Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 de maig de 2023
0 comentaris

Un Kitano caòtic, un Bellocchio autèntic i incisiu, un Wes Anderson de paleta acolorida… és Canes!

Actualment, comptar amb una nova pel·lícula de Marco Bellocchio és garantir una obra sòlida i reeixida per a la competició de qualsevol festival. En canvi, tornar a programar Kitano, després de tants anys inactiu, ni que sigui fora de concurs, s’ha revelat com una operació fallida, pel caos narratiu i la confusió que hi ha a la seva complicada pel·lícula de samurais “Kubi”. Mentrestant, tenir Wes Anderson és sinònim de diversió (si més no per a alguns), coloram, estètica de còmic, cultura pop i un repartiment més que extens, capriciosament farcit d’actors coneguts.

De Brasil han arribat, aquest dimarts, dos films que, de segur, no agradarien gens a Bolsonaro: un docu-drama sobre els indígenes i un relat iniciàtic queer sobre l’avortament, que és il·legal al país. De la Russia no oficial, s’ha vist una ‘road movie’ que es mou pels marges dels marges d’aquella societat. I de Portugal, el retrat del final d’una època, la dels senyors i masovers…

Per cert, ahir, en la projecció de curtmetratges en competició a la Setmana de la Crítica (que no té cobertura mediàtica), es va veure el de coproducció catalana d’Andrea SLAVICEK, “The Real Truth about the Fight” / “La veritable història de la batalla” / “Prava istina price o Sori”. Durada: 0h13. Producció Croàcia-Catalunya. Música: Biel Blancafort. Directora de fotografia: Alana Mejía González. Guió: Andrea Slaviček. Atrapada entre els drames adolescents, les lletres de cançons que s’enganxen i un cotxe blau misteriós, la Lena ens explica la història rere la Gran Baralla. Però què ens oculta? Comentari de la Setmana: regira els codis narratius per a reinventar la ‘teen movie’, sabor molt àcid. Nota: la coproductora catalana és Fractal 7 (Marc Guanyabens). Andrea Slavicek (Zagreb, Croàcia, 23.01.1990). Cineasta, guionista i dissenyadora, diplomada a l’ESCAC de Barcelona, s’interessa en les estructures que fugen de les convencions i experimenta amb la manera com els seus personatges perceben la realitat. Actualment prepara la seva òpera prima, “Luna on Two Planets”.

Competició.

De Marco BELLOCCHIO, “Rapito” / “L’Enlèvement” / “Kidnapped”. Durada: 2h05. Producció Itàlia-França-Alemanya. Repartiment: Fausto Russo Alessi (Momolo), Barbara Ronchi (Marianna), Enea Sala (Edgardo, de nen), Leonardo Maltese (Edgardo, d’adult), Paolo Pierobon (el Papa Pius IX), Bruno Cariello (Lucidi), Fabrizio Contri (Jussi), Fabrizio Gifuni. Guió de Marco Bellocchio i Susanna Nicchiarelli, amb la col·laboració d’ Edoardo Albinati i Daniela Ceselli, lliurement inspirat en el llibre ‘Il caso Mortara‘, de Daniele Scalise. Segresten un nen jueu i el converteixen al catolicisme, el 1858. El 1858, al barri jueu de Bolonya, els soldats del Papa irrompen a cals Mortara. Per ordre del cardenal, han vingut a agafar l’Edgardo, el seu fill de set anys. La mainadera l’hauria batejat en secret quan era un nadó i la llei pontifícia és indiscutible: ha de rebre una educació catòlica. Els pares de l’Edgardo, trasbalsats, faran mans i mànigues per a recuperar el fill. Amb el suport de l’opinió pública italiana i la comunitat jueva internacional, el combrat dels Mortara pren de seguida una dimensió política. Però l’Esgésia i el Papa rebutgen tornar el nen, per a afermar un poder que cada cop trontolla més… Vídeo: Clip en VO. Enllaç: IMDB

