Club 7 Cinema

Una gran, aclaparadora, brutal pel·lícula sobre la banalitat del mal nazi ambientada al defora del camp d’Auschwitz; una obra cinematogràfica amb dimensions pròpies d’una novel·la de Dostoievski, impecable, sobre la condició humana; la consolidació com a autor de primer nivell del britànic Jonathan Glazer; el retrobament amb l’art cinematogràfic i l’humanisme del turc Nuri Bilge Ceylan; l’aventura de filmar de Lisandro Alonso al seu darrer film en tres parts… han deixat ben alt el llistó d’aquesta 76a edició del Festival de Canes, a jutjar per la resposta de la crítica internacional, mentre les seccions paral·leles van complint amb el seu paper d’anar fent conèixer obres que desperten interès.

Competició.

De Nuri Bilge CEYLAN, “About Dry Grasses“/ “Les herbes seches” / “Kuru Otlar Üstüne”. Durada: 3h17. Producció Turquia, França, Alemanya, Suècia. Amb Merve Dizdar, Deniz Celiloglu, Musab Ekici. Guió d’ Ebru Ceylan, Nuri Bilge Ceylan i Akin Aksu. Un jove professor espera ser nomenat a Istanbul després d’una tasca obligatòria en un petit poble. Passat molt de temps, perd tota esperança d’escapar d’aquesta vida lúgubre. Tanmateix, la seva companya Nuray l’ajuda a recuperar una certa perspectiva. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Arnau Martín, a Twitter: Nuri Bilge Ceylan emmudeix el Festival de Canes amb una pel·lícula absolutament extraordinària que fa de la paraula la seva millor carta, però sense mai trair la imatge. Cinema que et torna la vida, i alhora te la treu. Paco Vilallonga, a Twitter: Impecable i implacable. Una nova demostració que el director turc és un dels millors autors actuals. Un exercici de gran complexitat formal i de reflexió en profunditat sobre la condició humana. Té algunes imatges de gran bellesa. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) en un lloc d’Anatòlia amb assetjament en un centre escolar, [Nuri Bilge Ceylan] hi renova el seu cinema profund, contemplatiu i malenconiós. Joan Millaret Valls, al web ‘Cinemacatala.net’: (..) Un film portentós (..). Un cinema de la melancolia que reflexiona sobre la vida des de l’edat madura, quan comença el davallar de la vida. Cert que parla de moltes coses, però totes elles ajuden a conformar el mapa personal i vital de cadascú. Parla de l’amistat i de l’amor, però també de la militància política i el compromís o la inutilitat d’aquesta implicació (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Les herbes seques del lloc marquen el paisatge que és àrid a l’estiu i intransitable per la neu a l’hivern. Un paisatge claustrofòbic com ho pot arribar a ser el món esfondrat de Samet, un professor d’arts plàstiques que de vegades actua de forma envanida i d’altres manifesta un nihilisme desconcertant davant de la vida. A l’interior de la pel·lícula hi ha uns quants personatges clau que parlen i ens relaten els petits drames perfsonals. Hi ha el seu company Kenan amb qui comparteixen apartament i Noray una noia a qui li falta una cama i que fa classes d’anglès a l’escola. També hi ha una jove adolescent Sevim, a qui el professor d’arts plàstiques li dóna un petit regal en tornar de vacances. A partir d’aquests personatges apareix una trama secundària segons la qual Kenan i Samet són cridats pel rector de l’escola per gestionar una acusació d’assetjament sexual contra les adolescents. Els dos homes no entenen què passa i quins n’han estat els motius. Els espectadors no ho acabem de comprendre, però veiem que les acusacions els irriten i els desgasten socialment. Al centre del relat també hi ha una història d’amor triangular dels dos amics amb Noray, una relació marcada per la seva incapacitat, la seva posició política combativa i la seva ferida profunda que li ha impedit desenvolupar-se. A partir d’aquestes dues trames que s’encreuen i s’avancen enmig d’un relat dramàtic de grans dimensions, el relat arriba a una dimensió gairebé pròpia d’una novel·la de Dovstoievski. La culpa com a sentiment tensiona els personatges, però també els tensiona l’ambigüitat de la conducta humana, la dificultat de compaginar el dolor i la felicitat, la tristesa i l’amargor. En un univers tancat claustrofòbic i irrespirable les ferides són presents i els personatges parlen, discuteixen de si mateixos, de les seves maneres de confrontar-se davant la vida i no entenen la complexitat que va revestint el seu exili vital com a etapa clau de la seva existència. Nuri Bilge Ceylan parteix com a “Winter Sleep” de petits detalls, de xerrades inicialment rutinàries per acabar aconseguint un gruix en què es posa en joc el més desconcertant de la condició existencial humana. Sergi Sánchez, a Facebook: Nuri Bilge Ceylan sembla tenir la literatura de Dostoievsky (amb unes gotes d’Emil Cioran) com a model d'”About Dry Grasses”. En la línia d’un cinema novel·lesc i generosa durada iniciat amb “Winter Sleep” i “El peral salvaje”, l’excel·lent pel·lícula de Ceylan comença amb el que podria ser l’amenaça d’expulsió d’un professor de secundària (extraordinari Deniz Celiloglu) d’una escola pública d’un poble remot i nevat del nord d’Anatòlia per acabar amb la dissolució d’un triangle amorós protagonitzat per aquest mateix professor. És a dir, el film sembla ancorar-se en una situació -la relació ambigua que aquest mestre manté amb una de les seves alumnes-, que podria servir com a metàfora per explicar l’anquilosament de les instàncies de poder d’un país dictatorial, per enfocar després la seva atenció en allò que realment li interessa: en la construcció d’un personatge fascinant, que ha fet de l’egoisme, l’enveja i la misantropia la seva manera d’estar al món, que és, també, la manera com expressa la seva (nul·la) responsabilitat social per amb qui l’envolten. Exceptuant una desconcertant sortida de to brechtiana i una veu en off final una mica redundant, la solidesa de la construcció dramàtica d'”About Dry Grasses” és impecable. Llargues escenes dialogades (la del sopar-coqueteig amb el seu interès romàntic és una meravella) que, en bloc, fan que la pel·lícula, tensa i antipàtica, es transformi davant dels nostres ulls en el retrat d’un home amargat, que reivindica el seu dret a no ser heroi, a no respondre davant de ningú, mentre fotografia la gent que hi ha al seu voltant com si volgués retenir el que hi ha d’humà a la seva mirada. Lee Marshall, a l’article per a ‘Screen International’: L’última història d’alienació de l’autor turc Nuri Bilge Ceylan exigeix molt del públic, i el resultat no és tan senzill ni gratificant com els [seus] treballs anteriors (..) És una obra encisadorament cinematografia que sembla dissenyada per a provocar un debat animat, si no agre. (..) Les pel·lícules de Nuri Bilge Ceylan solen ser una barreja del drama txekhovià amb l’al·legoria de l’estat de Turquia. “About Dry Grasses” és tot això, però també és estranyament difícil de llegir, perquè gira al voltant d’un personatge central complex, un monstre cínic i manipulador, professor d’art de secundària, el buit espiritual i moral del qual es revela gradualment en una sèrie de pinzellades magistrals. Fins que, és a dir, aquesta interpretació es revela en una sèrie de veus en off semblants a un diari, pronunciades pel propi professor, que poden ser pensades com una crida a la simpatia, o simplement un intent més d’aquest home èticament fallit per manipular, no només els seus alumnes, el seu company de pis i el seu interès amorós, sinó també el públic. El destí de la pel·lícula dependrà de si el públic troba això exasperant, intrigant o fins i tot genialment postmodern (..). Siddhant Adlakha, a la crítica per a ‘IndieWire’: Mentre que a “Winter Sleep” va adaptar grans russos com Txékhov i Dostoievski —sobre tant “The Wife” com “The Brothers Karamazov”— “About Dry Grasses” juga com un descendent espiritual de la “Lolita” de Nabokov, almenys en el seu ús de punt de vista. L’enfocament novel·lístic de Ceylan al cinema potser no podria trobar un company més adequat que el lirisme de Nabokov, el tipus que és alhora d’esperit cinematogràfic i, tanmateix, totalment difícil d’adaptar a la pantalla (..).

Competició.

