega amb la immobilitat purgatorial. És increïble la rapidesa amb la qual el jovent pot supurar quan està tancat o se li nega el seu futur, i “The Breaking Ice” s’infiltra amb l’energia sobrant de la gent la força vital col·lectiva de les quals simplement no els deixa quedar-se quiets i rendir-se. Aquesta energia s’expressa de moltes maneres. En el seu moment més exuberant, els tres membres del triangle gairebé amorós de la pel·lícula corren a través d’una llibreria en un homenatge explícit a “Jules i Jim”, mentre la preciosa partitura de Kin Leonn brilla sobre la banda sonora. Més tard, es busquen en un enorme laberint de gel, feliços d’haver-se perdut per una vegada. En un altre lloc, cap al final d’una d’aquelles nits d’embriaguesa en què sembla que el món no existeix més enllà de l’habitació on et trobes, la Nana plora mentre en Xiao toca una cançó a la seva guitarra. Ella (..) es fon cada nit i es reconstitueix cada matí. La majoria d’aquestes escenes són borroses però impecablement ben gestionades, amb els seus espais en blanc plens de somnis no realitzats. [Anthony] Chen només ensopega quan intenta omplir aquests espais buits amb detalls ferms (..) Aquesta pel·lícula crua i persistentment sensible ressona amb més força quan es perd al laberint de gel que quan segueix els seus passos cap a l’entrada. “The Breaking Ice” t’enganxa perquè no treu els seus personatges fora del laberint, només fon les parets entre ells. Fionnuala Halligan, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) el cineasta peripatètic se’n torna a anar, ara a l’extrem nord de la Xina, per fer un altre cop d’ull als intens alts i baixos de l’amistat; aquesta vegada una connexió espontània de curta durada entre tres joves a la ciutat de Yanji. [Anthony] Chen dona molta importància a les vistes glaçades de la província de Jilin, al mateix gel, i al fet que la ciutat sigui gairebé mig coreana, amb una prefectura coreana independent. De fet, mentre el trio s’aventura cap a la bellesa de la muntanya Changbai i el llac del cel, hi ha molt a mirar; encara que decebedorament poc per digerir. (..) Mai no et pots escapar de la sensació que aquestes són tres persones la connexió de les quals, si no la seva mateixa existència, és exclusivament per al rodatge d’una pel·lícula. Sens dubte, Chen en capta l’energia, tot i que [aquí] la inquietud del jovent a la Xina actual deu molt a les tècniques de la ‘Nouvelle Vague’ francesa (hi ha tota una seqüència de llibreria que ret homenatge a la “Bande A Part” de Godard). Els actors són raonablement carismàtics i la pel·lícula es fa cada cop més agradable de veure, sense lograr desfensar-se més enllà dels plaers superficials. (..) Abans d’anar-se’n cap a la muntanya Changbai, quan la pel·lícula es converteix en un relat de viatge pur i delicat, el trio es mou per la ciutat parlant d’óssos (..) i tigres, fent coses brillantment cinematogràfiques com perdre’s en un laberint de gel, o anar a un zoològic o un parc d’estàtues i beure de la influència de “The World”, de Jia Zhangke. Sens dubte, Chen està provant coses aquí, i això inclou les influències d’altres directors (..).

Un Certain Regard.