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: El cinema de Marco Bellocchio ha esdevingut una poderosa maquinària d’impugnació i reflexió sobre el passat de la vida italiana. Bellocchio pot revisar el cas Aldo Moro per explicar-nos la passivitat política del poder, endinsar-se en les clavegueres de la màfia o indagar en l’obscura història d’una amant de Mussolini per analitzar els mecanismes de posada en escena i mentida del feixisme. En aquest repàs històric, “Rapito” és un altre capítol memorable. Som el 1857, Bolonya forma part dels Estats Pontificis i està governada per un Papa Rei, Pius IX, el Papa més longeu de la Història, una part del mandat de la qual va estar marcada per la revolució que esclataria quan el Rei Vittorio Manuele va proposar el camí cap a la unificació italiana.Rapito” transcorre entre el període de poder absolut del Papa i la seva decadència i mort el 1878, quan ja s’havia fet la unificació italiana. Enmig d’aquest context polític marcat pels corrents revolucionaris, Bellocchio ens parla del tema de la creació de la identitat. El punt de partida del relat no és cap altre que el rapte per part dels poders catòlics d’Edgardo Mortara (..). Bellocchio filma la història amb una gran potència visual i dramàtica, com si tota ella estigués marcada per un autèntic esclat de furor i ràbia, com si calgués treure a la llum el costat obscur dels antics ressorts de poder inquisitorial a l’interior de la església. En un moment significatiu de la pel·lícula el nen Edgardo és obligat amb el papa a dibuixar a terra d’una església tres creus amb la seva llengua. Els dogmes apareixen com a inalterables, com a elements fantasmagòrics que creen una autèntica batalla entre diferents opcions de la fe. Bellocchio mai falla. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Als 83 anys, Bellocchio demostra novament la seva gran força dramàtica i la complexitat amb què dissecciona les estructures de poder i així les formes de dominació que generen actituds de resistència o, com és el cas d’Edgardo Mortara, de submissió (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) en la seva indestructible denúncia de les institucions de poder, torna a clavar les dents a l’Església Catòlica a la notable “Rapito” després de la llunyana “En el nom del pare” i l’extraordinària, kafkiana “El somriure de la meva mare”. Aquí es tracta de dirimir com allò humà és aixafat pel corporatiu, sempre per mandat diví. (..) La pel·lícula, d’una intensitat dramàtica virulenta, està explicada com un autèntic malson: en nom de la fe, el catolicisme està disposat a convertir la vida dels homes que dissenteixen amb la seva religió en un infern en què la impunitat és llei. Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Fanatisme religiós i polític, abús de poder, manipulació emocional i xantatge: aquests temes sempre han fascinat el veterà director italià Marco Bellocchio. Les seves pel·lícules més apassionades se centren en vides preses, deformades o arruïnades al servei d’una causa, i “Kidnapped” no n’és una excepció. Una peça d’època nerviosa, utilitza la història real d’un jove jueu que va ser gairebé literalment “segrestat” pel Vaticà a mitjans del segle XIX com a estudi sobre què passa quan els valors humans fràgils s’enfronten a un sistema autocràtic recolzat per un dogma inamovible. Amb la seva banda sonora orquestral molt exagerada, un càsting nítid i valors de producció cinematogràfica de la vella escola, “Kidnapped” inicialment es percep com una visió força convencional d’una causa històrica notable (..). Però un cop entrem al Vaticà i ens trobem amb el pobre i imperiós papa interpretat amb una alegria malèvola per Paolo Pierobon (un talentós actor de teatre encara poc utilitzat al cinema), la pel·lícula canvia de marxa. El melodrama s’enfonsa i es torna àcid, mentre un guió serpentejant (coescrit amb la seva companya directora Susanna Nicchiarelli) pren el nostre ingenu desig de que es faci justícia, de veure un impactant error antisemita corregit i el penja a assecar-se. “Kidnapped” amaga un missatge desolador i contundent dins de preciosos vestits antics i sumptuoses peces d’escenografia (..). L’escàndol posterior [pel segrest catòlic del nen Mortara] va comportar la condemna mundial del Vaticà i del papa Pius IX, que no obstant això es va negar a fer marxa enrere. Hi ha una teoria, amb què es juga a la pel·lícula, que el cas Mortara fins i tot va accelerar el cas de la unificació italiana i la crida a establir Roma com a capital d’un estat laic. (..) Aparentment, Spielberg va abandonar el seu propi projecte Mortara perquè no va trobar el nen adequat per interpretar a Edgardo. Bellocchio potser va tenir una tasca més fàcil, ja que, tot i que la jove Enea Sala és perfectament convincent, el jove innocent que interpreta s’ha convertit deliberadament en una mena de xifra, l’espai en blanc a l’ull de la tempesta. El seu enigmàtic paper el rep Leonardo Maltese com l’adolescent Edgardo a la segona part de la pel·lícula, i és aquí on l’espai buit comença a omplir-se d’una cruel ironia. Però també hi ha una vena fosca de comèdia inexpressiva en una pel·lícula en què veiem, en un moment donat, un Crist lleugerament atordit baixar de la creu i recórrer les opulentes sales del Vaticà, o un papa de dibuixos animats perseguit per rabins que volen per circumcidar-lo. Bellocchio sap com dosificar aquests moments extravagants, teixint-los a la història, però també forçant el seu públic a reflexionar sobre com de violenta i cruel ha de semblar la imatge de la crucifixió a un nen criat en una fe diferent, o com els tòpics i les mentides envolten. El judaisme i les “conspiracions” jueves no van acabar amb la mort d’un papa del segle XIX. Paco Vilallonga, a Twitter: Sòlida com una roca, impecablement narrada. Descobreix part de la Ha d’Itàlia en la lluita de poder entre els estats papals i el Risorgimento. La part final que connecta amb “The searchers” de J. Ford, la més commovedora. Clàssica en el bon sentit. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un sòlid, ric i contundent film històric sobre la intransigència del Papat romà a la segona meitat del segle XIX. (..) Un film polític, religiós i històric (..). Un melodrama sostingut sobre un acte de violència tremendament agressiu (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 sonores estrelles sobre 5: (..) una història de crim polític real i esquinçadora a partir de les pàgines de la història. Es tracta d’un melodrama en tota regla amb la vehemència apassionada de Victor Hugo o Charles Dickens, que posa al descobert un episodi formatiu lleig de l’església catòlica europea: un afer d’antisemitisme i maltractament infantil. (..) Edgardo, amb un gran rentat de cervell, va créixer fins a ser un sacerdot i un vehement partidari de l’església. (..) Bellocchio ens mostra una convulsió brutal de tirania, poder i fanatisme amb ressons de l’afer Dreyfus a França i, posteriorment, d’esdeveniments horribles. (..) El segrest del jove Edgardo és una batuda en miniatura, i la crueltat del papa és un precursor de l’aparent indiferència de Pius XII en temps de guerra davant les atrocitats nazis. Em va emocionar amb aquesta pel·lícula: el moment en què el Papa amaga juganer a Edgardo a la seva capa mentre juga a l’amagatall és un paral·lelisme extraordinari amb quan es va amagar per primera vegada a les faldilles de la seva mare. El meu cor el tenia a la boca quan Edgardo és endut per les brutals autoritats. I al final, quan l’Edgardo més vell i agonitzant ve a veure la seva mare al llit de mort, Bellocchio crea un desenllaç que em va deixar amb la boca oberta. Això ja sembla un clàssic. Alejandro G. Calvo, a Twitter: I què voleu que us digui que no sapigueu ja de Marco Bellocchio? Doncs que a “Rapito” / “Secuestro” ho ha tornat a fer: un exercici brutal de classicisme cinematogràfic carregat de nervi, hòsties religioses i puny al vent pels que sempre acaben perdent. Un punt per sota de “Vincere” però si fa no fa.

Competició.