De Jonathan GLAZER, “The Zone of Interest”. Durada: 1h46. Producció: EUA, Anglaterra, Polònia. Amb Sandra Hüller, Christian Friedel, Ralph Herforth, Max Beck , Stephanie Petrowitz, Lilli Falk, Sascha Maaz. Guió: Jonathan Glazer, basat en una novel·la de Martin Amis. Sinopsi: El comandant d’Auschwitz Rudolf Höss i la seva dona Hedwig s’esforcen per construir una vida de somni per a la seva família en una casa amb jardí al costat del camp. Quan una mutació arriba a amenaçar tot el que han construït, Hedwig es nega a abandonar la casa dels seus somnis. Nota: entre les companyies productores, A24 i Film4. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: La secció oficial ha acollit la primera pel·lícula amb aroma de Palma d’Or. Deu anys després de la fascinant “Under the skin” (2013), el britànic Jonathan Glazer torna per oferir-nos amb “The zone of interest” el primer gran film de ficció que s’apropa a l’Holocaust des del paradigma de la banalitat del mal. El cineasta s’inspira de lluny en la novel·la homònima de Martin Amis per resseguir la rutina idíl·lica de la família de Rudolf Höss, el comandant d’Auschwitz, que s’ha construït el seu paradís particular al costat del camp de concentració. L’horror en el ‘lager’ queda fora de camp, però es fa present sobretot a través del so, com una d’aquelles remors de fons a les quals t’acabes acostumant. Glazer mostra el funcionament a la casa dels Höss des d’una rigorosa anàlisi de l’espai escènic, contemplat amb la mateixa fredor i perspectiva panòptica amb què els protagonistes analitzen els dissenys d’un nou model de crematori (..). Glazer torna a confiar en la compositora Mica Levi, responsable d’una impactant banda sonora que trasbalsa des de l’inici, quan ressona durant cinc minuts sobre la pantalla encara en negre. Manu Yañez, a Twitter: A “The Zone of Interest”, J. Glazer transmuta l’horror subjectiu de la novel·la de Martin Amis en un estudi quirúrgic de la banalitat del mal nazi. La clau: la rigorosa combinació de fora de camp i hiperrealisme (Gran Hermano + Jeanne Dielman). Primer GRAN film de Canes 2023. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Aclaparadora “The Zone of Interest”, nou canvi de terç de Jonathan Glazer apropant-nos, de la mà de Martin Amis, a l’horror de l’holocaust a través del fora de camp i l’automatització i repetició d’accions aparentment banals. Combina fredor kubrickiana (bé) amb fissió d’imatges fantàstiques (no tan bé) en un joc extrem on qualsevol altre s’hauria estavellat. Ruben Ostlund fliparà. Paco Vilallonga, a Twitter: Quina brutalitat de pel.lícula. Una adaptació de la novel·la de Martin Amis que Glazer converteix en una experiència única amb la BSO de Mica Levi i un ús extraordinari del so. 1a candidata ferma a la Palma. Film de culte immediat. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) És una pel·lícula mil·limètricament pensada i executada, tant des de la part visual com sobretot des de la sonora, amb una BSO impressionant de Mica Levi i amb una gestió dels diferents elements sonors impecable.(..) És una experiència pertorbadora i demostra que encara és possible un acostament formal i conceptual diferent a una de les temàtiques més sobreexposades del cinema contemporani. Joan Millaret Valls, al web ‘Cinemacatala.net’:  (..) un film tan glacial com perfecte (..)  Un film abstracte, de planificació geomètrica, de format cerebral (..) Treballa el so, buscant l’esgarrifança, deixant la pantalla en ocasions buida d’imatges amb fons blanc o vermell. També inclou fragments fantàstics, com imatges d’un negatiu fotogràfic, associats al món dels contes. (..) Un film que apel·la a la intel·ligència per parlar de la barbàrie (..). Ángel Sala, director del Festival de Sitges, a Twitter: (..) marca una fita a la secció oficial del festival i confirma el talent d’un dels millors realitzadors actuals. Dirigida de manera precisa i perfecta, mitjançant un mètode que recorda de nou Kubrick…… és la pel·lícula sobre el tema de l’holocaust als camps de concentració nazis més esgarrifosa i aterridora sense que pràcticament ensenyi res. Però les imatges de la quotidianitat de la maldat, la fredor de les converses dels mandataris nazis sobre el genocidi……i la posada en escena absolutament trencadora de Glazer converteixen “The Zone of Interest” en una experiència única, un viatge a l’abisme (..) segons les notes de la banda sonora de malson de Mica Levi. Obra mestra a la Croisette. Gerard Casau ha piulat: Al començament de “The Zone of Interest” hi ha un pla que explica tota la pel·lícula, la potència del dispositiu… i potser també el seu efecte limitador. El tema de Mica Levi per als crèdits finals pot ser que sigui la seva millor composició. El mal fet música.  Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) és un retrat notable de la vida domèstica a l’ombra d’Auschwitz. La creació d’obres de ficció sobre l’Holocaust pot ser la tasca més difícil del cinema (el Grial de la forma d’art, per dir-ho així) i molts cineastes s’hi han posat armats amb sentiment més que amb seriositat intel·lectual. Una de les poques excepcions notables és “The Zone of Interest”, de Jonathan Glazer. El director britànic Glazer té fama com a estilista, però, si bé la seva nova pel·lícula és certament estilitzada, el seu retrat de la domesticitat nazi a l’ombra de les xemeneies d’Auschwitz s’executa amb un control objectiu i fred que evita la falsa retòrica, deixant el màxim espai per a la resposta imaginativa i emocional de l’espectador. Una resposta tan seriosa, audaç i artísticament innovadora tant a “Shoah” com a la molt diferent “Son of Saul”, de Laszlo Nemes, “The Zone of Interest” és una pel·lícula desafiadora més que no pas convencionalment provocativa, però, en qualsevol cas, de visió essencial i un treball que serà un vital focus de discussió tant al món cinèfil com més enllà. (..) Aquesta pel·lícula té una relació tangencial amb el llibre de [Martin] Amis, eliminant-ne les múltiples intrigues i l’humor negre sardònic per a un enfocament minimalista i més rigorós del seu tema central. Aquest tema és la vida domèstica del comandant d’Auschwitz Rudolf Höss (Christian Friedel) i la seva dona Hedwig (Sandra Hüller), que s’han creat una llar acollidora i luxosa per a ells i els seus fills a la vora d’Auschwitz. La pel·lícula revela la naturalesa del seu idil·li a poc a poc: al principi, veiem una fotografia composta i pictòrica de la parella i els seus cinc fills al costat d’una ribera frondosa, en un viatge nedant. Només quan tornen a casa ens adonem dels indicadors de qui són i on: l’uniforme de les SS d’Höss, els criats de la llar que van i vénen (alguns són clarament presoners del camp), finalment les torres de vigilància i xemeneies fora del domini suposadament edènic de la família. (..) De mica en mica, apareixen elements més ombrívols, tot i que, des del principi, la foscor sempre és tant més evident com el revers de la “normalitat” quasi suburbana que s’hi mostra. (..) La pel·lícula aborda constantment la nostra consciència del que sabem sobre l’Holocaust, sense haver de dir-nos ni mostrar-nos gaire. En tot cas, és fins i tot més estricte que “Son of Saul” en negar-se a mostrar allò que no es mostra i que és impensable, que segueix quedant fora de la pantalla (..). La barrera entre el que es veu i el que no es veu, entre el que s’escolta i el que silencia la ment negadora, esdevé una figura per a la mentalitat nazi, amb les atrocitats del sistema de camps sempre a la vista. Els qui en són còmplices aconsegueixen saber i no saber alhora què es fa en nom seu. (..). La major part de la pel·lícula es compon de moments breus i episòdics de la vida domèstica dels Höss (..) La pel·lícula pren una altra direcció cap al seu tram final de manera desorientadora, mostrant a Höss als passadissos del poder de Berlín, implicat en l’administració burocràtica de la deportació i l’extermini. Però els últims plans enigmàtics d’ell enmig d’austers passadissos de marbre són una altra indicació pel judici interpretatiu de l’espectador (..). En lloc de donar vida convencionalment a la parella Höss com a personatges completament encarnats, la pel·lícula ens fa conscients d’ells com a persones que actuen en papers dins de l’univers del protocol nazi, alhora humans malalts moralment i fantasmes dins d’una gran màquina assassina. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: (..)  