Club 7 Cinema

Una Palma d’Or per a la pel·lícula que ens ha fet feliços com cap altra, sisplau (Eulàlia Iglesias, diari ‘Ara’), La poesia del gran Aki Kaurismaki brilla a Canes (Imma Merino, diari ‘El Punt Avui’), Kaurismaki presenta una preciosa història d’amor trista a Canes (Paco Vilallonga, ‘Diari de Girona’)… titulars ben eloqüents d’unes cròniques entusiasmades, emocionades, pel nou film d’Aki Kaurismaki i que es corresponen amb l’esclat immediat que es va produir a la xarxa: Xavi Serra, a Twitter: (..) és la pel·lícula més romàntica de Kaurismaki, una obra mestra senzilla, bella i lluminosa, Doneu-li ja la Palma d’Or… i la Palm Dog. Alejandro G. Calvo, a Twitter: 17 palmes d’or li donava jo a Aki Kaurismaki. “Fallen leaves” és la millor pel·lícula que he vist a Cannes 2023. Mrtoldo, a Twitter: Així de senzill. Felicitat plena. Alberto Lechuga, a Twitter: Davant d’una pel·lícula exemplar, una comèdia romàntica tan bonica, només cal l’agraïment i el brindis.  I, per a reblar-ho, Àngel Quintana, acaba el seu article per a ‘Caimán’, via Facebook així: Al final a la banda sonora sentim una versió finlandesa de “Les feuilles mortes”, el poema de Jacques Prévert que va ser musicat per Joseph Kosna i popularitzada per Yves Montand. Un cop arribat a aquest punt i afectat pel record emocionat de la pel·lícula aquest cronista reconeix que potser l’única manera possible amb què es pot acabar aquest text és recordar que Prévert al seu poema va escriure: Tu que em vas estimar, jo que et vaig estimar./ I la vida separa els qui s’estimen,/ Molt dolçament, sense fer soroll./ I la mar esborra a la sorra/ El pas dels amants separats.

Impressionants han estat també les reaccions davant la nova pel·lícula de Víctor Erice, amb sonores mostres de perplexitat entre els enviats especials (sobretot espanyols) pel fet que no hagi anat a la Competició. De fet, ja fa dies que corre el rumor que era previst que hi entrés, però els seleccionadors del Festival van acabar desestimant-ho i programant-la a la secció ‘Cannes Première’. Potser empipat per això o ves a saber si per un acte més del seu tradicional entotsolament o perquè li ha sortit algun ‘impediment’ insalvable, el cert és que Erice no ha estat personalment a Canes, acompanyant l’estrena mundial del seu film. (Actualització de 24.05.2023, Erice publica una carta oberta a ‘El País’ explicant que els motius de no ser-hi són la manca de diàleg entre el delegat general del Festival, Thierry Frémaux i ell -de fet, manca de resposta del francès-, que la pel·lícula tenia altres opcions com inaugurar la Quinzena o anar a Venècia o Locarno)

Tanta magnificiència cinematogràfica ha tapat una mica la mala recepció de “Club Zero”, el nou film de Jessica Hausner, i la resta de pel·lícules projectades en aquesta inoblidable jornada ‘cannoise’.

Competició.

D’Aki KAURISMAKI, “Fallen Leaves” / “Les feuilles mortes” / “Kuolleet lehdet”. Durada: 1h21. Producció Finlàndia. Amb Alma Pöysti, Jussi Vatanen. Guió: Aki Kaurismaki. Nota sinòptica: Tragicomèdia tenyida d’indulgència. Sinopsi: Dues persones solitàries es troben per atzar una nit a Helsinki i cadascuna malda per a trobar en l’altre el seu primer, únic i darrer amor. El seu camí cap aquest objectiu lloable topa amb l’alcoholisme de l’home, la pèrdua d’un número de telèfon, la ignorància dels seus noms i de les seves adreces respectives recíproques. La vida té tendència a posar obstacles en el camí dels que busquen la felicitat. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: La malenconia, la sobrietat, la ironia, l’amor pel cinema, la dignitat de la gent obrera, els enquadraments precisos, el sentit del cromatisme, el pes de les cançons, el punt de desesperació, però, finalment, l’esperança. Tot allò que caracteritza el cinema poètic d’Aki Kaurismaki hi és a “Les feuilles mortes”, que manlleva el títol de la cèlebre cançó composta per Joseph Kosma amb lletra de Jacques Prevert que, en versió finesa, se sent al final de la pel·lícula mentre les imatges remeten a les últimes de “Temps moderns”, de Chaplin. Hi és d’una manera especialment brillant, com s’ha reconegut i celebrat a Canes amb una immensa ovació després de la projecció de gala. (..) L’humor sempre hi és, però no dilueix el sentit social del cineasta. Una absoluta meravella. Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: Després de dies de pluja i cel gris, aquest dilluns per fi ha sortit el sol a Canes. El director finlandès Aki Kaurismäki hi estrenava la pel·lícula “Les feuilles mortes”. Un retorn al seu imaginari de classe obrera solidària, personatges de poques paraules, melancòlics tangos finlandesos i resistència al capitalisme econòmic i estètic que, tanmateix, presenta una sèrie de novetats. El director finlandès ha incorporat una plantilla d’intèrprets més joves, una tria lògica en una pel·lícula que també es decanta per un gènere poc present en la seva filmografia, el melodrama romàntic. (..) En un festival en què se’ns han acumulat les pel·lícules que superaven les dues i tres hores, Aki Kaurismäki resol amb menys de 90 minuts una obra mestra que renova i alhora sublima el millor del seu estil. Ploraries ja només amb el primer intercanvi tímid de mirades dels protagonistes, la prova de com es pot transmetre la màxima emoció de la forma més sòbria. “Les feuilles mortes” brilla com a comèdia de moments hilarants que homenatja els clàssics (el gos de la pel·lícula es diu Chaplin) i com a melodrama romàntic proletari. El món de Kaurismäki sembla aturat en el temps, però no viu aïllat del present. (..) Al Palais del festival un sentiment de felicitat ha recorregut les butaques. Pocs artistes contemporanis són tan capaços de reconciliar-nos amb el món des d’una mirada sempre crítica. Ja va sent hora que li donin una punyetera Palma d’Or a Aki Kaurismäki. Paco Vilallonga, a Twitter: Meravella. És impossible no commoure’s amb la poesia en estat pur d’aquesta història d’amor trista però d’una emotivitat que et desarma. El director finlandès assoleix la seva màxima depuració estilística. Un homenatge a Chaplin sublim. Un 10. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) Inclassificable i sempre disposat a muntar el seu show durant la famosa pujada de les escales del Palais dels Festivals -on ha fet broma amb el Delegat General Thierry Fremaux-. Kaurismaki ha presentat en competició “Les feuilles mortes”, el seu primer treball després de sis anys de silenci. I ha demostrat que està en plena forma amb aquesta malenconiosa i preciosa història d’amor que manté tots els elements que han construït el seu estil personal i intransferible. (..) És un Kaurismaki pur, amb la seva estètica gairebé atemporal, els seus diàlegs conspicus, tenyits d’aquella tristesa i sentimentalisme dels seus millors films. I amb un homenatge molt emocionant i tremendament poètic al cinema de Charles Chaplin. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Aki Kaurismaki és l’únic cineasta que es manté fidel al seu llegat [de Chaplin] i busca la manera d’integrar-ne l’herència a l’interior de la seva filmografia. Kaurismaki també va començar com Chaplin rodant moltes pel·lícules. Entre el 1981 i el 1999 va rodar una pel·lícula o dues pel·lícules cada any, a partir d’un moment va anar distanciant els seus rodatges, fins al punt que en tretze anys només ha rodat dos llargmetratges, “El otro lado de la esperanza” (2017) i “Les feuilles mortes” (2023). En aquest període Kaurismaki ha anat buscant la perfecció dins d’un estil, mentre ha anat afinant les seves variacions, la construcció dels seus personatges, els seus paisatges interiors, els seus centelleigs de tristesa, fins a aconseguir arribar a fer una pel·lícula que busca el rigor en cada detall , l’elegància a cada pla, la humanitat a cada gest. De manera significativa l’última paraula de “Les feuilles mortes”, d’Aki Kaurismaki, és Chaplin. De manera semblant a “Llums de la ciutat”, vivim una història molt trista d’amor marcada per unes dosis d’humor. És com si a l’interior de cada imatge reposés tot allò après durant una trajectòria, per a depurar-ho i treure’n tot el millor del seu estil. El resultat és un autèntic monument a l’amor entès com a forma suprema d’humanisme. Al llarg de la pel·lícula tot és tremendament senzill. (..) Kaurismaki filma una història de malentesos, separacions, retrobaments marcats per les males partides que de vegades l’atzar juga als enamorats. Però també marcats per una addicció a l’alcoholisme que distorsiona aquestes trobades i que implica un procés de superació personal, ja que l’amor pot transformar els vicis i treure noves noves virtuts. No hi ha ni un petó, ni els amants es toquen en tota la pel·lícula, però, hi ha moltíssimes belles cançons d’amor que puntuen totes les trobades. L’amor es desenvolupa allunyat de les convencions actuals i reprèn alguna cosa heretada de les formes de representar l’amor al cinema clàssic. Les referències cinèfiles van acumulant-se, “Breve encuentro”, de David Lean, “Tu i jo”, de Leo Mc Carey, “Une partie de campagne”, de Jean Renoir, i, sobretot, “Llums de la ciutat”. Al final a la banda sonora sentim una versió finlandesa de “Les feuilles mortes”, el poema de Jacques Prévert que va ser musicat per Joseph Kosna i popularitzada per Yves Montand. Un cop arribat a aquest punt i afectat pel record emocionat de la pel·lícula aquest cronista reconeix que potser l’única manera possible amb què es pot acabar aquest text és recordar que Prévert al seu poema va escriure: Tu que em vas estimar, jo que et vaig estimar./ I la vida separa els qui s’estimen,/ Molt dolçament, sense fer soroll./ I la mar esborra a la sorra/ El pas dels amants separats. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Al país amb més qualitat de vida del món, el director de “Nubes pasajeras” prefereix fixar-se una altra vegada en els desclassats, a les “fulles caigudes” del títol, a les ànimes solitàries que viuen als marges -un alcohòlic a l’atur, una caixera de supermercat que acaba treballant en una fàbrica- i s’enamoren en un karaoke. La poètica de Kaurismaki segueix fidel al laconisme dels diàlegs, a l’expressivitat cromàtica, als enquadraments fixos, al sentit de l’humor sobri, i sobretot a una construcció de personatges no per més sintètica menys emotiva. En aquesta història d’amor, travessada per les notícies de la guerra d’Ucraïna regurgitades per vells aparells de ràdio, Kaurismaki sempre es mostra idèntic a ell mateix. I, tanmateix, per què ens fa la impressió que aquesta repetició és tan bonica? Aquest crític no pot deixar d’admirar la manera com “Fallen Leaves” recondueix el fatalisme melodramàtic del relat -hi ha dos moments en què, com al “Tu i jo” de Leo McCarey, plana l’amenaça sobre els dos enamorats- amb dos plans, un gag afectuós i una promesa de tendresa eterna. I és que com pot acabar malament un amor que es consolida en una sala de cinema, davant d’una pel·lícula de zombis que es titula “Els morts no moren”. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) és una altra de les seductores i delicioses comèdies cinèfiles de Kaurismäki, que inclou rock’n’roll. És romàntica i de caràcter dolç, amb un estil inèdit que de cap manera soscava ni ironitza les emocions implicades i amb algunes coses tallants a dir sobre la política contemporània. (..) Malgrat el títol, aquesta és una pel·lícula amb la primavera al cor. (..) “Fallen leaves” és una pel·lícula amb un gran cor i, per absurda i caricaturesca que sigui, t’omple d’una brillantor que et fa sentir bé. Joan Millaret Valls, a Twitter: (..) és un adorable i admirable Kaurismaki en estat pur: elemental, depurat, minimalista, estatisme, romàntic, poètic, melancòlic, melòman, colorista, obrerista, esperançador, entranyable, tendra, referencial i cinèfil. I a l’article pel web ‘Cinemacatalà.net’: (..) és una nova pel·lícula farcida d’humanitat, d’amor, de tendresa i de melancolia. I, novament, tenim la concepció estètica ben reconeixible de Kaurismaki, conformada per la seva senzillesa, el seu minimalisme, el seu estatisme, el laconisme dels actors, el colorisme en vestits i decorats, la presència de gossos perduts i les cites referencials cinèfiles. Una miniatura cinematogràfica tan adorable com admirable. Alejandro G. Calvo, a Twitter: 17 palmes d’or li donava jo a Aki Kaurismaki. “Fallen leaves” és la millor pel·lícula que he vist a Cannes 2023. (..) A “Fallen leaves”, Aki Kaurismaki torna a fer la seva mateixa pel·lícula: la de “Sombras en el Paraíso”, la de “Un hombre sin pasado”, etc. I, alhora, crea una nova pel·lícula enlluernadora, bellíssima, tan romàntica com ‘tronchante’ (l’acudit de Bresson ha arrencat aplaudiments). En aquest univers de perdedors nats que aconsegueixen triomfar gràcies a l’amor, hi ha una de les grans històries del cinema. Xavi Serra, a Twitter: (..) és la pel·lícula més romàntica de Kaurismaki, una obra mestra senzilla, bella i lluminosa, Doneu-li ja la Palma d’Or… i la Palm Dog. Mrtoldo, a Twitter: Així de senzill. Felicitat plena. Alberto Lechuga, a Twitter: Davant d’una pel·lícula exemplar, una comèdia romàntica tan bonica, només cal l’agraïment i el brindis.