De Wes ANDERSON, “Asteroid City”. Durada; 1h44. Amb Margot Robbie, Tom Hanks, Scarlett Johansson, Matt Dillon, Edward Norton, Adrien Brody, Willem Dafoe, Maya Hawke, Tilda Swinton, Jeff Goldblum, Steve Carell. Guió de Roman Coppola i Wes Anderson. El 1955, alumnes i pares de tot el país participen en un concurs escolar dedicat a l’observació de fenòmens astronòmics -‘Junior Stargazer Convention’-, que té lloc en una ciutat fictícia del desert nord-americà anomenada Asteroid City. La convenció quedarà espectacularment interrompuda per esdeveniments que canvien el món. Vídeo: Tràiler en VO. Notes: rodada a Chinchón, Madrid, Espanya. En Bill Murray havia de fer inicialment el paper que ha assumit Steve Carell, però va haver de ser substituït perquè va agafar la COVID just abans del rodatge. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5: (..) una nova comèdia terriblement entretinguda i lleugerament sofisticada de Wes Anderson, amb el seu estil rectilini i inexpressiu, amb colors pastel primaris i el seu repertori d’estrelles (..). L’excentricitat d'”Asteroid City”, la seva elegància, la seva alegria i la seva gran profusió de detalls dins del marc del pla fan que sigui un plaer. També ho fa amb el seu estil elegant de la cultura pop americana clàssica. Amb cada nova presa, els teus ulls es mouen per la pantalla, agafant tots els petits acudits i els adornaments pictòrics, cadascun amb una microrialla. Està ambientada a mitjans de la dècada de 1950 en una ciutat del desert dels Estats Units anomenada Asteroid City, anomenada així perquè fa 3.000 anys aquest va ser el lloc d’un aterratge de meteorits (..). Ara és la ubicació d’un observatori del govern dels EUA, però també és on té lloc una convenció anual en honor als adolescents inventors dels millors projectes científics de secundària. Aquests són, per descomptat, hilarantment aterridors i avançats (..). De la mateixa manera que els nens i els seus pares es reuneixen per als actes al desert càlid i sec amb el seu cel blau ferotge i un terreny groguenc, succeeix un esdeveniment sorprenent, és a dir, més sorprenent que les proves periòdiques de la bomba atòmica els núvols de bolets de les quals apareixen a l’horitzó. El president decreta que ningú no pugui entrar ni sortir de la ciutat, s’aplicarà un estricte confinament fins que es consideri que el perill ha passat i aquestes persones només hauran de conviure una mica (..). Com sempre, hi ha poc o cap contingut emocional, malgrat l’ostensible tema del dol. La pel·lícula avança de manera intel·ligent i estimulant, absorbint amb habilitat les implicacions del pathos i la solitud sense deixar-se alentir. És temptador considerar aquest buit savi com una mena de símptoma, però realment no ho crec: és l’expressió de l’estil. I quin estil és. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: L’última d’en Wes Anderson se centra en un grup de personatges dispars que es troben encallats al desert americà. Es tracta, però, d’una peça de teatre que s’escenifica molt lluny, a Nova York, i tots són actors. Des de “The Grand Budapest Hotel”, l’escriptor-director no havia examinat tan a fons la mecànica i les limitacions de l’acte de narrar històries, recordant-nos constantment que “Asteroid City” no és més que un artifici, tot i que els problemes de la gent que ens trobem semblin molt reals. Deliciós, de vegades força commovedor i sempre exquisidament elaborat, aquest és un modest encant sobre tractar de donar sentit al món, ja sigui a través de l’art o altres activitats. (..) Quan comença la història, un narrador sense nom (Bryan Cranston), filmat en blanc i negre amb una imatge d’aspecte quadrada, informa als espectadors que el que estem a punt de veure és una obra de teatre anomenada ‘Asteroid City’ escrita per l’estimat Conrad Earp (Edward Norton). Aleshores ens introduïm en aquella petita comunitat del desert de pantalla panoràmica i de colors brillants, població 87, una ciutat famosa per haver-hi caigut un asteroide fa milers d’anys que va deixar un cràter important, on una col·lecció de joves astrònoms premiats s’han reunit amb els seus pares per honorar-ho. (..) D’acord amb aquesta alegre pel·lícula, la juxtaposició de la història principal al desert i les seqüències darrere de les escenes a Nova York, en què veiem alguns dels personatges de la ciutat d’asteroides com els actors de teatre que donen vida a aquests papers,no està sobreintelectualitzat. I, tanmateix, Anderson està interessat en com els artistes treballen amb les seves ansietats i incerteses creant ficció, i com el públic respon a aquestes ficcions com si fossin reals. Aquesta idea potencialment profunda es gestiona de manera juganera, però la ciutat d’asteroides de vegades pot ser commovedora (o irònicament divertida) quan els dos mons de tant en tant es dessagnen l’un a l’altre (..). Arnau Martín, a Twitter: Wes fent el que millor sap fer, entre la comèdia i la línia clara. Retrat coral, alienígenes i una Scarlett Johansson meravellosa. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatalà.net’: (..) una preciosa i extraordinària filigrana cinematogràfica (..). Una nova proposta excessiva i enlluernadora que encaixa perfectament en l’expansiu univers creatiu d’Anderson. Una fantasia atòmica sublimada (..). Paco Vilallonga, a la crònica per al ‘Diari de Girona’: (..) rodat pràcticament en la seva totalitat a la localitat madrilenya de Chinchón (..). Anderson ha tornat a demostrar sobradament que és un gran creador d’imatges. El realitzador nord-americà fa una nova filigrana visual, que juga amb la geometria dels enquadraments i que té un tractament dels decorats, la direcció d’art i el vestuari absolutament exquisits. Acompanyat d’un repartiment excepcional (..). Hi apareixen totes les obsessions dels Estats Units de l’època: des de la cursa armamentística nuclear als contactes amb alienígenes. “Asteroid city” és un film juganer, una delícia visual amb moments molt divertits i una estètica fascinant. I a Twitter, Vilallonga piula: (..)  Impecable treball estètic, jugant amb la geometria dels plans obsessivament. (..) Tot i que aquest encanteri formal acaba secundaritzant el discurs de fons. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) una pel·lícula que no porta la seva estètica tant al paroxisme com l’anterior [“La crónica francesa” (2021)] i es decanta per un to més suau, en consonància amb la gamma de cromatisme pastel que domina les imatges. (..) S’acosta sobretot a “Moonrise kingdom” (2012) pel protagonisme que atorga a un grup d’adolescents amb altes capacitats i a les seves famílies. La trama principal del film segueix l’atracció que sorgeix entre el fotògraf de guerra a qui dona vida Jason Schwartzmann i l’actriu famosa que encarna Scarlett Johansson, així com la dels seus respectius fills. La relació entre els dos adults es mostra a través d’una de les grans idees de posada en escena de la pel·lícula. Com que conviuen en cabanes contigües, es comuniquen a través de les finestres, i així apareixen enquadrats com si fossin dins d’una fotografia. L’aparició d’un alienígena trastoca els esdeveniments, i Anderson converteix els joves en la resistència davant de l’autoritarisme desplegat pel govern nord-americà davant de la possible presència d’extraterrestres. (..) Anderson s’acompanya d’un repartiment farcit de més estrelles que un film de catàstrofes dels anys setanta. (..) El director es pren el luxe de comptar amb figures de primera fila que de vegades només apareixen pocs minuts, fins al punt que Hanks o Robbie resulten desaprofitats. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caiman’, via Facebook: (..) Com és habitual en Anderson hi ha tota una exploració iconogràfica i estètica que juga amb múltiples referents estètics de la cultura popular per acostar la ficció al còmic i atorgar una dimensió coral que serveixi per retratar l’imaginari d’un període. Tots aquests elements estan acompanyats per un repartiment de luxe – Tom Hanks, Scarlett Johanson, Margot Robbins, Adrian Brody. etc. Diversos grans noms de Hollywood apareixen com a secundaris, gairebé com si fossin intèrprets de breus cameo amb frase. Tot i les seves innegables virtuts formals, a “Asteroid City” hi ha un efecte de saturació estilística. Anderson porta el manierisme a l’extrem però que aquesta vegada el porta a transitar per paratges que no duen enlloc, com si tota la pel·lícula fos el resultat d’un atzucac. Hi ha una constant gratuïtat en la recerca de tipologies per als múltiples personatges excèntrics que no serveixen per a res més que per construir petits acudits més o menys enginyosos. Tot l’engranatge formal perd la seva entitat dramàtica i s’acaba al servei del buit. (..) Anderson accentua la seva autocomplaença per situar-se en una mena de repetició cansadora de les seves pròpies fórmules. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) una nova mostra del seu cinema complagut amb l’enginy del propi imaginari i dels mons visuals encapsulats que el posa en escena (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) el seu cinema, cada cop més entestat a encapsular-se en una bombolla insonoritzada, que només escolta els ressons de la seva pròpia veu. Els colors pastís de “Asteroid City”, a joc amb el cel i la terra del desert (..), són els de l’Amèrica d’Eisenhower, foradats per les proves atòmiques i la por dels extraterrestres, però el comentari social és un dany col·lateral perquè a Anderson el context li interessa pel potencial decoratiu. En aquest terreny hi ha pocs cineastes contemporanis que hagin creat un estil més reconeixible -fins a l’extrem d’esdevenir meme- encara que el ‘dramatis personae’ de la pel·lícula, amb la seva interminable desfilada d’estrelles, és tan extens que és pràcticament impossible trobar-li un cor emocional. (..) Densos diàlegs que saturen les vinyetes d’Anderson com si fossin concebudes per un Peter Greenaway de línia clara. No és estrany, doncs, que el relat principal de “Asteroid City” sigui, en realitat, una obra de teatre, el ‘backstage’ del qual veiem ocasionalment en blanc i negre, revelant l’artifici del conjunt, encara que el diàleg entre els dos nivells narratius sigui més aviat opac. De vegades als titelles de Wes Anderson els falta vernís humà. Diego Lerer, a Twitter: M’acostuma a agradar el cinema de Wes Anderson però “Asteroid City” m’ha deixat força força gelat. I a la crítica per a ‘Micropsia’ diu que mira d’explicar-se: (..) el film més ‘wesandersonià’ de tots els del director, un que estimaran els seus fans, odiaran els seus detractors i ens deixaran tots els altres en extrem confosos. La meva sensació, a partir d’un primer visionat d’una pel·lícula extraordinàriament complexa des del que és formal i complicada des del que és narratiu, és que no funciona del tot bé. Que la precisió del seu sistema ha arribat a un nivell de prolixitat i especificitat tan gran que no sembla que hi hagi res que s’assembli a la vida real darrere del teatre de marionetes en què s’ha convertit el seu cinema. (..) Aquí vaig sentir tota l’estona que estava veient un grup d’amics, actors famosos tots ells, juntar-se en un estudi i entretenir-se jugant una mena de funció teatral per a ells mateixos. “Asteroid City” ja no és un film per a fans de Wes Anderson, sinó un per als que treballen a la seva pel·lícula, gairebé com si fos la més elaborada ‘home movie’ de la història del cinema. (..) Hi haurà alienígenes, robatoris d’asteroides i quarantenes i un ‘tupperware’ amb un rol important i tots els moviments de càmera ja parodiats de Wes un darrere l’altre, sempre amb els graus justos, els eixos adequats, la distància correcta. Diorama, ‘tableaux’ en moviment, kabuki americà, teatre de marionetes: diguin-t’ho com vulguin. És innegable que tot és molt creatiu, enginyós, per moments divertit i molt elaborat, però et deixa fred i amb la sensació d’estar veient algun tipus de llenguatge artístic que no és del tot cinema i no és del tot teatre. És Wes Anderson pur, més que mai, al seu propi planeta. Hermètic i fascinant, tediós i lúdic, complex i banal alhora. Preneu-lo, deixeu-lo o tracti d’esmicolar-lo, que potser sigui el millor que es pot fer amb pel·lícules com “Asteroid City”.