profundament esgarrifosa (..). Mai cap pel·lícula sobre l’Holocaust s’ha compromès més a il·lustrar la banalitat del mal, i això és perquè cap pel·lícula sobre l’Holocaust mai ha estat més decidida a ignorar el mal del tot. Hi ha un mur literal de formigó que separa els personatges de Glazer dels horrors del costat, i ni una sola vegada la seva càmera s’atreveix a mirar-hi per veure’l millor. Ni tan sols expressa el més dèbil indici d’aquest desig. (..) A “Under the Skin”, la monstruositat de Scarlett Johansson es veu desafiada per l’aparició gradual de la seva humanitat. A “La zona d’interès”, la humanitat de Rudolf i Hedwig es veu desafiada per l’aparició gradual de la seva monstruositat. (..) A “Under the Skin”, el protagonista alienígena de Glazer arriba a reconèixer-se en els altres. A “The Zone of Interest”, la seva família ària es nega explícitament aquesta oportunitat. (..) Dit això, la mirada del director és encara més aliena aquí que mai. En una evolució dels trucs de càmeres ocultes que va utilitzar per atraure homes reals a la furgoneta de Johansson, Glazer va rodar “The Zone of Interest” amb 10 càmeres fixes que es van col·locar a la casa on es desenvolupa aproximadament el 75 per cent de la pel·lícula, basant-se en l’enfocament -amb tiradors per accionar-les mitjançant comandament a distància-. Les escenes superposades cronològicament es rodarien en diferents sales al mateix temps, des de la mateixa distància i amb la mateixa llum natural o diegètica, independentment del seu èmfasi dramàtic. L’enfoc dóna com a resultat un efecte paradoxal: la pel·lícula se sent guiada per un esperit humà, però absent d’un toc humà (una desconnexió que resulta excepcionalment convincent i avergonyeix encara més les limitacions de la IA). El procés inculca una uniformitat aplanadora en una pel·lícula on la manca de drama esdevé profundament repugnant per si mateixa. Irònicament, és a causa de la disciplina de monjo de Glazer que “The Zone of Interest” esdevé més sorprenent per les seves poques floritures ocasionals. En el que sembla la seva versió de la noia de Spielberg amb l’abric vermell, Glazer utilitza imatges tèrmiques per veure un nen local robar a la nit i deixar menjar als jueus que treballen als camps d’Auschwitz. Més tard, després d’un atac de tos que evoca records d’Anwar Congo a “The Act of Killing”, Glazer introdueix de sobte una ruptura encara més dramàtica de l’estil establert de la pel·lícula, que ens retorna a la dialèctica entre representar una atrocitat i traçar-ne el contorn amb guix. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Jonathan Glazer roda de manera impecable, amb un gran rigor, una pel·lícula sobre uns éssers que prefereixen preocupar-se pel seu gosset que pels presoners que criden de dolor al costat de la seva mansió. El mal apareix amb tota la seva fredor i es qüestionen els límits del suportable com a acte de perversió. Rudolf Höss activa la màquina de la mort, però el plaer de la seva família els converteix tots en còmplices de l’horror. Glazer roda la pel·lícula des d’una visió absolutament conceptual, amb interludis musicals a càrrec de Mica Levi i amb algunes petites relliscades cap al present. A diferència de la majoria de les pel·lícules concentracionàries aquesta vegada entrem a l’interior de la cambra de gas, però no per fer un simulacre com Spielberg, ni per negar aquest inimaginable a què apel·lava constantment Claude Lanzmann, entrem a la cambra de gas mentre unes dones la netegen. No estem el 1945 sinó al nostre present, en un moment en què l’infern s’ha convertit en un parc temàtic per a turistes. L’horror no està únicament al cor de les tenebres sinó a la mirada amb què l’observem des del nostre present. Jonathan Glazer ens sacseja, el nostre estómac s’encongeix. La pel·lícula ens fa mal.Peter Bradshaw, a la seva crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Una única broma satànica travessa el cel·luloide a la pel·lícula de Jonathan Glazer, tècnicament brillant i inquietant sobre l’Holocaust, (..) una pel·lícula que, malgrat tot el seu art, potser no controla del tot el seu (intencionat) mal gust. (..) La pel·lícula, amb la seva magnífica partitura de Mica Levi i el disseny de so de Johnnie Burn [(a la casa dels Höss se senten tothora els crits de desesperació del camp i les ràfegues)], té un poder indubtable, però bé podria reactivar el debat sobre com conjurar hàbils efectes cinematogràfics a partir dels horrors de la història: em vaig trobar pensant en l’objecció de Jacques Rivette a l’espinós travelling de “Kapò”, de Gillo Pontecorvo (1960). Tanmateix, la pel·lícula de Glazer està, almenys possiblement, en la tradició de representar l’horror indirectament, com Claude Lanzmann i Michael Haneke. I la pel·lícula intenta acomodar-se al testimoni jueu, tot i que la seqüència de coda final al museu d’Auschwitz actual pot absoldre la pel·lícula de frivolitat, però estranyament representa una mena de pèrdua de nervis, com si finalment la pel·lícula no suportés romandre dins de la presó de la ironia històrica i ha de sortir d’allà per reafirmar les seves credencials humanes. No obstant això, pot haver-hi dubtes sobre l’enfocament de Glazer en un mal que crea la seva pròpia banalitat, la banalitat que va permetre als assassins en massa seguir amb els seus assumptes. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) Allò que fa present el film és que el nazisme no va comptar amb la col·laboració de gent embogida, sinó de beneficiaris de la seva maquinària destructiva, però també productiva amb mà d’obra barata. Inspirant-se parcialment en la novel·la homònima de Martin Amis, Jonathan Glazer (..) aposta per una posada en escena rigorosa i distanciada, però el resultat pot plantejar dubtes a causa d’una certa retòrica formalista que comença i acaba amb una pantalla en negre de llarga durada amb la qual sembla que es vol apel·lar a l’irrepresentable dels forns crematoris, que, tanmateix, es fan presents amb unes dones netejant-los. El film mostra allò que Hanna Arendt va definir com la “banalitat del mal”, però el mal no és mai banal (ni les conseqüències del seu exercici) mentre que ho poden ser les seves representacions. La nota ben discordant l’hi posa Carlos F. Heredero a l’article per a ‘Caimán’: Adaptació libèrrima de la novel·la homònima de Martin Amis, de la qual Jonathan Glazer elimina tot l’humor satíric del novel·lista, però també el triangle amorós que centra el relat literari, el nou film del director d'”Under the Skin” (2013) és un artefacte conceptual que posa sobre la pantalla una particular versió de la idea de la banalitat del mal, desenvolupada per Hannah Arendt al seu llibre ‘Eichmann a Jerusalem’. Al llarg de la primera part (la més valuosa i realment aconseguida de la pel·lícula), el comandant del camp de concentració d’Auschwitz viu confortablement amb la seva família (..). La idea-nucli, que diria José Luis Borau, és una troballa espacial, conceptual i fílmica enlluernadora, filmada per Glazer amb una fredor gairebé glacial hereva inequívoca del primer “Funny Games” de Michael Haneke (1997). Una treballadíssima banda sonora fa sobrevolar constantment sobre la idíl·lica mansió del comandant el so ominós de la maquinària mortífera veïna (..). La posada en escena fa ressonar sobre la blanquíssima vida quotidiana de la família el més negre i el més atroç de la història de la humanitat (aquesta és la gran idea visual i conceptual del film), i ho fa amb rigor i amb plena coherència fins i tot que… la temptació formalista de Glazer, la deriva argumental del relat (el comandant és destinat a Berlín per coordinar la logística de la shoah) i la inclusió de fragments onírics acaben per disgregar la pròpia idea concentracionària de la posada en escena i també per diluir , de manera contradictòria amb les pròpies intencions, la intensitat i la coherència de la denúncia. La pel·lícula comença a navegar llavors per digressions poc productives fins que, al seu epíleg, entrem per fi dins d’Auschwitz, però ho fem quan aquell lloc ja s’ha convertit en una exposició per a visitants, quan les dones de la neteja s’afanyen a netejar les vidrieres de les vitrines en els temps contemporanis. Aleshores la metàfora del film recupera tota la seva força, però llavors és potser ja massa tard i l’operació es percep com a impostada, com un afegit ressonant, però incrustat amb calçador. I Gaël Golhen i Sylvestre Picard, a la crònica per a ‘Première’ també la deixen malament, começant per titular-la: “The Zone of Interest” de Jonathan Glazer, avorriment i boira [en original, “ennui et brouillard”, fent referència al mític film de Resnais “Nuit et brouillard”, sobre els crims comesos pels nazis als camps de concentració], afegint-hi: Ja ens ho havia fet amb “Under The Skin”. Glazer s’havia pres enormes llibertats amb el llibre original de Michel Faber, redissenyant completament el seu personatge alienígena per convertir-lo en una creació cinematogràfica pura. Ho torna a fer aquí amb el llibre de Martin Amis, ‘The Zone of Interest’. (..) Res d’això a la pel·lícula, que opta per seguir només la vida quotidiana del comandant i la seva dona, que viuen feliços junts a l’ombra del camp. L’aspecte pasolinià ha desaparegut completament, la intriga sentimental-còmica i també el drama existencial del ‘sonder’. Glazer es reapropia completament de l’obra per fer-ne una altra cosa: tant millor. El problema és que la seva nova direcció -la del cinema pur- no produeix res. A través de vinyetes bucòliques (una família a la vora d’un riu) o perfectament insignificants (primers plans de flors) rodades a l’ombra d’una immensa paret darrere de la qual es veu l’ombra de les torres de guàrdia del camp, (..) i pantalles negres autoritàries, qüestiona les fronteres de la humanitat i vol reflexionar sobre la representació del Mal. No obstant això, res no pertorba mai aquest marc artístic, aquest procés de posada en escena ultra rígid que bàsicament no proporciona gaire més que el preparat per pensar. Res destaca d’aquesta laboriosa aplicació de principis estètics i morals. Al cap de cinc minuts, tot està exposat i res canviarà. (..) Glazer continua sent un cineasta impressionant (les passejades dels personatges a les barraques són esgarrifoses com Alan Clarke), però el seu poder està completament confinat a les parets de la seva petita instal·lació de formigó armat. El que queda és una pel·lícula amb un títol brillant – sens dubte el principal motiu pel qual Glazer va adaptar el llibre – i Christian Friedel, realment boig en el paper del comandant del camp. (..).

