Club 7 Cinema

No van fallar, ni la italiana Alicia Rohrwatcher, ni el britànic Ken Loach, en la jornada que va tancar la Competició de la 76a edició del Festival de Canes. Rohrwatcher, amb la seva poesia màgica, fabuladora, i Loach, amb la seva militància esquerrana, aquí especialment de discurs anti-feixista i anti-racista, tanmateix amb un missatge esperançat a favor de la unitat i solidaritat del poble. Dues noves mostres  dels seus respectius cinemes, acollits per la crítica amb el to que s’esperava.

Anit es van conèixer els premis de la secció Un Certain Regard, que es va cloure amb un drama romàntic ‘molt francès’, interpretat per Karin Viard i Alex Lutz; mentre que, fora de competició es va poder veure el biopic també ‘molt francès’, “L’abbé Pierre -Une vie de combats”, sobre el popular defensor dels desfavorits. I Ben Affleck protagonitzava l’última sessió de mitjanit, al thriller de misteri “Hypnotic”, de Robert Rodríguez (del qual sembla que ningú en parla, perquè la majoria dels cronistes o ja eren fora de Canes, o ja eren fent les maletes, o estaven de sopars de comiat …).

Competició.

D’Alice ROHRWACHER, “La Chimera”. Durada: 2h10. Producció Itàlia, França, Suïssa. Repartiment: Josh O’Connor (Arthur), Carol Duarte (Italia), Isabella Rossellini (Flora),  Alba Rohrwacher (Frida). Guió: Alice Rohrwacher. Nota sinòptica: Ambientada a la Toscana, segueix un grup d’arqueòlegs i toca el tema del saqueig arqueològic i el mercat negre d’artefactes històrics. Sinopsi: Havent tornat al seu poble de la riba de la mar Tirrena, l’Arthur es retroba amb la seva divertida colla de ‘Tombaroli’, lladres de tombes etrusques i de meravelles arqueològiques. L’Arthur té un do que posa al servei dels seus amics bergants: nota el buit. El buit de la terra on hi ha els vestigis d’un món antic. La mateixa buidor que li ha deixat el record del seu amor perdut, Beniamina. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Arnau Martín, a Twitter: Alice Rohrwacher ho torna a fer. “La Chimera” la confirma com una de les cineastes amb més sensibilitat del cinema contemporani. Una crònica de desvalisadors que esdevé un tractat romàntic, aixoplugat en un retrat coral. Joan Millaret Valls, a Twitter: (..) transmet màgia i encant en una poètica dels desarrelats i els marges (..).. I, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) una pel·lícula plena de màgia i encís. (..) Una pel·lícula coral, amb personatges situats en els marges, desposseïts i desarrelats i, sobretot, focalitzada en un jove arqueòleg anglès (..). Un personatge que sembla d’un altre món, una espècie de mèdium que connecta amb el submón dels morts, que entra en estat de trànsit quan detecta restes funeràries etrusques. Episodis de trastorn que es mostren sovint invertint la pantalla, subvertint-la, imprimint inestabilitat al conjunt. El film de Rohrwacher també dibuixa una història melodramàtica romàntica entre el noi i una mare soltera, també evoca visions i moments fantàstics i, a més, afegeix la interpretació de cançons que subratllen els fets creant moments irreals (..). Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Després de rebre una grandíssima ovació per “La chimera”, presentada al final de la secció oficial competitiva del Festival de Canes, Alice Rohrwacher va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta és una pel·lícula enterrada durant molt de temps que, finament, ha sortit a la llum”. (..) Més que el relat, allò que importa en “La chimera” és la poesia de Rohrwacher, que ja va enlluernar a Canes amb “Le meraviglie” i “Lazzaro Felice”. Amb aquesta pel·lícula, filmada amb una sensibilitat i un talent extraordinaris, la cineasta italiana presenta la seva candidatura a figurar en el palmarès (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: Alice Rohrwacher es confirma com la directora que millor recull l’herència del neorealisme a l’hora de plasmar una Itàlia popular amb tota la seva bellesa, i la seva autenticitat de vegades incòmode. Si a l’anterior “Lazzaro felice” (2018), el protagonista encarnava una bondat absoluta, aquí el personatge principal presenta també un do (..). A través de les peripècies dels personatges, Rohrwacher s’endinsa en la relació depredadora que la població italiana manté amb el seu patrimoni històric mentre el protagonista viu turmentat pel record poètic d’un amor tràgic. Paco Vilallonga, a Twitter: Potser menys rodona i un punt per sota les dues anteriors pelis de la directora italiana, però conserva tots els elements que la fan singular: subtilesa, realisme màgic, fabulació, connexió amb la comedia dell’arte, sensibilitat. Bona. