Club 7 Cinema

L’entusiasme encomanadís amb què la crítica ha rebut, a Canes, la nova i esperada pel·lícula de Martin Scorsese fan venir unes ganes boges de veure-la, encara més, si bé haurem d’esperar a la tardor perquè arribi a la nostres pantalles. Tot i que la premsa nord-americana ja l’havia vist dissabte passat en projeccions anticipades i reservades a Nova York i Los Angeles, l’expectació davant la sessió fora de competició del Festival era enorme, la gent, amb entrada a la mà des de feia dies, es va plantar a fer cua durant hores a les portes de la sala on la projectarien, per a tenir-hi una butaca amb la més bona visió possible. I, en sortir de la sessió, em consta que la premsa bullia d’ansietat per a fer brollar de dins seu totes les bones sensacions i reflexions que la pel·lícula els havia proporcionat, si bé l’organització del Festival els havia ‘embargat’ la possibilitat de parlar-ne fins a les 10 de la nit (però, arribada l’hora, va ser un esclat!).

Al costat d’aquesta obra gegantina, han passat més discretament altres propostes interessants a la competició, com són el nou i suggerent treball de Todd Haynes, amb Julianne Morre, Natalie Portman i Charles Melton, i l’única òpera prima que es veurà enguany a concurs, la molt africana “Banel e Adama”, de Ramata-Toulaye Sy. I el mateix passa amb la pel·lícula en català “Creatura”, d’Elena Martín, ben rebuda a la Quinzena dels Cineastes, i amb “Robot Dream”, simpàtica cinta d’animació de Pablo Berger, ben acollida i remarcada per la crítica.

Fora de Competició.