Competició.

De Kaouther BEN HANIA, “Les filles d’Olfa” / “Four Daughters”. Durada: 1h47. Producció: França, Tunísia, Alemanya, Aràbia Saudí. Amb Hend Sabry, Nour Karoui, Ichraq Matar, Majd Mastoura, avec Olfa Hamrouni, Eya Chikahoui, Tayssir Chikhaoui. Nota sinòptica: Docu-drama de llarga gestació inspirat en el personatge real d’una mare que va perdre dues filles adolescents a causa de la radicalització, després que van fugir a Líbia per unir-se a ISIS amb els seus xicots. Entre la llum i la foscor es troba Olfa, una dona tunisiana i mare de quatre filles. Un dia, les seves dues filles grans desapareixen. Per cobrir la seva absència, la cineasta Kaouther Ben Hania convida actrius professionals i inventa una experiència cinematogràfica única que aixecarà el vel sobre les històries de vida de l’Olfa i les seves filles. Un viatge íntim d’esperança, rebel·lió, violència, transmissió i germanor que qüestionarà els mateixos fonaments de les nostres societats. Nota: L’actriu i productora tunisiano-egípcia Hend Sabry interpreta la dona en escenes que recreen la seva història de la vida real, intercalades amb entrevistes. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Una proposta metacinematogràfica que barreja ficció, documental i cinema dins el cinema, la cineasta tunesina tracta el cas real de dues germanes radicalitzades per Daesh i com això dinamita el seu nucli familiar. Molt interessant. Joan Millaret Valls, al web ‘Cinemacatala.net’: (..) colpidora cinta tunisiana (..). Una obra híbrida que tot i l’artifici resulta exemplar a l’hora de transmetre la veritat i el dolor. Una pel·lícula que parla de les dones al Nord d’Àfrica, de religió i de societat, i que resumeix perfectament el daltabaix dels últims anys des de la irrupció del gihaidisme. Un corprenedor film que posa les vivències d’aquestes tres dones en el mig del relat.  Sergi Sánchez, a Facebook: (..) la tunisiana Kaouther Ben Hania vol explicar la vida de l’Olfa del títol i les seves quatre filles, dues reclutades per l’estat de Daesh a Líbia el 2016, basculant entre el documental i l’ocasional recreació ficcionada. Aquest dispositiu, que en l’arrencada sembla que tindrà un pes important al film, es dilueix en el desenvolupament, i provoca més confusió que una altra cosa. Queda, és clar, l’autoretrat de la figura femenina després de la Primavera Àrab, il·lustrat amb totes les contradiccions -un suposat alliberament que va conduir, paradoxalment, a una radicalització integrista- d’un moment històric del qual encara queda molt per explorar. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ via Facebook: Cada cop és més curiós veure com el cinema contamina el teatre i aquest el cinema. En els darrers anys, un dels gèneres teatrals més oberts a la investigació és l’anomenat teatre documental o verbatim. La definició pot semblar un oxímoron ja que el teatre es basa en l’artifici escènic i el documental busca la veritat en allò real, però el teatre documental té com a gran carta el poder del testimoni directe. Les persones reals poden substituir o dialogar amb els actors per explicar fets que tenen a veure amb la pròpia experiència vital. Les filles d’Olfa de la cineasta tunisiana Kaother Ben Hania podria ser una obra de teatre documental, però és una pel·lícula i com a tal s’aparta de les idees preconcebudes al voltant del documental. No és un treball observacional, ni hi ha la veu en off de Déu que ens explica els fets, ni es juga amb entrevistes. El dispositiu de Ben Hania no és altre que reunir una mare real, Olfa que dóna títol a la pel·lícula perquè expliqui la seva experiència arran de la desaparició de les seves filles a mans de l’integrisme islàmic. Olfa tindrà un doble, una actriu que interpretarà el paper. A l’escena també intervindran les dues filles petites i dues actrius seran les germanes desaparegudes. La directora dirigirà la funció i podrà intervenir en determinats moments i el dispositiu escènic barrejarà el testimoniatge personal amb la reconstrucció dramàtica dels fets. L’espai de la representació serà clau i només s’utilitzaran imatges d’arxiu en els moments finals, a partir d’imatges tretes dels noticiaris que parlen de la implicació de les dues germanes desaparegudes amb els grups terroristes islàmics. El teatre documental que filma Ben Hania adquireix una curiosa força que va més enllà del dramatisme dels fets que s’expliquen. La mare real dialoga amb el seu doble, mentre els engranatges de la reconstitució escènica entren en diàleg amb els records i les vivències que són comptades. El recorregut que proposa la pel·lícula ens diu moltes coses sobre Tunísia, l’Islam i els perills de la radicalització (..). El drama de la mare, la desestructuració de la família, el malestar de les dues germanes i els fantasmes d’una radicalització absurda travessen la pel·lícula. (..) El document acaba mostrant la seva veritat gràcies a l’artifici escènic.

Cannes Première.