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) “La Chimera” és una pel·lícula bellíssima, plena de poesia i amb un gust especial pel poder de les faules. Alicia Rohwacher sembla fer efectiva una vella màxima del maig del 68 en què els manifestants reivindicaven amagar les platges amagades rere les llambordes. “La Chimera” ens mostra com rere el ciment armat i les centrals elèctriques potser hi ha lloc per a la cova del tresor. Però de quin tresor estem parlant? [Alicia Rohrwacher ens parla de múltiples maneres d’entendre el tresor]. Franco Battiato torna a cantar i la seva poesia ens acompanya a la sortida del cinema, en acabar el festival. Gli Ucelli: Volano gli uccelli volano / Nello spazio tra le nuvole / Con le regole assegnate / A questa parte di universo / Al nostro sistema solare. Diego Lerer, a Twiter: M’encanta el cinema d’Alice Rohrwacher. Puc mirar durant hores qualsevol cosa que faci. “La Chimera” m’ha semblat fascinant. I a la crítica per a ‘Micropsia’: Hi ha més cinema en un parell de plans d’Alice Rohrwacher que a la meitat de les pel·lícules vistes a les diferents seccions del Festival de Cannes. “La Chimera” tot just comença i un ja s’adona que està en bones mans, les d’algú que no només sap què està fent sinó que estima aquest art que anomenem cinema i que actualitza a les seves pel·lícules. No és el de Rohrwacher un cinema retro ni un homenatge sinó el d’algú que, coneixent la història i la tradició –especialment la del seu país, Itàlia– la reconfigura i transforma en alguna cosa pròpia. El seu, com el que fan alguns dels protagonistes de la pel·lícula, és una mena de treball d’exhumació de cadàvers: Rohrwacher es connecta amb el passat per fer pel·lícules que parlin del present. (..) Si bé és important en més d’un aspecte –especialment en la segona meitat, més clàssicament narrativa–, la trama és secundària al món creat per Rohrwacher, que sembla ubicar-se en una zona rara entre el cinema de Federico Fellini, les pel·lícules animades, el neorealisme en la seva variant lleugerament fantàstica i una cosa que és pròpia i molt personal. Si van veure “Le meraviglie” o “Lazzaro felice”, amb les quals conforma una mena de trilogia, sabran a què em refereixo. De tota manera, “La Chimera” aposta a una mica més ‘bizarro’ i extravagant, entre lluminós i còmic, amb càmeres accelerades, actuacions desbordades (o d’altres molt interioritzades, com la del protagonista) i un parell d’històries d’amor al centre (..) Pot tenir algunes inconsistències o reiteracions, és cert, però és un cinema obert, generós, que respira, transmet vitalitat, amor pel món i per la gent que hi habita. Aquí no hi ha herois ni dolents ni judicis de valor sobre els personatges, cosa que altres directors deixarien ben clar d’entrada. Aquí hi ha gent que s’enamora, que estranya i que es deixa portar per aquesta quimera a qui mai no es renuncia del tot: la de viure en un món millor, encara que s’hagi d’inventar. Nando Salvà, la crònica per a ‘El Periódico’: Especialment des d’”El país de las maravillas” (2014), la italiana Alice Rohrwacher ha anat desenvolupant un mètode narratiu que agafa préstecs del folklore i les llegendes, el gènere fantàstic i l’herència cinematogràfica del seu país i els converteix en pel·lícules absolutament originals que només s’assemblen les unes a les altres. La que aquest divendres ha presentat a concurs en el certamen francès, ‘La chimera’, acompanya un misteriós jove integrant d’una banda de lladres que profanen tombes. Venen les antiguitats al millor postor però ell –que sembla tenir una habilitat sobrenatural per detectar aquests tresors– no ho fa per diners, sinó per establir una connexió interdimensional amb el món dels morts i, en concret, amb la dona que va ser la seva estimada. És una pel·lícula desbordant de símbols i metàfores –sobre l’esoterisme i el tarot, sobre la utopia feminista etrusca– que, tot i que no té la precisió formal i conceptual de la qual fins a la data és l’obra mestra de Rohrwacher, ‘Lazzaro feliç’ (2018), confirma la directora com una de les veus més singulars i creatives del cine actual. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: La nova pel·lícula d’Alice Rohrwacher és una seductora comèdia fantàstica d’amor perdut: burleta, esvalotadora i festiva en el seu estil absolutament distintiu. És una pel·lícula bulliciosa i plena de vida, amb personatges que lluiten, canten, roben i trenquen la quarta paret per adreçar-se directament a nosaltres. Igual que amb la seva pel·lícula anterior “Happy As Lazzaro”, Rohrwacher té un sentit commovedor d’Itàlia com un tresor de glòries passades, una cultura necropolitana d’excel·lència antiga. Es pot saquejar amb artefactes actuals i esperits ressuscitats d’entre els morts, però a costa d’incórrer en una tristesa terrible: la sensació d’envoltar-se de fantasmes. L’escenari és Riparbella a la Toscana dels anys vuitanta, i Josh O’Connor és tremend com Arthur, un anglès desmanegat amb un vestit blanc brut que llueix barba de sis dies i una cigarreta perenne. És un antic estudiós de l’arqueologia que ha assumit l’estil enrotllat i morós d’un gàngster. Quan el veiem per primera vegada, acaba de sortir d’una presó italiana. Al decurs dels que anteriorment van ser els seus estudis totalment respectables en aquesta regió, es va fer amic d’una aristòcrata local i envellida a la seva gran casa en ruines (una preciosa actuació d’Isabella Rossellini) i es va enamorar de la seva filla Beniamina. Però Beniamina ha desaparegut, mort, entenem, i l’anhel agonitzant d’Arthur per ella, la seva necessitat de retrobar-se amb ella al món dels esperits, s’ha fusionat amb la seva experiència en un superpoder criminal. Mitjançant una vara de radiestesia, l’Arthur pot saber on estan enterrades les antiguitats etrusques inestimables i s’ha associat amb una estranya banda de lladres de tombes sense llar per desenterrar-les sota la coberta de la foscor. Aleshores els venen per una fracció del seu valor a un distribuïdor ombrívol anomenat Spartaco que pot falsificar els documents de procedència espúria afirmant que aquest botí forma part d’algunes finques familiars italianes d’abans de la guerra, amb les quals es poden vendre legalment per una fortuna a compradors estrangers. (..) “La Chimera” és una pel·lícula que ocupa totalment el seu propi espai de ficció, [amb] el seu propi dialecte cinematogràfic. Em va captivar completament aquesta aventura trista i amorosa. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire”: (..) Arthur no és dels que es rendeixen. La llegenda parla d’una porta soterrada que connecta aquest món amb l’altre, i aquest arqueòleg malhumorat està tan decidit a trobar-la que s’ha convertit en el líder d’una colla de ‘tombarolis’, adorables lladres de tombes, bàsicament, al petit poble on la seva Beniamina una vegada havia viscut. Ofereix al grup la seva habilitat semblant a un bruixot per radiestesar la ubicació d’antics tresors i, a canvi, ells fan l’excavació per ell. (..) L’exquisida interpretació de [Josh] O’Connor sembla canalitzar el gir embruixat de Harry Dean Stanton a “París, Texas”, menys espectral en el seu físic, però igualment intangible, com un home interpretat per la seva pròpia ombra. Arthur es troba a cavall de l’espai liminal entre la vida i la mort amb la mateixa bellesa rugosa que Rohrwacher traça la superposició entre allò sagrat i allò profà, de manera que la pregunta central de “La Chimera” no és si serà capaç de trobar el seu amor perdut (que, per definició del títol de la pel·lícula, ha de ser sempre un miratge), tant com si podrà deixar de mirar. (..) Per a Arthur, però, l’invisible és l’única bellesa real que queda en aquest món, la qual cosa aporta una lleugera ironia a l’indicible bellesa de la fotografia d’Hélène Louvart. Alternant entre 35 mm, súper 16 i 16 mm (i assignant cada format a una relació d’aspecte diferent, de manera que Arthur només somia en 4:3 súper borrosa), Louvart ajuda a igualar el terreny de joc entre la puresa imaginada del passat i la lycra pastel que tothom porta en el present. “La Chimera” es lliura a poc a poc a la dèria d’Arthur. En un moment donat, la seva obsessió esdevé tan completa que em vaig trobar preguntant-me si tots els altres personatges que coneixem són esperits atrapats entre dos regnes diferents de l’existència (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Alice Rohrwacher converteix les aventures