Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

18 de maig de 2023
0 comentaris

Almodóvar eclipsa Canes

Pedro Almodóvar i el seu western gai de mitja hora van eclipsar ahir mediàticament la resta de propostes del festival, que també han cridat força l’atenció. En una jornada marcada pel mal temps i per l’impacte de la polèmica encara sobre el possible encobriment d’agressors sexuals per part del certamen, esverada si pot ser més per una carta signada per moltíssims actors i actrius que denuncien la situació al cinema francès i el paper que, en aquest sentit, hi juga Canes, afegint-se al clam de l’actriu Adèle Haenel, Almodóvar va ser acollit en olor de multituds per la premsa especialitzada i el públic, una part dels quals, amb entrada a la mà, es va haver de quedar al carrer per un error de l’organització, que en va posar més a disposició de la gent que no pas disponibilitat n’hi havia. En absència de Pedro Pascal, al matí hi hagué el típic photocall, amb els protagonistes més joves posant gornits per dissenyadors masculins i després de la projecció hi hagué una xerrada amb els espectadors, de què han transcendit bones declaracions del cineasta manxec.

Però la vida de Canes va seguir també al marge d’ “Extraña forma de vida”, amb la presentació en competició de la nova pel·lícula de Kore-eda i de la finalment no tan escandalosa i sembla que sorprenent “Le retour”, de Catherine Corsini; a més a més, dels considerats (per alguns, si més no) magnífics documentals de Steve McQueen i Wim Wenders a les Sessions Especials, i la resta d’ofertes de les diverses seccions.

Sessions Especials.

De Pedro ALMODÓVAR ,“Strange Way of Life” / “Extraña forma de vida”. Durada: 0h31. Producció: Espanya. Amb Ethan Hawke, Pedro Pascal, Manu Ríos, Jason Fernández, José Condessa i George Steane. Guió: Perdo Almodóvar. Després de vint-i-cinc anys, en Silva (Pedro Pascal) s’enfila al cavall i va pel desert per a visitar el seu amic, el xèrif Jake (Ethan Hawke). Celebren la trobada; però l’endemà al matí en Jake li diu que el motiu del seu viatge és no anar pel camí de la memòria de la seva amistat. El títol fa al·lusió al cèlebre fado d’Amália Rodrigues, les paraules del qual suggereixen que no hi ha existència més estranya que la que es viu donant l’esquena als propis desitjos (ha declarat Almodóvar). Nota: rodada al sud d’Espanya l’agost de 2022, en una part del desert de Tabernas, a Almeria (on es van fer diversos spaghetti-westerns). Vídeo: Tràiler VOSE. Apunts relacionats en aquest blog: Ja se sabia, però confirmat: Perdo Almodóvar va a Canes i Per què el western gai d’Almodóvar no inaugurarà Canes 2023?. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) és un western de mitja hora on dos homes que de joves van tenir un afer (Ethan Hawke i Pedro Pascal) es retroben després de molts anys sense veure’s. Un dia van somiar amb una vida junts en un ranxo, lluny del món i els prejudicis. Ara l’un és el xèrif d’un poble i l’altre el pare del sospitós d’un assassinat. I, tanmateix, la tensió sexual entre els dos és patent des de l’encaixada de mà i es desborda durant un sopar íntim a casa del xèrif en què el vi i les insinuacions reactiven el foc del desig. El curt demostra la capacitat del manxec per portar un gènere tan codificat com el western al seu terreny: tot i l’ambientació i algun tiroteig puntual, “Extraña forma de vida” és pur Almodóvar, que torna a explorar com la llei del desig reescriu al seu caprici les regles de la moral i els vincles de sang. I fins i tot té el punt d’artifici inherent a l’univers almodovarià (..). Almodóvar és un cinèfil que es coneix a la perfecció la història del western clàssic (..) i no es talla a l’hora d’introduir referències al gènere, alguna fins i tot massa òbvia com el plànol del llindar de la porta de “Centaures del desert” (..). Quan millor funciona “Extraña forma de vida” (..) és quan Almodóvar es tanca en una habitació amb els seus personatges (magnífics tots dos, sobretot Pascal) i explora la seva química, romanticisme i contradiccions (..). Paco Vilallonga, a Twitter: Un western gay que és com un fashion film allargat però que el director manxec és capaç de portar al seu terreny temàtic i estètic. En el rerefons, un aroma crepuscular i l’etern dilema entre passió/emoció i deure/responsabilitat. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) la projecció del migmetratge ha anat acompanyada d’un col·loqui amb el director i amb Ethan Hawke. Molt aplaudit i vitorejat, Almodóvar ha reivindicat el western com un gènere plenament viu i ha citat alguns dels referents que l’han guiat per crear la seva obra: el més evident, “Brokeback mountain” d’Ang Lee, i tres dirigits per dones: “The rider” de Chloe Zhao, “The power of the dog” de Jane Campion i “First cow” de Kelly Reichardt (..). És un western que porta tots els elements de la marca Almodóvar, des de l’obertura, amb la música de Caetano Veloso que dona títol a l’obra, passant per l’estètica colorista recurrent als seus films -el personatge de Pedro Pascal llueix una cridanera jaqueta verda-, fins a la