De Lisandro ALONSO, “Eureka“. Durada: 2h26. Producció Argentina, França, Alemanya, Portugal, Mèxic, Països Baixos. Amb Viggo Mortensen, José María Yazpik, Chiara Mastroianni, Rafi Pitts. Guió de Lisandro Alonso, Martín Camano i Fabián Casas. Nota sinòptica: Ambientada el 1870, la història es divideix en 4 episodis, cadascun dels quals passa en un lloc diferent del món. En Murphy (Mortensen) busca la seva filla després que el proscrit Randall (Pitts) l’hagi segrestada… Sinopsi: L’Alaina està cansada de ser oficial de policia a la reserva de Pine Ridge, i decideix deixar de contestar la seva ràdio. La seva neboda Sadie passa una llarga nit esperant-la, sense cap resultat. Ferida, decideix començar el viatge amb l’ajuda del seu avi: volarà pel temps i l’espai fins a Amèrica del Sud, finalment deixarà de veure vells westerns en blanc i negre que no la representen de cap manera, i tot li semblarà diferent quan percebi els somnis d’altres indis que viuen al bosc. Però no hi haurà conclusions definitives… Els ocells no parlen amb els humans, però només que els poguéssim entendre, segur que tindrien algunes veritats per a explicar-nos. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Al llarg d'”Eureka”, de Lisandro Alonso, s’entreveu un clar desig de viure el cinema com si fos una aventura. No estem davant d’una pel·lícula d’aventures, sinó davant d’una obra on l’aventura de filmar i de buscar altres maneres de modular el seu propi estil constitueixen la base d’una pel·lícula ambiciosa i estranya. “Eureka” reuneix tres pel·lícules en una de sola. La primera és un western, però no un western tendre a la manera d’Almodóvar, sinó un western cruel protagonitzat per Viggo Mortensen i Chiara Mastroiani on un pistoler arriba a un lloc ple de morts buscant la seva filla desapareguda i es troba amb un misteriós personatge, la coronela que dirigeix l’acció. (..) A partir d’un gir memorable, aquesta pel·lícula en blanc i negre dóna lloc al relat d’una mare índia que treballa a la policia i de la seva filla que viu a la deriva en alguna regió de Dakota. Mentre veiem com la mare policia exerceix la seva feina coneixem que a la depauperada regió americana hi ha hagut una sèrie de suïcidis. (..) Mitjançant un altre increïble gir acabem a la selva amazònica, on trobem una història de mort entre dos amics, la fugida d’un personatge que es dedica a buscar or per la zona i on els ressons entre la vella cultura indígena ancestral i el malviure dels indis americans estableix ressons, ressonàncies i paral·lelismes. A partir d’aquestes tres històries trobem un Lisandro Alonso que busca atrapar el temps a partir dels gestos. La solitud, la tristesa, les ruptures familiars, els enigmes esotèrics que es troben després de la natura, la persistència del ritual i atàvic són presents com en altres pel·lícules de Lisandro Alonso. La diferència és que en aquesta aventura de filmar és més intensa i la pel·lícula molt més enigmàtica. Alejandro G. Calvo, a Twitter: En realitat “Eureka”, la nova del mestre Lisandro Alonso, són tres pel·lícules en una: un western en B/N protagonitzat per Viggo Mortensen, un true crime lynchià en una reserva índia i una slow-movie d’Apichatpong de principi del dos mils. Els primers dos terços són sublims, històrics. El tercer ja ens el sabíem. Tot i així: peliculassa. Arnau Martín, a Twitter: Magnífica. Alberto Lechuga, a Twitter: “Eureka” no és la pel·lícula més accessible de Lisandro perquè temperi la seva mirada, sinó per la seducció torrencial dels seus elements en joc (un western la versió bona de Fargo en una reserva índia! Bàsquet!). El temps és un invent de l’home, allò important és l’espai!. Paco Vilallonga, a Twitter: Desigual film episòdic en el que el tall que millor funciona és el western en B/N amb Viggo Mortensen i Chiara Mastroianni. Després, el neothriller contemplatiu està carregat de pretensions. Carregosa i irregular. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Tres parts ben diferenciades amb què Lisandro Alonso sembla voler proposar una mena d’al·legoria crítica sobre la història dels pobles indígenes al continent americà passant dels ecos de “Dead Man” (Jim Jarmusch, 1995) als de “Fargo” (Germans Coen, 1996) per arribar a una estranya trobada entre Werner Herzog i Pier Paolo Pasolini, dins d’un ambiciós projecte que li ha portat més de vuit anys posar dret, però l’articulació interna del qual no acaba d’agafar en una obra orgànica, per més que s’agraeixi el seu afany de cerca i tot el risc que una proposta tan heterodoxa i tan indòmita com aquesta comporta. (..) El resultat s’intueix proper a l’univers propi del seu director (La libertad, incluida), però també una mica capritxós, mecànic i teòric.

Sessions Especials.

De Kleber MENDONÇA FILHO, “Retratos fantasmas“ / “Portraits fantômes” / “Pictures of Ghosts”. Durada: 1h33. Producció Brasil. Guió: Kleber Mendonça Filho. Un retorn a Recife, ciutat on el cineasta hi ha tornat a viure i de la qual en filma la història mitjançant el cinema, les sales de cine d’aquesta seva ciutat. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Jaime Pena, a l’article per a ‘Caimán’: (..) és la pel·lícula que hauria de figurar a la filmografia de qualsevol director. Mendonça Filho ens parla, per aquest ordre, de la casa que va comprar la seva mare quan es va divorciar del seu pare cap al 1981 i dels cinemes del centre de la ciutat que van conformar la seva educació cinèfila i que, amb una excepció, van anar tancant-ne un darrere un altre. La casa és ara la casa del cineasta, després de diverses reformes, allà on viu el fantasma de la seva mare, historiadora, i on ell va rodar les primeres pel·lícules ‘amateurs’. Així, aquesta primera part de “Retratos Fantasmas” es basa en bona mesura en la utilització de l’arxiu personal, el que retrata el veïnat i el que retrata la casa, amb totes les modificacions, que van quedar registrades en velles cintes de vídeo. I és una història de fantasmes, no tant el de sa mare, més metafòric, com el que apareix en una fotografia en forma de taca o el del gos dels veïns (..) La segona part (i la tercera, encara que és més aviat un epíleg) és una història no tant de fantasmes com de ruïnes, les del centre de Recife, abandonat a mesura que la ciutat es desplaçava cap al sud. Una mudança urbana que deixa diversos cadàvers, els vells cinemes del centre pels quals van passar al llarg de la seva vida desenes de milions de persones, calcula Mendonça Filho, que, per descomptat, té moltes històries per explicar. (..) “Retratos Fantasmas” és una pel·lícula que ens parla del passat, d’aquella educació sentimental que va ajudar a forjar un cineasta, però que també constitueix un acte de resistència, una guia sobre com habitar les ruïnes (les dels cinemes, les de les velles cintes a VHS) per insuflar-los una nova vida.

Sessions de Mitjanit.

D’Elias BELKEDDAR,  “Omar la Fraise” / “The King of Algiers”. Durada: 1h32. Producció França. Amb Reda Kateb, Benoît Magimel, Meriem Amiar. Guió: Thomas Bidegain, Jérôme Piarrat i Elias Belkeddar. L’Omar (Reda Kateb) és un bandit de la vella escola, anomenat ‘Omar la Fraise’. Fugint d’una condemna de 20 anys de presó  a França, es veu obligat a amagar-se a Argèlia, on hi sobreviu amb petits cops, sempre acompanyat pel seu fidel còmplice, en Roger (Benoît Magimel). Tots dos, que van dominar l’hampa francesa durant dècades, ara han d’acceptar la nova existència lluny del llibertinatge i la violència que van marcar el seu passat. Nota: El projecte d’aquest film es va presentar a la 5a sessió del Next Step de la Setmana de la Crítica. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Tim Grierson, a la seva crítica per a ‘Screen International’: El debut com a director d’Elias Belkeddar combina crim, comèdia i història d’amor i, tot i que els diferents elements no sempre s’uneixen perfectament, proporcionen l’espurna suficient per a una història sobre un home dolent que intenta ser una mica més bo. “Omar la Fraise” conté tres actuacions delicioses, dirigides per Reda Kateb com un gàngster que s’enamora d’una gerent de bon cor (Meriem Amiar) d’una empresa de galetes i pastissos. Amb Benoit Magimel com el millor amic irreverent de l’home, la pel·lícula es dedica principalment a rialles alegres, de vegades coqueteja amb un terreny més fosc que no està elaborat amb tanta confiança. Però quan la història d’amor pren el protagonisme, es tracta d’una delícia discreta. (..) Com era d’esperar, el fet que l’Omar i el Roger estiguin fora de França no vol dir que estiguin realment fora del negoci del crim, i aquests professionals experimentats aviat prenen sota la seva ala joves estafadors locals. (..) Quan veiem el terror que és capaç d’infligir l’Omar, ens enrecordem que el nou amor no pot reformar completament aquest criminal endurit, però al mateix temps, el canvi de to és tan extrem que corre el risc de capgirar l’enfocament, d’altra manera, alegre de “The King Of Alger”. En general, la mecànica de la trama interfereix amb la dinàmica dels personatges que són la veritable raó de ser d’aquesta pel·lícula, per la qual cosa és decebedor que Belkeddar s’apropi al terreny del thriller cap al final. (..) Magimel assaboreix el paper del Roger de mitjana edat, que no es pren la vida massa seriosament tot i que està involucrat en negocis perillosos.(..) A mesura que Magimel es desplaça més cap a la perifèria, a [Reda] Kateb i [Meriem] Amiar se’ls permet brillar, la sensata Samia obliga l’Omar a canviar de manera, almenys una mica, si vol que la seva relació funcioni. “Omar la Fraise” intenta equilibrar entre ser atrevit i romàntic, però, igual que l’Omar, la pel·lícula finalment reconeix que el millor és deixar una vida de crim per arribar a un final feliç.

Un Certain Regard.