Cannes Première.

De Takeshi KITANO, “Kubi”. Durada: 2h11. Producció Japó. Amb Tadanobu Asano, Hidetoshi Nishijima, Ryo Kase, Takeshi Beat. Guió: Takeshi Kitano, basat en la seva novel·la homònima. Nota sinòptica: Comèdia de samurais històrica, basada en l’incident real de Honno-ji, en què el famós senyor de la guerra Oda Nobunaga va ser assassinat en un temple de Kyoto el 1582. Sinopsi: Al segle XVI, el Japó és turmentat pels conflictes entre governadors provincials rivals. Entre ells, el senyor Oda Nobunaga, decidit a liderar el país, està en guerra amb diversos clans quan un dels seus generals, Araki Murashige, es rebel·la i desapareix. Aleshores, Oda Nobunaga reuneix els seus altres vassalls, inclosos Mitsuhide i Hideyoshi, i els ordena capturar el fugitiu Murashige, prometent-los que “qui treballi més es convertirà en el seu successor”. Tot i que no comparteixen les mateixes opinions i esquemes, tots aviat es troben en una cruïlla de camins, inclosa la que porta al temple Honno-ji on tenen una cita amb el seu destí. Caldrà veure de quin costat caurà el cap… Notes: amb escenes inspirades en “Els set samurais” i “Kagemusha”, d’Akira Kurosawa. En Kitano ha declarat, en una roda de premsa al Japó, que és un retrat del costat brut de l’existència humana (..) La majoria de pel·lícules de samurais retraten personatges famosos i no se centren en el costat brut de l’existència humana, ni mostren com a la gent dolenta no li importa gens massacrar gent normal (..) Feia més de 30 anys que el cineasta japonès volia fer aquesta pel·lícula, que es basa en la meva pròpia comprensió de com eren l’època i la gent -diu Kitano- i que asseguren que serà l’últim film seu com a director. Enllaç: IMDB .