De Martin SCORSESE, “Killers of the Flower Moon”. Durada: 3h26. Producció: Estats Units. Amb Leonardo DiCaprio, Robert De Niro, Brendan Fraser, John Lithgow, Lily Gladstone, Jesse Plemons, Cara Jade Myers, JaNae Collins, Jillian Dion, Tantoo Cardinal. Guió d’Eric Roth i Martin Scorsese, basat en el llibre ‘Killers of the Flower Moon: The Osage Murders and the Birth of the FBI‘, de David Grann. S’ambienta a Oklahoma als anys vint i rememora els assassinats en sèrie de què van ser víctimes membres de la tribu índia dels Osages, que s’havia enriquit gràcies al petroli que hi havia al subsòl de les seves terres. Aquesta sèrie de crims es coneix avui en dia com el ‘regne del terror’ i van provocar una gran investigació de l’FBI que implicà J. Edgar Hoover. Nota: sisena col·laboració de Scorsese amb DiCaprio i desena amb De Niro. Apunt relacionat en aquest blog: Confirmat: Martin Scorsese serà a Canes, el 20 de maig. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: De “Killers of the flower moon”, de Martin Scorsese, només diré una cosa (i no acostumo a fer servir gairebé mai aquest terme): és una OBRA MESTRA absoluta. Un clàssic instantani en tots els sentits del terme. Quina pel.lícula!!!.(..) L’obra definitiva de maduresa i potser testamentària del director. És un film que esdevé un fresc de la història, l’explicada i la no explicada, dels EUA. El classicisme cinematogràfic en la seva màxima expressió. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) Scorsese ha fet una de les seves obres més ambicioses i perfectes, un autèntic fresc monumental sobre la construcció de les columnes vertebrals de la història “oficial” dels Estats Units contemporanis (..).  Xavi Serra ha piulat: Scorsese no falla. “Killers of the Flower Moon” és aclaparadora en tot: interpretacions, profunditat emocional, durada… L’espoli dels nadius americans convertit en malson d’amor tòxic. Si estigués en competició tindria la Palma d’Or a la butxaca. I ha titulat la seva crònica al diari ‘Ara’: Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio deixen bocabadat el Festival de Canes. Per, tot seguit, dir-ne: (..) Scorsese ha revalidat el seu estatus com a director fonamental del cinema actual amb una pel·lícula enorme i dolorosa: “Killers of the flower moon” no només explica un dels crims més truculents de la història dels Estats Units sinó que, sobretot, radiografia la crueltat i mesquinesa d’un personatge tràgic, ridícul i contradictori encarnat per un Leonardo DiCaprio superlatiu en la seva 7a col·laboració amb Scorsese. L’altre actor fetitxe del director, Robert De Niro, firma un dels seus millors treballs dels últims anys que, a més, dialoga amb els criminals que ha interpretat en el passat amb Scorsese. (..) Una tribu índia que, gràcies a la descoberta de petroli a les seves terres, s’havien convertit en la comunitat més rica dels Estats Units. Totes les víctimes dels crims eren, esclar, membres de la tribu, quatre d’una mateixa família. Al darrere de la majoria de les morts hi havia el racisme en estat pur d’una societat en què, com es diu a la pel·lícula, “et surt més car matar un gos que un indi”. Però les víctimes de la mateixa família eren fruit de les maquinacions d’un prohom local, William Hale, per quedar-se amb els seus drets sobre el petroli. El seu còmplice en aquesta empresa era el seu nebot, Ernest Burkhart, casat amb una dona de la família. El cop de geni del film és que, en lloc de plantejar la pel·lícula com un thriller i seguir la investigació a través de la figura de l’agent de l’FBI que va investigar el cas, Scorsese adopta el punt de vista del nebot de Burkhart. El suspens no és, per tant, el motor de la pel·lícula, sinó la relació paternofilial entre Hale (De Niro) i el seu nebot (DiCaprio) i, sobretot, entre aquest i la seva dona osage (Lily Gladstone), a la qual assegura en tot moment professar una gran devoció.(..) Scorsese torna a explorar el mal a través del crim i el càstig, però evitant potenciar l’atractiu i carisma dels seus personatges com sí que feia a “Un dels nostres” o “Casino”. A “Killers of the flower moon” no hi ha tràvelings torrencials ni celebració implícita de la violència o l’amoralitat. De Niro és un cacic amable i amistós, DiCaprio un home simple que no amaga que estima els diners “gairebé tant com a la seva dona”. En la seva maldat hi ha una mena de banalitat i una impunitat assumida que resulten el més esgarrifós de tot plegat. (..) I, sens dubte, la història es podria haver explicat en menys temps, però la sensació és que el director utilitza la redundància d’algunes escenes com a recurs immersiu per atrapar l’espectador en la història i la dimensió humana de la història. O potser és que es deixa fascinar, i no és gens estrany, pel recital interpretatiu de DiCaprio en un dels millors treballs de la seva carrera, molt ben secundat per la humanitat i dignitat que confereix Gladstone al seu personatge. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Martin Scorsese torna a indagar, a l’extraordinària “Killers of the flower moon”, a les arrels fundacionals del somni americà i es torna a creuar amb la violència, però aquesta no està provocada únicament per la lluita pel poder i el territori, sinó per la usura. Per qüestionar el present dels Estats Units marcat pel supremacisme cal anar als aspectes més tèrbols del capitalisme, veure com el desig de fer diners tot ho justifica. A diferència d'”Heaven’s Gate”, de Michael Cimino, -pel·lícula amb què Martin Scorsese dialoga en més d’un aspecte- a “Killers of the flower moon”, la lluita de classes no és la raó clau sinó el racisme -amb la qual cosa comporta també de diferència de classes i cultura- i sobretot el desig de no permetre que els altres posseeixin la riquesa. “Killes of the flower moon” és, en el fons, una pel·lícula política. Dels cadàvers dels indis Osage també sorgeix l’Amèrica del present, una Amèrica que no accepta mestissatges i que es consolida com a autosuficient a la seva misèria moral. (..) Som a Oklahoma, anys després de la famosa carrera que va ocupar parcel·les de territori, i en un moment en què els vells mites i llegendes del ‘far west’ s’han apagat. En aquest món en plena ‘gilded age’ -edat d’or del capitalisme americà- ja no existeix la llei de la frontera i la qüestió fonamental és la integració, la màfia és present com a sistema de perversió del somni americà per assolir l’autonomia del ‘self made man’. Scorsese ens mostra com alguna cosa d’aquella màfia que controlava els circuits de la riquesa a “Good Fellas”, ja era molt present en un món en expansió. La usura provoca el crim i va destruint una nació. La supremacia a l’extermini de l’altre és clau i l’apropiació dels béns és fonamental per arribar al cim, per controlar el negoci. Scorsese estableix a “Killers of the flowers moon” una mena de pel·lícula resum de tot el millor [del seu] cinema. No només hi ha la qüestió fundacional sinó una visió del dolor, del penediment i de la redempció. (..) El dolor contrasta amb la hipotètica redempció que du a terme el personatge de Leonardo di Caprio, que busca la salvació després d’haver-se enfonsat en les arrels del mal. Des del catolicisme Scorsese ho pot perdonar, però els fonaments del mal estan consolidats. Scorsese roda “Killers of flower moon” a partir d’un clar classicisme, no hi ha els efectes accelerats de muntatge, ni els moviments bruscos de cambra, ni un to grotesc a l’actuació, sobretot hi ha contenció. És com si després de les imatges d’aquesta magna obra aflorada una reivindicació del classicisme, com si volgués constatar que aquest vell nou cinema americà encara pot existir, que malgrat els [seus] vuitanta anys Scorsese continua estant allà. Scorsese és allà i es mostra davant la càmera en un gest en què després d’impugnar el somni americà també impugna la usura del cinema actual que com la nació Osage també ha destruït les restes del vell cinema. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) L’Scorsese que va premiar Canes [ja fa molts anys], íntim i urbà, no té res a veure amb el de “Killers of the Flower Moon”, d’escala èpica i alè d’època. Això no vol dir que la seva nova pel·lícula no obeeixi a un projecte personal: en certa manera, tota la seva carrera s’articula al voltant de com la violència ha configurat la identitat nacional nord-americana. (..) Si abans parlàvem de la violència, també ho hauríem de fer dels diners. Un dels fils conductors que uneixen “Killers of the Flower Moon” amb pel·lícules com “Casino”, “Gangs of New York” o “El llop de Wall Street” és que totes demostren que el capitalisme, que explica l’esdevenir històric nord-americà, sorgeix de la barreja del crim i l’ambició desmesurada. Els diners s’aconsegueixen a qualsevol preu. Així les coses, la comunitat criminal que presenta “Killers of the Flower Moon” no és tan diferent de la de “Un dels nostres”, i l’observació extremadament minuciosa, de vegades una mica redundant, amb què Scorsese s’acosta als seus costums, amb el personatge d’Ernest Burkhart com a etern ninot en mans d’un satànic demiürg, aquesta viva imatge de la banalitat del mal que encarna De Niro, descriu una banda de gàngsters que, en l’època de màxima esplendor del KuKluxKlan, desplega la seva supremacia blanca sobre els primers habitants de la terra promesa. El més sorprenent de “Killers of the Flower Moon” és que, malgrat les seves èpiques intencions, és, principalment, una pel·lícula parlada, sustentada sobre els diàlegs que confronten els seus protagonistes. És el més clàssic dels films de Scorsese, el menys pendent de les cabrioles de muntatge o els moviments de càmera virtuosos. Aquí brillen els personatges (..). Anne Thompson, a la crítica per a ‘IndieWire’: “Killers of the Flower Moon” enceta la campanya de l’Oscar a Canes. (..) Produïda de manera sumptuosa (..) Mentre que el llibre de Grann se centra en els aspectes procedimentals per resoldre l’anomenat Regne del Terror que va provocar desenes de misterioses morts d’Osage, Scorsese i Roth creen un joc de tres mans centrat en l’oncle i el nebot interpretats per Robert De Niro i Leonardo DiCaprio (..) i l’actriu nativa americana Lily Gladstone (..). Aquests tres actors dominaran la conversa de l’Oscar a finals d’any. (..) Gladstone roba l’espectacle. Una actriu que va estar a punt de renunciar a la seva professió, sosté la pantalla contra dues poderoses estrelles de cinema.(..) El venerat autor Scorsese, que sens dubte podria haver retallat la durada de la seva història (..), hauria de quedar, tanmateix, en la disputa de l’Oscar per 15a vegada. (..) Ell i el seu coguionista guanyador de l’Oscar Eric Roth (..) també podrien aconseguir un espai de guió adaptat. Igual que “The Power of the Dog” de Jane Campion o “The Irishman” de Scorsese, que va obtenir deu nominacions a l’Oscar, els votants de l’Oscar segurament acabaran lloant l’extraordinària artesania de “Killer Moon”: el director de fotografia, tres vegades nominat, Rodrigo Prieto (..); l’editora guanyadora tres vegades Thelma Schoonmaker (..); dos vegades nominat pell disseny de producció Jack Fisk (..); la dissenyadora de vestuari nominada quatre vegades Jacqueline West (..) i el compositor mai nominat Robbie Robertson (..), la mare del qual era Cayuga i Mohawk. Diego Lerer,a l’article per a ‘Micropsia’: (..) “Killers of the Flower Moon”, la nova, complexa i fascinant pel·lícula de Martin Scorsese, que funciona a mig camí entre la pel·lícula de gàngsters, l’èpica històrica, el western i la més negra de les comèdies. (..) És complexa, a més, perquè els seus dos protagonistes són força detestables: un per cínic, l’altre per ambiciós. I si bé Scorsese acostuma a tenir aquest tipus de personatges principals, és diferent ser un gàngster que mata una banda rival o un banquer que estafa alguna gent que quan són responsables de crims en massa. Però és Gladstone la que dóna a la pel·lícula l’enteresa i la dignitat que necessita, aquest personatge amb l’espectador es connecta, per més que passi bona part del film gairebé com una invàlida. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) una classe magistral cinematogràfica (..). Una fita cinematogràfica en tota regla que confirma l’excepcional estat de forma del veterà Scorsese. Un monument cinematogràfic farcit d’escenes i moments resolts a nivell de planificació i realització de manera magistral. (..) Un film històric ambientat a l’Oklahoma dels anys 20 carregat d’una mirada corrosiva sobre la gènesis violenta i depredadora dels Estats Units i sustentada sobre el racisme i la xenofòbia. I és que “Killers of the Flower Moon” explica l’assassinat premeditat per pura voracitat capitalista de membres de la nació índia Osage que s’han vist enriquits sobtadament gràcies a la productiva extracció de petroli. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Leonardo DiCaprio fa l’efecte de ser un transsumpte de Jack Nicholson imitant Marlon Brando, i si aquesta comparació sona desdenyosa, millor no tenir-la en compte; és un dels seus millors treballs interpretatius fins ara. El millor de la pel·lícula, en tot cas, ho ofereix Lily Gladstone a la pell d’una estoica supervivent de la conspiració que funciona a tall de centre moral de la pel·lícula. (..) “Killers of the Flower Moon” té un metratge de 206 minuts i, tot i que no demostra que els necessiti tots, la mestria de Scorsese com a narrador li permet avançar sense evidenciar sobrepès. Els que esperin trobar-hi l’epopeia amb què generalment s’identifica el director se sentiran decebuts, perquè ofereix una aproximació més pudorosa a la violència que retrata i no es recrea en el seu virtuosisme estilístic. Dit d’una altra manera, és un tipus d’obra més continguda, més reflexiva i potser més profunda que representa l’actual fase creativa del novaiorquès, que va començar amb ‘Silencio’ (2016) i el seu exponent immediatament interior a aquest és ‘L’irlandès’ (2019). Amb aquella pel·lícula Scorsese va saldar comptes amb el seu propi llegat; ara, amb aquesta, salda comptes amb el del seu país. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Pas a pas, amb un recuperat i evident plaer per la narració clàssica d’ampli alè (“El irlandés”, 2019; “Killers of the Flower Moon”, 2023), Martin Scorsese sembla recórrer el que presumiblement està cridat a ser el darrer tram de la seva extensa filmografia entestat a desentranyar les clavegueres més pestilents en què es fonamenta la història del seu propi país. Ara li ha tocat el torn als assassinats comesos pels poderosos càrtels del petroli als voltants de Fairfax (Oklahoma), territori de la nació nativa Osage (..). Hi ha una atenció detallista per tots els cantons, situacions, parts implicades i personatges del trenat primorós amb què Scorsese filma –prenent-se tot el temps que necessita (en el millor sentit d’aquest concepte)– la història que narra. I ho fa amb una solidesa clàssica ja gairebé introbable al cinema actual, amb un sentit dels enquadraments i de la mida de cada pla, amb una precisió quirúrgica en el muntatge, amb un aplom, un tempo i una cadència que converteixen “Killers of the Flower Moon” en una bella i commovedora elegia funerària per una de les últimes nacions natives dels Estats Units, atrapada en un sagnant encreuament d’interessos econòmics determinat pel voraç capitalisme nord-americà. Scorsese ‘arriba tard’ al western, podríem dir, però ho fa amb un ànim reivindicatiu (..). José Luís Losa, a Twitter: Aquest serà moment indeleble a la Història del #CannesFilmFestival. Scorsese, des de la pròpia acció de “Killers of the Flower Moon”, denuncia el naixement del seu país com un genocidi continuat. Des de “Heaven´s Gate” no sortia de Hollywood aquesta radicalitat. Alberto Lechuga, a Twitter: Quina pel·lícula més estranya és “Killers of the Flowers Moon”. Hi ha una mica de desencaix de tons, i alguna cosa estructural, que em grinyola. A estones és un retrat Coen, a estones minisèrie prestige, a estones desbordament scorsesià de cinefília remasteritzada. És un altre Scorsese, això sí que queda clar.