d’una colla de lladres de tombes a les terres etrusques al nord de Roma en un viatge existencial que també és una oda a la fragilitat de les coses belles de la vida i una història d’advertència sobre la facilitat amb què es poden perdre. Igual que el seu personatge central, un arqueòleg psíquic interpretat per l’actor britànic Josh O’Connor, aquesta pel·lícula estranya, desordenada i ressonant pretén desenterrar un tresor enterrat. I, com les excavacions il·legals que proporcionen la seva base narrativa, té èxit quan no es preocupa massa per la pulcritud i la precisió. (..) Es dedica poc temps a l’exegesi narrativa o a la marcació de llocs. Es triga una estona a esbrinar per què el personatge d’O’Connor, Arthur, un anglès irascible que viu i dorm amb un vestit de lli arrugat, es va barallar amb la colla de vintanyers esparracats italians al poble que el veiem tornar, quan comença la pel·lícula, en un tren rural lent. Són els joves d’un poble de gent gran, els que no van poder marxar-ne, mentre que Arthur -interpretat per O’Connor d’una manera desconcertada (..)- és una mena de xaman en mal estat, que viu en una barraca construïda contra les muralles de la ciutat, literalment més enllà dels límits. (..) Rohrwacher priva deliberadament el seu públic de banderes geogràfiques per dur la història a un territori que és en part paisatge oníric i en part conte popular modern. El “quan” de l’acció és igualment relliscós: els talls de cabell, la roba i els cotxes (sobretot un Fiat 126 blau destrossat amb una personalitat alegre) suggereixen finals dels anys vuitanta, però el temps va en diverses direccions. La mateixa vena quimèrica l’explota una banda sonora que salta entre el compositor d’òpera renaixentista Claudio Monteverdi al rocker italià Vasco Rossi. (..) Així com els pobles, les estacions de tren i les carreteres d’aquest interior malgirbat han estat abandonats pels llunyans poders, [aquests joves] veuen els diners que guanyen amb les seves excavacions nocturnes com una mena de subvenció empresarial rural autoadjudicada. D’alguna manera viuen al dia, amb facilitat i llibertat, amb feblesa pel vi, talment etruscs moderns (que, també es suggereix, són més respectuosos amb els drets de les dones i més oberts a la fluïdesa de gènere que no pas els romans masclistes). Corrent amb la seva camaraderia i admiració per les coses boniques que troben a les cambres excavades minuciosament a mà (..), hi ha una vena de violència que sobreïx cada cop més, abans que “La Chimera” es desviï cap a les terres altes il·luminades pel sol del seu final oníric. Com en el seu film anterior, Rohrwacher sembla haver escrit la història a partir d’una sèrie de visions personals que desplega com els panells d’algun fresc medieval modern. (..) Aparentment operant per instint de manera encara més marcada que a l’impressionista “Le meraviglie”, Rohrwacher prova diverses tàctiques: els personatges parlen directament a la càmera, un bard que toca [l’instrument] explica la història d’Arthur com un poeta trobador, certes seqüències s’acceleren còmicament, a l’estil ‘Keystone-cops’. Però tan bon punt “La Chimera” perd l’equilibri, torna a posar-se dreta. Filmada amb sensibilitat a la llum natural (i la foscor) per la directora de fotografia de Rohrwacher, Helene Louvart, aquesta és una pel·lícula sobre un món desordenat, on la natura ha estat devastada, els morts profanats, la terra espoliada per guanys trivials a curt termini i comunitats abandonades. Però malgrat tots els nostres fracassos i intents desafortunats d’arreglar les coses, ens recorda que la bellesa persisteix d’alguna manera. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) [la directora de “Lazzaro felice”] hi manté l’atmosfera màgica, esotèrica, d’aquella, aquesta vegada recolzada en la simbologia de la carta del tarot del Penjat, representada en un personatge masculí que sembla deambular pel món en estat de suspensió. (..)  Arthur, com aquell Lazzaro, és un ésser sense temps, sempre vestit amb el mateix trajo, que es debat entre el refugi que li ofereix aquesta comunitat de delinqüents i el futur que podria tenir en una altra comunitat, aquesta vegada femenina, protectora i solidària. És difícil parlar de “La chimera” sense trair-ne l’estrany misteri, que no és altre que el de la recerca de l’amor a les catacumbes de la Història.