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Quina pena que un material tan prometedor no es tradueixi en una bona pel·lícula. Confusa, mal explicada, farcida de personatges amb els que et perds, defugint els clímaxs que construeix i no sempre fent servir bé el seu humor característic. Decebedora. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Però quin festí de desmembraments, seppukus, decapitacions i carnisseria general és el “Kubi”, de Takeshi Kitano. Arrenca seriosa però de seguida es posa en mode humor groc i encara que no hi ha Déu que pugui seguir-ne la trama, es converteix en un “despiporre chambaresco” meravellós. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) una festa celebrativa del cinema de samurais feta amb ironia i molta acció a partir d’una trama embolicada i farcida de personatges que Kitano va presentant ininterrompudament. El resultat és un alegre i vistós carrusel de decapitacions, harakiris, senyors feudals sanguinaris, batusses a espasa, samurais gais i, també, acudits i gràcies protagonitzades pel mateix Kitano en un paper de bromista cap d’un clan. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Kubi” es presenta amb totes les vestimentes pròpies dels grans frescos històrics filmats per Akira Kurosawa (“Ran”, “Kagemusha”): els combats pel poder entre diferents clans al Japó medieval de 1582, les intrigues i els conciliàbuls polítics entre els senyors de la guerra , la coreografia dels grans moviments de masses a les batalles, etc., però Takeshi Kitano triga a penes el que dura la primera seqüència a endur-se la proposta al seu propi terreny. El que emergeix llavors, amb vibrant ímpetu, és el registre propi d’un ‘chanbara’ en què els caps es tallen a ritme d’uns quants per cada seqüència i en què la presència i el rol dels pagesos, del poble ras, dels comediants populars, dels ninjes i dels arribistes de tota mena disputen el protagonisme als líders que lluiten entre si al llarg d’una trama gairebé indesxifrable si no es coneix aquell episodi concret de la història japonesa del segle XVI. Una història d’amor gai entre un samurai i el cap d’un clan és una altra de les novetats que aporta aquesta proposta, en el transcurs de la qual Kitano es diverteix potenciant el vessant sagnant, dinàmic, festiu i heterodox en els límits del grotesc (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Sens dubte, els caps roden en el retorn de ‘Beat’ Takeshi al gènere samurai 20 anys després del gloriós “Zatoichi”. De fet, al final del que el veterà director ha declarat que pot ser la seva darrera pel·lícula, n’hi ha un gran munt esperant (..). Aquest és un toc còmic Kitano clàssic de la vella escola: divertit, fosc i una mica infantil, en el bon sentit. És una llàstima que no hi hagi més moments d’aquest tipus en aquest film caòtic d’època basat en un famós acte històric de traïció al Japó de l’era Sengoku. El 2019, Kitano va publicar una novel·la altament brodada, també anomenada “Kubi” (que significa “coll”, el punt d’aterratge de moltes espases samurais), basada en l’incident de Honno-ji de 1582, quan un senyor de la guerra regional de Kyoto que estava intentant estendre la seva base de poder per tot el Japó va morir durant un cop d’estat liderat per un dels seus lloctinents. Adaptar el vostre propi material pot ser arriscat i, certament, així es percep aquí, com si Kitano estigués tan involucrat en la investigació que va posar al llibre que no podia suportar tallar els caps narratius de ni un dels desconcertants senyors de la guerra rivals del shogun (..) que ens llança la pel·lícula. (..) Mitsuhide i Murashige són amants, una cosa, suggereix la pel·lícula, que era habitual en aquesta societat feudal exclusivament masculina. El problema és que, si bé Kitano fa referència a la tradició ben documentada dels “estimats retenidors” -samurais que van signar contractes de germanor que s’assemblaven molt als matrimonis-, sembla més interessat a explotar-la per a sorprendre’ns o riure que no pas a incorporar-la a la cultura dels temps. Un vassall afrojaponès de Nobunaga és tractat d’una manera similarment superficial per exposar còmicament actituds racistes al Japó: hauria estat bé que també li haguessin deixat convertir-se en un personatge. (..) Un grapat d’escenes de batalla en què cruixen els ossos, en què ronronen les fletxes i en què tallen els colls ens permeten una mica de temps per intentar seguir el fil narratiu complicat. Sumptuosament escenificats, aparentment amb centenars d’extres en lloc de composicions d’efectes visuals, o com a mínim, una mica de tots dos, són molt agradables mentre duren. Tenint com a objectiu satíric les tradicions feudals japoneses solemnes com el seppuku o l’hara-kiri (desventriment ritual), “Kubi” sembla voler ser una pel·lícula de samurais excitant alhora que soscava tot el gènere (..). Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) en conjunt la pel·lícula funciona com a evidència d’un dels perills més evidents que comporta adaptar a la pantalla material literari propi: probablement a causa de l’afecte que sent pel llibre i el record de l’ímprobe feina d’investigació que de segur li va caldre per completar-lo, Kitano sens dubte ha tingut problemes per resumir-lo substancialment a l’hora d’adaptar-lo a la pantalla, i com a resultat la pel·lícula presenta una descomunal i desconcertant quantitat de personatges no sempre distingibles a primera vista entre si. (..) Kitano exhibeix diverses escenes de batalla francament espectaculars, reitera la seva bona mà amb l’humor negre i es mostra entregat a la tasca de posar en qüestió diversos tòpics relacionats amb els samurais suggerint, per exemple, que en aquella societat feudal tan viril les relacions sexuals entre homes eren comunes. No obstant, per la pel·lícula desfilen tants senyors de la guerra, consellers i soldats que es fa difícil entendre qui fa què, com i per què. Kitano ha declarat que aquesta pel·lícula sí que serà l’última de la seva carrera, tot i que està a temps de considerar-ho. Una carrera com la seva mereix un tancament més memorable.

Un Certain Regard.