Competició.

De Todd HAYNES, “May/December”. Durada: 1h53. Producció EUA. Amb Natalie Portman, Julianne Moore, Charles Melton. Guió de Samy Burch, basat en una història de Samy Burch i Alex Mechanik. Sinopsi: Vint anys després que la mediàtica història d’amor entre Gracie Atherton-Yu (Julianne Moore) i el seu (molt més) jove marit, Joe (Charles Melton), escandalitzés el país, quan els seus fills són a punt de graduar-se a l’institut, es farà una pel·lícula sobre el seu cas. L’actriu Elizabeth Berry (Natalie Portman) passarà una temporada amb la família per a intentar entendre millor la Gracie, a qui donarà vida a la pel·lícula, cosa que provoca que la dinàmica familiar es desfaci sota la pressió de la mirada exterior. Nota: el director de fotografia, en aquesta ocasió, no és Ed Lachman (“Carol”, “Lluny del Cel”), que estava ocupat a Xile amb un film de Pablo Larraín, i l’ha substituït Christopher Blauvelt (habitual de Kelly Reichardt). Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: Inspirant-se en la història real de la professora Mary Kay Letourneau, que va ser condemnada a presó per tenir relacions sexuals amb un alumne de tretze anys (amb qui es va casar i va formar una família), Todd Haynes ha construït una pel·lícula que parla, justament, de la impossibilitat de la ficció per captar la complexitat del que és real. Així les coses, l’extraordinària “May/December” sembla una sofisticada cruïlla entre l’obsessió de Haynes per radiografiar l’arquetip de la mestressa de casa (des de “Safe” fins a “Lluny del cel”, passant per la sèrie “Mildred Pierce”) com a reina de l’alienació americana i l’estructura del film-enquesta assajada a “Velvet Goldmine”. (..) Pel·lícula de miralls com presons, d’identitats secretes que es reflecteixen a la màscara de l’altre, “May/December” és un melodrama amb tints de film de terror, en què Haynes barreja la genètica de “Persona” amb l’estètica del telefilm de sobretaula més pertorbador mai projectat en una pantalla. Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: Potser Todd Haynes ja no està fent el tipus de pel·lícules conceptualment audaces com els dies experimentals de “Velvet Goldmine” i “I’m Not There”, però, ara que ha entrat en la seva fase de maduresa com a classicista nord-americà, encara és expert en introduir jocs conceptuals en material aparentment ‘mainstream’. Com a practicant del melodrama contemporani, amb “Far From Heaven” i “Carol” mostrant la perfecció amb què havia dominat els ensenyaments de Douglas Sirk, Haynes fa un treball intrigant de psicodrama subtilment metaficcional a “May/December”, la història d’una actriu que investiga el seu paper en una pel·lícula sobre una famosa causa escandalosa. Amb guió del principiant Samy Burch, (..) ofereix un joc estilístic astut, juntament amb una parella fantàstica de dues intèrprets en gran forma: Natalie Portman i la protagonista de llarga durada de Haynes, Julianne Moore, que participen en un joc de miralls. (..) El drama és curiós, construït sobre una història de fons que es desenvolupa lentament i sorneguerament. (..) El que fàcilment podria haver esdevingut una investigació mecànica i especulativa sobre l’ètica del cinema “arrancat dels titulars” es converteix en un drama que es desenvolupa i es desenvolupa de manera tan delicada i gradual com les papallones monarca que Joe [Charles Melton] cuida com a afició. En Joe, de fet, interpretat amb una bonica reserva per Melton, de les sèries de televisió “Riverdale” i “Poker Face”, emergeix com el personatge amb capes més preocupants aquí, en part perquè l’actuació de Melton ens anima a pensar en la història emocional del personatge. (..) L’actuació de Melton és la revelació de la pel·lícula, transformant a poc a poc a Joe d’un tros amable i afable a algú la psique del qual s’ha afectat per l’estrès a llarg termini. [Julianne] Moore, per la seva banda, desentranya Gracie amb un nervi d’acer característic, en una actuació que barreja la fragilitat neuròtica i la fragilitat aclaparadora d’una manera que recorda una mica el seu paper a “Savage Grace” de Tom Kalin del 2007. I, engranant-se estretament amb Moore en una construcció visual que sovint fa que els jocs de miralls siguin literals, [Natalie] Portman fa d’Elizabeth una figura autènticament misteriosa, que sembla amagar el seu jo real, com fan de vegades els actors, mentre absorbeix aspectes de Grace. De vegades és una detectiu d’aparent enginy, d’altres manifestament manipuladora. (..) “May/December”, però, no és un pastitx d’època, sinó un drama generalment naturalista amb alguns tocs cridaners que ens recorden la seva dimensió metaficcional (..). Gerard Casau, a Twitter: Després de dedicar part de la seva filmografia a atrapar l’aura de personatges icònics, és lògic que Todd Haynes hagi fet un film com “May/December”, sobre el procés de “transformar-se en un altre”. Un artefacte fascinant sobre la vulnerabilitat d’allò ‘camp’. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Som així, dins de la dègesi narrativa, davant un procés de vampirització progressiva pel qual l’actriu absorbeix de mica en mica la personalitat del seu objecte d’estudi (la dona que ha d’interpretar), però el sofisticat treball de Todd Haynes va molt més enllà, perquè fet i fet la seva pròpia pel·lícula és també –com ja passava a “Lluny del cel”– una relectura notablement vampírica d’un altre model narratiu precedent (aquí, la ‘soap opera’ televisiva sobre materials de deixalleria), al qual les imatges de “May/December” s’acosten sense gens ni mica de distància irònica i sense mirar-lo per sobre de l’espatlla, sense cap rictus de superioritat, però també deixant al descobert la naturalesa del mateix i dels seus codis. El resultat és una obra molt més estilitzada i ‘fina’ del que aparenta, un minuciós i plaent treball del cineasta amb dues grans actrius (marca de la casa) i un relat amb molts racons secrets que només perd de manera intermitent el focus quan la narrativa abandona el punt de vista de les dues dones per entretenir-se fugaçment amb altres personatges. Paco Vilallonga, a Twitter: Un film notable, suggerent, però que sempre tens la sensació que no t’acaba de donar tot el que prometia ni d’anar plenament al fons del seu plantejament. Amb ecos clars de “Persona” de Bergman, té una esplèndida interpretació de Natalie Portman. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: És possible fer un creuament entre “Persona”, d’Ingmar Bergman, i “Le soufle au coeur”. de Louis Malle, utilitzant la banda sonora d'”El missatger”, de Josep Losey, com a rerefons? La barreja sembla impossible, però Todd Haynes s’hi atreveix i aconsegueix un incert equilibri. El costat bergmanià de la pel·lícula sorgeix a partir del personatge d’una actriu, Elisabeth Berry -Natalie Portman, el nom del qual remet al de Liv Ullman a “Persona”- que ha de vampiritzar una persona real, Gracie -Julianne Moore- a qui hem vist fotografiada a la presó amb un nadó als braços i la història turbulenta de la qual ha de donar lloc a una ficció cinematogràfica. L’actriu ho vol saber tot sobre la dona que ha d’interpretar, vol entendre els motius de la seva història, vol construir el melodrama a partir de la veritat. (..) Todd Haynes utilitza el personatge de l’actriu per intentar explorar el que realment va passar, però en cap moment deixa que sorgeixi una veritat impossible, prefereix situar-se al territori de les ambigüitats, deixar que cadascú explori les seves raons. (..) A Todd Haynes no li interessa detallar el que realment va passar ja que no estem davant d’una pel·lícula d’investigació, sinó davant d’una història de vampirització. (..) El passat sorgeix el dia de la graduació del fill de Gracie i cal reconstruir-lo, però per assimilar el passat l’actriu que ha d’encarnar Elisabeth ha d’atrapar alguna cosa que és al més profund del personatge i ho ha de conèixer tot, encara que aquest factor la porti a travessar estranyes fronteres. Todd Haynes construeix una pel·lícula sòlida, plena de múltiples buits. Una obra que juga amb cert risc però que al final fa la sensació que alguna cosa s’ha escapat, que la complexitat dels materials posats en joc no li permet arrodonir la pel·lícula, que alguna cosa falta potser perquè alguna cosa es perd entre els engranatges del relat, a les seves ambigüitats. Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) En certa manera, a “May december” hi conviuen diverses pel·lícules. La relació entre els personatges de Portman i Moore –i el deliciós duel interpretatiu de les actrius– tenyeix les imatges de subtilesa i fascinació, i crea un joc de miralls entre les dues a l’estil de “Persona”, però travessat per la desconfiança de l’una i el vampirisme de l’altra. En paral·lel, assistim a l’aparició de la consciència de víctima del personatge de Melton, que amb 36 anys qüestiona, potser per primera vegada, el relat que la seva dona i ell han construït per justificar l’abús a un nen. I, de retruc, es critica a través del personatge de l’actriu, sempre freda i calculadora, la mirada depredadora dels mitjans que graten en la misèria per alimentar emocions barates. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula rica en idees i escenes poderoses (..) Tanmateix, totes podrien estar en pel·lícules diferents. Falta unitat de contingut i focus: Haynes assenyala el dolor i la dificultat de sostenir una relació basada en una transgressió però no remata la jugada, com si no acabés de decidir quina de les pel·lícules que conté “May december” vol explicar. I l’ús constant d’un fragment de la banda sonora de Michel Legrand per a “El missatger” (Joseph Losey,1971) no fa més que augmentar la sensació d’estranyesa i d’exercici d’estil que té a estones el film.