De Zoljargal PUREVDASH, “If Only I Could Hibernate” / “Si seulement je pouvais hiberner”. Durada: 1h38. Producció Mongòlia, França, Suïssa, Qatar. Amb Battsooj Uurtsaikh, Tuguldur Batsaikhan, Nominjiguur Tsend. Guió: Zoljargal Purevdash. Un adolescent pobre però orgullós, l’Ulzii, que viu en un barri pobre d’ Ulaanbaatar, vol guanyar un concurs de Física per a obtenir una beca, però la seva mare analfabeta troba feina al camp i el deixa amb els seus germans en ple (i dur) hivern. Dividit entre la necessitat de tenir cura dels germans i el desig de preparar-se el concurs, l’Ulzii no té més remei que arriscar-se. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Nikki Baughan, a la crítica per a ‘Screen International’: A la capital de Mongòlia, Ulaanbaatar, un adolescent empobrit es veu dividit entre la seva lleialtat a la família i el somni d’un futur millor per a ell. Aquest debut segur del cineasta mongol Zoljargal Puevdash fa que aquestes experiències personals es converteixin en un microcosmos de les tensions que se senten a tot aquest país en desenvolupament, on les tradicions s’estan abandonant en la marxa cap el progrés, deixant molta gent decantats ben per sota del llindar de la pobresa. (..) Un drama arrelat en allò polític sense ser de mà dura. (..) Tota la pel·lícula té cura de retratar els seus personatges com a individus dinàmics que intenten alliberar-se dels grillons econòmics en lloc de víctimes de les circumstàncies. Per a Ulzii, això significa equilibrar la recerca dels seus somnis amb la cura del seu germà i la seva germana després que la seva mare analfabeta torni a treballar a l’agricultura al país (i dipositi el seu fill petit amb un membre de la família). Hi ha una autèntica tendresa entre aquests germans que aporta moments de riure i calidesa (..). Massa orgullós per demanar ajuda, i encara més afectat per les seves pròpies nocions obsoletes de la masculinitat, Ulzii es veu obligat a fer tasques de tala que posa en perill les seves perspectives acadèmiques. (..) Com Ulzii, Mongòlia és un país que lluita per trobar el seu lloc en un món canviant.

Cannes Classics – Record de Jean-Luc Godard.

“Godard par Godard“, de Florence Platarets (2023). Durada: 1h. Guió de Frédéric Bonnaud. És un autoretrat d’arxiu de Jean-Luc Godard. Recorre la carrera única i inaudita, feta de desconnexions sobtades i retorns estrepitosos, d’un cineasta que mai mira cap enrere al seu passat, mai fa dues vegades la mateixa pel·lícula i continua incansablement la seva recerca, en una diversitat d’inspiracions realment inesgotables. A través de les paraules, els ulls i l’obra de Godard, la pel·lícula relata una vida de cinema; la d’un home que sempre exigirà molt a si mateix i al seu art, fins al punt de fondre-s’hi.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Un homenatge al mestre francès a través d’un recorregut per la seva vida i obra guiat per la seva veu. Alguns fragments d’entrevistes són especialment genials. Complementat pel darrer curt de 20min de Godard, inèdit fins ara. Alejandro G. Calvo, a Twitter: (..) el documental “Godard par Godard” (res de nou i, tot i així, emocionant) (..).

Cannes Classics – Record de Jean-Luc Godard.

“Film annonce du film que n’existera jamais: “Drôles de guerres”“, de Jean-Luc Godard (2023). Durada: 0h20. Tràiler de la pel·lícula que mai no existirà. Godard transformava sovint les seves sinopsis en programes estètics. “Drôles de guerres” neix d’aquesta tradició, i es mantindrà com el gest definitiu del cinema, que acompanya amb el text següent: “Ja no confieu en els milers de milions de dictats de l’alfabet per restituir la seva llibertat a les incessants metamorfosis i metàfores d’un llenguatge real. tornant a llocs de rodatge anteriors, tot tenint en compte els temps actuals».