De João SALAVIZA i Renée NADER MESSORA, “The Buriti Flower” /  “La fleur de Buriti” / “Crowrã”. Durada: 2h03. Producció Brasil, Portugal. Amb Ilda Patpro Krahô, Francisco Hỳjnõ Krahô, Solane Tehtikwỳj Krahô, Raene Kôtô Krahô, Débora Sodré, Luzia Cruwakwỳj Krahô i les comunitats de Pedra Banca, Coprer, Morro Grande i Manoel Alves Pequeño; amb la participación excepcional de  Sonia Guajajara, Thiago Henrique Karai Djekupe i Shirlei Djera. Guió: João Salaviza, Renée Nader Messora, Ilda Patpro Krahô,  Francisco Hyjnõ Krahô i Henrique Ihjãc Krahô.  A través dels seus ulls d’infant, Patpro recorrerà tres èpoques de la història del seu poble indígena, al cor de la selva brasilera. Incansablement perseguits, però guiats pels seus ritus ancestals, el seu amor per la natura i el seu combat per a preservar la seva llibertat, els Krahô no han parat d’inventar-se formes de resistència. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Allan Hunter, la crítica per a ‘Screen International’: (..) l’última pel·lícula dels directors Joao Salaviza i Renee Nader Messora continua la seva col·laboració amb la comunitat indígena Krahô del Brasil. Barrejant elements de documental i drama, ens submergeix en la vida d’un poble que s’enfronta constantment a amenaces a la seva existència. Cada cop més implicant a mesura que es desenvolupa, crea una connexió emocional (..). “The Buriti Flower” intenta un àmbit més ambiciós, centrant-se en la vida dels Krahô i com les lluites actuals per protegir la integritat de les seves terres sagrades formen part d’una història molt més gran. Rodada durant quinze mesos a quatre pobles diferents de la terra indígena de Krahôlandia, la pel·lícula compta amb membres de la comunitat Krahô col·laborant en el guió i interpretant-se a ells mateixos. La història s’estructura al voltant de la decisió d’Ilda Patpro Krahô d’assistir a una conferència a Brasília dissenyada per centrar l’atenció en les necessitats de les comunitats indígenes de tot el Brasil. Les terres de Krahô estan amenaçades per l’explotació comercial, l’agricultura i el llegat de Bolsonaro, deixant Patpro Krahô convençut de la necessitat d’alçar-se i fer sentir la seva veu. Altres temen que aquest sigui un altre gest inútil. La preparació de la conferència de Brasília permet als cineastes proporcionar capes de context a través de les memòries col·lectives, les històries que han donat forma a la comprensió dels Krahô de la seva pròpia història i mitjançant la dramatització de moments clau del passat. (..) L’enfocament de Salaviza i Messora revela un respecte molt arrelat pel Krahô. La massacre es mostra a través dels ulls d’un nen amagat i mai en un primer pla horripilant. També hi ha una comprensió del dilema en què es troben els Krahô. Hi ha un anhel per una època més senzilla en què la terra proporcionava menjar, els rius lliuraven aigua i peixos i la gent vivia en harmonia. Al mateix temps, és difícil honrar les tradicions i rituals antics en una època plena de comoditats modernes, des dels telèfons fins a l’aire condicionat. “Ja no hi ha ningú nu a la festa”, es lamenta un vilatan. “Tothom vol portar calçotets i calces. Simplement no és el mateix”. Amb cançons de protesta de Zelda Barbosa a la banda sonora, la pel·lícula permet a l’espectador passar una estona seguint els passos dels Krahô, presenciant la bellesa de la seva terra i la força de la seva determinació. Una flor gegant de bursiti domina el paisatge, constant i estable davant els canvis interminables. Es tracta d’una pel·lícula de context i empatia, que subratlla la importància de les comunitats indígenes en la gestió de la terra, un factor cada cop més agut a mesura que el canvi climàtic s’apropa. Quan Patpro Krahô assisteix a la conferència de Brasília, ja saps el que significa per a ella i per als Krahô i el que ens espera. La seva esperança que una dona indígena pugui ser un dia presidenta del Brasil es juxtaposa amb escenes de la dona d’Hyjno, Crowra (el mateix nom que la seva àvia) donant a llum. Reconèixer el passat però confiar en el futur dóna un clímax carregat d’emocions a una pel·lícula sensible i oberta als ulls.

Un Certain Regard.

D’ Ali ASGARI i Alireza KHATAMI, “Terrestrial  verses” / “Ayeh Haye Zamini”. Durada: 1h17. Producció: Països Baixos, Iran. Amb Majid Salehi, Gohar Kheirandish, Farzin Mohades. Guió: Ali Asgari i Alireza Khatami. Nota sinòptica: segueix persones quotidianes de tots els àmbits de la vida mentre naveguen per les limitacions culturals, religioses i institucionals que els imposen diverses autoritats socials, des de professors d’escola fins a buròcrates. Aquestes vinyetes commovedores, humorístiques i afectives, capturen l’esperit i la determinació de les persones enmig de l’adversitat, oferint un retrat matisat d’una societat complexa. Sinopsi: Un home declara el naixement del seu fill. Una mare vesteix la filla per a tornar a escola. El director crida a un alumne. Una jove discuteix una multa de trànsit. Una noia ve a una entrevista de feina. Un noi ve a buscar el carnet de conduir. Un aturat respon a un anunci. Un director demana permís de rodatge. Una dona intenta trobar el seu gos. Nou cares de la vida quotidiana a Teheran. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Nova perla que arriba de l’Iran. 9 escenes, 9 plans fixes, 9 personatges: mosaic humà que és una crítica intel.ligent i demolidora, sense defugir l’humor, al totalitarisme integrista del règim dels aiatollahs. Molt valenta. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: A la presentació de la pel·lícula els directors van afirmar que el seu treball naixia de la consciència que després de les revoltes que van tenir lloc a Teheran l’octubre del 2022, el cinema iranià s’havia de preguntar quina podia ser la seva missió ciutadana. En comptes de filmar les revoltes de les dones traient-se el vel i les càrregues policials, Asgari i Khatami fan una pel·lícula més possibilista en què parteixen de petites històries quotidiana per parlar del maltractament de la població iraniana per part de les seves institucions. Com que la cultura iraniana és sobretot la cultura de la poesia, han articulat la pel·lícula com si fossin una sèrie de petits versos al voltant de situacions de vexació i humiliació. El dispositiu fílmic és sempre el mateix. La càmera està fixa filmant un personatge que reclama alguna cosa o s’enfronta a les demandes de la institució, el poder mai no és visibilitzat sempre està en un espai en off i només sentim la veu de la burocràcia. (..) Els versos terrestres són com a històries mínimes de la societat iraniana amb l’esperança que algun dia un terratrèmol social acabi esfondrant el món absurd que s’ha gestat a partir de les lleis de la moralitat i de la repressió política. Neil Young, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Tot i que no hi ha cap dubte de les intencions admirablement humanistes i progressistes dels cineastes, la pel·lícula en si acaba sent d’alguna manera menys que la suma de les seves parts sovint impressionants. El problema potser és d’estructura repetitiva: els nou “capítols”, introduïts cadascun per un títol amb el nom d’un personatge, tenen una durada aproximadament igual, entre sis i nou minuts (acostumen a allargar-se a mesura que avança la pel·lícula), cadascun consisteix en plans de càmera fixa que mostren un individu simpàtic parlant amb una veu d’autoritat invisible, inútil i severa (..).

Quinzena dels Cineastes.

