Club 7 Cinema

Tres pisos. Títol original: Tre Piani. Director. Nanni Moretti. Guió: Nanni Moretti, Federica Pontremoli i Valia Santella, basat en la novel·la homònima d’ Eshkol Nevo. Repartiment: Margherita Buy (Dora Simoncini), Nanni Moretti (Vittorio Bardi), Alessandro Sperduti (Andrea Bardi, el fill de Dora i Vittorio), Riccardo Scamarcio (Lucio Polara), Elena Lietti (Sara Polara), Gea dall’Orto (Francesca als 17 anys, filla de Lucio i Sara), Giulia Coppari (Francesca, als 12 anys), Chiara Abalsamo (Francesca als 7 anys), Alba Rohrwacher (Monica Sartori), Adriano Giannini (Giorgio Sartori), Letizia Arno (Beatrice a 10 anys, filla de Giorgio i Monica), Alice Adamu (Beatrice a 5 anys), Stefano Dionisi (Roberto Sartori, germà de Giorgio), Paolo Graziosi (Renato Lanciani, l’avi que perd els trucs), Anna Bonaiuto (Giovanna Lanciani, l’àvia), Denisse Tantucci (Charlotte, neta de Renato i Giovanni), Daria Deflorian (la mare de Monica Sartori), Sergio Pierattini (el marit de la dona atropellada). Vista el dia 01.04.2022, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi oficial -traduïda-: Una sèrie d’esdeveniments transformen radicalment l’existència dels veïns d’un edifici romà, tot revelant-se les respectives dificultats de ser pare, germà o veí en un món en què els rancors i la por semblen que han de conviure. Mentre que els homes son presoners de les seves tossuderies, les dones malden, cadascuna a la seva manera, per arreglar aquestes vides desunides i, finalment, per transmetre un amor que semblava perdut per sempre…

Una altra sinopsi: A Roma, els veïns d’una casa de tres pisos de classe mitjana. Hi ha en Vittorio, un jutge, la seva dona, Dora, -que també treballa als tribunals- i el seu fill postadolescent, Andrea. Hi ha en Lucio i la Sara, una parella jove amb una filla, Francesca. Hi ha el senyor Renato i la seva dona, Giovanna, avis de la Charlotte. Hi ha la Monica, amb la seva filla petita, la Beatrice, i de tant en tant el marit i pare, en Giorgio, que sempre està fora treballant. La nit que Monica va de part, un Andrea borratxo atropella amb el cotxe una vianant, el Vittorio i la Dora es preocupen per l’estat del seu fill i el de la dona moribunda. En Lucio i la Sara deixen als veïns Renato i Giovanna la nena petita, que, quan la van a buscar, els diu que l’avi està perdent els trucs. La Monica ha tingut la Beatrice, ha rebut un regal del seu cunyat per a la nena, que el marit, en Giorgio, rebutja perquè no vol saber res de son germà Roberto; la Monica aviat presenta la filla a la seva pròpia mare, una dona gran que veu coses estranyes d’ençà que Monica va nàixer. Anirà a la presó, l’Andrea? quina és la relació que manté amb els seus pares, jutges? En Lucio i la Sara seguiran deixant la nena als veïns? Per quins motius? Què passarà a partir d’aquell dia que l’avi s’endú la menuda al parc? Quin paper hi jugarà la Charlotte, la neta de l’avi? La Monica aguantarà gaire la seva maternitat solitària? Començarà, ella també, a tenir visions després d’haver tingut la criatura? I quina relació podrà tenir amb el cunyat?

Fa anys, les pel·lícules de Nanni Moretti eren àcidament polítiques. Ara, ens serveix aquesta obra esplèndida, pròpia d’un home madur, en què segueix mirant-se la societat -a través del microcosmos d’aquests veïns de l’edifici de tres pisos- i ho fa críticament, no estalviant cap retret als personatges, si bé amb voluntat de, finalment, comprendre’ls des d’un punt de vista humà.

M’explico.