 Competició.

De Ramata-Toulaye SY, “Banel e Adama“ / “Banel & Adama”. Durada; 1h27. Producció Senegal, França, Mali. Repartiment: Khadi Mane (Banel), Mamadou Diallo (Adama), Binta Racine Sy. Guió: Ramata-Toulaye Sy. Una parella jove del Senegal s’ha de conformar amb la desaprovació del seu poble. En efecte, explica la història dels joves adults Banel i Adama que viuen en un petit poble remot al nord del Senegal. L’Adama (17 anys) és introvertit i discret mentre que la Banel (19 anys) és apassionada i rebel. Estan destinats a estimar-se amb un amor etern, volen posar-se a viure junts en una casa pròpia, i l’Adama informa al consell del poble que no acceptarà el seu deure de sang com a futur cap. Tota la comunitat es veu alterada. La pluja que ha de venir no arriba. La Banel i l’Adama aprendran que allà on viuen, no hi ha lloc per a les passions, i menys pel caos. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: L’única òpera prima de la competició és una molt estimable història d’amor ambientada al Senegal i progressivament tenyida de dolor i frustració. Potser li costa agafar ritme però és un bon debut al que la Secció Oficial no li va gens gran. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Som en un món arcaic, en algun llogaret perdut a l’àrida estepa del Senegal. (..) A l’interior de la comunitat el pes de la religió islamista és notable, però al costat de la religió hi ha els ritus, els deures i les maneres d’apropament al poder. (..) El deure a la comunitat entra en conflicte amb l’amor. En un món marcat per les supersticions comencen a passar una sèrie de desgràcies, la sequera es fa presenta, les vaques moren, alguna cosa anuncia la presència del mal. Ramata-Toulaye Sy roda amb gran força poètica i visual el procés de descomposició d’un món antic i arcaic. Alguna cosa anuncia la fi, la diàspora, la destrucció dels poders ancestrals. No és la força de la joventut i de l’amor la que marca una deriva, sinó una mica més profund, una cosa que hi és i que anuncia camins cap a l’apocalipsi. El mal existeix. Una significativa òpera prima. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) tot i que té defectes, aquesta pel·lícula troba un lloc assegurat en la tradició quietista del cinema africà amb belles imatges i moments forts, i amb coses rellevants a dir sobre la comunitat, el lloc de la dona i la crisi climàtica. (..) [L’Adama i la Banel estan enamorats] però hem de témer que es tracta d’una història d’amor encreuat? El poble prohibirà el seu casament? No exactament. De fet, són una parella casada, però les coses són complicades. Estan enamorats des de l’adolescència, però la Banel es va veure obligada a casar-se amb el germà gran d’Adama, en Yero, que era el cap de la tribu. Quan en Yero va morir, l’oferta posterior d’Adama de casar-se amb l’ara vídua Banel va ser acollida pels ancians de la tribu com un acte admirable de pietat i honor. Així que les coses (suposadament) han anat bé, tot i que tots dos tenen la incòmoda sensació que la seva felicitat es basa en la deshonestedat i la deslleialtat a la memòria d’en Yero. Però ara la comunitat està indignada per la negativa de l’Adama a acceptar el càrrec de cap de la tribu -només vol viure lluny del poble amb la Banel en aquesta casa que aviat serà desenterrada- i la Banel enfureix la seva mare per no quedar-se embarassada. i no tenir cap interès per la maternitat. La seva doble obstinació adquireix un aspecte més dramàtic a mesura que una sequera colpeja el poble i passen setmanes i mesos sense pluja, una calamitat de què la comunitat culpa sense dubtar a Banel, com a dona problemàtica. (..) Fotografiada meravellosament i actuada amb vehemència, la pel·lícula està plena d’idees que potser podrien sortir en un curtmetratge. Realment no ofereix un acte final narratiu, tret que sigui per suggerir una submissió cansada però desafiant a les forces misògines que culpen a la Banel per coses que no són culpa seva. No obstant això, aquesta és una obra impressionant d’una cineasta natural. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: És un amor que crema tan brillant com el sol abrasador del nord del Senegal. També és un amor que té un poder destructiu que coincideix amb la calor implacable del sol. (..) Potser no és una obra sorprenentment original, però aquesta faula dispersa i atmosfèrica creix poderosament a la segona meitat, a mesura que la passió de la Banel pren un caire de violència i bogeria. (..) Aquest és un debut prometedor de Sy, que combina l’ ull per a imatges sorprenentment apocalíptiques (..) amb un treball hàbil amb el seu repartiment no professional. (..) Tot i que la pel·lícula està fermament arrelada a l’Àfrica, la literatura clàssica té una clara influència en la història. La Banel, amb les seves ambicions covades i la força destructiva del seu amor, es podria veure com un descendent de personatges com Medea o Lady Macbeth. No obstant això, Sy manté amagada la veritable naturalesa del seu personatge central durant la primera meitat de la pel·lícula. Ens la presenta com una noia que mostra la seva independència amb la seva elecció de roba (..). I que prefereix pasturar el bestiar amb el seu marit en lloc d’assumir les feines de les dones: la bugaderia, la cura dels nens, el treball de camp. Amb una sequera que pressiona encara més la parella, la Banel es consumeix d’amor pel seu marit (..).

Cannes Première.

De Katell QUILLEVÉRÉ, “Le temps d’aimer”. Durada: 2h05. Producció França, Bèlgica. Amb Anaïs Demoustier, Vincent Lacoste, Morgan Bailey, Parker Henry. Guió: Gilles Taurand i Katell Quillevéré.1947. En una platja, la Madeleine (Anaïs Demoustier), cambrera en un hotel restaurant i mare d’un nen petit, coneix en François (Vincent Lacoste), estudiant ric i culte. La força d’atracció que els empeny l’un vers l’altre és proporcional al secret que cadascun d’ells tragina. Si bé sabem que la Madeleine vol deixar-ho enrere tot seguint aquest noi, amb el pas del temps descobrim de què en François malda per fugir en fondre el seu destí amb el de la Madeleine…Enllaç: IMDB.

Sessió Especial per al Públic Juvenil.