nostàlgia i un cert to crepuscular que ha caracteritzat la seva darrera etapa com a director. Produït per Saint Laurent -en certa forma té també evidents elements d’un fashion film- (..). Manu Yañez, a la crítica per a ‘Otros Cines Europa’: (..) un agredolç western “queer” sobre el dolor de les ferides de bala i la glòria de les carícies de l’ésser estimat. Concebuda com un exercici d’orfebreria almodovariana, “Extraña forma de vida” aprofundeix en el camí que ha pres l’obra del cineasta manxec des d’aquest conciliador i serè film-frontissa titulat “Dolor y gloria”. Lluny semblen quedar els temps en què motius com la rancúnia i la fúria posaven en moviment els guions d’Almodóvar. L’assossec s’ha assentat al seu cinema com el símptoma d’una saviesa vital que dóna lloc a gestos carregats d’un potencial empàtic enorme, fins i tot curatiu. (..) És un western queer, i com a tal busca reescriure entre la devoció i la irreverència els mites del gènere per antonomàsia del cinema ianqui. En aquest sentit, els arquetips i els escenaris romanen allà, intactes (..). No obstant això, lluny de tot purisme, Almodóvar recorre al seu tarannà postmodern i beu de múltiples fonts: les passions deslligades de westerns melodramàtics com “Johnny Guitar” de Nicholas Ray i “Duel al sol” de King Vidor, les càmeres lentes dels westerns manieristes de Sam Peckinpah o Sergio Leone, o la sobrietat emocional i el to agredolç de “Brokeback Mountain” d’Ang Lee. No obstant això, com el colós del setè art que és, Almodóvar només es pot mirar al mirall d’Almodóvar. Quan el xèrif Jake (Hawke) i Silva (Pascal) es lliuren al record de la seva passió de joventut, “Extraña forma de vida”, en clau metalingüística, recorre a la memòria fílmica del mateix Almodóvar i proposa una variació de la mítica escena del reg nocturn de Carmen Maura a “La ley del deseo” (..). Amb tots els personatges enfocats, és possible decidir en tot moment cap on mirar, quin gest privilegiar amb la nostra visió. De fet, mitjançant aquesta ocupació radical de la profunditat de camp –que remet a la feina d’Orson Welles a “Ciutadà Kane” o als malabarismes òptics del cinema de Brian de Palma–, Almodóvar i Alcaine assenten una altra de les grans tesis morals que posa en joc “Extraña forma de vida”: la idea que tots els personatges tenen les seves raons per fer allò que fan, per molt foscos que puguin semblar els seus actes. (..) Almodóvar construeix a “Extraña forma de vida” una grandiosa miniatura cinematogràfica, un western dramàtic amb dos amants enllaçats per una vella passió i enfrontats per la vilesa del fill d’un d’ells. Fernando Ganzo, a la crítica per a ‘Cahiers du Cinéma’: (..) tan bon punt entres en aquest poble dels spaghetti westerns sota un aire de Caetano Veloso, tot sembla conegut; els vells gèneres cinematogràfics són cases on tothom es pot sentir com a casa i alhora en una terra estrangera.(..) Del western, s’esperaria que Almodóvar jugués amb el subtext queer destacat del gènere, com van fer Warhol o Ang Lee abans que ell. De fet, és una història d’amor entre dos pistolers, Silva (Pedro Pascal) i Jake (Ethan Hawke), aquest segon esdevingut amb el pas del temps en xèrif que rastreja el fill del seu antic amant. Però és sobretot la manera com l’espanyol concilia aquest gènere zombificat amb els seus orígens serials el que sorprèn, la pel·lícula sembla transposada directament d’aquelles novel·les il·lustrades barates que en el seu moment eren produïdes i consumides massivament per adolescents d’arreu del món. “Strange Way Of Life” s’afegeix a la llarga llista d’inspiracions extretes de la fotonovel·la i d’altres fonts poc nobles que Almodóvar sempre ha manipulat al seu abast fregant-les amb gran art (..). Malgrat la frustració d’una durada massa curta per a la complexitat de la història almodovariana, el cineasta se submergeix en la senzillesa de les emocions del gènere i la seva potència melodramàtica (..) “Strange Way Of Life” sembla un caramel xuclat per un home que no l’havia tastat mai, però que al mateix temps li recordaria la malenconia dels amors juvenils i l’afirmació tranquil·la i relaxada de la seva edat actual. Assaborint-lo, es pregunta de nou com un home pot estimar un altre, més enllà de tots els horitzons, dolor i glòria. Diego Lerer, a la crònica per a ‘Micropsia’: (..) Aviat se sabrà que les intencions que Silva té per al retrobament van una mica més enllà de les carnals, nostàlgiques o malenconioses (vol protegir algú que el xèrif busca com a sospitós d’un crim), i cap allà es dirigirà la pel·lícula en el que més s’assembla a l’acció. Hi haurà confessions i flashbacks, trets i friccions, més música d’Alberto Iglesias i la sensació, en acabar, que amb prou feines vam veure el primer acte d’una pel·lícula que podria seguir. No serà el cas. Almodóvar ens deixa la perleta d’una pel·lícula possible –un western gai de cap a peus i no una relectura moderna com la d’Ang Lee o “The Power of the Dog”, de Jane Campion–, a dues estrelles del cinema actual demostrant ser actors ideals per a el gènere i també per a aquesta versió queer, i un petit relat que pot ser vist com un homenatge elegant i acurat a totes aquestes altres pel·lícules que Pedro va veure en la seva infància i que encara no havia tret del calaix dels records. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: (..) Almodóvar deixa la major part del sexe a la nostra imaginació: el que passa al dormitori de sobre de l’oficina del xèrif es queda al dormitori de sobre de l’oficina del xèrif, però Hawke i Pascal encara aconsegueixen esprémer més calor i tendresa en una sola fosa a negre que “The Power of the Dog” va permetre en la seva totalitat. A més, en aquest punt, podria ser una mica prosaic per a un pioner transgressor queer de la talla d’Almodóvar veure dues estrelles de Hollywood gaudint d’un enjoguessament entre persones del mateix sexe (..). La partitura d’Alberto Iglesias sempre és allà per recordar-vos-ho, les seves cordes de balancí evoquen Hitchcock en comptes de Ford. (..) Els colors són brillants. i les emocions s’ajusten, però qualsevol que vulgui veure la versió d’Almodóvar d’un tiroteig o d’un saló complet pot haver de conformar-se amb un flashback en què els substituts d’en Hawke i Pascal, increïblement bells, es disparen forats de bala en bótes de vi i després s’escampen els uns als altres el vessament pels cossos. És el tipus d’escena que només Almodóvar portaria al western, i també la mena d’escena que ofereix “Strange Way of Life” amb massa poca oferta. Tot i saber que la pel·lícula només té una durada de 30 minuts amb crèdits, el seu final segueix sent inesperadament brusc (..). Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: «En cap altra pel·lícula de l’Oest s’ha vist mai dos homes fent el llit», afirma Pedro Almodóvar al parlar d’‘Extraña forma de vida’. I amb aquesta frase n’hi ha prou per resumir a la perfecció la idea conceptual sobre la qual es construeix el seu nou curtmetratge (..). La pel·lícula enlluerna (..). Almodóvar resol aquesta escena de sexe amb una el·lipsi. «He preferit mostrar les seves veus despullades que els seus cossos despullats», explica. «El que es diuen té més impacte que el que hauria aconseguit qualsevol escena explícita de sexe». L’eloqüència no només recau en les paraules. Cada mirada és plena de passió i tendresa, cada gest està farcit de melancolia i retret. ‘Extraña forma de vida’ fins i tot commou a través de l’acolorit vestuari dels actors, cortesia de Saint Laurent (..) Per quan ‘Extraña forma de vida’ arriba al seu descarnat punt final, resulta inevitable sentir que els esdeveniments s’han desenvolupat de forma una mica precipitada, i que faria falta saber què passarà ara amb el xèrif i el ranxer. De fet, potser aquest és l’únic però que se li pot posar a la pel·lícula: el format curt li queda curt, i potser hauria d’haver sigut dissenyada com un llargmetratge. Avui, a Cannes, Almodóvar no ha descartat que s’hi acabi convertint. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Si començar amb el fado d’Amalia Rodrigues que dóna títol al curt -cantat en playback, en versió de Caetano Veloso, per un efebus bell que es podria haver escapat de l’imaginari de Dolce & Gabbana- resulta tota una declaració de principis, no ho és menys que Pedro Pascal cavalqui pel desert amb una jaqueta verda semàfor. Tot i que Almodóvar va confessar que no volia fer un western anacrònic, “per respecte al mite americà”, i que aquesta jaqueta la portava James Stewart a “Horizontes alejanos”, és innegable que una de les virtuts de “Estranya forma de vida” és l’extraordinària capacitat del cineasta manxec per fer seu l’imaginari del western clàssic, convertint-lo en un melodrama arrabassat sobre el desig i les seves arrítmies. (..) Pascal aporta la dimensió més terrenal, més sensual, a la parella; i Ethan Hawke, a qui Almodóvar va escollir per la seva faceta “més freda, més distant, més hermètica, més allunyada del seu treball a la trilogia de Linklater”, i que percebia amb l’autoritat d’un Kirk Douglas o un Burt Lancaster, la més sòbria i lacònica. En tot melodrama que presumeixi de ser-ho, l’amor ha de superar una prova, salvar un obstacle impossible. Aquest obstacle, que separa els amants posant en perill el seu futur, és una venjança del destí, un imperatiu categòric que, des de l’exterior, reclama la part del pastís, abandonant els personatges a la seva sort, que pot ser l’adéu definitiu o la reconciliació. És preciós com Almodóvar aconsegueix que aquest artifici del melodrama, amb els seus precipitats ‘deus ex machina’ i els seus barrocs diàlegs, travessi la iconografia del western (..). La seva pel·lícula mai no qüestiona els models clàssics. En beu (..). L’únic que lamentem és que sigui tan curta, i que el seu sobtat final ens agafi per sorpresa: passen tantes coses en tan poc temps que a un li agradaria continuar vivint-hi. Arnau Martín, a Twitter: (..) han reblat el clau preciosament al western. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) un western més, i no precisament distingit. (..) Un argument tòpic l’única i suposada singularitat del qual és que giri al voltant d’una història d’amor gai (divuit anys després de “Brokeback Mountain”), barrejada amb un pretext argumental d’amor paternofilial que projecta una inquietant duplicitat ètica i emocional sobre el personatge encarregat pel guió de verbalitzar, al final, un missatge sobre el valor de les cures en les relacions amoroses. Un discurs propi del segle XXI es cola així, de manera impostada i que gairebé fa vergonya, en un relat que se suposa transcorre a finals del XIX (..).