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, godardià de pro, l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: El 1981, al moment de rodar “Sauve qui peut (la vie)”, Jean Luc Godard va decidir fer un esbós de guió audiovisual on recollia notes i dades d’una pel·lícula que havia d’existir. La idea de l’esbós com a obra és una cosa que marca tota la filmografia de Godard. Nicole Brenez al seu llibre recent ‘Jean Luc Godard, écrits politiques sur le cinéma et des autres arts’, parla dels múltiples esbossos, obres apuntades, anuncis publicitaris o petits assajos que marquen tota la filmografia de Godard, com a retalls d’una obra que ha de prendre forma. Entre aquests retalls hi ha una sèrie d’imatges sobre la pel·lícula postuma de Godard, un anunci sobre una pel·lícula que havia de fer per a Yves Saint Laurent que s’havia d’anomenar “Drôles de guerres”. En els darrers anys, el mètode de treball de Godard per confeccionar les seves pel·lícules no estava basat en el muntatge de l’esbós audiovisual a partir de muntatges de materials. Havia abandonat la torre tecnològica que tenia a Rolle sinó que passava per un treball previ de collage basat a tallar i enganxar imatges, fer dibuixos, escriure fragments de textos, poemes i notes disperses. Li livre des images tenia la seva autèntica forma com a llibre d’imatges. No és cap casualitat que la seva pel·lícula anunci pòstum de vint minuts tingui la forma d’una sèrie de diapositives en què Godard talla i enganxa algunes idees. Hi apunta sobre algunes guerres contemporànies des de la guerra eterna entre el sentiment i la passió, fins a algun ressò remot de la guera d’Ucraïna, sense oblidar les guerres passades des de Sarajevo a la guerra civil espanyola. Al centre hi ha la possible adaptació de Charles Plisnier, un escriptor troskista que va ser apartat per l’estalinisme. Entre les retallades i collages sentim la veu de Godard, escoltem el cansament del seu timbre i el seu desig de donar forma a alguna cosa que potser mai no podrà accedir a la llum, també hi ha el rostre d’una dona anomenada Carlotte, que va inspirar el llibre que vol adaptar. Entre les diapositives que conformen la pel·lícula una crida especialment l’atenció, Godard reflexiona sobre com és obligació de cadascú poder gestionar el regne de l’absència. Com gestionar les restes, esbossos i apunts deixats per Godard des de l’absència? Fabrice Aragno, Nicole Brenez i Jean Paul Bataggia han donat forma a vint minuts de poètica godadiana que no actuen com a llegat sinó com una poètica que sempre torna i ens ajuda a pensar. Gerard Casau, a Twitter: és la pel·lícula amb el títol més llarg i el minutatge més curt que vaig veure al festival. També la que em deixa sense paraules, només amb l’esgarrifança d’escoltar la veu de JLG trencant-se des d’un altre lloc. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Després del documental “Godard par Godard” (res de nou i, tot i així, emocionant) hem pogut veure l’última cosa de Jean-Luc Godard: “Drôles de guerres” (com Almodóvar, també subvencionat per Yves Saint Laurent). Pel que hem sentit per darrera vegada la veu rugosa de Déu, ens hem enfrontat per darrera vegada a un dels seus collages fílmic-líric-poètics, ens hem vist aclaparats per darrera vegada pel seu geni sense límits. Fins a sempre.

Quinzena dels Cineastes.

D’Elene NAVERIANI, “Blackbird Blackbird Blackberry” / “Merle merle mûre”. Durada: 1h50. Producció: Geòrgia, Suïssa. Repartiment: Eka Chavleishvili (Etero), Teimuraz Chinchinadze (Mourmane). Guió: Elene Naveriani i Nikoloz Mdivani.  En un petit poble tradicional georgià, Etero, la propietària d’una drogueria, soltera de 48 anys, que mai ha volgut un marit, estima la seva llibertat, tant com els seus pastissos, i es prepara per a una jubilació tranquil·la i còmoda lluny de les xafarderies (que corren sobretot pel fet que hagi decidit de viure sola). Però, de sobte, l’aventura ardent amb el seu repartidor pot fer descarrilar tots els seus plans… Piulada de la Quinzena: El retrat d’una dona soltera de 48 anys al cor d’un poble tradicional que descobreix l’amor i la sexualitat sense renunciar a la seva independència. La posada en escena desborda de sensualitat. I la seva actriu és meravellosa. Comentari de la Quinzena: Amb una actriu d’una solidesa i delicadesa impressionants (com els enquadraments), la sensualitat desborda la sexualitat aquí, com el seu títol: una merla que aterra fugaçment en un esbarzer mentre estem collint mores. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a la crònica per a ‘Micropsia’: (..) comèdia dramàtica (..). Té un to de conte de poble petit que coqueteja amb l’humor sec de les pel·lícules d’Aki Kaurismäki però sense ser formalment tan rigorosa. (..) En un relat de benvinguda franquesa sexual per a dos personatges que ronden els 50, la pel·lícula es va transformant en un retrat d’aquesta dona que està en un moment estrany de la seva vida: quan totes les dones que l’envolten parlen de la menopausa ella està descobrint el sexe i entenent com això l’afecta. Es tracta d’un conte amable, per moments estrany (les decisions narratives són una mica capritxoses) i que potser tingui el problema que la protagonista és massa aspra perquè l’espectador s’hi pugui acostar i, si es vol, comprendre-la del tot.  A partir de cert moment i gràcies a algunes revelacions, Etero es converteix en alguna cosa més que una idea de personatge per ser algú amb més grau de complexitat. I això permet que tot el que passi d’allà d’ara endavant es visqui amb més empatia. És gràcies a això que aquesta pel·lícula georgiana aconsegueix anar una mica més enllà del seu simpàtic plantejament temàtic per ser un retrat honest d’una dona a qui li passen coses comunes a una edat poc habitual perquè passin aquestes coses. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: La cineasta georgiana Elene Naveriani adapta, per a la seva darrera pel·lícula, la novel·la homònima de l’escriptora feminista Tamta Melashvili. I el resultat és un film de personatge que segueix Ethéro (interpretada per la magnètica, sòlida i vulnerable alhora, Eka Chavleishvili), una dona de 48 anys que viu sola en una petita comunitat rural de Geòrgia. (..) La pel·lícula de Naveriani elabora un discurs que té a veure amb la defensa de la possibilitat de l’amor i la sexualitat a qualsevol etapa vital, però també amb la posada en primer terme del retrat directe del cos més enllà de qualsevol prejudici. “Blackbird Blackbird Blackberry” transmet una sensualitat i una poètica que es troba en l’expressió amorosa, però també en els gestos mínims (recollir les móres, caminar, mirar…) i en una posada en escena d’un naturalisme estilitzat que, per la manera a través del qual es dissenyen els enquadraments, se n’utilitza la llum i se’n destaquen els colors, recorda per moments al cinema de Kaurismäki (..).