Competició.

De Ken LOACH, “The Old Oak”. Durada: 1h53. Producció Anglaterra, França, Bèlgica. Amb Dave Turner, Ebla Mari. Guió: Paul Laverty. Nota (llarga) sinòptica: És la història d’un poble del nord-est d’Anglaterra, on la mina va tancar i la gent se sent abandonada pel sistema. Molts joves n’han marxat i el que abans va ser una comunitat pròspera i orgullosa ara lluita per mantenir vius els vells valors. Però hi ha una ira creixent, el ressentiment i la manca d’esperança. Les cases són barates i disponibles. Això el converteix en un lloc ideal per als refugiats sirians que han estat acceptats per Gran Bretanya en els darrers anys. Com seran rebuts els sirians? I quin serà el futur de l’últim pub que queda al poble, The Old Oak? Sinopsi: TJ Ballantyne és el propietari del “Old Oak”, un pub situat en un petit poble del nord d’Anglaterra. Hi serveix diàriament als mateixos habituals ociosos per als quals aquell indret s’ha convertit en l’últim lloc de trobada. L’arribada de refugiats sirians crearà tensió al poble. Tanmateix, TJ farà amistat amb Yara, una jove emigrant apassionada per la fotografia. Junts, intentaran reviscolar la comunitat local muntant una cantina per als més pobres, sigui quin sigui el seu origen. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) El veterà realitzador britànic, de 86 anys, situa com a centre de l’acció el pub que dona nom al film, i retrata, amb el seu habitual esperit combatiu i reivindicatiu, les tensions racials en un poble de la Gran Bretanya el 2016 amb l’arribada de l’onada de refugiats sirians que fugien de la guerra. Com Nanni Moretti fa un parell de dies, Loach reivindica l’esperit de “comunitat” i la solidaritat i cooperació humana com a antídot per lluitar contra les desigualtats i els extremismes. Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) el film amb què Ken Loach s’acomiada del cinema, comparteix aquesta perspectiva més esperançadora. El britànic presenta un nou melodrama obrer (..). Però en aquest cas no redueix els personatges a meres víctimes passives de la violència del capitalisme i, en un cant a l’entesa i el suport mutu intercultural, advoca per reflotar l’esperit comunitari i solidari de les lluites obreres dels vuitanta. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Tots els que encara creiem en les restes de les esquerres i en els valors que pot posseir la força d’allò comú, trobarem a “The Old Oak”, de Ken Loach, una mena de desplegament retòric d’una certa idea de futur. La pel·lícula parla de la importància que té per a una societat la solidaritat -i no la caritat, per forjar el respecte cap a l’altre. També ens parla de les monstruositats que l’egoisme ha generat al cor de petites comunitats que han rebutjat l’altre i han vist el pobre com el principal enemic a la seva riquesa. Quan parla d’aquestes coses desclassifica tot el discurs emergent de l’extrema dreta a Europa i recupera el valor de la utopia, fins i tot desenterrant alguna cosa d’aquell temps en què el vell comunisme era una manera de pensar en la comunitat. Davant d’un discurs clarament d’esquerres, que per altra banda és el testament de comiat d’un director que ha jugat al cinema polític, amb dues Palmes d’ Or, és impossible no plorar per tot allò que la pel·lícula ens diu. No obstant, “The Old Oak” és una mala pel·lícula. Per què? Quan el cinema es converteix