Cannes Première.

De Víctor ERICE, “Cerrar los ojos“ / “Fermer les yeux”. Durada: 2h49. Producció Espanya, Argentina. Amb Manolo Solo, Jose Coronado, Ana Torrent, María León, Helena Miquel, Josep Maria Pou. Guió de Michel Gaztambide i Víctor Erice. Un famós actor espanyol, Julio Arenas (José Coronado), desapareix durant el rodatge d’una pel·lícula. Encara que mai no se n’arriba a trobar el cos, la policia arriba a la conclusió que ha patit un accident arran de mar. Al cap de molts anys, aquesta mena de misteri torna a l’actualitat ran d’un programa televisiu que vol evocar la figura de l’actor, oferint com a primícia imatges de les darreres escenes en què va participar, rodades per qui va ser el seu íntim amic, el director Miguel Garay (Manolo Soto). El començament i el final d’una pel·lícula inacabada. Nota de la distribuïdora internacional: una reflexió convincent sobre la identitat, la memòria i el cinema. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Anna Bogutskaya, a Twitter: “Cerrar los ojos” m’acaba de recordar que Erice no fa cinema, fa màgia. Philippe Rouyer, el nou home fort de la revista ‘Positif’, a Twitter: Torrents d’amor per la nova pel·lícula de Victor Erice. 31 anys després de l’inoblidable “El sol del membrillo”, el cineasta torna amb “Close your eyes / Cerrar los ojos”, una estranya investigació de la qual una pel·lícula inacabada és la clau. I és sublim. La pel·lícula més bonica vista a Cannes 2023. Charles Bosson, a Twitter: (..) la pel·lícula més bella de Canes (totes les seleccions incloses) (..). Arnau Martín, a Twitter: Amb “Cerrar los ojos” Erice reprèn el seu vol poètic. Interpretacions extraordinàries, un inici i un final descomunals i alguns intervals que posen la pell de gallina. Encomiable respecte per la paraula, imatges que van més enllà del que es roda. Bellíssima, inoblidable. Manu Yáñez, a Twitter: Reunint l’essencialisme dels pioners, el virtuosisme dels clàssics i la gosadia dels cineastes de la modernitat, Víctor Erice ens fa sentir que la magistral “Cerrar los ojos” és el film que estàvem esperant des de fa 31 anys. És “la pel·lícula” de Cannes 2023, sens dubte. Paco Vilallonga, a Twitter: Film sobre la identitat i la memòria, la 1a obra en 30 anys d’Erice és tremendament suggerent, un testament compendi del que el director ha rodat i no ha pogut rodar. Un film tenyit de tristesa i una mirada melancònica a un temps que mai tornarà. Una pel·lícula rica i complexa que funciona molt millor quan accentua i suggereix el misteri que quan és massa narrativa i explicativa. Però el resultat és molt bo, emotiu i tots els rumors que havien corregut sobre una pel·lícula fallida s’han esvaït completament. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) és un autèntic testament del director però també una pel·lícula nostàlgica i metacinematogràfica sobre el passat i el present del cinema. “Cerrar los ojos” és una obra amb moltes capes i que amaga diverses pel·lícules dins de la mateixa pel·lícula. (..)  És un film nostàlgic, ple de picades d’ullet cinèfiles -hi ha un memorable homenatge a “Rio Bravo” de Howard Hawks-, i la mirada final d’un mestre amb sensació de comiat, ara sí, definitiu. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) la nova pel·lícula de Víctor Erice és un retorn al cinema que ha pogut fer, però també al que no ha pogut realitzar, i així en certa manera s’encarna, aquest cineasta mític que sovint ha ensopegat amb la indústria i potser amb els seus propis fantasmes.(..) Erice no només invoca el seu món fílmic, comprès aquell que només va poder imaginar, lligat a la seva vida, sinó que també declara el seu amor al cinema. Ho fa de moltes maneres, com ara en una bella i feliç seqüència en què Miguel Garay canta amb uns amics ‘My rifle, my pony’, que Dean Martin interpreta a “Rio Bravo”, de Howard Hawks, en companyia de Walter Brennan i Rick Nelson. Hi ha, però, una malenconia a “Cerrar los ojos”, una consciència del pas del temps, amb tot allò que no va poder ser o que ha desaparegut, i de la fragilitat de la identitat, dels sentiments i de la memòria. (..) En tot cas, potser el cinema ja no pot fer miracles, com s’arriba a dir durant el film, però l’existència de “Cerrar los ojos” en certa manera n’és un. Alejandro G. Calvo, a Twitter: I us diré una altra cosa. Fa setmanes que sentim a dir que la nova d’Erice era dolenta. Em sembla increïble. Algú havia vist realment la pel·lícula? A què venien tots aquests rumors espantosos? Com me n’alegro que sigui una pel·lícula bàrbara. Per Erice, pel cinema, per tots nosaltres. (..) “No t’has assabentat que ja no hi ha els miracles des que es va morir Dreyer”. Doncs “Cerrar los ojos” de Víctor Erice té molt de miracle. El director d'”El sur” fa les paus amb el seu embruix de Xangai, ens parla de la fi de la vida des de la fi del cinema i, alhora, ens ensenya que el cinema és, és clar, un miracle a la nostra vida. El seu moment “Rio Bravo” és història del nostre cinema. Bravo. Bravo. Bravo. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Al final de “El espíritu de la colmena”, Ana tanca els ulls per trobar-se amb l’esperit. A “Cerrar los ojos”, la nova pel·lícula de Víctor Erice després de trenta anys, quan es tanquen els ulls no és per trobar-se amb l’esperit sinó per constatar una idea que la mort és a prop. Estem davant d’una pel·lícula molt trista tant des del punt de vista formal, com des del punt de vista anímic. És trist perquè sorgeix de la constatació d’una impossibilitat. És una pel·lícula en què s’assumeixen les erosions de la vellesa i el desig de revisar una vida, per acabar preguntant-se què és millor viure o crear. Erice parteix d’una idea potent: el desig de desaparèixer. A la pel·lícula, un actor anomenat Julio Arenas desapareix després de rodar una pel·lícula titulada significativament com “La mirada del adiós”. El personatge s’eclipsa i el públic s’oblida d’aquell galant que va ser aclamat en una època i oblidat en una altra. Víctor Erice també va desaparèixer de forma relativa el 1992 després de rodar “El sol del membrillo”. Li van proposar fer “El embrujo de Shangai”, a partir de la novel·la de Juan Marsé, però va desistir en l’intent després de molts dubtes i Fernando Trueba va fer una altra cosa. A la vida d’Erice, la desaparició va actuar com un desig, com una voluntat silenciosa de refugiar-se a la vida i en el dubte davant les restes del naufragi del mateix cinema. “Cerrar los ojos” acaba sent una pel·lícula estranya i irregular en què el cineasta desaparegut torna per explicar el camí cap a una revelació impossible. Erice decideix ser un altre per ser alhora ell mateix i explicar tot allò que no va poder arribar a ser, per observar la vida des de la rereguarda sabent que la memòria és efímera i que el cel·luloide s’ha anat deteriorant deixant pas a una altra cosa a la que res ja és igual. En aquest ésser un altre sembla com si Erice abandonés la condició de cineasta poètic per convertir-se en un cineasta discursiu, com si el cinema de poesia fos subsistit pel cinema de prosa. En aquest cinema de prosa hi ha un misteri, un personatge que cerca, uns personatges que ofereixen pistes i alguna cosa que hi ha. Pel camí sorgeix tot un món amb què Erice passa comptes sobre si mateix. (..) Però, sobretot, existeix a “Cerrar los ojos” el desig de donar forma a tot allò que les circumstàncies vitals van esborrar i no van deixar consumar. Erice roda de forma indirecta la segona part d'”El sur” i la seva versió de “El embrujo de Shangai”, amb la consciència que només queden els esbossos, els records perduts en caixes de codonyat i l’amistat com a signe de supervivència. (..)  “Cerrar los ojos” avança com un compendi del cinema d’Erice però amb una marcada diferència, mentre al seu vell cinema de poesia hi havia el desig de transitar una modernitat heretada de Rosellini, a “Cerrar los ojos” hi ha un retorn al classicisme. A “El espíritu de la colmena”, la nena Ana Torrent veia per primera vegada “Frankenstein”, de James Whale, i creia al monstre. Quan es mostrava la cara el documental es barrejava amb la ficció i apareixia Rossellini, a “Cerrar los ojos” es constata que després de Dreyer els miracles no han tornat a aparèixer al cinema i que per tant aquesta modernitat està gairebé en un estat més crític que el classicisme. Al final, Erice aposta pel classicisme perquè tot i haver tancat els ulls la revelació no és possible i les imatges han deixat de ser un camí cap a la revelació del món i de l’esperit. Hi ha una impotència i un desequilibri a tota la pel·lícula que acaba sent la seva debilitat i la seva fortalesa. Tornant a Manu Yáñez, ara a la crítica per a ‘Fotogramas’: (..) A ‘Cerrar los ojos’, la nova i magistral pel·lícula de Víctor Erice, aquesta tensió entre vida i mort, entre aparició i eclipsi, pren forma a través del personatge d’un cineasta (magnífic Manolo Solo) que fa dècades que no filma i que aspira a recobrar una amistat perduda als plecs del temps i la memòria. En un moment clau del film, quan aquest rescat del passat ja sembla abonat al fracàs, el cineasta té la idea de confrontar una sèrie de personatges amb les seves pròpies imatges passades. L’ocurrència del vell director invoca les tesis de Bazin, ja que, a “Cerrar los ojos”, el cinema esdevé “una cosa així com la momificació del canvi”. Per a Erice, el cinema té la capacitat de fixar el temps, de conservar la memòria, però aquest embalsamament de la realitat xoca bruscament amb el transcurs de la vida, que s’obre camí de manera inexorable. No cal recordar que, segons Jean Cocteau, el cinema ens permet observar “la mort treballant”. Aquesta doble articulació del temps –momificat a la pantalla, incessant en la realitat– funciona com el motor de “Cerrar los ojos”, una pel·lícula sense parió al cinema contemporani, una obra que pren el millor de l’herència del cinema –l’essencialitat dels pioners, el virtuosisme dels clàssics, la gosadia dels cineastes de la modernitat– i la posa en diàleg amb la Història d’Espanya i, encara més, amb el llegat fílmic del mateix Erice. Semblava impossible que un film pogués fer-nos oblidar l’orfandat que hem sentit els cinèfils durant les tres dècades en què Erice s’ha absentat de la direcció de llargmetratges, però “Cerrar los ojos”, amb el seu aclaparador cabal d’idees, imatges i emocions, aconsegueix el miracle. De fet, malgrat la seva volència pel mortuori i la seva tendència a la nostàlgia –un personatge afirma que els miracles al cinema van deixar d’existir després de la mort de Carl Th. Dreyer–, “Cerrar los ojos” certifica la vivacitat del cinema, que es resisteix a perdre la condició privilegiada d’art del present. (..) La decisió d’Erice de situar un film inacabat al centre de la història (a la manera, per exemple, d'”Irma Vep” d’Olivier Assayas) embriaga de modernitat cada passatge de “Cerrar los ojos”, una obra que se situa a la fèrtil frontera entre allò narratiu i allò conceptual. Al guió d’altíssima precisió escrit a quatre mans per Erice i Michel Gaztambide, cada diàleg i cada gir de la trama troba la seva correspondència en els àmbits de la historiografia fílmica, la memòria històrica i la trajectòria del mateix Erice (..). Alberto Lechuga, a Twitter: «El truc per envellir és no tenir por ni massa esperança» Des d’aquí, l’essencialitat del savi, Erice filma una de les grans pel·lícules testamentàries de la història del cinema, obra més gran de la nostra cinematografia. Quina alegria i quina emoció. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Aquesta aventura és una cerca impossible, i per això mateix profundament elegíaca. La recerca d’un cinema pretèrit (la pel·lícula sense acabar, les llaunes acumulades d’un cel·luloide gairebé impossible de projectar, un actor desaparegut, la vella sala de la ciutat), però també la invocació d’una cultura en trànsit de desaparició, d’una memòria que sembla segrestada per l’oblit ia la qual les imatges bellíssimes de Víctor Erice arrenquen a poc a poc, dolorosament i gairebé sempre amb profunda tristesa, successius resquills, centelleigs aïllats d’emoció i de bellesa camí d’una epifania que ens proporciona –diguem-ho ja per avançat– un dels moments més bells, catàrtics i emocionants de tot el cinema espanyol que aquest cronista pot recordar. (..) Aventura que suposa, alhora, la recerca irrenunciable d’una filiació, que no és només paternofilial, sinó també, i sobretot, poètica i simbòlica, perquè el veritable cordó umbilical que uneix entre si “El espíritu de la colmena” ( “Soy Ana, soy Ana”, tornem a sentir aquí), “El sur” i “Cerrar los ojos” no és altre que el del mateix cinema. El cinema que travessa tot el substrat de la pel·lícula, no només en allò més evident (les llaunes, la projecció, el vell local, el rodatge interromput, etc.), sinó també en el més profund del seu basament: la seqüència que evoca “Rio Bravo”, de Howard Hawks, la cita obliqua a la pel·lícula de Von Sternberg, la memòria de Nicholas Ray… Viatge impregnat de tristesa i desolació, d’esquinçament i devastació emocional, de pèrdua i d’absència, la pel·lícula ens convida finalment a nosaltres també, els espectadors, a tancar els ulls i a quedar-nos tots sols amb un fotograma en negre i amb el so de la vibració de la cinta de cel·luloide en passar la cua final per la maquinària d’un vell projector (sí, la materialitat d’aquest so) : invitació insubstituïble (això últim) a rememorar l”experiència’ real de la projecció en cel·luloide mentre somiem a les fosques a recuperar, dins de nosaltres mateixos, tot allò que potser hem perdut al llarg de la nostra vida com a espectadors. I és llavors quan recordem, amb Antonio Machado i Víctor Erice alhora: “Entre el vivir y el soñar, hay una tercera cosa. Adivínala”. És una invitació irrefusable. No se’ls acudeixi desestimar-la. I a Twitter deixa anar: Un aperitiu sobre “Cerrar los ojos”: la demostració definitiva que Fremaux ni sap ni entén res de cinema espanyol, si el treuen d’Almodóvar. Que aquesta enorme pel·lícula no estigui en competició és, senzillament i planament, una qüestió de ceguesa. Jaime Pena, a Twitter: Resultat: Victor Erice 10 – Thierry Fremaux 0. Diego Lerer, a Twitter: Està molt bé la pel·lícula de Víctor Erice, drama sobre l’amistat, la memòria i el cinema. Cada cop és més difícil entendre què entra a competència i què no en un festival com el de Canes. Jordan Mintzer, a la crítica per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) [Thierry] Frémaux, potser algun dia haurà d’explicar per què va optar per programar un homenatge tan elegant i poderós al cinema a la secció lateral “Cannes Première” del seu festival en lloc de la competició principal, perquè “Close Your Eyes” és una obra consumada de realització cinematogràfica d’un artista important. Amb un ritme lent però deliberat, la pel·lícula es desenvolupa en un crescendo en un acte de clausura on una pel·lícula en si, una pel·lícula real rodada i projectada en cel·luloide, juga un paper fonamental, ressuscitant vides i records oblidats com només el cinema pot fer. Erice ha sabut justificar, amb sorna i commovedora alhora, la seva llarga absència de l’escena en una pel·lícula que tracta d’absències, utilitzant un mitjà que molts consideren que s’està morint per tornar literalment els morts. Estilísticament, la tan ferma i detallada “Close Your Eyes” pot semblar llunyana del debut innovador d’Erice el 1973, “El espíritu de la colmena”, o els seus films següents, “El Sur” i “El sol del membrillo”, cadascun amb una dècada de diferència. Tot i així, les quatre obres comparteixen una creença similar en els poders del cinema per captivar i transformar, ja sigui en la història (..) d’una nena traumatitzada en veure Frankenstein, la clàssica estrella de cinema que persegueix la vida d’un home a “El Sur”, o l’ús que fa “El sol del membrillo” del procés fílmic per captar la creació artística en procés. Aquí, el cinema torna a ser un mitjà, però també un fi, i Erice és ben conscient que el seu mitjà estimat ja no és el gegant cultural de masses que era, festivals com Canes a banda. (..) Ens quedem amb una pregunta: si el cinema ha mort, per què aquesta pel·lícula està tan viva?. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: El director espanyol de 82 anys, Víctor Erice, havia estrenat anteriorment un total de tres llargmetratges: el seu clàssic “El espíritu de la colmena” el 1973, “El sur” el 1983 i “El sol del membrillo” el 1992. Ara aquí tenim “Close Your Eyes”, co- escrit per Erice i Michel Gaztambide, el títol de la quals es podria prendre per indicar un adéu. Només podem esperar que no. Es tracta d’una pel·lícula misteriosa, digressiva, llarga i de llarga construcció que posseeix una riquesa i una humanitat distintives, tot sobre l’equilibri entre la memòria i l’oblit que tots negociem quan arribem al final de les nostres vides. I també es tracta del cinema, que ajuda a fomentar la memòria i a recuperar allò que ha desaparegut, encara que ell mateix corre perill de ser oblidat. Close Your Eyes podria ser fins i tot un comentari irònic sobre l’absència d’Erice en aquests 30 anys. (..) “Close Your Eyes” serpenteja i gira i gira, és expansiu, loquaç i, alhora, deprimit i pessimista. I sí, potser Erice està fent una broma de ficció desolada sobre “resoldre” el misteri de la seva pròpia desaparició. Potser, com Terrence Malick, Erice està a punt de donar-nos un esclat d’activitat de final de carrera, combinat amb la longevitat de Manoel de Oliveira. Hi ha quelcom de profundament civilitzat i amable en aquesta pel·lícula. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) és per al director biscaí no només la seva obra més personal sinó una cosa semblant a un exorcisme, una manera de saldar comptes amb la seva pròpia carrera i, potser, quedar en pau amb si mateix. (..) És aquesta dimensió autobiogràfica i metatextual el que en gran manera atorga el seu poder hipnòtic i captivador a una pel·lícula que, malgrat mantenir connexions íntimes amb les anteriors del seu director, en difereix en un aspecte crucial. Part del que va permetre a Erice ser reconegut com un dels més eloqüents poetes visuals després de l’estrena de les que continuen sent les seves dues obres mestres, ‘El espíritu de la colmena’ (1973) i ‘El sur’, és la precisió amb què va utilitzar el cel·luloide per explorar la seva fascinació per les qualitats pictòriques de la llum, el seu talent únic per a la composició dels plans, la seva capacitat per crear imatges que emanessin tactilitat i temperatura. ‘Cerrar los ojos’ no té aquestes qualitats. (..) Com de les seves pel·lícules prèvies, el laberint de la memòria és un dels temes essencials de ‘Cerrar los ojos’. L’altre, de manera molt més directa i aclaparadora que mai abans a l’obra de Erice, és el poder del cine. Els seus 170 minuts inclouen laments sobre el procés d’obsolescència que el medi està vivint, al·lusions visuals al cel·luloide, les sales i els projectors gegants, referències musicals a títols clàssics (..), i successius arguments en defensa de la capacitat que les ficcions projectades sobre una pantalla gran tenen per organitzar la realitat i mitigar el caos consubstancial d’aquesta; per fer-nos-ho entendre tot i congelar el temps. I tot això queda demostrat amb especial contundència en una escena final que per Erice, a més, és una bonica manera de tancar el cercle (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Buscar una imatge és, també, cercar una identitat esquiva, opaca. En aquest film ple de fantasmagories -i, tanmateix, tan discursiu, de vegades massa per al seu propi bé- Erice evoca “La promesa de Shangai” (..)  Aquesta cerca ressonarà en una altra, la que emprèn Mikel Garay (notable Manuel Soto) per trobar Julio (José Coronado), l’actor que va desaparèixer sense deixar rastre del rodatge d’aquell film inacabat. Erice llavors es desdobla, en aquell director que va abandonar el cinema, que viu ocult dels focus passejant el seu desencís callat, i aquell actor que va preferir fer-se invisible, un espectre, un forat en el present de tots els que el van conèixer (..). És curiós que “Cerrar los ojos”, recorregut per l’obra d’Erice que es forja a través de les absències, dels fora de camp ara represos, però també de les seves passions cinèfiles (..), sigui, en bona part del seu metratge, una pel·lícula tan parlada: si la poètica malenconiós de “Espíritu de la colmena” i “El sur ” es balancejava en el poder de la imatge -en la llum, en els fosos encadenats, en els silencis-, ara és la paraula la que guia el viatge d’Erice, i aquesta submissió al que es diu és fruit conscient d’una decisió, a estones discutible, que defineix la condició de contraplà tota la seva obra que és el film. A la segona part de “Cerrar los ojos” Erice també salda un compte pendent, que no és altre que acabar “El Sud”, aquella altra pel·lícula que, per problemes de pressupost, Elías Querejeta va donar per acabada a la meitat. En aquest viatge el personatge de Mikel Garay sembla alliberar-se del seu passat, o estar més obert al que suposa el retrobament amb la memòria, més enllà de converses nostàlgiques i laments personals, i la pel·lícula s’obre amb ell, respira amb més fluïdesa, oxigena la seva atmosfera d’habitació tancada, esmorteïda, replegada sobre si mateixa. No és casual que el cercle es tanqui a una sala de cinema. La pel·lícula que Mikel Garay va deixar inconclusa es diu “La mirada del adiós”, i el tram final de “Cerrar los ojos”, el més emocionant, i el que dóna sentit a aquest film-compendi, treballa la relació de la mirada del espectador amb les imatges projectades (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) un film que no se situa al mateix nivell que els tres anterior, però que tampoc resulta el desastre que alguns auguraven. (..) Tot i construir-se al voltant d’un enigma, “Cerrar los ojos” no batega amb aquella capacitat poètica pel misteri que van convertir Erice en un mestre de referència. El director de 82 anys entrega un relat sentit, però prosaic, que en alguns moments se sosté massa en diàlegs explicatius. Per desembocar en el final que tothom esperava: una revelació última de la capacitat encara viva del cinema per generar un miracle. Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Com en aquelles pel·lícules anteriors, Erice, aquí escrivint amb el director i guionista basc Michel Gaztambide, utilitza la cultura cinematogràfica per explorar traumes tant personals com nacionals. La història d’un actor que desapareix i ressorgeix anys més tard amb pèrdua de memòria també tracta clarament de les llacunes de la història espanyola i de l’amnèsia col·lectiva.(..) Els informes suggereixen que Erice i el seu equip es van afanyar a acabar “Close Your Eyes” a temps per a Canes, i podria ser que un retorn a la sala de muntatge després del festival pugui donar lloc a una pel·lícula diferent; en el seu estat actual, sembla un drama divagant de gairebé tres hores amb una sensació d’estar feta per a la televisió. (..) Planament rodat, llevat de la pel·lícula (més convincent) dins de la pel·lícula, amb la seva profunditat de camp avinent per a l’època i la seva opulenta sensació de ‘noir’, “Close your eyes” finalment (..) emociona en la seva darrera mitja hora, mentre explora qüestions d’identitat i el que queda quan la memòria se n’ha anat. És en aquest punt quan el personatge d’Ana Torrent (novament anomenada Ana) fa la segona aparició i l’altre carret existent de la pel·lícula inacabada de 1990 es mostra en un cine local tancat que l’han reobert per a l’ocasió. Aquí, en la foscor parpellejant, sentim alguna cosa d’aquella vella màgia d’Erice una altra vegada. Jan Lumholdt, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) Una vegada més, l’antic metratge exercirà un paper crucial, potser fins i tot induint un miracle de Dreyer, afectant i ressuscitant diversos dels implicats, entre ells el mateix Víctor Erice. El seu amor absolut pel cinema (totalment correspost pel públic de l’estrena) és present en pràcticament tots els fotogrames dels 169 minuts de durada que potser es podrien haver reduït, cosa que, naturalment, se li consenteix a un Sr. E. , després de tant de temps, sens dubte es mereix l’oportunitat d’estendre’s una mica.