De Pablo BERGER, “Robot Dreams“. Durada: 1h30. Producció Espanya, França. Film d’animació. Guió: adaptació de la popular novel·la gràfica de Sara Varon. Nota sinòptica: La història (les aventures i desventures de ‘Dog’ i ‘Robot’) està ambientada en una Nova York imaginària dels anys 80 poblada per animals sense edat ni gènere definibles i és la carta d’amor personal del director a Nova York on va viure durant una dècada. Sinopsi: En DOG viu a Manhattan i la solitud li pesa. Un dia decideix construir un robot i després convertir-se en els millors amics del món! Una nit d’estiu, en DOG amb molta tristesa, es veu obligat a abandonar en ROBOT a la platja. Es tornaran a trobar algun dia? Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Carlos Aguilar, a la seva crítica per a ‘IndieWire’: (..) Dissenyat en forma commovedora a partir de la novel·la gràfica de Sara Varon, aquest drama d’amics dibuixat a mà conserva tant l’estètica de la tira de dibuixos animats com la manca de diàleg del material original per a una meravella animada deliciosament agredolça que encarna les qualitats més purament cinematogràfiques del mitjà. Ara, la ferotge batalla pel títol de la millor pel·lícula d’animació de l’any té un nou competidor fort. (..) La metròpoli té un milió d’històries, algunes de les quals de tant en tant les podem veure a través dels abundants i divertits gags visuals de la pel·lícula. (..) La senzillesa musculosa del treball de línies nítides i el disseny de personatges lúdics a “Robot Dreams” imita l’estil gràfic de la ‘ligne claire’ popularitzat per primera vegada a la primera meitat del segle XX pel dibuixant belga Hergé, més conegut per crear “Les aventures de Tintín”. Fidel a l’obra de Varon, l’esforç animat de Berger conserva els colors sòlids vius sense massa ombrejat i el negoci visual del complex disseny de producció, que captura la sobrecàrrega sensorial de la ciutat i li atorga un lloc entre les grans pel·lícules de Nova York. (..) A “Robot Dreams”, el talent de Berger per a l’humor irreverent està lligat a la influència dels mestres de la comèdia física de l’època silenciosa, és a dir, Charlie Chaplin i Buster Keaton, amb la notable diferència que un paisatge sonor ric anima l’entorn. (..) Amb el seu cor de llauna animat, “Robot Dreams” ens mou a apreciar la fortuna de tenir un amic preciós. Ja sigui per una temporada o per a tota la vida. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: Una història d’amor sobre l’amistat, “Robot Dreams” és un drama animat commovedor que explora el vincle que es desenvolupa entre un gos i el seu company androide, i què passa quan aquesta connexió es trenca accidentalment. El guionista i director espanyol Pablo Berger adapta la novel·la gràfica de Sara Varon, elaborant una saga sense diàlegs que parla de la nostra necessitat universal de trobar ànimes afins, així com de la nostra capacitat per continuar quan la vida ens deixa sols. El disseny visual de la pel·lícula és relativament senzill per als estàndards d’animació moderns, però això només permet que les emocions sense filtres de la història surtin encara amb més força. (..) Tot i que potser una mica massa sofisticat per als més joves, “Robot Dreams” serà ben rebut per un públic familiar cansat de les entramaliadures adrenalitzades de la típica cuina animada de Hollywood. (..) Es tracta de la primera pel·lícula d’animació de Berger (Blancanieves), que aconsegueix un delicat equilibri tonal, assegurant que aquesta història sigui commovedora sense deixar que el procés sigui massa embafador. Com que els personatges no parlen, sinó que s’intercanvien mirades significatives, “Robot Dreams” podria tornar-se embafador. No obstant això, l’enfocament modest de Berger resulta ricament gratificant, donant a aquesta esvelta història la puresa d’una pel·lícula muda. (..) “September” [Earth, Wind & Fire, 1978] es converteix aviat en el motiu musical de la pel·lícula, amb el compositor Alfonso de Vilallonga incorporant de vegades la seva melodia a la seva partitura, la melodia emergeix com un recordatori sonor de la proximitat de Dog i Robot, sobretot quan es posa en perill. (..) “Robot Dreams” canvia a la segona meitat després que els dos personatges se separen. Robot, que només ha conegut una vida d’amistat feliç, descobreix de sobte com és estar sol al món, mentre Dog comença a adonar-se que potser pot trobar altres persones que vulguin passar temps amb ell. Berger corre el risc de fer que Dog sembli despietat: per què no visita el seu amic atrapat a la platja? — però el cineasta està fent un comentari agredolç sobre com fins i tot els vincles més propers es poden desfer per les circumstàncies o el pas del temps. El destí té plans per a Dog i Robot (..). L’animació de la Nova York dels anys 80 és brillant i animada sense ser vistosa, oferint una Gran Poma on els animals de totes les ratlles deambulen per l’existència. (..) “Robot Dreams” pot ser sentimental, però també és sàvia, resistint la necessitat de crear el tipus de final feliç que agrada a la multitud i que es podria esperar. Més aviat, Berger busca alguna cosa més veritable, tornant a “Septembre” una vegada més, el seu significat (com l’amistat de Dog i Robot) ha canviat al llarg de la pel·lícula. Sergi Sánchez, a Facebook: I quina tan magnífica pel·lícula és “Robot Dreams”! Aquesta adaptació de la novel·la gràfica de Sara Varon, publicada el 2007, pot semblar allunyada dels interessos del cineasta bilbaí, però té punts significatius en comú amb la seva obra anterior: és, com tots els seus, un film d’època (transcorre a la Nova York dels vuitanta); com a “Blancanieves”, manca de diàlegs; i està travessat per una suau malenconia, la que ja impregnava “Torremolinos 73”. (..) Dues soledats [la d’en DOG i la d’en ROBOT] que breguen amb la pèrdua són les protagonistes d’aquesta delícia commovedora, que, des d’un dibuix de línia clara i amb el sentiment a flor de pell, s’alinea amb el millor de l’animació japonesa. “Les pel·lícules dels estudis Ghibli, de Miyazaki i Takahata, són ineludibles”, admet [Pablo Berger]. “Però vaig més enrere, a la meva infància, a Heidi i Marco. El cinema d’animació japonès parla d’emocions, que és el que a mi m’interessa. També em toquen la fibra pel·lícules europees, com “La meva vida de carbassó” o “I Lost My Body””. La manca de diàlegs potencia aquesta emotivitat des d’un treball expressiu minimalista, molt contingut, que s’expandeix entre les referències al cinema còmic mut (Chaplin al capdavant), a clàssics com “El mag d’Oz” i a les coreografies fractals de Busby Berkeley, amenitzades amb una banda sonora que adopta com a himne el “September” d’Earth, Wind & Fire (..). “Robot Dreams” no necessita cap malvat per mantenir viva la trama. La matèria primera amb què treballa Berger és l’amistat, com sobrevivim a la pèrdua, i com el record ens ajuda a recuperar-nos, sense rancúnies. Sota el seu aspecte de pel·lícula infantil, qualsevol adult s’hi pot reconèixer. El primer, el mateix Pablo Berger. “Jo sóc Dog. L´apartament on viu és l´últim on vaig viure jo. Jo em vaig casar a Nova York. Vaig passar per tota mena de fases: per moments molt feliços mentre estudiava a l’escola de cinema, per una història d’amor, per una ruptura, he estat Dog sol i trist, he tornat a enamorar-me. El que vull dir és que “Robot Dreams” és una pel·lícula molt personal”. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Pablo Berger és un cineasta que no es conforma amb rodar de forma convencional, sinó que vol jugar o experimentar amb altres formes possibles de la imatge. Mentre a “Blancanieves” investigava en torn al cine mudo, a “Robot Dreams”(..) ret un doble homenatge. Per un costat, estableix una pel·lícula d’amor al Nova York que Berger va viure en la seva joventut i per altra connecta amb el millor de l’animació contemporània. L’amic robot no està tan lluny de l’amic Totoro de Miyazaki i l’ús de l’animació sense diàlegs recorda “La tortuga roja”, de Michaël Dudok de Witt, però també hi ha ecos d'”Ernest et Célestine”. Un conte infantil a l’interior del qual resideixen molts altres contes possibles i aquest joc de capes, somnis acaba donant lloc a una pel·lícula tendra, plena d’imaginació. Un regal per a nens, però també per als adults que estimem l’animació, vista com a exploració a la imatge gràfica.

Nando Salvà entrevista el director per a ‘El Periódico’: Pablo Berger: «El director que soc és producte del nen que vaig ser».

Un Certain Regard.