Competició.

De Hirokazu KORE-EDA, “Monster” / “Kaibutsu”. Durada: 2h05. Producció: Japó. Amb Ando Sakura, Nagayama Eita, Tanaka Yuko, Kurokawa Soya, Takahata Mitsuki, Kukuta Akihiro, Nakamura Shido, Hiiragi Hinata. Música original: Ryuichi Sakamoto. Guió de Yuji Sakamoto. Quan el seu petit fill Minato comença a comportar-se de manera estranya, la mare, que l’educa sola després de la mort del marit, nota que alguna cosa no va bé. En descobrir que un professor n’és responsable, se’n va a l’escola per saber què està passant. Però a mesura que la història es desenvolupa a través dels ulls de la mare, la mestra i el nen, la veritat resulta ser molt més complexa i matisada del que tothom havia previst inicialment… Nota: retorn de Kore-eda al Japó, després d’haver rodat les últimes pel·lícules a França i a Corea. Tràiler: VO. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a la crònica per a ‘Diari de Girona’: (..) “Monster” (..) no ha decebut i s’ha situat com la primera candidata seriosa al palmarès en aquests primers dies de la competició (..). Amb molta intensitat dramàtica però també amb l’aparent lleugeresa en la posada en escena que el caracteritza, el director japonès ha convençut la crítica internacional, demostrant un cop més que és capaç de trobar recursos dramàtics i solucions per parlar de temes profunds (la culpa, la responsabilitat, el perdó) sense necessitat de reinventar-se. Manu Yáñez, a la crítica per a ‘Fotogramas’: ‘Monster’, una obra que, per l’amplitud del seu radi d’acció temàtic, sembla una de les més ambicioses del director. L’estructura narrativa per la qual opta Koreeda a l’hora d’abastar una multitud de problemàtiques socials és la del joc de perspectives, a la manera de la referencial “Rashomon”,  d’Akira Kurosawa.  Així, el que inicialment es presenta com l’odissea d’una mare vídua que ha de bregar amb els problemes escolars del seu fill preadolescent es va ampliant fins a acollir mitja dotzena de personatges que van completant un puzle narratiu melodramàtic. Les temàtiques no deixen d’aflorar en un relat expansiu que va colpejant els seus personatges de manera inclement. (..) El problema més important de ‘Monster’ és que, en el seu anhel per acreditar el patiment dels seus personatges, acaba atrapant l’espectador en un foc creuat d’ensurts sinistres. (..) Una autèntica amanida de penúries (..). Massa misèria perquè Koreeda pugui fer realitat el seu desig noble d’humanitzar un conjunt de personatges a qui els toca expiar els pecats d’una societat sumida en un pou moral que no sembla tenir fons. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) sembla que es construeix un melodrama trenat a partir d’un joc de tres punts de vista en què la infància torna a ser, com a gairebé totes les pel·lícules del cineasta, al centre del relat i les contradiccions de la vida marquen el destí d’una sèrie de personatges que tenen les ferides vitals. Kore Eda opta aquesta vegada per la realització d’una mena de melodrama coral en què tots els seus personatges tenen les seves raons, encara que aquestes siguin difícils d’entreveure i semblin contradictòries. (..) La relació dels dos joves comença amb una sèrie de jocs infantils on troben refugi a l’interior d’un autobús abandonat a l’interior del qual sorgeix més que una simple amistat infantil. A la perifèria hi ha el dolor de la mare que no entén què li passa al seu fill adolescent (..) . El punt de vista del suposat professor maltractador és un altre (..) . Finalment hi ha la directora de l’escola (..). Davant tots aquests personatges atrapats en les seves adversitats la pregunta fonamental no és altra que la de preguntar-se qui és el monstre. Kore Eda estableix diferents creuaments del relat per acabar constatant, com el monstre de Frankenstein, que la monstruositat no és una cosa genètica, sinó que depèn de la mirada dels altres. Kore Eda filma la pel·lícula amb certa eficàcia narrativa, però cau de forma inevitable en els subratllats, en alguns excessos per accentuar el valor melodramàtic i acaba creant un efecte estrany (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Hirokazu Kore-eda aporta un matís emocional a una història moral sobre l’assetjament escolar, musicada pel difunt Ryuichi Sakamoto. Treballant amb el guió d’una altra persona per primera vegada des del seu debut “Maborosi”, l’autor japonès ofereix una història ambientada en el conext d’una escola primària provincial, amb una trama intrincada i una estructura temporal complicada, dissenyada tant per fer-nos treballar per a comprendre qui va fer què a qui, i jugar amb les nostres simpaties canviants (..). Al final, hi ha