Competició.

De Jessica HAUSNER, “Club Zero”. Durada: 1h50. Producció: Àustria, Anglaterra, Alemanya, França, Dinamarca. Amb Mia Wasikowska, Sidse Babett Knudsen, Sam Hoare. Guió de Géraldine Bajard i Jessica Hausner. La senyoreta Novak s’incorpora a un institut privat on inicia un curs de nutrició amb un concepte innovador, canviant els hàbits alimentaris. Sense despertar les sospites de professors i pares, alguns alumnes cauen sota la seva influència i s’incorporen al cercle tancat del misteriós Club Zero. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a Twitter: Quina cosa tan horrorosa és “Club Zero”. Segur que l’Östlund li dona un premi. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: Una professora nova carismàtica és reclutada per un internat progressista d’elit, en algun lloc, suposem, al Regne Unit, per instruir els estudiants en “Menjar conscient”. La senyoreta Novak (Mia Wasikowska) explica a la seva petita classe d’adolescents impressionables que reduir dràsticament la quantitat d’aliments que consumeixen pot tenir beneficis de gran abast, per al planeta i per a la seva pròpia salut espiritual, mental i física. Diligentment, els nens rebutgen els seus àpats, però es mengen la filosofia cada cop més extrema de la senyoreta Novak. (..) Es tracta dels perills d’externalitzar les responsabilitats parentals a persones i institucions amb agendes. Sembla fantàstic, com sempre, l’ús que fa Hausner del color i la vestimenta és sorprenent i eloqüent, però es tracta d’una pel·lícula amb guió molt prim que funciona a un nivell molt superficial (..). Paco Vilallonga, a Twitter: Metòdica, cartesiana. Una pel·lícula d’una gran perfecció formal on tot està mil·limètricament calculat. Però l’extrema fredor del conjunt et distancia i fa complicat empatitzar amb el discurs de fons. Gens recomanada per espectadors sensibles. I  a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) pel·lícula terriblement inquietant -fins i tot hi ha una escena especialment desagradable de veure- centrada en l’alimentació ecològica i les noves teràpies nutritives. Com és habitual en la seva directora, “Club zero” excel·leix per la metòdica, mil·limètrica i minimalista posada en escena. Des del vestuari als decorats, passant per la planificació dels enquadraments, tot està calculat al detall amb una precisió gairebé obsessiva. Aquesta perfecció formal potser dilueix una mica el seu discurs de fons, que una vegada plantejat no s’acaba de desenvolupar. Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) un film visionari i enigmàtic sobre la qüestió de la nutrició dut fins a l’extrem, la no ingerència d’aliments, i els seus imprevistos resultats. En un estil asèptic i fred, una realització mil·limètrica, Hausner difumina els límits entre protesta i consciència ecològica i el comportament sectari fanàtic que se’n deriva. Així, través de la fe, la creença cega, es pot arribar a no menjar res i purificar el teu cos i la teva ment. Un pas previ per a ingressar en el cercle tancat del Club Zero, segons aquesta professora il·luminada, que et durà a un estadi elevat, quasi espiritual, una mena de reencarnació. Un film problemàtic, tèrbol i torbador, que fa un retrat punyent i inclement de les classes benestants i el seu esnobisme ecològic i alimentari, i també, de les seves escoles d’elit i del món de l’ensenyança. Un film de caire visionari i futurista, encara que ben arrelat en la nostra societat, que ressona com un crit d’alarma desesperat davant del nostre món. Un entorn on preval la manca de llaços estrets i emotius entre pares i fills sota l’embolcall de la superficialitat, la moda o el consumisme. Un territori propici a l’autodestrucció i un camp abonat al predicament de qualsevol bajanada. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Sembla que els dards de la directora de “Little Joe” van dirigits, diana fàcil, als practicants integristes del ‘mindfulness’ i l’alimentació orgànica, i, per extensió, als pares que deleguen l’educació dels seus fills a professors que tal vegada no estan preparats per a això, però el seu plantejament no per obvi deixa de ser més problemàtic: estem davant d’una sàtira sobre l’ecologia entesa com a ideologia sectària o, per contra, davant d’una defensa dels desordres alimentaris com a rebel·lió última del cos dels centennials contra el capitalisme que ha forjat la identitat econòmica? És la fe en el cos l’última cosa que ens queda en una societat més preocupada per condemnar els afectes que per tallar en sec una neurosi col·lectiva? Tan a prop de “Lourdes” com de “Little Joe”, “Club Zero” sacrifica totes aquestes preguntes a la repetició d’una sola idea, i, malgrat incloure imatges francament provocatives -una noia menjant-se el seu propi vòmit-, evita, de una forma una mica mandrosa, aprofundir en l’origen del seu conflicte dramàtic, un personatge tan opac que ni tan sols Hausner sembla tenir interès a comprendre. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Jessica Hausner construeix la seva pel·lícula com una metàfora sòlida sobre els perills d’una societat en què l’alimentació ha estat posada sota sospita, en què els veganismes i altres actituds alimentàries poden amagar estats d’anorèxia. Un món en què les patologies alimentàries s’acaba transformant en patologies psicològiques, però en què tota una joventut sembla llançada a les proclames de l’alimentació conscient. Rodada amb un clar afany esteticista, amb un equilibri formal excessiu i des d’un distanciament dramàtic que sovint resulta massa fred i poc empàtic, “Club Zero” és una paràbola sobre les patologies d’un món on l’excés de zel ens transforma psiquícament . Una parabola que planteja qüestions sobre els excessos d’esticisme per plantejar una qüestió que afecta vides i conductes. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ la castiga posant-li només 2 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el seu recent pas [de Jessica Hausner] a les pel·lícules en anglès ha donat lloc a una obra nebulós de la mena del seu film “Little Joe” del 2019, i així ho ha tornat a demostrar amb aquesta pel·lícula exasperant i desconcertant. “Club Zero” és una no sàtira extenuant i sense sentit que no diu res de valor sobre els seus temes ostensibles: la imatge corporal, els trastorns alimentaris i el sobreconsum occidental. (..) La passió evangèlica de la senyora Novak per l’assignatura encisa els cinc alumnes de la seva classe. I aleshores els diu que seran els pocs privilegiats secrets que formaran el nucli del seu revolucionari Club Zero, joves que sobreviuran sense menjar en absolut; un culte fanàtic de Jonestown que existeix a plena vista. (..) La pel·lícula sembla burlar-se d’idees òbviament absurdes (..). En realitat, ningú diu les paraules “bulímia” i “anorèxia” en veu alta, i no està clar si evitar aquests termes evidents és una opció artística, un comentari a la negació o només una manera d’evitar l’obvi problema argumental (..) I quan la senyora Novak condemna l’excés de consum i la cobdícia… bé, no està clar immediatament que aquestes idees siguin errònies o que mereixin que s’augmentin satíricament fins a una autolesió òbviament grotesca. És una altra falta d’aquest cineasta d’altra banda molt talentosa. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Potser siguin les modes contemporànies instal·lades per directors com Yorgos Lanthimos o Ruben Östlund, president del jurat, aquesta irònica, aspra i brutal manera de pegar a la burgesia europea suposadament progressista. O aquest costat aspre i tan austríac que té la seva pel·lícula es relaciona amb el fet que el productor no és cap altre que Ulrich Seidl, els angles de càmera del qual i maneres de posada en escena per moments Hausner sembla imitar. El cert és que el nivell d’intel·ligència crítica que tenia aquella pel·lícula [“Lourdes” (2009)] sembla que ha baixat fins al cinisme més banal i la ironia gratuïta que enfanguen els temes interessants que tracta la seva pel·lícula “Club Zero”. Ningú dubta que és una cosa forta i rellevant el que es tracta aquí: les pressions socials que viuen els adolescents, la radicalització de certs grups, les modes perilloses que es generen per les xarxes socials i la manera com certs tòpics importants de la època són banalitzats des de la militància performàtica. Però tot això queda a la perifèria, com una cosa no del tot explorada, o tapada per la manera com la pel·lícula de Hausner, com els directors abans esmentats, es posa per sobre dels seus personatges, els ridiculitza, els tracta de tarats, persones incapaces de tenir alguna idea pròpia. Segueix el sistema Östlund a la perfecció: és crítica social per la via de l’acudit dolent, per burlar-se dels seus personatges i de les seves suposades crítiques socials fins a donar com a resultat, al cap i a la fi, una pel·lícula en extrem conservadora. (..) La meva impressió és que Hausner no té instints còmics i les seves bromes no funcionen gairebé mai. Encara si funcionessin la pel·lícula seria bastant impresentable, però ni tan sols surt ben parada. Tot s’anirà tornant més desagradable, cruent, cínic i perillós quan la Srta. Novak comenci a donar evidències que, més que un curs sobre aprendre a menjar, el que és seu és una mena de secta religiosa (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: Sàtira sobre la nova moda de la nutrició saludable, Jessica Hausner aplica a “Club Zero”, també en competició, aquella mirada quirúrgica típica de cert cinema austríac que contribueix a copsar l’autoritarisme latent en un context concret. (..) “Club Zero” resulta en excés òbvia i previsible tant en la realització com en el tractament del tema, i ni tan sols pot presumir de ser tan negrament còmica com altres obres de la cineasta. Som davant d’un d’aquells films d’autor que han trobat una fórmula per vendre una suposada radicalitat en el fons molt digerible. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: Si més no, a cada nova pel·lícula de Jessica Hausner és cada cop més innegable que cap altre director narratiu és més escèptic, o fins i tot hostil, envers les institucions socials en què les persones confien la seva fe. (..) Amb “Club Zero” igualment simplista però encara menys explicable, torna amb una comèdia fosca inspirada en Pied Piper sobre els perills potencials de confiar massa en els mestres de l’escola dels nostres fills. Ja ho sabeu, els veritables dolents del segle XXI. Per descomptat, no hi ha res inherentment dolent a fer una pel·lícula sobre aquest o qualsevol tema (..). Però Hausner d’alguna manera aconsegueix recargolar una sàtira irònica del “benestar” d’Instagram i de l’enfocament de suma zero de la Generació Z als problemes del món (..). Sempre ha estat difícil no admirar l’audàcia d’Hausner, però aquesta vegada l’audàcia de la seva narració finalment es transforma en una provocació troll. (..) Els nens de la senyora Novak no només sembla que no tinguin altres amics (mai no es dona a entendre que van ser seleccionats per les seves inseguretats), sinó que semblen desinteressats pel sexe, les xarxes socials o qualsevol tipus de compromís amb el món exterior, malgrat el fet que tots tenen telèfons mòbils. Des del vernís rosa a la màquina expenedora de l’escola fins a la crueltat semblant a la de Lanthimos que els personatges utilitzen per avergonyir-se mútuament per a obeir, cada detall de “Club Zero” està esmaltat amb l’alegria auto-insistent d’una sàtira poc divertida que mossega tot el conjunt molt més del que està disposat a mastegar. (.. ) Una pel·lícula que no té ni idea d’on atribuir la culpa. Són els pares amb excés de feina el problema? Els professors de l’escola estan rentant el cervell als nostres fills? O els adolescents d’avui intransigentment progressistes corren un risc únic de que els seus ideals s’utilitzin com a arma contra ells? Cap d’aquestes coses s’exclou mútuament, però totes estan mal articulades aquí. Una cosa és que Hausner qüestioni la religió, que ha estat responsable de tota mena de pecats al llarg dels segles, però els antidepressius, i ara els educadors, se senten com a objectius cínics per a una cineasta desesperada per soscavar qualsevol cosa que pugui ajudar la gent a preparar-se millor per a les dificultats d’un món sense Déu. Vull tenir fe que estic malinterpretant les intencions de Hausner, i possiblement no per primera vegada, però m’estic esgotant per la falta de fe que sembla tenir en tots els altres.