De WEI Shujun, “Only the river flows“ / “He Bian De Cuo Wu” . Durada: 1h41. Producció Xina. Amb Yilong Zhu, Chloe Maayan, Tianlai Hou, Tong Linkai. Guió: Chunlei Kang i Shujun Wei, basat en el conte “Mistake by the River” de Hua Yu. Nota sinòptica: el cap de policia investiga una sèrie d’assassinats en una ciutat riberenca de la Xina rural als anys noranta. Ràpidament té lloc una detenció, però les pistes empenyen el policia a aprofundir en el comportament ocult dels habitants. Sinopsi: La Xina, dècada de 1990, hi ha hagut tres assassinats al petit poble de Banpo. En Ma Zhe (Yilong Zhu), el cap de la policia criminal, és l’encarregat d’aclarir el cas. Una bossa abandonada al costat del riu i els testimonis dels transeünts apunten a diversos sospitosos. A mesura que el cas s’atura, l’inspector Ma s’enfronta a la foscor de l’ànima humana i s’enfonsa en el dubte. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: El policial dur i amarg és tota una especialitat del cinema xinès, un dels gèneres que millor fan, amb exemplars notables al llarg de les dècades (..).No em refereixo al cinema asiàtic d’acció, aquest tipus de pel·lícules de gènere que millor han viatjat pel món sinó a un altre tipus de relat, de to més realista i sec, que transcorren generalment a pobles petits i en zones obreres, i en les quals algun crim engega una sèrie d’investigacions i descobriments de la vida secreta del lloc i els seus habitants. (..) D’una banda, el realitzador (..) practica aquest estil sec i amarg abans esmentat, el clàssic relat d’investigació policial propi d’un “Zodiac” o “Memoris of Murder”. Però en paral·lel es va endinsant cada cop més en la vida privada i les obsessions de l’investigador, en les seves pors i en les complicacions de la seva vida personal, fet que fa que per moments la pel·lícula inclogui algunes escenes oníriques que no solen estar a l’altura de la resta. Les trames policials en què la investigació del cas van derivant en un estudi sobre l’obsessió de l’investigador tampoc són gens noves, però aquí és una cosa que el cineasta porta en general força bé, per més que això faci que la resolució pura i dura de la trama –és a dir, trobar qui és o qui són els assassins– es vagi dissipant en funció d’anar ficant-se cada cop més al cap del protagonista. Aquesta elecció no sempre resulta benvinguda ja que el cas és prou interessant en si mateix perquè es vagi barrejant amb les al·lucinacions i fins i tot fantasies de l’investigador. Però de totes maneres el que Wei aconsegueix transmetre molt bé és la sensació que aquest horror, això inesperat que ens pot impactar, pot venir de qualsevol banda. Fins i tot de nosaltres mateixos. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Caimán’: (..) s’integra a la nova onada del thriller d’autor que s’està fent habitual al certamen (i a les cartelleres) els últims anys. (..) A l’inici del film, la policia decideix traslladar les seves oficines al cinema del poble, que acaba de tancar les portes perquè “la gent ja no va a veure pel·lícules”. Aquest nou escenari propicia una doble metàfora, sobre com el thriller policial ocupa les pantalles i sobre el poder d’expansió de les forces de seguretat. Però sobretot proporciona a Wei Shujun una localització insòlita per situar les indagacions, amb els agents discutint el cas davant de l’antiga pantalla o el protagonista repassant pistes entre els vells projectors de 35 mm. El director s’esforça a oferir una pel·lícula atmosfèrica amb una acurada recreació d’aquesta Xina que, com els seus cinemes, també està en trànsit de desaparèixer: la fàbrica estatal que dóna feina a la majoria de personatges, els vells restaurants, el ping-pong com a entreteniment dels polis, les cases semidestartalades que s’amunteguen a la vora del riu… Però “Only the River Flows” no arriba a agafar en aquesta perfecta combinació que oferia el títol referencial de Bong Jong-hoo [“Memories of Murder”]: no aprofundeix en els detalls de l’estat xinès com a sistema opressor ni vibra amb la tensió pròpia dels millors thrillers. Es decanta al tram final per un altre patró recurrent en aquest Cannes 2023, el del protagonista d’un policíac que acaba devorat per aquest mal que s’havia proposat combatre.

Un Certain Regard.

De Mohamed KORDOFANI,  “Goodbye Julia”. Durada: 1h56. Producció Sudan, Suècia. Amb Eiman Yousif, Siran Riak, Nazar Goma, Ger Duany, Issra El-Kogali. Guió: Mohamed Kordofani. Khartum. Just abans de la secessió del Sudan del Sud, la Mona (Eiman Yousif), una antiga cantant del nord de classe mitja-alta que és un matrimoni tens amb l’Akram (Nazar Goma) busca la redempció per haver mort en accident cotxe un home del sud, contractant com a minyona la Julia (Siran Riak), la dona del mort, que no n’està al cas. Incapaç de confessar-li res al marit i molt menys a la Júlia, la Mona decideix deixar enrere el passat i adaptar-se a una nova situació; però la situació del país acaba per arribar-li a casa i l’encara amb el que va succeir. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Eulàlia Iglesias,a l’article per a ‘Caimán’: (..) una proposta al servei de donar a conèixer la realitat de dos països africans gairebé sense producció cinematogràfica. Mohammad Kordofani opta per una posada en escena tan funcional com en excés correcta, i privilegia el poder simbòlic dels seus personatges, amb una clara tirada pels femenins com a encarnació de la reconciliació davant la confrontació que exerceixen els masculins. L’últim tram del film aporta complexitat als personatges perquè no quedin reduïts a mers arquetips maniqueus. Amb apostes com aquesta Un Certain Regard confirma la voluntat d’exercir de finestra el món de cinematografies minoritàries amb propostes estètiques més discretes però amb un cert valor sociopolític.

Quinzena dels Cineastes.