Recorre als elements del melodrama -hi ha un ampli ventall de relacions entre pares, mares, fills, germans, joves, vells.. tensions, conflictes, passions, hiperproteccionisme, dimissions, absentisme, decepcions, fugides….- i no s’està d’aplegar-se als finals feliços, quan s’escau; però aquí, a part de com resulten d’emotives algunes seqüències, no es tracta de reconstruir una peça de gènere cinematogràfic, sinó de parlar de la societat, valent-se també del pas del temps -la història evoluciona al llarg de quinze anys, separats en períodes quinquenals-.

ATENCIÓ, ESPÒILERS.

D’una banda, res de nou, però en deixa constància: retrata un món en què hi ha gent gran, criatures i joves, tots necessitats, mentre els d’entremig viuen les respectives carreres i vides professionals -en alguns casos, amb absències i tot, com passa amb Giorgio i amb la mare de Charlotte-. Per altre cantó, quin egocentrisme atribueix al jove Andrea i al prou jove Lucio, l’un només preocupat per si mateix i l’altre rebutjant totes les evidències que contradiuen la seva por! Individualismes que tenen la seva expressió col·lectiva en l’atac insolidari d’una gent contra un centre de suport als immigrants. Per no parlar del cec delit sexual de Charlotte. Tant Andrea com Lucio són incapaços de demanar disculpes als que han agreujat i sense disculpa no hi ha perdó ni reconciliació. L’un trenca amb el seu pare i l’altre amb els veïns i viceversa. La convivència s’esvaeix. Mònica, en canvi, viu sola amb Beatrice, i es deleix per a tenir companyia: tot un contrapunt. Ara bé, amb el pas del temps, a mesura que anem coneixent els protagonistes, entenem que Andrea és fruit també d’una educació rígida en valors i en formes, el fracàs d’una línia educativa -antiga- massa autoritària i poc comprensiva: Ai el pas del temps i els canvis que comporta!

Certament, com diu la sinopsi oficial, els homes aquí queden retratats amb les seves tossuderies, que es volen genèriques i no pas particulars: el jutge respecte al fill, del que acaba volent desentendre’s; Lucio respecte als fets viscuts per la filla, però també respecte de la seva dona, de qui no pot sinó separar-se; Giorgio amb la dèria per a treballar enllà, que comporta l’allunyament de Monica i la seva filla. I, en contrast, les dones -Dora i Sara- que atresoren l’amor pel qual pateixen i amb el qual malden, més activament o menys, per a esmorteir els desastres familiars. No obstant això, Dora s’adona finalment que sempre havia seguit el camí amb el marit i que ha de refer la vida, així com Andrea ha trobat el seu propi camí: tot un altre sentit de la família. I així com Monica no pot seguir en la realitat solitària -el marit se’n torna a anar- i és ella qui se’n va, amb la seva ment malalta, cap al viatge compartit amb sa mare…

Moretti tanmateix comprèn humanament els personatges amb què es mira la societat, mal que ens els presenti descarnadament. Vittorio, el jutge, home recte, fill del seu temps, topa amb la nova generació; Dora, que ha triat fer passar el matrimoni per davant del fill, es retroba i ve a desmentir el camí seguit fins ara; Andrea acaba actuant amb responsabilitat, des de la llibertat; Lucio, que ha apel·lat a Charlotte perquè no el persegueixin més per haver fet sexe amb ella, sense tanmateix demanar-li disculpes, acaba sabent que la noia no va ser víctima d’un sobtat atac hormonal sinó que va actuar de resultes d’un enamorament de llarga durada, que ell desconeixia, i troba en la pròpia filla, Francesca, ja adulta, la revelació de la veritat que sempre ha buscat i negat…

Abusant dels espòilers, permeteu que comenti l’escena en què passa pel carrer una gentada ballant un tango. Té un punt de canvi sobtat de to, com de dir allò de la vida és un tango, ballem-lo, traient ferro dramàtic a les històries explicades, ara que estem en fase de finals feliços. I és que no és la llàgrima el que busca Moretti, sinó la vida en el món en què l’estem vivint, del qual ens ha parlat al llarg de la pel·lícula.

Interpretacions: magnífiques, sobretot les de Margherita Buy i Alba Rohrwacher.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!