Sessions Especials.

De Pedro COSTA,  “As filhas do fogo” / “Les filles du feu” / “The daughters of fire”. Durada: 0h09 Producció Portugal. Amb les cantants Elizabeth Pinard, Alice Costa i Karyna Gomes. Nota sinòptica (llarga): La pel·lícula explora la música, la cultura i la identitat a través de les imatges captades pel director durant el rodatge de “Casa de Lava” a Cap Verd l’any 1994. La col·laboració multidisciplinària entre Pedro Costa i Os Músicos do Tejo  afegeix una dimensió musical única a aquest curtmetratge, destacant la importància de la música en la cultura de Cap Verd. Sinopsi: Tres germanes joves estan separades per l’erupció del Gran Fogo. Però canten. Un dia sabrem per què vivim i per què patim… 

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: La pel·lícula dura set minuts, però és una mica absurd qualificar-la com un curtmetratge. “As filhas do fogo” funciona com una instal·lació. Hi ha tres pantalles. A la primera veiem una noia caminar mentre els centelleigs de foc volcànic marquen els seus moviments. A la segona veiem una altra noia immòbil davant d’un paisatge volcànic i a l’última la cara d’una tercera noia, sense moviment. Totes tres canten una estranya cançó, com si fos una peça d’òpera contemporània, en què es pregunten fins quan durarà aquest patiment i què passarà quan deixin d’existir. Hi ha entre les imatges de dones i foc molt de dolor. Al cap de cinc minuts les tres pantalles desapareixen i veiem unes imatges en 16mm rodades a Cap Verd, una família i una cabanya en un paisatge àrid. Al fons hi ha un volcà. Als títols de crèdit descobrim que la peça musical que hem escoltat es titula ‘Cançó d’embalatge’ i que és un tema tradicional d’Ucraïna i que s’ha convertit en símbol de la resistència contra la invasió russa. El dolor de guerra connecta amb el dolor ancestral d’un poble. Hi ha alguna cosa que sempre persisteix i que el temps mai no pot esborrar.

Sessions Especials.

De WANG Bing, “Man in Black“. Durada: 1h. Producció França, Estats Units, Regne Unit. Nota sinòptica: Història d’un testimoni de la Revolució Cultural, que apareix nu davant la càmera. Sinopsi: Wang Xilin, de 86 anys, és un dels compositors xinesos més importants de la seva generació. Durant la Revolució Cultural, va ser objecte de greus persecucions, pallisses, confinament i tortures. La pel·lícula revela el cos i l’ànima d’un home marcat per una vida de patiment, un “home de negre” impulsat per la ira i la compassió. Al so de les seves simfonies, reviu els terribles esdeveniments que persegueixen la seva memòria i és testimoni d’una època que va veure la deshumanització de tota la nació xinesa. En diuen: (..) és una obra més aviat destinada a galeries d’art. El cineasta xinès va rodar al Théâtre des Bouffes du Nord durant tres dies sense públic, amb Caroline Champetier [a la càmera], el compositor xinès Wang Xilin exiliat a Alemanya, de manera que relata, despullat del tot, certes parts de la seva vida. Nota: la productora el defineix com un vídeo artwork de Wang Bing. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Wang Xilin va néixer fa 86 anys i la seva memòria travessa totes les contradiccions i tota la repressió provocada per la revolució cultural. L’home explica com la seva música va sorgir del dolor del seu poble, com el seu aprenentatge va estar subjecte als designis de la revolució cultural que preferien la seva consciència de classe que el seu treball formal i com la seva música continua ferint a la Xina actual. Després de les paraules escoltem les seves simfonies, tenen un to grandiloqüent, però Wang Xilin ens diu que hi ha el moviment d’un poble encadenat que no troba els seus camins per a la llibertat. Wang Xilin viu actualment a Alemanya on està exiliat. “Man in Black” va ser rodada durant tres dies. Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) El compositor xinès Wang Xilin, de 86 anys, no va vestit de negre, però va filmar completament nu. De fet, està envoltat d’ombres i el títol, una referència a una cançó que canta Wang, transmet la sensació que la pel·lícula és com un retrat pintat. Austera en extrem, però que coincideix emocionalment amb el treball orquestral de Wang en la seva gran intensitat, la pel·lícula és una proposta molt específica. (..) Aleshores, Wang, assegut, per fi parla i relata la seva experiència del comunisme xinès, des dels seus primers dies com a membre entusiasta del Partit –unint-se a l’Exèrcit Popular d’Alliberament el 1949– fins a la seva consciència tan durament guanyada que la ideologia s’havia convertit, com ell diu , “una traïció cruel i despietada”. La creença de Wang que la tècnica musical era vital per a l’art, i no estar sotmesa a un propòsit polític, va portar a la seva denúncia i marginació. Un cop es va iniciar la Revolució Cultural, moment en què Wang ja havia patit una crisi nerviosa, els seus problemes es van intensificar. Wang va patir llargues pallisses i va experimentar, i va presenciar, pitjor encara, com ens diu, en diversos moments rompent o mostrant manifestament la seva fúria pel que li van fer a ell i a molts dels seus contemporanis i mentors. Deixa clar fins a quin punt determinats passatges de la seva música estan directament destinats a representar certes experiències: l’horror de ser literalment engabiat o la pràctica de cremar carn humana. La tècnica contraintuïtiva però sorprenentment eficaç de Wang Bing en aquesta part de la pel·lícula és que la veu del compositor s’ofegui de manera intermitent per les onades de la seva música, que de vegades es tallen bruscament, tot i que les seves paraules encara es poden llegir amb subtítols (..).

Sessions Especials.