D’Elena MARTÍN GIMENO, “Creatura”. Durada: 1h52. Producció Catalunya-Espanya. Amb Elena Martin, Oriol Pla, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Clàudia Dalmau, Mila Borràs, Marc Cartanyà, Carla Linares i Teresa Vallicrosa. Guió: Clara Roquet i Elena Martín. La Mila i la seva parella se’n van a viure junts a un poble de la Costa Brava i, després d’una primera discussió, ella comença a adonar-se que la pèrdua del desig li ve d’un lloc pregon però ben seu. Sola a la seva casa familiar d’estiueig, la Mila reviu algunes experiències de la seva infantesa i adolescència, records que l’ajudaran a comprendre l’origen del seu bloqueig per així ser capaç de reconciliar-se amb el propi cos i tenir una relació més honesta amb qui més s’estima. Nota: Aquest drama gira doncs sobre la repressió sexual i el rebuig quan la protagonista, després de la ruptura, repassa el seu despertar al desig i la seducció ja des de la infantesa. Comentari de la cineasta: És el meu segon llargmetratge i neix de la necessitat de seguir explorant l’univers de la identitat femenina, que és un univers molt interessant ja que encara va molt lligat a la repressió i el tabú. En aquest cas, em centro en la relació que les dones tenim amb la nostra sexualitat i conseqüències de la repressió sexual normalitzada. En el viatge de “Creatura”, he decidit endinsar-me en un món ple de tabús com és la sexualitat infantil femenina, origen d’aquesta repressió inconscient. Vull entre, mitjançant aquesta història, la relació de les dones amb la culpa, el fàstic i la vergonya. Aquestes emocions van molt lligades a la repressió i a l’abús. El meu interès rau sobretot en la repressió, però hi ha un vincle indiscutible amb l’amenaça de l’abús en la nostra estructura social. Vull analitzar i trencar el vincle entre sexe i perill, plantejant els meus dubtes al voltant de la por com a mesura protectora en l’educació cristiana. Piulada de la Quinzena: una pel·lícula tranquil·lament agosarada que elabora una genealogia del desig en la història d’una dona. Amb gran senzillesa, la pel·lícula articula els símptomes i les inhibicions que es deriven de problemes de sexe i sexualitat. Comentari de la Quinzena: És una parella perfecta que ja no pot fer l’amor. La Mila, mentre intenta explicar-ho a la seva parella, rememora la seva història sexual, en l’adolescència i la primera infància. Cap trauma definitiu, cap clau única, sinó un cúmul d’humiliacions, coses sense dir, tabús, que la cineasta-intèrpret filma amb una franquesa sense enrenou. Més que una psicoanàlisi, l’arqueologia d’una sexualitat, que tothom pot compartir. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Quina pel.lícula més valenta. Feta a cor obert i sense xarxa, una pel.lícula feta des de les entranyes, amb un guió magnífic i una capacitat per entrar en terrenys incòmodes fascinant. I amb un humor que funciona al 100%! Bravo, Elena!. I, a la crònica per a ‘Diari de Girona’, en diu: (..) la Quinzena dels Cineastes de Canes, la més prestigiosa secció paral·lela del certamen francès, ha rebut amb molts aplaudiments “Creatura” (..)  Martin es consolida amb “Creatura” com una veu fonamental d’aquesta generació de joves directores catalanes que ha esclatat els darrers anys. Rodada íntegrament en català, i filmada a la zona de l’Escala, Sant Martí d’Empúries i l’Estartit, “Creatura” ha tingut la primera projecció aquest dissabte al matí, en una sessió que ha acabat amb un col·loqui de l’equip del film amb el públic. Durant la projecció s’ha percebut molta connexió dels espectadors amb aquesta història intimista, però que també té notables tocs d’humor al guió. (..) Elena Martin vola molt alt i demostra tant la maduresa a l’hora de desenvolupar un guió molt més complex del que aparenta, com la capacitat de capturar amb una càmera sempre atenta al gest i als detalls totes les contradiccions, misteris, inseguretats i incerteses dels seus personatges. “Creatura” demostra el talent de la seva creadora i promet ser una de les sensacions cinèfiles de la pròxima temporada, donat que ja té data d’estrena fixada pel 8 de setembre. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) Elena Martín ha presentat “Creatura”, una pel·lícula sobre la relació problemàtica d’una jove de 30 anys amb el seu cos i així amb la sexualitat, a la secció alternativa Quinzena de Cineastes, on va ser rebuda amb cordialitat pel públic. (..) La casa d’estiueig familiar suscita la immersió de Mila en els seus records d’infantesa i adolescència. En el passat hi ha la clau de la traumàtica relació amb el seu cos, sempre marcat amb una urticària nerviosa, i la incapacitat per viure una sexualitat joiosa? Tanmateix, una conversa amb la mare (interpretada per la sempre esplèndida Clara Segura mentre que Àlex Brendemühl assumeix el personatge del pare) li revela que un record d’infantesa no s’ajusta a la realitat dels fets. D’aquí, esvaint-se certs fantasmes, s’obre la possibilitat de la reconciliació amb el seu cos. Dirigint-la amb eficàcia, Elena Martín ha escrit el guió juntament amb Clara Roquet (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: “Creatura” és una pel·lícula valenta, molt valenta. La seva directora i actriu protagonista posa el cos i la sexualitat al centre de la pantalla. No intenta ser una confessió personal, ni una pel·lícula terapèutica, però hi ha alguna cosa que transcendeix el rigor o defectes de la pròpia pel·lícula i que té a veure amb el desig de transparència, de construir una obra sobre la sexualitat femenina buscant-ne les disfuncions i les particularitats. (..) Elena Martin explora el seu propi cos a la vida real i a la ficció, ens mostra la urticària nerviosa que sorgeix quan desitja i quan practica la seva sexualitat. ¿Com trobar el plaer i la seva pròpia manera de desitjar més enllà de les normes, les convencions i les generalitzacions? ¿Com alliberar-se de les normes i frustracions imposades per certs codis culturals? Elena Martin roda una pel·lícula valenta que té alguns desajustos dramàtics, sobretot en el trànsit entre les tres edats, però en què hi ha una voluntat d’explorar un tabú, de fer un cinema de dones que parli del cos de les dones i que assumeix la incomoditat va més enllà dels tòpics per penetrar en un territori poc explorat al cinema. Alejandro G. Calvo, a Twitter: M’ha encantat “Creatura”, segon llargmetratge d’Elena Martín, present a la Quinzena de realitzadors. La complexa relació, a través de les edats de la vida, d’una nena/adolescent/dona amb la seva sexualitat (en general) i la seva vulva (en particular). Molt intel·ligent, molt incòmoda, molt valenta. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatalà.net’: (..) valenta, desinhibida i dolorosa indagació sobre el desig sexual (..). Aquest viatge a l’interior d’una mateixa la duu a regirar experiències de la seva infància i adolescència en diferents flashbacks, que ajuden a crear aquest mosaic trencat conformat per les tres edats d’una dona – els 30, 15 i 5 anys –, per intentar resoldre pulsions, inquietuds i recels sobre sexualitat. Un estat d’insatisfacció i d’angoixa permanent que esbossen la complexitat de l’etern femení, sovint indesxifrable (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Com altres cineastes contemporànies, des de Claire Denis a Julia Ducournau, [Elena] Martín col·loca el cos com a centre del seu discurs, i encara que de vegades resulti complicat empatitzar amb Mila, o entendre-la en els mateixos termes que ella exigeix als que l’envolten, a “Creatura ” s’estudien temes -la sexualitat infantil, la manera com els gestos més banals de les nostres relacions familiars determinen el nostre vincle amb el cos, l’espai com a catalitzador d’una memòria que sana, que respon preguntes que crèiem mortes- plantejats amb vigor i valentia. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Creatura” s’obre cap a allò íntim (..) per parlar sense subterfugis de la sexualitat femenina a través de una reflexió que implica també, és clar, la relació amb el desig i amb el propi cos. La pel·lícula utilitza, de fet, la somatització, que omple de faves la pell de Mila, per relacionar el patiment emocional amb la seva expressió física. Però l’èczema de Mila, que exerceix de fil conductor entre els diferents temps, permet a més a més concretar en un element, no només el moment en què sorgeix el conflicte, sinó també la seva possibilitat de superació. L’aigua del mar, com a espai d’alliberament del cos, també és un lloc on poder curar-se (en sentit literal i figurat). I en aquest camí, la pel·lícula proposa una reflexió essencial que posa l’accent a l’educació emocional i sexual heretada, per proposar també la necessitat d’obrir espais de comunicació a l’espai familiar. “Creatura” és una pel·lícula valenta, que s’atreveix, com a veritable aportació inèdita, a retratar sense tabús el descobriment de la sexualitat femenina a la primera infància. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) és un drama centrat en una dona que ja ha superats els 30 anys i que, a través d’una sèrie de llargs salts enrere a diferents etapes de la seva vida, intenta entendre la problemàtica situació en què es troba actualment. (..) Mentre la parella intenta recompondre la seva relació –i Mila comença a tenir dubtes–, “Creatura” viatja per una llarga estona al passat, a l’adolescència de la noia, a les seves primeres joguines sexuals, a les seves relacions amb nois, a certs embolics en línia, a la «fàbrica de rumors» escolars i, a més, a la manera com els seus pares –interpretats en dos dels tres temps del relat per Álex Brendemühl i Clara Segura– sempre s’enfaden i incomoden amb ella. (..) El que és curiós, i intel·ligent, de “Creatra”, és que el recorregut aconsegueix escapar a allò estrictament previsible en aquest tipus de retrats que solen tenir molt de terapèutic. Si bé la del film és un tipus d’introspecció cinematogràfica que toca els temes usuals –algun esdeveniment traumàtic infantil– en aquest tan contemporani model de relat, [Elena] Martín s’allunya de certs estereotips i formes repetides lligades a víctimes i victimaris per fer-ne una anàlisi més complexa i, si es vol, fins i tot misteriosa respecte a les experiències i els desitjos de la seva protagonista. (..) La recerca d’ [Elena] Martín és més íntima i personal, més lligada amb el cos i allò físic (no arriba a nivells «cronenberguians», però per moments sembla que ho farà) i el seu cinema proposa un acostament menys mediatitzat per les temàtiques socials i que va directe, en aquest cas literalment, a les nafres obertes. És la història explicada a través del cos. O, dit d’altra manera, el cos com a testimoni, transmissor i traïdor protagonista de la història de cadascú. Nikki Baughan, a la seva crítica per a ‘Screen International’: Exploració francament observada, encara que una mica exagerada, del despertar sexual d’una dona, “Creatura” té un estil terrenal i fluid que de tant en tant s’inclina cap al voyeurisme. Això potser coincideix amb el desig reprimit i els records poc fiables d’una dona problemàtica obligada a enfrontar-se al seu difícil passat, i sens dubte amb l’enfocament intransigent de la directora Elena Martin Gimeno, que també interpreta el personatge principal. Però tot i que és refrescant veure una representació tan desinhibida de la sexualitat femenina, especialment una que explora l’estreta relació entre la culpa, la vergonya i el desig, l’enfocament de la pel·lícula en el físic pot eclipsar els seus temes psicològics intrigants. (..) “Creatura” hauria de cridar l’atenció per la seva història centrada en la dona i la seva forta identitat visual (..). La relació entre la carn i el paisatge és crucial per a la comprensió de la Mila d’ella mateixa, i els elements naturals informen la paleta visual i sonora de la pel·lícula. (..) A mesura que la pel·lícula dibuixa una línia clara des de la vergonya infantil fins a la repressió sexual dels adults, Elena Martín fa anar aquests elements crus amb honestedat i sensibilitat. No obstant això, tot i que pot ser un argument vàlid sobre el tractament generalitzat de les dones com a objectes sexuals, aquest missatge essencial es veu soscavat en punts clau per la mirada sexual persistent i cossificadora de la pel·lícula. No obstant això, “Creatura” presenta un argument persuasiu que tractar el sexe com un tema tabú des de ben jove i, sobretot, associar-lo amb perill i fàstic durant l’adolescència, és traumatitzar innecessàriament generacions de dones. Carlos F. Heredro, a l’article per a ‘Caimán’: Hi ha sens dubte una aproximació benintencionada d’Elena Martín al retrat del personatge que ella mateixa interpreta en aquesta nova ficció que ens torna, per enèsima vegada en els dos últims anys, al territori de l’exploració emocional –majoritàriament infantil o juvenil– situada en els àmbits rurals o en contacte amb diferents expressions de la natura (aquí, essencialment, la platja i l’aigua del mar). La radiografia de la protagonista, ja a la trentena del present narratiu, busseja en la seva infància i en la seva adolescència (..) però ho fa dins de un esquema híper determinat per un guió la construcció del qual sembla haver passat per tots els filtres dels laboratoris i fòrums de desenvolupament de projectes que hi ha hagut i per haver-hi. El resultat és un naturalisme que la directora té dificultats per mantenir a recer d’una arquitectura perfectament calculada (..). Una bastida que constrenyi en excés el vol lliure d’una ficció a la qual tampoc no beneficia, precisament, el caràcter intens i ampul·lós de la seva banda sonora ni el transcendentalisme amb què s’aborden totes i cadascuna de les situacions de caire sexual al llarg del relat, per no parlar del maniqueisme de nou encuny amb què es distribueixen els papers entre homes i dones. Queda dreta l’esforçada interpretació de la pròpia Elena Martín i la seva voluntat valenta de parlar d’un tema que poques vegades s’ha abordat de manera tan frontal.