De Kamal LAZRAQ , “Les meutes” / “Hounds”. Durada: 1h34. Producció: Marroc, França, Bèlgica, Qatar, Aràbia Saudita. Repartiment: Ayoub Elaid (Issam), Abdellatif Mastouri (Hassan). Guió: Kamal Lazraq. Als suburbis de Casablanca, en Hassan i l’Issam, pare i fill, viuen al dia, encadenant petits tràfics per a la púrria local… Reben l’encàrrec de segrestar un home. Ho fan, però se’ls queda mort a les mans i n’han de fer desaparèixer el cadàver. Llavors comença una llarga nit… Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Un thriller dur ambientat en un dia i una nit a Casablanca, l’impressionant debut de Kamal Lazraq ens porta a un viatge tens pel ventre de la ciutat més gran del Marroc on un pare i un fill caminen entre la vida i la mort, el correcte i el mal, la realitat i un esperit d’inframón. Amb prou feines hi ha un segon de tranquil·litat en una pel·lícula el poder de la qual prové, almenys en part, de les actuacions naturals dels actors no professionals (..). El primer llargmetratge de Lazraq és certament dur, però també impregnat de la cultura que retrata. Aquest és un món en què cada favor comporta un deute, i per als que són al fons de la pila, els deutes formen una cadena que s’estén a l’infinit. (..) L’entrellaçament de la religió, l’ètica personal, els jocs de poder i el cicle interminable de la natura de “Hounds” es resumeix perfectament en una cistella de figues que acompanya breument els dos reticents enterradors. Les figues d’un arbre miraculosament abundant que es va plantar sobre la tomba d’una víctima anterior de la màfia salven pare i fill quan un policia de trànsit que ha aturat el duet està més interessat a robar les figues que a comprovar què hi ha al maleter del cotxe. El cercle de la vida i la mort pot ser deformat i recargolar-se a “Hounds”, però ningú pot aturar-lo. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Lazraq es refugia en la urgència i el realisme brut, sense estilitzacions de cap mena, del cinema digital per acompanyar aquests dos perdedors pels baixos fons i els racons més marginals de Casablanca mentre encadenen tribulacions diverses, molta mala sort i una sol·licitud contínua de favors. No hi ha cap èpica, tampoc la dels perdedors, ni a la feina ni en els motius dels protagonistes, tots dos encarnats per actors no professionals. La desesperació de l’escenari en què es veuen atrapats fins i tot afecta un vincle paternofilial en què no hi ha lloc perquè un pare protegeixi el seu fill. El director fa un retrat sense concessions dels marges d’una societat marroquina on els homes (excepte per la llar presidida per l’àvia, els protagonistes es mouen tota l’estona per espais d’homosocialització masculina) no disposen de més recursos i oportunitats que els treballs il·legals i mal pagats de tota mena. Com en altres thrillers presents al festival, l’itinerari s’estructura com una progressiva caiguda en l’abisme moral en un país on no es tracta millor les persones que els gossos de carrer.

Un Certain Regard.

De Molly MANNING WALKER, “How to Have Sex”. Durada: 1h38. Producció Anglaterra, Bèlgica, Grècia. Amb Mia McKenna-Bruce, Lara Peake, Samuel Bottomley. Guió de Molly Manning Walker. Òpera prima que segueix tres amigues angleses i les seves primeres trobades sexuals, en un ritu de pas, de vacances per Creta. Tres amigues que lluiten amb la pressió dels companys en la seva decisió de fer-ho. Nota: òpera prima. Projecte desenvolupat al Next Step 2020, segons el qual, la directora continua la seva exploració de la violència sexual amb una immersió en un ritu de pas típicament britànic en què les noies passen les vacances a Mallorca amb l’objectiu de perdre la virginitat en festes orgiàstiques. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Plena d’energia, actuacions simpàtiques i acudits absolutament ximples impulsen aquest primer llargmetratge de la cineasta britànica Molly Manning Walker, sobre tres adolescents que es preparen per les vacances de tota la vida a la ciutat de Malia, a Creta, i intenten no pensar en els resultats de l’examen que els seus pares els podien enviar sense tacte en qualsevol moment. (..) Aquesta és una pel·lícula interessantment poc sentimental, sense els clixés dels relats iniciàtics, i d’on les tres protagonistes en surten més fortes i felices que abans. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) debut impressionant. (..) Com mostra aquest fantàstic debut de Molly Manning Walker, convertida en directora, arriba un punt en què els bons moments desenfrenats i implacables deixen de ser divertits. (..) No sorprèn, tenint en compte els antecedents de Manning Walker, “How To Have Sex” és una obra visualment fascinant. El treball de càmera de Nicolas Canniccioni captura l’energia efervescent de l’adolescent i l’excés sobresaturat, alhora que treballa amb simpatia amb el jove repartiment per sintonitzar amb una altra longitud d’ona, aquella on s’amaguen les angoixes ocultes i les ferides ocultes. Però l’ús del so de la pel·lícula és igual d’evocador. (..) L’escriptura és nítida a tot arreu: Manning Walker té una oïda aguda per al llenguatge adolescent i un sentit de l’humor astut. Però alguns dels moments més poderosos de la pel·lícula són sense paraules i es reprodueixen en plans ajustats de la cara de Mckenna Bruce. Un dels més memorables arriba prop del final de la pel·lícula, en un taxi que es dirigeix a l’aeroport. Mentre l’Skye i l’Em dormen, la Tara està incòmode desperta. Veiem una marea creixent d’infelicitat als seus ulls mentre reprodueix els últims dies. Et dol el cor de simpatia. I també, per ser just, el teu fetge. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Monny Manning Walker focalitza el seu relat al voltant del personatge de la Tara, una noia que vol perdre la virginitat, que no sap com gaudir de les nits caloroses gregues però que en el fons busca alguna cosa més que una simple rebolcada en algun apartament. La Tara dubta, però acaba a la platja perdent la seva virginitat al costat d’un cretí tarl·lirot i alguna cosa es trenca en les seves il·lusions, en les seves opcions vitals. La sexualitat furtiva li proporciona dolor, incertesa, dubte. L’amor és a altres llocs. “How to have sex” podria arribar a ser com la prolongació de “Spring Breakers”, d’Harmony Korine, si no fos perquè la perspectiva moral domina l’escena. No té la proposta estètica de Korine, però sí que hi ha una certa consciència del dolor i del buit.

Un Certain Regard.