Quinzena dels Cineastes.

De Michel GONDRY, “Le Livre des solutions” / “The Book of Solutions”. Durada: 1h42. Producció: França. Amb Pierre Niney, Blanche Gardin, Camille Rutherford, Frankie Wallach. Guió de Michel Gondry. Nota sinòptica: Segueix un home, un director, que intenta vèncer els seus dimonis, que li estan oprimint la creativitat. Sinopsi: En Marc, cineasta bipolar i paranoic, fuig dels productors, amb tot l’equip, a un petit poble de les Cevenes per acabar la  pel·lícula a ca la seva tia Denise. Un cop és en aquell indret, la creativitat se li desferma en un milió d’idees que el submergeixen en un caos curiós. En Marc aleshores es posa a escriure el ‘Llibre de les solucions’, una guia de consells pràctics que bé podria ser la solució a tots els seus problemes… Comentari de la distribuïdora francesa: una comèdia tendra i estrafolària. Piulada de la Quinzena: M.Gondry torna amb una comèdia íntima i molt honesta sobre el procés creatiu. Narra les extravagants desventures d’un cineasta maníaco-depressiu sobreexcitat que transforma la casa de la seva tia en un estudi de cinema. Comentari de la Quinzena: Vuit anys després de la seva darrera pel·lícula, Michel Gondry torna amb un alter ego amb turments burlescs.  Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Arnau Martín, a Twitter: Michel Gondry i els seus actors ens alegren el vespre amb “Le livre des solutions”. Veure riure una sala de cinema és una de les coses més boniques que hi ha. Si la pel·lícula és bona, és clar… i aquesta és fabulosa. Paco Vilallonga, a Twitter: El film més divertit del festival (i s’agraeix molt a aquestes alçades). Un autorretrat paròdic, ple de bones idees, amb alguns gags genials. Un director segresta la seva peli quan els productors li volen fer remuntar. Gondry pur. Si bé a la crònica pel ‘Diari de Girona’ es matitza: (..) Lluny de la inspiració de les seves grans obres com “Eternal sunshine of the spotless mind” o “The science of sleep”, Gondry parteix d’una molt bona idea -un director decideix robar la seva pròpia pel·lícula una vegada veu que els seus productors l’obligaran a canviar-ne el muntatge- però que s’esgota ràpidament. Hi ha alguna cosa d’autoretrat pervers en aquesta comèdia que ha provocat alguns dels moments més divertits del festival. Llàstima que aquestes espurnes de genialitat es van diluint en una segona part de la pel·lícula menys inspirada i força repetitiva. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) En Marc funciona, de fet, com a ‘alter ego’ del mateix Michel Gondry i el film trasllada les que (suposem) són les neurosis, obsessions i manies del cineasta, a través d’una proposta que es proposa com a metadiscursiva però que, no obstant, i malgrat de les similituds evidents, es troba molt lluny dels millors films de Nanni Moretti. Perquè “Le Livre des solutions” amaga, sota l’aparença d’una comèdia autocrítica, un exercici cregut d’autocomplaença i arrogància (..).