Xavi Serra entrevista la directora al diari ‘Ara’: Elena Martín: “Molts homes se senten atrapats entre ser un mossèn o un monstre”.

Nando Salvà entrevista la directora a ‘El Periódico’: Elena Martín: «El desig sexual sempre troba maneres de manifestar-se».

Vicenç Batalla entrevista la directora al web ‘parisbcn’: Elena Martín Gimeno: “No parlem prou de la intimitat del sexe”.

Quinzena dels Cineastes.

De Weston RAZOOLI, “Riddle of Fire” / “Conte de feu”. Durada: 1h54. Producció Estats Units. Amb Lio Tipton, Charles Halford, Charlie Stover, Weston Razooli. Guió: Weston Razooli. Hi havia una vegada un trio de nens que intentaven saber el codi parental de la seva nova cònsola i també la recepta perfecta del pastís de nabius, una secta de caçadors furtius que no paren de discutir, una nena que té dons èlfics. Comentari de la Quinzena: Una primera pel·lícula el pressupost de la qual és tan lil·liputenc com gegants són la seva sofisticació formal i la seva llibertat èpica. Com si, en un bosc encantat de Wyoming, Tom Sawyer, el Club dels cinc i els Goonies s’haguessin trobat per jugar un joc de taula al voltant d’un foc de camp. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: No he connectat en cap moment amb el joc que proposa aquesta mena de versió trash/indie de “The Goonies” i “Stand by me” filmada en 16mm. Les intencions són clares, els resultats molt desiguals. I sense sentit del ridícul. No compro.

Setmana de la Crítica.

D’Iris KALTENBÄCK, “Le ravissement” / “The Rapture”. Durada: 1h37. Producció França. Amb Hafsia Herzi, Alexis Manenti, Nina Meurisse, Younès Boucif. Guió: Iris Kaltenbäck. La Lídia, una llevadora molt dedicada a la seva feina, està en plena ruptura amorosa. Al mateix temps, la seva millor amiga, Salomé, li diu que està embarassada i li demana que li segueixi l’embaràs. El dia que la Lídia coneix en Milos, una aventura d’una nit, mentre aguanta el nadó de la seva amiga en braços, s’enfonsa en una mentida, a risc de perdre-ho tot… Comentari de la Setmana: la cineasta francesa se’n val amb talent dels temes de l’amistat femenina fusional i de la maternitat en aquest thriller psicològic captivador. Una òpera prima d’escritura fina i cisellada, interpretada per una enlluernadora galeria d’actors (..). Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Lisa Nesselson, a la crítica per a ‘Screen International’: Una llevadora parisenca té un interès estrany pel nadó de la seva millor amiga en aquest thriller lent. (..) “The Rapture” és el primer llargmetratge de l’escriptora i directora Iris Kaltenbäck, i suggereix que és un talent a seguir. També és definitivament una pel·lícula de la qual com menys se sap, millor, ja que els espectadors s’adonen gradualment de la identitat de l’home que posa la veu en off mentre intenta reconstruir com les conseqüències d’una aventura d’una nit condueixen a l’estrada de testimonis (..).

Setmana de la Crítica.

D’ Ann SIROT i Raphaël BALBONI, “Le syndrome des amours passés“ / “The (Ex)perience of Love”. Durada: 1h29. Producció Bèlgica-França. Amb Lucie Debay, Lazare Gousseau, Florence Loiret-Caille, Ninon Borsei, Florence Janas, Nora Hamzawi. Guió: Ann Sirot i Raphaël Balboni. En Rémy i la Sandra no aconsegueixen tenir fills perquè estan afectats de la síndrome dels amors passats. Per a curar-se’n, només hi ha una solució, han d’allitar-se una vegada amb tots els ex. Comentari de la Setmana: una nova fantasia (..) Una comèdia romàntica graciosa i sexy que despulla les normes hetero, dessacralitza el sexe i torna a cantar a l’amor. Projectada en Sessió Especial. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Aurore Engelen, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Ann Sirot i Raphaël Balboni es diverteixen provant sort a la comèdia romàntica, transgredint els codis i posant de nou en escena el seu gust per la restricció. (..) Per descomptat, la situació es complica ràpidament quan en Rémy i la Sandra s’adonen que no són gaire iguals pel que fa a la seva carta de caça sexual i sentimental, una carta que, a més, pren la forma d’un fris lluminós a la pantalla, decorat amb Polaroids i comentaris en evolució que puntegen la narració. I aquesta successió d’aventures extramatrimonials consensuades no tindrà el mateix efecte en una que en l’altre, entre el cansament i l’emancipació. Sirot i Balboni recargolen el gènere i els codis, divertint-se amb malícia en repensar la comèdia romàntica, tornant a un procés creatiu que els és molt estimat, el del constrenyiment. Limitació d’una premissa bàsica fantasiosa (dorment amb persones que no siguin la parella per tenir èxit en la creació d’una família), restricció d’un motiu estètic lúdic i oníric (escenes de sexe fantasiejades com a petits quadres poètics), restricció d’una forma puntuada pel muntatge de tall de salt i la frontalitat de les preses llargues. (..) Ens van prometre una comèdia romàntica i els termes del contracte s’han complert, plorem una mica, riem molt i, el que és més important, estem encantats amb aquesta atrevida jugada: atrevir-nos a fer una pel·lícula de benestar, amb un transgressor final feliç, que revisi amb alegria la imatge de la família perfecta. Es necessitava un duet ple de bona química per interpretar Rémy i Sandra. És el cas de Lazare Gousseau i Lucie Debay, ja que al caràcter còmic de la primera respon el caràcter riure i analític de la segona (..). Amber Wilkinson, a la crítica per a ‘Screen International’: Els directors belgues Ann Sirot i Raphael Balboni adopten un enfocament capritxós de les relacions (..).  Sirot i Balboni semblen no estar disposats a comprometre’s totalment amb els elements més ridículs de la pel·lícula, la qual cosa significa que mai no encaixen del tot amb moments més realistes (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!