D’ Ilya POVOLOTSKY, “Grace” / “La Grâce” / “Blazh”. Durada: 1h59. Producció Rússia. Repartiment: Maria Lukyanova (la filla), Gela Chitava (el pare). Guió: Ilya Povolotsky. A Rússia, un pare silenciós i la seva filla adolescent viuen a les carreteres i a la furgoneta que conté tota la seva vida, així com l’equipament d’un cinema itinerant, del qual treuen la seva escassa subsistència. Piulada de la Quinzena: Primera ficció per a aquest jove cineasta rus totalment independent. És una road movie iniciàtica on un pare i una filla creuen la Rússia perifèrica. Un viatge de poderosa força plàstica que posa en joc un conflicte intergeneracional. Comentari de la Quinzena: Aquesta primera ficció mostra, entre altres coses, un cert art del pla seqüència, que s’exerceix tant a l’escala dels paisatges com dins d’una furgoneta reduïda. El pare i la filla, sense noms, deambulen per les fronteres del país, tant al sud com al nord. Als marges de Rússia persisteixen i resisteixen ‘stalkers’ independents. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Mrtoldo, a Twitter: (..) Una exquisida road movie a la fi del món; o la perifèria de la perifèria dels marges de Rússia. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) al llarg del seu viatge, des de Kabardino-Balkaria al sud fins a les costes del Mar Blanc al nord-oest, la tensió augmenta entre ells [pare i filla]. Es tracta d’un cinema atmosfèric, encara que inescrutable, d’Ilya Povolotsky, una pel·lícula que explora les tensions generacionals i un relat iniciàtic de manera distintiva i original. (..) És una història minsa: els silencis a la furgoneta entre la nena (Maria Lukyanova) i el seu pare (Gela Chitava) coincideixen amb els espais buits i extensos pels quals condueixen. I tot i que les condicions de vida són reduïdes, tenim la sensació que la distància entre ells creix. A l’inici de la pel·lícula, la noia -ambdós personatges no tenen nom- té la regla per primera vegada però, sense poder confiar en el seu pare, es veu obligada a demanar ajuda a la dona que va passar la nit amb el seu pare. La mare de la noia, queda clar, és morta, però està present amb ells en el seu viatge interminable, amb les seves cendres portades en una urna a la furgoneta. És, la pel·lícula ho insinua obliquament, una existència fora de la llei. Compren gasolina del mercat negre a gent que venen de bidons al costat de la carretera, trien la seva ruta per evitar controls policials i talls de carreteres. Guanyen els seus diners dirigint un cinema mòbil, venent entrades i cervesa als habitants que van a veure projeccions de pel·lícules com la  policial “Brother” (1997), d’Alexei Balabanov, o “Fidelity”, de Nigina Sayfullaeva (aquesta última, potser no casualment, sobre una relació pare-filla). Encobertament, també venen pornografia piratejada en DVD. És una vida precària, i els expulsen de la ciutat almenys en una ocasió, quan els seus DVD arriben a mans d’un grup d’escolars. Tot i que la història és contemporània, la seva aparença té una atemporalitat: la decisió de rodar en pel·lícula i la sensació d’un hivern perpetu hi aporta una desolació a l’estil de Tarkovsky, que s’accentua per l’elecció d’indrets evocadorament obscurs (..). Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: “Grace” segueix el viatge en furgoneta d’un pare i la seva filla a través dels paisatges imponents, amenaçadors i esglaiadors (..). Hi ha a “Grace” la descripció d’un procés que és un despertar i un comiat alhora. I tots dos processos es promouen a més en un sentit literal (la pel·lícula arrenca quan l’adolescent té la seva primera menstruació) però també figurat (la superació de la mort de la mare dona pas a una nova etapa) i tenen al centre del relat la dificultat de comunicació entre pare i filla. “Grace” és, efectivament, un relat iniciàtic ‘observacional’, amb pocs diàlegs, que, igual que les fotografies instantànies que va fent la noia dels diferents personatges que van trobant pel camí, es revela a mesura que avança. “Grace” està rodada en 35 mm amb una poderosa vocació estètica que fa la càmera present a través de llargs plans seqüència, panoràmiques circulars o ‘zoom out’ a la recerca, en tots els casos, d’integrar la mirada particular sobre els personatges amb la il·lustració del context que els envolta. Benzineres, tallers, bars de carretera, grans magatzems… però també imponents paisatges despoblats (..). La infància trencada, la desolació i la sordidesa indissolubles en un mateix pla fan de “Grace” el retrat d’un país alienat, violent, enfangat i derivat. Povolotsky va escriure el guió de Grace el 2020 durant la pandèmia i la va rodar a la tardor del 2021, però és inevitable veure avui el film en el marc d’un context actual de guerra que ressona a cadascuna de les seves imatges. “Grace” és l’única pel·lícula de nacionalitat russa present al Festival de Canes.

Quinzena dels Cineastes.

De Filipa REIS i João MILLER GUERRA, “Légua”. Durada: 1h59. Producció Portugal, França, Itàlia. Amb Carla Maciel, Fátima Soares, Vitória Nogueira da Silva.Guió: João Miller Guerra, Filipa Reis, Sara Morais, José Filipe Costa, Letícia Simões. La Casa da Botica és una casa pairal al poble rural de Légua, al nord de Portugal, cuidada per dues amigues Ana i Emilia. L‘Ana ajuda la seva amiga Emília, la vella governanta decidida a fer-se càrrec de la mansió desocupada pels propietaris, que mai hi van. Acompanyant el canvi d’estació, la Mónica, filla de l’Ana, desafia les decisions de la seva mare i aquestes tres generacions de dones busquen entendre el seu lloc en un món que s’esvaeix, on el cicle de la vida només es renova a través de finals inevitables. Piulada de la Quinzena: Retrat de tres generacions de dones en una antiga residència aristocràtica que esdevé objecte d’una apropiació amorosa i sensual. La pel·lícula també és una cançó de comiat a una classe de treballadores domèstiques. Comentari de la Quinzena: mostra la desaparició d’un antic ordre abandonat pels seus amos i els servents del qual en són els últims guardians amorosos, entre la rutina de submissió i la reapropiació d’un patrimoni que coneixen millor que els seus propietaris. Nota: rodada en 16 mm. Dels productors de “Diários de Otsoga“, de Maureen Fazendeiro i Miguel Gomes. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Es tracta d’un segon llargmetratge de ficció tènue i més aviat sufocant de Joao Miller Guerra i Filipa Reis, una pel·lícula que abraça els ritmes mundans del servei domèstic com a mitjà per interrogar el final d’una època, però que és massa passiva en la seva narració (..). Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: “Légua” pot ser llegida com el retrat de la convivència de tres generacions de dones a l’entorn d’un petit poble del nord de Portugal que es troba en ple procés de transformació (i “modernització”). (..) Encara que la pel·lícula presenta certa redundància, una mica de complaença i la temptació d’oferir un desenllaç que trenca amb el naturalisme de la resta de la cinta per acostar-se innecessàriament al fantàstic (..), “Légua” transmet una poderosa capacitat per acostar-se a l’expressió del que és sensitiu a través del cos. La pel·lícula de Filipa Reis i João Miller Guerra s’atura per això en els processos, en fer, a través de plànols detall o naturaleses mortes que recullen el gest del treball domèstic, de la cura de l’hort, d’una carícia, d’un plat recent preparat… I encara que molts assoleixen el seu poder evocador, es desprèn per moments un excés d’idealització ‘neorural’ de la vida al camp que acaba resultant també el de les velles tradicions en un sentit més ampli

Quinzena dels Cineastes.