De Warwick THORNTON, “The New Boy”. Durada: 1h56. Producció Austràlia. Amb Cate Blanchett, Deborah Mailman, Wayne Blair, Aswan Reid, Patrick Prior. Guió Warwick Thornton. A l’Austràlia dels anys quaranta, la història mesmèrica d’un nen orfe aborigen de 9 anys (Aswan Reid) que arriba en plena nit a un monestir remot dirigit per una monja renegada (Cate Blanchett) i on la seva presència pertorbarà aquell món delicadament equilibrat. Qualificada de drama espiritual, d’història de lluita espiritual i sobre el cost de la supervivència. Notes: Cate Blanchett n’és productora. Filmada a l’Austràlia Meridional. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Una revisió australiana del ‘Petit Salvatge’ de Truffaut amb la gran Cate Blanchett en el paper d’una monja que ha de reeducar un nen aborigen. Un film modest que va de menys a més quan entra en el terreny apassionant de la ritualitat aborigen. Fionnuala Halligan, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) drama espiritual sobre la trobada d’un nen australià indígena amb el cristianisme. “The New Boy”, de Warwick Thornton, coprotagonitzada i produïda per Cate Blanchett, és, en el fons, una història senzilla d’un jove indígena australià portat a un orfenat religiós per tal de ser convertit i enviat al món d’una forma acceptable per a l”establishment’ blanc. El que el distingeix és la profunda espiritualitat de Thornton, examinada aquí mentre el noi del títol “The New Boy” troba -i explora- el cristianisme. Però no és un carrer de doble sentit: el cristianisme mai acceptarà qui és ell. (..) Tot i que no és convencional a la seva manera, “The New Boy” també és la “història” més convencional [de Warwick Thornton] fins ara. L’aparició de Blanchett, interpretant la germana Eileen, que dirigeix l’orfenat/església a la seva manera excèntrica, ajudarà que aquesta pel·lícula de fàcil digestió esdevingui una obra selecta, tot i que la irritabilitat que el seu personatge aporta a la narrativa no sempre és l’element més atractiu de la pel·lícula. (..) Com és habitual, [Thornton] ha dirigit, escrit i filmat la pel·lícula, que prové directament de la seva pròpia experiència personal de ser enviat a un internat remot quan era un nen després de tenir problemes a casa seva a Alice Springs. El ‘New Boy’ (Aswan Reid), però, és una força més salvatge i natural, que es mostra per primera vegada quan el capturen al desert una patrulla de policia a cavall. Aquesta pot ser una seqüència determinant, però Thornton ens ofereix la ferocitat del noi aborigen, l’Austràlia amb motors de vapor del temps de guerra de 1940 i les notes fundacionals de la partitura emocional de Nick Cave i Warren Ellis abans que el “New Boy” arribi mai a l’internat remot de la germana Eileen de vuit nois indígenes. Entenem immediatament que aquest noi silenciós té poders especials, que fa servir per consolar-se mentre intenta esbrinar on i de què forma part ara. Thornton els posa de manifest amb una llum brillant, però potser només formen part del poderós maquillatge espiritual del nen. (..) Mentre una imatge de la Verge contempla els paisatges oberts i la llum índigo del sud d’Austràlia al capvespre, el ‘New Boy’ mut aprèn a aclimatar-se al monestir i a la jerarquia entre els nois, tot i que mai no sabrà com utilitzar una cullera. Dorm sota el llit i segueix la germana Eileen pertot arreu; mentre que tots els altres nois van vestits amb samarretes i sandàlies caqui reglamentària, ell només portarà pantalons curts. Qualsevol ordre que hi hagi al monestir, però, es veu alterat per l’arribada d’un gran crucifix, enviat des d’Europa a refugiar-lo durant la guerra. El ‘New Boy’ no pot apartar-ne la mirada, aportant les ofrenes de serps de Jesús de caoba fosca i, finalment, manifestant els estigmes de la matge. Per a la germana Eileen i Austràlia, però, només hi ha una espiritualitat acceptable: no poden coexistir (..). Ella Kemp, al comentari per a ‘IndieWire’: (..) Conte de fades espiritual que es manifesta a través del nen aborígen homònim de la pel·lícula en un retrat ampli i poètic de la fe ofegada i l’amenaça del monopoli de la religió. (..) Thornton sovint enfoca la pel·lícula amb una gran bellesa (actuant com a director de fotografia, així com com a guionista i director, al costat de Jules Wurm com a operador de càmera), tant en vistes obertes de la selva salvatge al vent com en la fragilitat d’una mosca que aterra a la parpella de la germana Eileen quan es desperta d’una migdiada. El món és dur, desafiant, però hi ha poesia amb l’esperança que les coses encara puguin créixer i esdevenir belles. (..) El realisme màgic que s’obre camí en aquest entorn dur i sever. Perquè quan ets un nen, en un món nou atrevit, és tot el que tens. El ‘New Boy’ veu coses en Crist que només ell pot veure (..). No és com res que la germana Eileen hagi experimentat mai, cosa que empeny la pròpia actuació de Blanchett a extrems (..). Hi ha una profunda emoció i vulnerabilitat en el treball de Blanchett, amb la seva actuació que contraresta l’alteritat tranquil·la i còmoda del ‘New Boy’ amb una dedicació gairebé aclaparadora en tenir-ne cura. Allò pel que Thornton s’esforça, una abraçada de generositat, que la humanitat sigui capaç de canviar el que fins i tot signifiquen la fe i la religió, sovint és commovedor. (..) El cristianisme ha de deixar lloc a l’espiritualitat aborigen i a totes les altres escoles de pensament del món on vivim, plenes de nois nous. Que Thornton hagi trobat un llenguatge per dir-ho en veu alta i hi trobi màgia, podria ser un petit miracle en si mateix. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 generoses estrelles sobre 5, vist el que diu: (.. ) drama místic i una mica desenfocat de Warwick Thornton ambientat en un remot orfenat catòlic de l’interior de l’Austràlia dels anys quaranta en temps de guerra (..). És una pel·lícula que es deixa veure i atmosfèrica, tot i que per a mi no té el poder de les obres anteriors de Thornton (..). Després d’una narració robusta al començament, la pel·lícula deriva cap a una sèrie d’imatges i estats d’ànim que potser no tenen l’impacte previst. La mateixa Cate Blanchett, naturalment, té un control imperiòs de qualsevol escena en què es trobi, però no tenim accés a la seva vida interior i a la seva història de fons com jo esperava. Una pel·lícula menor de Thornton.

Quinzena dels Cineastes.

De Zarrar KAHN, “In flames”. Durada: 1h38. Producció Canadà, Pakistan. Amb Ramesha Nawal, Bakhtawar Mazhar, Omar Javaid, Mohammad Ali Hashmi, Adnan Shah Tipu, Jibraan Khan. Guió: Zarrar Kahn. Després de la mort del patriarca de la família, la precària existència d’una mare i una filla queda sacsejada per figures del seu passat, tant reals com imaginàries. Han de donar-se suport l’una amb l’altra si volen sobreviure a les forces malèvoles que amenacen d’engolir-les. Nota: film de terror. Piulada de la Quinzena: Ens immergeix en els horrors d’una societat patriarcal opressiva que provoca al·lucinacions i paranoies en una dona jove. La possibilitat d’una història d’amor es converteix en una pel·lícula de terror.Comentari de la Quinzena: Tot i que el seu argument podria ser psicològic i social, “In Flames” adquireix matisos fantàstics i horrorífics. La seva morbositat barroca no és una simple al·legoria, sinó una explicitació: sí, la condició de les dones pakistaneses, perseguides per un imperi de la foscor, és una pel·lícula de terror. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) I encara que el film se centra essencialment en l’entorn familiar, a partir sempre del punt de vista del personatge de la filla gran, hi ha també un reflex que busca obrir la mirada cap a la manera com les institucions judicials i mèdiques col·laboren a empresonar la vida de les dones al Pakistan. I aquí rau el valor essencial d’un film que no aconsegueix transcendir aquesta idea atrapat (el film igual que les dones que el protagonitzen) en unes formes que se serveixen, a l’inici, d’un realisme (..) i que, no obstant, van derivant (fins a precipitar) cap al fantàstic i el terror com a mecanisme de denúncia potser massa evident. Perquè en aquesta societat que, efectivament, provoca terror, la violència que els homes exerceixen sobre les dones s’expressa a través de l’aparició a tall de malson dels fantasmes del passat. Però, en les formes, el recurs resulta excessiu. Serà aquest element, a més, el que defineixi una connexió extrasensorial entre mare i filla que és a la base, finalment, de la idea del film segons la qual l’ajuda entre dones és l’única opció possible de supervivència.

Quinzena dels Cineastes.

De Joanna ARNOW, “The feeling that the time for doing something has passed“. Durada: 1h27. Producció Estats Units (Sean Baker i altres). Amb Scott Cohen, Babak Tafti , Joanna Arnow. Guió: Joanna Arnow. Una mirada fragmentada i experiencial de la vida d’una dona a mesura que passa el temps en la seva relació BDSM casual a llarg termini, la seva feina corporativa de baix nivell i la seva família jueva buscabregues. Comentari de la Quinzena: Alhora intèrpret principal, guionista, editora i directora d’aquesta autoficció produïda sense res, Joanna Arnow s’exposa a llegar a un personatge que té pocs equivalents a la pantalla: una dona múrria i exaltada, gèlida i amorosa, desil·lusionada i preparada per a tot. Nota: òpera prima.Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: Comèdia molt adulta de maneres sexuals i emocionals que fa que l’escriptora i directora Joanna Arnow deixi la seva empremta com a talent a seguir. El que s’ha de fer i el que no s’ha de fer a les cites contemporànies ha estat durant molt de temps un farratge estàndard per al cinema indie nord-americà, però poques vegades se les dissecciona de manera tan amarga o amb un enginy tan estranyament impassible, com a “The Feeling That. The Time For Doing Something Has Passed”, la prometedora òpera prima de Joanna Arnow (..). Aquesta comèdia més que àcida i molt adulta de maneres sexuals i emocionals està escrita, dirigida i editada per Arnow (..) i la té a ella al capdavant, amb una actuació que porta el terme “sense vanitat” a extrems audaços. (..) Té una delicadesa satírica i, malgrat les aparicions inicials, fins i tot una mena de calidesa (..). La vida amorosa [de la protagonista], exposada en cinc capítols, que porten el nom dels seus diferents companys masculins, sembla prou ocupada, però singularment sense alegria. Durant nou anys, ha estat en una relació BDSM amb un home gran, Allen (Scott Cohen), que sembla que no està interessat en el seu plaer. (..) Les relacions posteriors inclouen cites en línia molt tristes, com ara una trobada amb un home que la porta a vestir-se amb una disfressa de porc: només una de les presentacions amb les quals Ann sembla còmoda, tot i que l’espectador pot sentir-se cada cop més incòmode per ella. (..) Rodada per Barton Cortright en una sèrie de ‘mini-tableaux’ molt compostos, amb un aspecte estrany i gebrat a la textura, la pel·lícula té la sensació d’un mal somni però dolorosament còmica, tot i que sovint aquest és el tipus de comèdia que et fa engolir tranquil·lament amb incredulitat en lloc de riure.