alguna cosa una mica massa ben construïda a “Monster”, una cosa una mica suada en el missatge que ens dona després de tants girs narratius. No obstant això, aquí també hi ha una delicadesa emocional que manté a ratlla els sentiments, almenys la major part del temps. (..) L’entorn urbà (..) es contrasta amb el món suspès entre la natura i el conte de fades on es refugien els dos nois del centre de la història. Un vagó de tren abandonat envoltat de vegetació verda al final d’un túnel fosc i humit, aquest lloc segur on aquests nens treballen els seus sentiments lluny de la interferència dels adults sembla un homenatge a Miyazaki, concretament a “Spirited Away”. Hi ha un missatge seriós sobre la tolerància i la diferències nutritives en un final que deixa la història entre la resolució i la condemna. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) No és la primera vegada que el cineasta japonès evoca l’esperit de “Rashomon” per reflexionar sobre com la realitat es descompon en un fractal de gestos i pistes que la ficció pot reinterpretar a la recerca de la veritat que s’amaga darrere de les aparences, però si “El tercer assassinat” ens revelava a un cineasta relativista, més ambigu del que apunten les seves faules sobre famílies disfuncionals i redempcions amables, aquí el determinisme del “mindgame film” quadra per convertir el que sembla un relat sinistre sobre l’assetjament escolar, el hermetisme de les institucions educatives, la remor com a condemna social, el dol i la culpa, en el relat d’un amor secret.(..). Les trampes narratives estan repartides per tot arreu al llarg del relat perquè, al final, surtin els comptes. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Hirokazu Kore-eda té una gran història entre mans: la complexa i apedregada relació d’amistat/amor entre dos xavals. Però en comptes de centrar-s’hi i controlar el melodrama decideix construir-lo a manera de trencaclosques amb diferents punts de vista ple de paranys i subratllats. Aquí hi havia una gran pel·lículaDiego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Si la pel·lícula ha mostrat a la primera part la història explicada des de la perspectiva de la mare, després passarà pel professor d’educació física, una mica de la directora de l’escola, deixant per al final un important personatge que coneixerem després (un nen anomenat Yori) i el del propi protagonista. No és estrictament un anada i tornada de la mateixa història –hi ha coses que es repeteixen, d’altres que no i, fonamentalment, n’apareixen moltes de noves– sinó que la idea és anar de poc obrint el panorama per anar entenent què és el que li va passar i li passa a Minato i perquè actua com actua. (..) Els temes són els de sempre i tenen a veure amb les famílies trencades, les pèrdues, l’amistat, el desig, la solidaritat, els silencis i els secrets i les mentides amb què es mouen gairebé tots per evitar la pressió social i la mirada rèproba dels altres. Un element important aquí també serà el bullying escolar i com això genera actituds i comportaments dels nens que els porten a ficar-se en més i més problemes. Per moments Kore-eda coqueteja amb un acostament al realisme màgic (hi ha escenes que bé podrien sortir d’una pel·lícula de Hayao Miyazaki), però es frena abans de fer-ho. El que connecta els personatges i la història de Minato és aquesta sensació de solitud i incomprensió que tenen tots i la idea que els convé seguir mantenint les aparences (..). És una molt bona i emotiva pel·lícula que deixa clar que Kore-eda travessa un molt bon moment a la seva carrera (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Hirokazu Kore-eda ens desafia amb dificultatt i complexitat en aquest drama familiar sobre l’assetjament escolar, l’homofòbia, la disfunció familiar, el respecte acrític per l’autoritat defectuosa i el rumor de les xarxes socials; tots treballant junts per crear un monstre de maldat. (..) És una pel·lícula que no representa fàcilment els seus significats en general i el seu motiu repetit és reproduir els mateixos esdeveniments des d’un punt de vista diferent; en un altre tipus de pel·lícula, això podria oferir el clic narratiu suau i gratificant d’una revelació de girs que cau al seu lloc, però aquí té una manera de plantejar més preguntes que respostes. (..) “Monster” no tracta del que sembla ser inicialment; la narració elimina els malentesos que distreuen fins que arriba al seu nucli emocional de veritat, i la pel·lícula ens ofereix esperança, no desesperació. Les actuacions de Sakura Ando, Eita Nagayami i els nois tenen una franquesa i integritat tranquil·les. Pel que fa a la història en si, podríem dir que és un pèl artificial amb un matoll de misteri que potser no necessitava ser tan dens. Però aquesta és una pel·lícula creada amb una gran intel·ligència moral i humanitat. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) el cineasta japonès demostra de nou la seva capacitat per abordar amb sensibilitat i també habilitat les famílies esquinçades, les pèrdues, els secrets i les mentides. També les dificultats per ser allò que s’és, sobretot si ets “diferent” a la norma. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: [Kore-eda] reincideix en la constant dels seus últims films, la temàtica de les infàncies esgarriades, afegint un grau de complexitat i inquietud inexistent en anteriors cintes més escorades cap a la comèdia amable. (..) Un atractiu i torbador relat calidoscòpic, un mosaic estrany però que acaba girant, com de costum, al voltant d’infàncies esgarriades, figures paternes absents i traumes difícils de gestionar dels més menuts. Jaime Pena, a l’article per a ‘A Sala Llena’: (..) “Monster” és una de les seves bones pel·lícules, almenys del Kore-eda que més m’interessa, el que deixa de banda qualsevol tipus de sentimentalisme tant a les històries com als personatges. Aquesta renúncia es deu en aquest cas a l’artifici de la seva pròpia construcció argumental: la mateixa història abordada des de tres punts de vista que il·lustren la vella dita que les aparences enganyen. Gerard Casau ha piulat: Primer cop d’emoció del festival: escoltar l’última banda sonora composta per Ryuichi Sakamoto a “Monster”, on Kore-Eda torna als silencis i els temors de la infància. La commoció es reserva per al tram final, però jo em quedo amb el seu elusiu primer acte.

Competició.

De Catherine CORSINI, “Le retour“ / “Homecoming”. Durada: 1h50. Producció França. Amb Virginie Ledoyen, Denis Podalydès, Lomane de Dietrich, Aïssatou Diallo Sagna. Guió: Naïla Guiguet i Catherine Corsini. La Kheìdidja, d’uns quaranta anys, treballa per a una família adinerada parisenca que li ofereix l’oportunitat de tenir cura dels seus fills durant un estiu a Còrsega. És una oportunitat per a ella de tornar amb les seves pròpies filles, Jessica i Farah, a l’illa que van deixar quinze anys abans en circumstàncies tràgiques. Mentre la Kheìdidja lluita amb els seus records, les dues adolescents es deixen portar per totes les temptacions estiuenques: trobades inesperades, córrer salvatges i lliures, primeres experiències amoroses. Aquest viatge els permetrà descobrir una part de la seva història i apropar-se més entre elles…. Nota: aquest film ja l’havien seleccionat inicialment per a Canes 2023, després van córrer a treure’l per a examinar la situació de l’obra (segons el Consell d’Administració del Festival), ja que hi ha algunes denúncies sobre abusos durant el seu rodatge i per haver-hi una escena de sexe -simulat- amb menors fora de guió (cosa que els va fer perdre la subvenció de 680.000€ del CNC), va esclatar la polèmica per la retirada ‘cannoise’ i finalment l’han afegit a la Selecció Oficial (assegurant-se de passada un altre ‘film escàndol’, com els  agrada…). Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: (..) un film lluminós, ple de sensualitat i de descobriment vital entre passat i present. Suggerent i molt millor del que es podia preveure. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) vol ser una aproximació complexa a dues adolescents [mestisses] que, retornant a Còrsega amb la seva mare després de marxar-ne uns anys enrere havent mort el pare, vaguen per l’illa mentre, interrogant-se sobre què son i què volen ser, descobreixen secrets de família. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Catherine Corsini té el mèrit de fer una pel·lícula que defuig els tòpics al voltant del racisme i que planteja el problema de la integració. El to de la posada en escena és equilibrat, tot i que no defuig algun petit contrapunt sentimental. La necessitat de filmar el paisatge com a contrapunt al desenvolupament vital i afectiu dels personatges provoca una sensació d’equilibri, una certa poètica on cada gest té sentit en funció de l’entorn. L’illa acaba sent part ineludible d’una pel·lícula de la qual sorgeix una reflexió sobre la vida i els seus incerts camins. Jonathan Romney, a la seva crítica per a ‘Screen International’: (..) és un drama sobri i lliure (..) Història hàbil entreteixida de raça, desig i dolor (..)  Les seves protagonistes joves traspuen especialment energia, naturalitat i sensibilitat (..) La pel·lícula, sense gaire provocacions, tracta els seus moments sexuals com són, amb moderació i discreció, amb poc per espantar els cavalls, només un toc d’intimitat decorosa i semi-vestida entre Bemba i de DietrichSergi Sánchez, a Facebook: (..) Corsini aprofita aquest retorn per parlar de com les diferències de classe i de raça determinen el destí d’una família i de la necessitat de reconciliar-se amb el present per projectar-se en un futur millor. Com va demostrar a “La fractura”, Corsini necessita cridar perquè l’espectador entengui el seu missatge, sovint abordat des de la poètica del culebró conscienciat, on la condescendència dels rics, el racisme, el lesbianisme interracial i les turbulències de l’adolescència són només alguns dels temes que s’acumulen desordenadament en una pel·lícula menys valenta del que aparenta. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: (..) Al capdavall, un correcte i benintencionat melodrama familiar que deixa unes bones interpretacions però que no sorprèn i resulta previsible.