únicament en un territori de reivindicació de valors i en un moment en què la ideologia ocupa un lloc clau en els discursos crítics, costa molt dir que no a una pel·lícula com la de Loach. Costa molt perquè malauradament s’ha oblidat el poder de la forma i la complexitat del discurs crític. Ken Loach funciona emocionalment, però no funciona críticament perquè és una pel·lícula que juga amb estereotips, llocs comuns, situacions previsibles i per què només creu en el bé i el mal, sense matisos, sense pensar que de vegades res no és tan fàcil. (..) Loach ho porta tot cap a la paradoxa emocional, els valors salten de la pantalla, però la forma és inconsistent, prototípica. Què fer? Fa anys teníem superat aquest dilema però en aquests moments en què la ideologia i la cancel·lació marquen les formes de la crítica, cada cop és més difícil explicar per què no ens pot agradar una pel·lícula quan creiem en el seu discurs. És difícil fer-nos comprendre quan la mirada cap a la política cada cop és més unidireccional. Potser la clau és posar el final d’aquesta pel·lícula amb relació al final d'”Il sole dell’avenire”, de Nanni Moretti. Les dues pel·lícules acaben amb desfilada solidària, testamentària, oberta al futur. La desfilada de Loach no té força, és feble i manipulador. El de Moretti és una invitació a l’optimisme i un futur millor. Posats a escollir prefereixo desfilar al costat de Nanni Moretti. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Políticament motivat i fins i tot enutjat per la desagradable realitat circumdant però cinematogràficament idèntic a si mateix –o, almenys, als últims anys del seu cinema, que ja no té la qualitat d’abans–, “The Old Oak” mostra Ken Loach en una altra de aquestes pel·lícules que tenen el cor al lloc correcte però gairebé tota la resta en l’equivocat. Amb les bones intencions no es fan bones pel·lícules, se sap, i Loach ja fa anys que dóna lliçons sobre això. (..) El que Loach intenta aquí, en un sentit polític general, és demostrar que la solidaritat ha de passar per la classe social i no per la nacionalitat o l’origen ètnic, que els treballadors s’han d’unir i ajudar entre si sense importar d’on vénen. Bàsicament, que l’enemic és un altre, un que mai no va trepitjar la ciutat. Un pot estar d’acord amb aquesta idea, però el problema de “The Old Oak” és que la forma de posar-ho en imatges o de convertir-lo en drama és bàsica, fins maldestre. En veure-la un té per moments la sensació d’estar davant d’un acte escolar molt prolix, amb una gran majoria d’actors no professionals dient textos que clarament no surten amb naturalitat de la boca els seus personatges i anant d’un assumpte conflictiu a un altre com a comandats per les ordres d’un guionista una mica pervers que sempre escull la porta més problemàtica possible per seguir endavant. Un es veu venir a la mitja hora de pel·lícula cap a on anirà tot i, més enllà d’algun canvi, cap a això anirà. “The Old Oak” no és millor ni pitjor que les últimes de Ken Loach: és humanista, políticament correcta i progressista, però també didàctica, melindrosa i una mica maldestre. A aquesta altura un no demanarà a un cineasta de 86 anys que té més de 25 llargs de ficció i similar quantitat de treballs per a TV que canviï, però el que no té gaire sentit és seguir programant les seves pel·lícules en competició, més encara quan ja va guanyar dues Palmes d’Or. El millor que es pot dir sobre ella és que Loach no es rendeix davant d’un món que està canviant per pitjor. Continua ferm i sense abaixar els braços pensant que, si bé és molt probable que aquesta sigui la seva última pel·lícula, la lluita continua. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Com el pub, les seves pel·lícules –almenys les últimes 15, totes fetes en col·laboració amb el guionista Paul Laverty– estan poblades per gent que o bé només són molt bons o bé només molt dolents, i l’única funció dramàtica dels quals és exercir de tals; són històries, a més, que proposen solucions massa fàcils a problemes molt difícils, i que recorren sense objeccions ni mesura tant al didactisme com al melodrama exacerbat per fer arribar el seu missatge i, de passada, tocar la fibra de l’espectador. ‘The Old Oak’, diem, també és tot això; de fet, poques pel·lícules de Loach ho són tant com ella. I per això, considerant el lloc que li ha tocat ocupar en la carrera del seu autor, davant seu no hi ha més opció que treure’s el barret. Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’:  (..) després de set dècades com a incansable cronista sociopolític britànic, difícilment hauria pogut oferir un cant del cigne més ressonant, oportú o més enutjat que aquest llargmetratge que alça les armes contra la decadència de la compassió nacional. Tornant a formar equip amb l’escriptor Paul Laverty, el dos vegades guanyador de la Palma d’Or torna al Concurs de Canes amb una resposta apassionada a les polítiques d’immigració xenòfoba de l’actual govern conservador britànic. Una peça de conjunt íntima però ambiciosa, “The Old Oak” es troba entre els principals drames de l’estat de la nació de Loach. (..) El que fa que “The Old Oak” sigui especialment ric és que, tot i centrar-se en un protagonista central, com a “Jo, Daniel Blake”, un home de mitja edat i desgastat és el centre moral del drama, aquesta pel·lícula és molt una peça de conjunt. No només representa la trobada de dues comunitats diferents, sinó que també ofereix un cor de veus individuals, que encarnen les seves pròpies contradiccions i matisos.(..) En general, es tracta d’una declaració poderosa sobre temps difícils que no tenen un final clar a la vista, tot i que la seqüència final oneja la bandera -i, de fet, la pancarta de la processó- per l’esperança i la solidaritat en imatges que tornen la ficció al marcreal del món britànic. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) En un moment de la pel·lícula, la que podríem considerar el seu alter ego [de Ken LOach] , una jove refugiada siriana aficionada a la fotografia, admet que necessita la càmera per mirar la crua realitat des d’una perspectiva més esperançadora. I això és el que fa Loach, fins al punt d’inventar-se aquesta realitat. Per més que “The Old Oak” vulgui explicar d’on ve el racisme de certa classe obrera britànica -la que sobreviu a l’atur i a l’especulació immobiliària, la que veu l’estranger com a única amenaça de la seva precària estabilitat a l’empobrit nord d’Anglaterra, el 2016-, no pot evitar -amb la complicitat del seu guionista habitual, Paul Laverty- imaginar que, finalment, la solidaritat de classe sempre preval, i que, a la seva utòpica Anglaterra, el nacionalisme i la xenofòbia que van provocar el Brexit són llegendes urbanes (..).

Fora de Competició.