Quinzena dels Cineastes.

De Rosine MBAKAM, “Mambar Pierrette”. Durada: 1h33. Producció Bèlgica. Amb Pierrette Aboheu, Karelle Kenmogne, Cécile Tchana, Fabrice Ndjeuthat. Guió: Rosine Mbakam. Nota sinòptica: Una dona mena un petit taller miserable a la ciutat de Douala: la quotidianitat d’aquesta mare de criatures que s’ha d’arremangar per a alimentar la seva família. Una ficció, efectivament, sobre la família, la llar (Douala) i l’esperança. Sinopsi: Modista a Douala, la Pierrette s’encarrega tota sola dels fills i de la mare. Avesada a haver d’encarar el dia a dia, tanmateix ha d’encaixar l’una darrere l’altre un robatori a estrebades i una inundació de ca seva i del taller. Com sempre, la Pierrette cus els teixits i la seva vida, mentre els clients li parlen dels seus problemes. Comentari de l’autora: Per mi i per la meva família del Camerun, el cinema era com un món a part en què només hi havia històries increïbles, encarnades per gent increïble. A la meva pel·lícula, aquesta gent increïble és la meva família i les històries són les seves. Piulada de la Quinzena: Una directora que difumina la línia entre la ficció i el documental. La pel·lícula dibuixa una imatge subtil de la situació econòmica i del lloc de la dona al Camerun, portada per una intèrpret formidable. Comentari de la Quinzena: Ficció nodrida de matèria molt documental, “Mambar Pierrette” és d’una rectitud admirable, sense èmfasi, a la manera de la seva intèrpret principal, valenta i discreta, sense que mai no abandoni.  Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Tara Judah, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) un tapís intel·ligent de la vida quotidiana a la ciutat de Douala al Camerun. Aquí, els vincles comunals ben entrelligats es mantenen en un context d’inestabilitat social i política per a una mare soltera i cosidora que intenta arribar a final de mes. (..) Aquest drama suau i observacional parla dels antecedents de la cineasta en el documental, presenciant en lloc de traçar la rutina d’una dona per mostrar els extrems esfilagarsats de la vida quotidiana al Camerun postcolonial. (..) La narració avança lentament, però l’estoïcisme tranquil de Pierrette Aboheu Njeuthat [l’actriu] és captivador. (..) La Mambar cria tres fills, cuida la seva mare gran i dirigeix el seu propi negoci però també és la veu d’una generació; resignada a les dificultats però no disposada a acceptar les opressions patriarcals dels seus ancians. (..) Utilitzant només so directe i permetent que el ritme de cada interacció estableixi el ritme de l’ampli muntatge de Geoffroy Cernaix, Mbakam ha aportat la paciència d’un documentalista a un estudi de personatges que permet que els detalls creïn un efecte acumulatiu (..).

Setmana de la Crítica.

De Jason YU, “Sleep” / “Jam” / “잠”. Durada: 1h39. Producció Corea del Sud. Amb Yu-mi Jung, Sun-kyun Lee. Guió: Jason Yu. La vida d’una parella jove es capgira quan el marit esdevé somnàmbul i es transforma en algú altre quan cau la nit. La dona, aterrida per la por que ell pugui fer mal al seu nadó, no aconsegueix adormir-se…Comentari de la Setmana: sensacional relat a porta tancada que explica les dificultats d’una parella jove, abans i després de l’arribada del seu primer fill. Tres capítols, dos protagonistes, un nadó que plora, un gos que borda i un fantasma que se les campa: els ingredients perfectes per a una comèdia horrífica d’eficàcia demoníaca. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Gerard Casau, a Twitter: Jason Yu aplica les lliçons apreses amb Bong Joon-ho en un thriller domèstic on el somnambulisme pot tenir un costat espectral. Aprova amb efectivitat el disseny de la tensió, però té menys audàcia en els canvis de to.

FOTO DE L’APUNT: Sandra Hüller, a “Anatomie d’una chute”, de Justine Triet

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!