D’Anna NOVION, “Le Théorème de Marguerite“. Durada: 1h52. Producció França, Suïssa. Amb Ella Rumpf, Jean-Pierre Darroussin, Julien Frison. Guió: Anna Novion, Agnès Feuvre, Marie-Stéphane Imbert, Mathieu Robin. Una brillant estudiant de matemàtiques (Ella Rumpf) a la millor universitat de França, l’Ecole Normale Supérieure. El dia de la presentació de la seva tesi, un error sacseja tota la certesa de la seva vida planificada, decideix deixar-ho tot i començar de nou. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Neil Young, a la crítica per a ‘Screen International’: Les complexitats de l’amor i les matemàtiques es redueixen a una mena d’equació decebedorament senzilla en el “Le Théorème de Marguerite” (..) És essencialment una història romàntica a l’antiga construïda al voltant d’una actuació simpàtica d’Ella Rumpf (..). Els coproductors d’aquesta empresa franco-suïssa inclouen diversos canals de televisió i, malgrat el format de pantalla panoràmica, el resultat sembla més adequat per a la petita pantalla que no pas per al cine. (..) El guió de Novion (..) segueix un arc similar [a “El contador”, film de Gavin O’Connor, amb Ben Affleck] pel que fa a rastrejar el tardà despertar emocional del seu protagonista després d’una vida de concentració intel·lectual insalubrement intensa, majoritàriament en solitari. De fet, al voltant de mitja hora és possible pronosticar amb precisió gairebé tots els ritmes narratius significatius. (..) El relaxament de la Marguerite comença a través d’una crisi acadèmica sobtada (..) que la veu abandonar impulsivament els estudis i baixar de la seva torre d’ivori (..).

Fora de Competició.

De Sam LEVINSON, “The Idol“. Durada: 1h46. Producció Estats Units. Amb Lily-Rose Depp, The Weeknd, Suzanna Son. Guió: Sam Levinson i Abel ‘The Weeknd’ Tesfaye. Nota sinòptica: Un guru de l’autoajuda i líder d’un culte modern (The Weeknd) entra en una relació complicada amb una ídol pop (novament) en ascens (Lily-Rose Depp). Sinopsi: Després de la seva última gira marcada per una crisi nerviosa, la Jocelyn (Lily-Rose Depp) està decidida a recuperar el seu títol com l’estrella pop més popular i sexy d’Amèrica. En Tedros (Abel Tesfay, The Weeknd), propietari d’una discoteca amb un passat problemàtic, reviscola la flama dins d’ella. Aquest nou amor la portarà al cim del seu art, o l’enfonsarà fins a les profunditats de la seva ànima? Nota: part inicial (2 primers capítols) d’una sèrie de TV de l’HBO. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Maria Cusó Serra, a Twitter: Vistos 2 capítols de ‘The Idol’ crec que la polèmica prèvia és desmesurada. Estèticament impactant, amb seqüències força explícites, no és gaire més que una fantasia sexual masculina convertida en sèrie. La trama, que prometia a l’inici, es dilueix i perd tot interès. Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’ destaca: Sam Levinson presenta a Canes ‘The Idol’, una mena de ‘Cinquanta ombres d’en Grey’ a l’estil HBO i hi afegeix: Abans d’estrenar-se el 4 de juny a la plataforma ja rebatejada com a Max, ‘The Idol’, la nova sèrie del creador d”Euphoria’, ha aterrat a Canes acompanyada de diverses polèmiques. La primera versió d’aquesta minisèrie sobre la relació tòxica entre una estrella femenina del pop i el líder d’una secta la dirigia una cineasta, Amy Seimetz (..), a qui van fer fora amb un 80% dels episodis ja rodats per traslladar la responsabilitat a Sam Levinson. L’home rere ‘Euphoria’ va reescriure i tornar a filmar bona part del metratge perquè sembla que el cocreador i protagonista masculí de ‘The Idol’, Abel Tesfaye (àlies The Weeknd), patia perquè la sèrie estava adquirint una perspectiva “massa femenina”. La revista ‘Rolling Stone’, per la seva part, es va fer ressò de diverses complicacions en el rodatge. L’equip d’aquesta producció de HBO va desmentir les acusacions més negatives que se’ls han fet aquests darrers mesos en la roda de premsa a Canes. El primer episodi de ‘The Idol’ (a Canes n’hem pogut veure dos dels sis totals) ens endinsa en les interioritats de la indústria de la música pop als Estats Units. (..) Levinson transmet el frenesí estressant que genera la feina de l’estrellat. I el farceix amb comentaris sobre les qüestions més polèmiques ara mateix a la indústria audiovisual. (..) ‘The Idol’ canvia de to quan entra en escena Tedros, el responsable d’un club nocturn a qui dona vida l’estrella de la música The Weeknd. En una seqüència en què es transmet l’excitació intoxicant d’una nit de festa, els protagonistes s’atrauen com pols magnètics oposats. Joycelyn creu trobar en Tedros un home i productor que l’estimula a explorar la música i la vida des d’un vessant molt més personal i arriscat. Però no som davant d’una passió típica, perquè ella no tarda a mostrar l’ardor que li provoquen certes pràctiques d’autoestimulació masoquista. (..) La veritat és que fins on hem vist a Canes, la suposada transgressió en el vincle que forgen els protagonistes s’apropa més a una variant de prestigi, molt HBO, de “Cinquanta ombres d’en Grey” que no pas a una exploració políticament incorrecta de tabús sexuals. Ens falta acabar de veure la sèrie per constatar si a Levinson i Tesfaye això dels homes tòxics però dominants i les dones sexis i patidores, els fascina i excita més que no pas els incomoda. Eric Kohn, al comentari per a ‘IndieWire’: (..) Basant-nos en els dos episodis que es van projectar (regrupats com un sol paquet de 103 minuts amb només una pantalla de títol entremig), “The Idol” obliga els espectadors a un estat paradoxal constant. La història de l’estrella del pop mentalment inestable Joslyn (Lily Rose-Depp) que és seduïda per un líder de culte nefast (Abel “The Weeknd” Tesfaye) té una energia propulsora a mesura que avança la seva misteriosa història, des dels animats números de ball que el personatge de Rose-Depp assaja fins a l’esgotament a través de la nefasta relació BDSM que ella comença amb el personatge de The Weeknd mentre ell s’infiltra en el seu món. (..) Igual que amb “Euphoria”, “The Idol” està buscant el discurs, i segur que el sacsejarà. És una narració enginyosa i que agafa, almenys en el seu primer episodi, tot i que el segon estableix un inquietant suspens que segur que mantindrà molts espectadors enganxats. Les seves qualitats sensuals s’han realitzat amb l’artesania de primer nivell i un ritme ràpid que suggereix que podria encaixar molt bé al costat de la televisió d’escombraries del plaer culpable de la biblioteca Discovery+ que ara s’asseurà al costat de Max. (..) Encara havia de buscar respostes [Sam Levinson], tot i que va insistir que els espectadors trobarien el programa més entretingut a mesura que s’emetin episodis addicionals. “El cas és que és més divertit que”Euphoria”, va dir. “A mesura que avança es fa més divertit. Crec que la gent descobrirà cada cop més sàtira”. Una font implicada en la versió original del programa que va veure els dos primers episodis a Canes va dir que la nova versió no tenia res a veure amb l’enfocament original de Seimetz. “L’original era com un tipus d’inframón de Hollywood Lynchià o”Phantom of the Opera “. Tot era com un somni”, va dir. “Esperem que millori després dels dos primers episodis; no veig com podria empitjorar molt” (..).

Un Certain Regard.

De BALOJI, “Augure“ / “Omen”. Durada: 1h30. Producció Bèlgica, França, Països Baixos, el Congo, Sud-àfrica, Alemanya. Amb Lucie Debay, Marc Zinga, Eliane Umuhire. Guió: Baloji.Nota sinòptica: una pel·lícula coral que recorre la història de quatre personatges considerats bruixes i bruixots i que trobaran la manera d’ajudar-se mútuament per a alliberar-se’n en una Àfrica fantasmagòrica. Sinopsi: Història congolesa sobre un jove, Koffi (Marc Zinga), considerat bruixot (zabolo) per la seva petita comunitat i desterrat per sa mare. Quan, després de 15 anys d’absència, torna amb la seva xicota, Alice (Lucie Debay), per a pagar-ne la dot, es veu obligat a lluitar contra els prejudicis i sospites de la seva família i la seva comunitat, que el veuen com un foraster. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) una pel·lícula que parla de personatges congolesos que tornen al seu país natal [des de Bèlgica] i no saben com enfrontar-se a un món on les supersticions i la bruixeria continuen sent presents i que han patit un procés de desertització. (..) Al llarg de la pel·lícula aquest contacte amb un món ritual, fantasmagòric poblat d’encanteris i bruixeria contrastarà amb la visió dels que han anat a Europa i han viscut una altra vida. La dificultat de tornar a la família els converteix en autèntics fills pròdigs, de vegades irreconciliables.

Un Certain Regard.