Quinzena dels Cineastes.

De Bertrand MANDICO, “Conann” / “She is Conann”. Durada: 1h45. Producció França, Luxemburg, Bèlgica. Amb Elina Löwensohn, Christa Theret, Julia Riedler, Claire Duburcq, Sandra Parfait, Agata Buzek, Nathalie Richard, Françoise Brion, Audrey Bonnet, Christophe Bier . Guió: Bertrand Mandico. Nota sinòptica: La vida de Conann en diferents etapes es mostra amb una estètica i un ritme diferents des de l’era sumèria fins al futur proper. Sinopsi: Recorrent els abismes, el gos de l’infern Rainer explica les sis vides de Conann, perpètuament morta pel seu propi futur, a través de les èpoques, els mites i els temps. Des de la infantesa, esclava de Sanja i de la horda bàrbara, fins a la seva ascensió als cims de la crueltat a les portes del nostre món. Comentari de la Quinzena: Guardià de l’inframón, el cèrber encara té la cara de gos, però és bípede i es diu Rainer, té els pits i la veu de dona, una jaqueta de cuir amb claus i una càmera de paparazzi sempre a punt per llançar els seus flaixos. Des del més enllà, ens parla de les successives reencarnacions de Conann el bàrbar, una amazona assedegada de sang des de l’alba dels temps. Méliès queer d’allò visceral i instintiu, Bertrand Mandico porta la seva llanterna màgica a una prehistòria fantasiosa, però també a noves botigues d’horrors, tant en color com en blanc i negre. Piulada de la Quinzena: La nova pel·lícula queer i salvatge de Bertrand Mandico celebra el cinema de la imaginació i la pulsió. Posa la seva artesania i la seva cinefília al servei d’una història de pacte faustià que es desenvolupa a través dels segles. El periodista Thomas Gastaldi, a ‘Wask’, n’escriu: Al final de l’etapa de Philippe Quesne (..) al capdavant del Théâtre des Amandiers-Nanterres, el director ha proposat a Bertrand Mandico que s’impliqués en el teatre abans de tancar-lo per obres per tal de dur-hi endavant una experiència completament híbrida. Mandico s’hi instal·la tot seguit amb la intenció de ‘rodar-hi’ no menys de quatre formats diferents, tots al voltant del relat de Robert E. Howard ‘Conan el bàrbar’ però en femení i ‘treballar-hi sobre la iconografia de la barbàrie i dels inferns’. Al programa, “Rainer, chien des enfers” (curtmetratge), “Nuits barbares” en realitat virtual VR, “La Déviante” a escena per a una representació teatral, i finalment el llargmetratge que ara ens ocupa.  Enllaç: IMDB.

Setmana de la Crítica.

De Paloma SERMON-DAÏ, “Il pleut dans la maison” / “It’s raining in the House”. Durada: 1h23. Producció Bèlgica-França. Amb Makenzy Lombet, Purdey Lombet, Donovan Nizet, Amine Hamidou, Louise Manteau. Guió: Paloma Sermon-Daï. Sota un sol canicular, la Purdey, de 17 anys, i el seu germà, en Makenzy, de 15, estan deixats de la mà de Déu i miren d’espavilar-se sols. Mentre que la Purdey fa feines en un complex hoteler, en Makenzy arreplega quatre calés robant als turistes. Entre la despreocupació adolescent i la duresa de la vida adulta, s’han de donar suport l’un a l’altre en aquest viatge d’una dolçor commovedora, que sembla ser el darrer estiu de la seva joventut. Comentari de la Setmana: crònica estiuenca alhora dolça i amarga. Sense patetisme ni coqueteria, narra la relació d’una germana i un germà que intenten mantenir-se dignes i units, mentre la seva llar s’esfondra i els comptes bancaris se’ls assequen. Dos grans personatges notablement escrits i interpretats pels joves Purdey i Makenzy Lombet. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Nikki Baughan, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) impressionant relat iniciàtic. (..) L‘estil visual íntim de la cineasta atrau l’espectador de manera efectiva al món tancat dels problemàtics protagonistes. (..) [Aquests germans] viuen a la casa antiga i amb degoters de la seva àvia (d’aquí el títol de la pel·lícula) i arriben a la inquietant conclusió que la seva mare alcohòlica, i sovint absent, és incapaç de proporcionar-los ni comoditat ni seguretat. El mateix es pot dir de la casa desgavellada, amb les seves parets ocres pelades que suggereixen que una llar que abans era càlida i feliç ara s’esfondra. (..) No obstant això, en Makenzy segueix emocionalment lligat tant a la propietat com a la seva mare, desesperat perquè les coses canviïn però sense poder competir amb l’addicció [materna]. Quan s’acosta al seu 18è aniversari i a la suposada llibertat de l’edat adulta, la Purdey veu que ha d’escollir entre seguir els seus somnis de convertir-se en infermera o fer una feina de neteja domèstica que li permetrà mantenir-se a ella mateixa i al seu germà. En realitat, però, no hi ha opció: la Purdey és necessàriament madura més enllà de la seva edat i farà el que s’hagi de fer per la seva família. (..) Però el drama del guió econòmic de Sermon-Dai no rau a criticar les injustícies de la vida, sinó en l’acceptació silenciosa i l’estoïcisme d’aquells que s’enfronten a les lluites diàries. (..) Un to similar del món real informa “It’s Raining In The House”, ajudat pel càsting d’actors germans (excel·lents) en els papers centrals i la dinàmica resultant, de vegades afectuosa, d’altres combativa, però sempre amb tendresa (..).

Setmana de la Crítica.

De Stéphan CASTANG, “Vincent doit mourir“ / “Vincent must die”. Durada: 1h47. Producció França. Repartiment: Karim Leklou (Vincent),  Vimala Pons (Margaux), François Chattot (Jean-Pierre). Guió: Mathieu Naert. En Vincent es troba que l’ataquen sense cap motiu aparent durant la nit. Quan el fenomen s’intensifica, ha de córrer i canviar completament la seva forma de vida. Comentari de Goodfelas: Un gir contemporani desconcertant a la pel·lícula de zombis, en la tradició de “It Follows” i “Bird Box”. Comentari de la Setmana: un film de gènere tens i angoixant (..) Stéphan Castang filma de manera ferotge l’al·legoria d’una humanitat devorada per la malfiança. Projectada en Sessió Especial. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Allan Hunter, a la crítica per a ‘Screen International’: Alfred Hitchcock va construir una carrera posant la gent normal en situacions extraordinàries. El director Stephan Castang aporta una energia fresca a aquesta tradició de perillositat amb el seu entretingut primer film “Vincent Must Die”, un thriller apocalíptic tragicòmic que representa un escenari de malson amb humor negre i reflexions emotives sobre la condició humana. (..) Actor, dramaturg i curtmetratgista experimentat, Castang ambienta amb confiança el seu primer llargmetratge en un món normal i insignificant en el qual comencen a passar coses estranyes. (..) Hi ha alguna cosa d'”Els ocells”, de Hitchcock, o “Els bojos”, de George A Romero a la història de Castang sobre un món a mercè d’un fenomen irracional. (..) “Vincent Must Die” té ritme i sacseja molt, i Castang manté un impuls enèrgic. La música de John Kaced es fa ressò de les partitures de John Carpenter, augmentant la urgència i el malestar. El que realment li dóna un avantatge, però, són els moments de reflexió sobre les dures realitats d’aquest nou món i el que ens espera. Pot tenir l’energia i els elements d’un conegut virus zombi, però també és una pel·lícula sobre l’amor, la família i el que cal per ser humà.

FOTO DE L’APUNT: “Eureka”, de Lisandro Alonso

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!