De Frédéric TELLIER, “L’abbé Pierre – Une vie de combats“. Durada: 2h18. Producció França. Amb Benjamin Lavernhe, Emmanuelle Bercot, Michel Vuillermoz. Guió: Olivier Gorce, Frédéric Tellier. Nota sinòptica: La vida d’Henri Grouès, conegut com l’abat Pierre, des de la seva etapa a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial fins a les seves lluites contra la pobresa i per les persones sense llar. Sinopsi: Nascut en una família burgesa, Henri Grouès va ser alhora resistent, diputat, defensor dels sense sostre, revolucionari i iconoclasta. Des dels bancs de l’Assemblea Nacional fins als barris marginals dels suburbis parisencs, el seu compromís amb els més febles li ha valgut la fama internacional. No obstant això, cada dia dubtava de la seva acció. Una vida íntima desconeguda i poc creïble. Revoltat per la pobresa, la desigualtat i la injustícia, sovint criticat, de vegades traït, Henri Grouès va tenir mil vides i mil batalles. Va fer història amb el nom que havia escollit: Abbé Pierre. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Allan Hunter, a la crítica per a ‘Screen International’: El sacerdot francès Abbé Pierre va dedicar la seva llarga vida a defensar els pobres i convertir-se en la veu dels sense veu. Va fer prou per deixar el món un lloc millor? L”L’abbé Pierre – Une vie de combats”, llarga i anticuada, sembla provar que no ens hem de preocupar en aquest sentit. L’ampli saga de la vida inspiradora de l’Abbé Pierre ofereix una narració molt elaborada dirigida al públic en general i podria igualar l’impacte comercial de biopics francesos recents com “De Gaulle” (2020), “Eiffel” (2021) i “Simone, Le Voyage Du Siecle” (2021). (..) Tellier aconsegueix mantenir el focus en els principis rectors de l’abat Pierre de cuidar-se els uns als altres, lluitar contra els prejudicis i compartir amb aquells que no tenen res. Acaba la pel·lícula amb imatges d’aquells que dormen al carrer a la França actual i la notícia que el treball de la Fundació Abbé Pierre continua. Hi ha moments en què Tellier aconsegueix captar les emocions, des del funeral solemne d’un nadó que ha mort congelat fins als discursos apassionats en què s’intueix que l’abat Pierre podria haver estat qui va canviar el món. L’ajuda incommensurablement l’actuació central de Benjamin Lavernhe (..) que dota l’abat Pierre d’una sinceritat, una convicció ardent i uns dubtes humils que ajuden a convertir aquesta figura santa com un ésser humà imperfecte, intrigant i admirable.

Sessions de Mitjanit.

De Robert RODRÍGUEZ, “Hypnotic“. Durada: 1h33. Producció Estats Units, Anglaterra. Amb Ben Affleck, Alice Braga, JD Pardo. Guió: Robert Rodríguez, Max Borenstein, a partir d’una història de Robert Rodríguez. Thriller en què un detectiu es veu embolicat en un misteri en què està involucrada la seva filla desapareguda i un programa secret del govern mentre investiga una sèrie d’atracaments d’alt nivell. Vídeo: Tràiler VO. Enllaç: IMDB.

Un Certain Regard.

D’ Alex LUTZ, “Une nuit“ / “Strangers by Night”. Durada: 1h30. Producció França, Bèlgica. Amb Karin Viard, Alex Lutz. Guió: Alex Lutz, amb la col·laboració d’Hadrien Bichet i Karin Viard. Romàntic. En un metro ple de gent, una dona (Karin Viard) empeny un home (Alex Lutz). Ells discuteixen. Més tard, als passadissos de l’estació, els dos desconeguts fan l’amor incòmodament a la caseta d’un fotomaton. Finalment, un cop dalt del carrer, s’acomiadaran. No passaran la nit acomiadant-se! … I per què no?.. Film de cloenda d’UCR, fora de la competició d’aquesta secció. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Una mena de versió francesa i madura de “Before sunrise”. Una parella es coneix per casualitat i passa tota la nit parlant sobre l’amor i la vida. Notables Karin Viard i Alex Lutz en el film que tanca la secció Un Certain Regard. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: Una trobada casual al metro de París porta a una discussió acalorada entre Aymeric (Alex Lutz) i Nathalie (Karin Viard). Però també desencadena una passió temerària que els veu acoblar-se impulsivament a la cabina de fotos de l’estació poc després. Per caprici, passen la nit junts, recorrent els carrers, plorant, ballant i fent una xerrada àmplia que abasta, entre altres coses, l’amor, el matrimoni i la naturalesa de la química física. A mesura que avança la nit, posposen el moment de la separació, aprofitant el temps robat junts tant com poden. Aquest drama romàntic d’Alex Lutz s’aplica laboriosament a la tasca de fabricar una espurna espontània entre els dos personatges centrals, però es troba més aviat inundat de diàlegs sobreescrits. (..) És sofisticada, sexy, extremadament parlada i arquetípicament francesa. (..) No s’actua necessàriament malament, però s’actua conspícuament, amb el tipus de diàlegs vistosos que sembla menys una conversa lliure i fluida (..) i més com un peça de teatre rigorosament assajada (..).

FOTO DE L’APUNT: “La Chimera”, d’Alicia Rohrwacher

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!