De Felipe GÁLVEZ, “Los colonos” / “The Settlers” / “Les colons”. Durada: 1h37. Producció Xile, Argentina, França, Dinamarca, Anglaterra, Suècia, Alemanya i Taiwan. Amb Camilo Arancibia, Mark Stanley, Benjamin Westfall. Terra del Foc, República de Xile, 1901. Un territori immens, fèrtil, que l’aristocràcia blanca pretén “civilitzar”. Tres genets són contractats per un terratinent ric, José Menéndez, per desposseir les poblacions indígenes de les seves terres i obrir una ruta cap a l’Atlàntic. Sota les ordres del tinent MacLennan, un soldat britànic i un mercenari nord-americà, el jove mestís xilè Segundo descobreix el preu de construir una nació jove, la de la sang i la mentida. L’autor ha declarat que es tracta d’un film que convida a reflexionar sobre qui escriu la historia, com s’escriu i quin lloc hi ocupa el cinema en aquest procés. La distribuïdora internacional en diu: En la seva esperada òpera prima, Felipe Gálvez explora una part crucial del passat colonial de Xile en un drama d’època visualment impressionant que destaca la diferència entre la veritat i la història. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Xile és a punt de celebrar el seu primer centenari com a nació. El president Pedro Montt, que puja al poder el 1906, vol establir un pacte que permeti la reconciliació entre els colons, els autòctons xilens i els nadius. El pacte com sol ser en aquests casos també implica un pacte de silenci. Cal silenciar alguna cosa, no preguntar-se què va passar set anys abans a Tierra de Fuego, ni que va ser de la tribu dels Ones que poblaven aquesta terra. Segons els llibres d’Història, els Ones, que eren uns grans comerciants, van desaparèixer per la transmissió de malalties. Felipe Gálvez demostra a “Los colonos” que el que diuen els llibres no va ser veritat i que l’Estat Xilè ha estat incapaç de reconèixer que a principis del segle XX es va cometre un genocidi, milers d’indis van ser enverinats, emborratxats i aniquilats. (..) Rodada amb gran rigor, amb un sentit precís de l’enquadrament i no aliena a les lliçons del cinema de Lisandro Alonso -l’ombra de “Jauja” és molt present- però buscant una dimensió més política en l’ús de la poètica. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Un western clàssic amb apunts modernistes, a prop dels famosos anti-westerns que pul·lulaven pels anys ’60 i ’70 i que van rescatar recentment cineastes com Kelly Reichardt (“Meek’s Cutoff”) o el mateix Lisandro Alonso a “Jauja”, l’òpera prima del xilè Felipe Gálvez aposta a un viatge clàssic de les pel·lícules de l’Oest només que explicat des d’una altra perspectiva, locació i circumstància. (..) “Los colonos” portarà el seu western de missió a través d’una sèrie de fortes escenes de violència als passos següents, els que aniran fent perdre la lleugeresa inicial per inserir els personatges en zones més i més fosques. Amb el pas del temps també se les hauran de veure entre ells mateixos, ja que les seves diferències comencen a notar-se cada vegada més. La pel·lícula inclourà després altres personatges, passaran alguns anys i sortirem dels territoris salvatges més obvis, només per enfrontar un altre tipus de salvatgisme, un de negocis en «interiors». (..) El film de Gálvez està extraordinàriament bé, com una barreja entre pel·lícula de l’Oest i drama gòtic on les imatges es tornen més i més fosques, al punt de semblar brutals quadres de l’època. (..) El que Gálvez fa és una crítica pel·lícula sobre l’extermini dels pobles originaris, els abusos del capitalisme i l’enorme control de les terres que tenen uns quants grups i famílies sense parlar gaire directament sobre aquests temes. (..) “Los colonos” explica la història cruel dels orígens d’un país (o dos, potser) marcat per la violència física, política i econòmica. Només cal mirar les notícies per adonar-se que aquesta disputa per les terres continua existint avui i és igual de cruel i salvatge. La civilització per la via de la massacre i l’extermini.

Quinzena dels Cineastes.

De Claude SCHMITZ, “L’autre Laurens” / “The Other Laurens”. Producció Bèlgica-França. Amb Olivier Rabourdin, Kate Moran, Marc Barbé, Louise Leroy, Rodolphe Burger. Nota sinòptica: Film negre l’intriga del qual se centra en Gabriel Laurens, detectiu que du una vida quotidiana plena de recels i ombres. Quan la neboda Jade, de quinze anys, apareix en la seva vida per demanar-li que investigui la mort del seu pare, el detectiu veu com li rebroten els records que es pensava que estaven enterrats per sempre. Sinopsi: A petició de la seva neboda, un detectiu especialitzat en adulteri es troba investigant la problemàtica mort del seu germà bessó, amb qui havia tallat. S’incorpora a la casa d’estil bling-bling del jugador difunt, no gaire lluny de la frontera franco-espanyola, al voltant de la qual gravita una fauna de l’inframon: vídua americana que està de tornada de tot, pilot d’helicòpter antic marine, vells ‘Hells Angels’ d’accent meridional, policies bruts que busquen un gitano desaparegut… Comentari de la Quinzena: Aquest thriller estilitzat i irònic reflecteix altres bessons: els codis nord-americà i europeu del cinema negre. Piulada de la Quinzena: Una obra híbrida i manierista prou atrevida com per prendre el lideratge de la tradició francesa de novel·les policíaques a la Jean-Patrick Manchette. La pel·lícula confronta Europa i Amèrica cara a cara i juga amb els codis i els tòpics d’ambdós cinemes. Enllaç: IMDB .

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: La Jonquera és terra de frontera, la població situada a l’Empordà als peus dels darrers contraforts dels Pirineus, disposa d’àmplies superfícies comercials on es ven alcohol per als francesos i d’uns quants prostíbuls, alguns considerats els més grans de Europa. És curiós que aquest territori de frontera no hagi estat convertit en escenari de ficció. “L’autre Laurens”, una pel·lícula d’origen belga, es presenta com un thriller situat entre Perpinyà i La Jonquera. Dos policies de Perpinyà investiguen la desaparició d’un delinqüent molt buscat a la comunitat gitana, mentre un detectiu que s’ha guanyat la vida resolent assumptes d’infidelitat matrimonial, rep la visita de la seva neboda que li parla de la desaparició del seu germà mort. A partir d’aquest punt de partida, la trama mostra els prostíbuls de la Jonquera, les màfies que els controlen, els motards de Perpinyà i vol jugar amb les particularitats d’un món a partir dels codis del thriller i la sèrie ‘noire’. La perspectiva és molt interessant i “L’autre Laurens” promet una visió àcida d’aquest territori amb cert sentit de l’humor, el problema és que tot es dilueix, tot resulta molt convencional i tòpic. La pel·lícula deriva cap a una sèrie de resolucions que estan molt explicitades i un final absolutament convencional amb tirotejos entre mafiosos i algun cop d’efecte. Tot allò que la pel·lícula promet no es compleix. La Jonquera i Perpinyà hauran d’esperar que sorgeixin noves oportunitats.

Quinzena dels Cineastes.

De Manoel DE OLIVEIRA, “La Vall Abraham” / “Val Abraao” / “Val Abraham” / “Abraham’s Valley”. Fa 30 anys es va presentar a la Quinzena dels Realitzadors aquesta pel·lícula (inspirada en ‘Madame Bovary’, de Gustave Flaubert; en el que fou un gran esdeveniment “cannoise”. Per a commemorar-ho, li han dedicat el cartell de la manifestació d’enguany i n’han programat la pel·lícula, en sessió especial. Enllaç: IMDB.

Setmana de la Crítica.

De Vladimir PERISIC, “Lost Country“. Durada: 1h38. Producció França-Sèrbia-Luxemburg-Croàcia. Amb Jasna Đuričić, Marija Škaričić, Jovan Ginić, Boris Isaković. Guió: Alice Winocour i Vladimir Perišić. Belgrad, 1996. L’Stefan té 15 anys. Després de la victòria del partit de l’oposició a les eleccions, el Partit Socialista de Milošević en falsifica els resultats. Quan el partit decideix anul·lar la votació, el país entra en un període turbulent. La mare de l’Stefan, Marklena, és la portaveu del partit. A causa de l’amor que sent per la seva mare, l’Stefan no pot acceptar que el seu millor amic, en Milan, li digui que la seva mateixa mare està involucrada en el frau electoral. Esclaten les protestes al carrer. Comentari de la Setmana: un fresc íntim i polític (..) Un film poderós que revisita els codis de la tragèdia clàssica. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Jaime Pena, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Lost Country” és el segon llargmetratge de Perišić, que portava sense rodar des del 2009. A la presentació de la pel·lícula va explicar que aquesta nova pel·lícula explicava d’alguna manera la seva travessia del desert. Efectivament, Stefan es veu abocat a travessar una terra de ningú, un desert del qual no en sortirà indemne. És Perišić qui estreny el camí del seu protagonista quan li va tancant totes les portes en impossibilitar el diàleg amb la mare o els amics. Tot el que sabem de Stefan ho desconeixem dels personatges secundaris, simples estereotips, també aquesta noia, un simple clixé, de la qual s’enamora i de la qual tampoc sabem quina és la seva veritable funció dramàtica. Calculada al mil·límetre, fins a aquest ambivalent últim pla que ens deixa escoltar en off un so, “Lost Country” és una pel·lícula tan correcta com escassa de vol, una pel·lícula de laboratori que un té la sensació haver vist mil vegades, a Espanya o a Llatinoamèrica.

FOTO DE L’APUNT: “Les feuilles mortes”, d’Aki Kaurismaki.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!