De Zihan GENG, “A song sung blue” / “Xiao Bai Chuan”. Durada: 1h32. Producció Xina. Amb Zhou Meijun,  Kay Huang,  Liang Long, Liang Jing. Guió: Zihan Geng i Yining Liu. Nota sinòptica: Drama sobre una adolescent anomenada Liu Xian que connecta amb algú durant un estiu inquiet. Sinopsi: Harbin, al nord-est de la Xina: la Liu Xian, de 15 anys, ha de tornar a viure amb el seu pare mentre la seva mare fa de metgessa a l’Àfrica. Ella l’estima tan poc com l’ha vist. Ell té ​​un petit estudi fotogràfic l’atmosfera kitsch i glamurosa del qual exaspera la solitària Xian, amb la seva cara severa. En canvi, la fascina la jove del seu pare, una jove d’origen coreà lliure, fanfarrona, no exempta de malenconia. Comentari de la Quinzena: Aquesta crònica d’un estiu ‘blau’ marca el final de la infantesa, però també el desglaç d’una adolescent, l’intèrpret de la qual és tan subtil com la posada en escena. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

John Berra, a la crítica per a ‘Screen International’: L’agredolç debut de Geng Zihan, “A Song Sung Blue”, es podria resumir fàcilment com un altre drama iniciàtic en què la vida d’una persona jove canvia per sempre pels esdeveniments d’un estiu en concret. La seva narració lleugera sobre els anhels romàntics d’una adolescent sens dubte encaixa perfectament en aquesta plantilla, mentre que les atmosferes borroses banyen els actes en l’anticipada nostàlgia dolorosa del passat recent. Tot i això, aquesta delicada aventura dura més del que es podria esperar, ja que la direcció sensible de Geng del guió matisat de Liu Yining impregna els trops familiars amb una perspectiva nova. També es beneficia molt de l’actuació principal de Zhou Meijun, que proporciona un corrent subterrani palpable d’avorriment que està totalment d’acord amb el títol melancòlic. (..) Tenint en compte que l’enamorament de Liu Xian per Mingmei és tan devorador, potser és adequat que les  altres relacions només rebin una atenció de passada. Tot i que serien benvingudes més escenes amb el seu pare compassiu (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Ja fa molts anys Neil Diamond cantava ‘Song song blue’, una trista balada que es va convertir en hit efímer. La cançó no sona a “A Song sung blue”, de Zihan Geng, una discreta pel·lícula Xina, però també hi ha la tristesa d’un estiu. (..) La història d’amistat entre la jove adolescent i la noia de vint anys que té una vida conflictiva marca el to d’una pel·lícula trista, amb moments de bellesa però força feble en la seva forma. Una petita pel·lícula simpàtica d’aquelles que s’obliden poc temps després d’haver-les contemplat.

Setmana de la Crítica.

De Lillah HALLA, “Levante” / “Power Alley”. Durada: 1h32. Producció Brasil-França-Uruguai. Amb Ayomi Domenica Dias, Loro Bardot, Grace Passô, Gláucia Vandeveld, Rômulo Braga. Guió: María Elena Morán i Lillah Halla. La Sofia, prometedora jugadora de voleibol amb només 17 anys, s’assabenta que està embarassada el dia abans que comenci un campionat que pot marcar el seu destí. No vol tenir la criatura, malda per a avortar il·legalment i es converteix en la diana d’un grup fonamentalista ben decidit a impedir-li-ho costi el que costi. Però ni la Sofia ni els seus no tenen cap intenció de sotmetre’s al fervor cec de la massa. Comentari de la Setmana: l’avortament és encara il·legal al Brasil (..) La cineasta brasilera contraposa al conservadurisme que rosega el seu país una visió queer i que fa pinya. Una per a totes i totes per a la Sofia. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: Una energia contundent i de confrontació impregna aquesta celebració de la germanor queer enfront del conservadorisme brasiler. La Sofia (Ayomi Domenica Dias), de disset anys, ho té tot per ella. Una jugadora de voleibol amb talent, actualment li fa la cort un caçatalents que li ofereix l’oportunitat d’una beca patrocinada a Xile, i està gaudint d’una relació incipient amb la seva companya d’equip Bel (Loro Bardot). La Sofia descobreix, però, que està embarassada. Té previst interrompre l’embaràs però, al Brasil, l’avortament és un delicte. Tot i que de vegades és una mica didàctic, aquest enèrgic debut cinematogràfic de Lillah Halla és una peça de cinema vívida i dinàmica impulsada per les connexions brillants entre les companyes d’equip i una partitura electrònica fantàstica i vibrant. (..) Amb la seva intensa i gairebé febril sensació d’unió femenina a través de l’esport, “Power Alley” té un parentiu amb les primeres escenes de “Girlhood”, de Celine Sciamma. Temàticament, hi ha paral·lelismes amb pel·lícules com ““, d’Eliza Hittman, i “L’événement”, d’Audrey Diwan, tot i que “Power Alley” adopta un enfocament marcadament més agressiu i directe al tema (..) dels drets reproductius femenins (..). L’equip de voleibol de Sofia es diu C. Leste (abreviatura de Capao Leste, que rep el nom del barri de Sao Paulo on viuen els membres de l’equip). L’equip és fluid de gènere: conté almenys una dona trans, i el rètol del vestidor de les dones s’ha modificat de manera que ara digui “Ells”. La jugadora estrella de C. Leste, Sofia, sap que sense ella, és poc probable que l’equip guanyi el Concurs de voleibol juvenil; no només s’arrisca a perdre una oportunitat que li canviarà la vida a causa de l’embaràs, sinó que també defraudarà les seves amistats. Se sent aïllada i sola amb aquest problema. La seva mare no apareix a la pel·lícula, el seu pare és afectuós i solidari, però està preocupat per intentar pujar vídeos d’apicultura a YouTube i no se n’adona, al principi, que la seva filla s’està allunyant de la resta del món. Decidint prendre el tema amb les seves pròpies mans, troba una clínica d’avortament a Internet. (..) La ‘clínica de l’avortament’ és una façana per a un grup fonamentalista que utilitza qualsevol mitjà necessari per evitar les interrupcions de l’embaràs. I ara que tenen les seves dades, la Sofia s’enfronta a una campanya creixent d’intimidació. El desenvolupament de la relació amb [la seva companya] Bel dóna lloc a alguns problemes de ritme: la tensió propulsora del dilema de Sofia es deixa de banda temporalment per a un interludi romàntic vaporós que sembla una mica fora de lloc dins de la història. I tot i que la conclusió de la pel·lícula potser és una mica pesada, l’entrega del missatge -dels drets reproductius de les dones i l’acció sobre les seves vides i els seus cossos- és un autèntic cop.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!