Sessions Especials.

De Steve McQUEEN, “Occupied City“. Durada: 4h22. Producció Països Baixos, Regne Unit. Documental. Guió: basat en el llibre ‘De bezette stad. Plattegrond van Amsterdam 1940-1945′ (La ciutat ocupada. Mapa d’Amsterdam 1940-1945), de Bianca Stigter. Amsterdam sota l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, entre els anys 1940 i 1945. Comentari del Festival: El passat xoca amb el desordre del nostre present en el magnífic documental de Steve McQueen (..) La pel·lícula ofereix un retrat creuat: tant una immersió en el període de l’ocupació nazi que continua perseguint la capital holandesa, la ciutat d’adopció del director, com una exploració vertiginosa dels darrers anys, marcats per la pandèmia i els moviments socials. El que en sorgeix és una experiència commovedora que celebra la vida, una vasta meditació sobre la memòria, el temps i el nostre futur comú. Nota: Bianca Stigter és una escriptora, periodista i directora de cinema holandesa. Està casada amb el director Steve McQueen i va ser productora associada de la seva pel·lícula “12 anys d’esclavitud”. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 i en remarca: La monumental pel·lícula que fa un seguiment de la vida diària a Amsterdam sota el domini nazi fa preguntes difícils sobre què pensem en relació amb l’abisme entre el passat i el present. Per afegir-hi tot seguit: (..) Amb una veu en off narrativa tranquil·la i poc demostrativa de Melanie Hyams, la pel·lícula segueix el dia a dia a Amsterdam sota el domini nazi. Comprèn la invasió de 1940; l’establiment de l’NSB, el partit nazi col·laboracionista holandès; la repressió i la deportació cada cop més brutals de les poblacions jueves als camps d’extermini; i després l'”hivern de la fam” del 1944 al 1945, quan els aliments i el combustible es van fer escassos a la ciutat i els nazis van mostrar una barreja espantosa de pànic i fanatisme quan els aliats es van acostar. (..) La càmera ens mostra les escenes interiors i exteriors actuals de carrers, canals, places, edificis i molls individuals on es va desenvolupar la barbaritat, però les mostra tal com són ara, amb gent del segle XXI fent els seus negocis, mentre que la narració de Hyams resumeix fredament el que va passar a cada lloc en particular, afegint de vegades que l’edifici original ha estat “enderrocat”. (..) “Occupied City” dura una mica més de quatre hores, amb un entreacte, i l’efecte és una cosa semblant a un enorme fris cinematogràfic o tapís, o potser una instal·lació. Però també és com una pel·lícula antiga de “simfonia de la ciutat” i, en el seu enfocament, potser té la influència de “Shoah” de Claude Lanzmann. (..)  De vegades hi ha una desconnexió entre el passat i el present. El lloc d’un horror passat podria ser l’any 2023 un escenari de felicitat (..). En algun altre lloc veiem un acte commemoratiu: la col·locació de corones. En altres ocasions, hi haurà un paral·lelisme (..). I després hi ha altres compromisos seriosos amb la història i la política. Veiem una declaració oficial d’apologia del colonialisme i l’esclavitud; veiem una “vaga pel clima” enorme i bulliciosa de joves i un esdeveniment pel periodista d’investigació holandès assassinat Peter R de Vries. L’efecte és mostrar-nos que el passat i el present no són clars, amb diferents capes de vell/significatiu i nou/insignificant: és més fluid que això (..). Fionnuala Halligan a l’article per a ‘Screen International’: El solemne homenatge de Steve McQueen a Amsterdam és una visualització etèria de la memòria col·lectiva passada i present. (..) Els detalls i les morts dels carrers controlats pels nazis durant l’ocupació i la Gran Fam de 1944 es parlen a través de les imatges d’un Amsterdam enfrontant-se al Covid-19. (..) Mai canvia en el seu to ferm i solemne mentre la càmera vaga pels edificis o els espais enderrocats que van veure fets horribles comesos en nom de l’anomenada raça mestra. La càmera s’interessa per tot, i les imatges es poden desconnectar: de vegades les imatges estan molt lligades al text que es llegeix, d’altres, la pel·lícula vaga pels parcs infantils, cercaviles o protestes, i als autobusos, a mesura que canvien les estacions. El sentit del temps és una cosa que McQueen vol emfatitzar (..). Es pot comparar amb “Shoah”, però és una peça molt més etèria (..). Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: La primera proposta fílmica de gran envergadura que ha arribat a les pantalles de la Croisette. (..) La proposta del cineasta és un ‘tour de force’ monumental que construeix un puzle calidoscòpic del present de la ciutat d’Amsterdam sobre el qual ressona, carrer a carrer, plaça a plaça i racó a racó, el ressò d’una memòria tràgica: la vida en aquella ciutat durant els anys que va durar l’ocupació nazi. (..) La radiografia és aclaparadora, i ens parla tant de la memòria històrica perduda, oblidada o sepultada com de la vitalitat i de les energies reivindicatives de determinats sectors de la ciutat actual (..). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: (..) Steve McQueen ens ha commogut amb el valuós i dilatat documental britànic-holandès “Occupied City”. (..) Un documental extens que oblida les imatges d’arxiu, el documental canònic, per evocar la barbàrie nazi amb un estil personal, una forma creuada, mentre pren el pols a l’Amsterdam dels darrers anys, des de la pandèmia del coronavirus passant pels moviments socials i retransmetent el propi batec de la ciutat. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ via Facebook: (..) Steve Mc Queen parteix d’aquest Mapa per fer una exploració des del present a les empremtes de la memòria. (..) Tot i que la proposta de Steve Mc Queen és apassionant i coherent, l’espectador té el sentiment que hi ha un cert fracàs davant les polítiques de memòria. (..) No acaba d’aflorar el temps i l’inventari es fa repetitiu, el Mapa marca una topografia, però no permet mostrar totes les contradiccions que amaga el present des del passat. A banda dels espais de memòria, Steve Mc Queen filma alguns fets esdevinguts a Amsterdam entre el 2020 i el 2022. La ciutat assetjada pels nazis s’ha convertit en la ciutat buidada per la pandèmia, però aquesta mateixa ciutat també amaga grups neonazis de forma progressiva van ocupant una posició al parlament holandès, les contradiccions de la monarquia, el barri vermell i els seus submons subterranis. Com encaixar aquest present pandèmic i postpandèmic amb la memòria de l’ocupació nazi? Steve Mc Queen no acaba de donar respostes (..). Jaime Pena, a l’article per a ‘A Sala Llena’: (..) Res que no hàgim vist altres vegades (Straub, Lanzmann) només que ara adoptant la forma d’una inesperada simfonia urbana. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Steve McQueen compara les restriccions de les quarantenes del Covid amb l’ocupació nazi dels Països Baixos. Impresentable.

Sessions Especials.

De Wim WENDERS, “Anselm“ / ” Le Bruit du temps, Anselm Kiefer” / “Das Rauschen Der Zeit”. Durada: 1h33. Producció Alemanya. Amb Anselm Kiefer (ell mateix), Anton Wenders (Anselm Kiefer, de nen), Daniel Kiefer (Anselm Kiefer, de jove). En diuen: (..) documental sobre el famós artista contemporani alemany Anselm Kiefer, que ha exposat en els més grans museus del món, especialista de la desmesura, de l’acer, del plom i del formigó. El tema principal se centra en la darrera instal·lació de Kiefer, la que va emprendre a Barjac, al sud de França, a La Ribaute, sobre 40 hectàrees en què ha viscut durant 15 anys, una utopia d’artista feta de bosc d’estranyes torres, cubs gegants, obres monumentals, d’una xarxa complexa de soterranis…Rodat durant 2 anys, és en 3D, com en Wenders va fer per al seu film sobre Pina Bausch. Comentari del Festival: Una experiència cinematogràfica única que il·lumina l’obra d’un artista i revela el seu recorregut vital, les seves inspiracions, el seu procés creatiu i la seva fascinació pel mite i la història. Passat i present s’entrellacen per difuminar la línia entre el cinema i la pintura, cosa que permet submergir-se completament en el món d’un dels més grans artistes contemporanis, Anselm Kiefer. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Jonthan Romney, a l’ article per a ‘Screen International’: (..) és un retrat de l’eminent artista alemany Anselm Kiefer, que explora l’espectacular obra de l’home, sovint espectacularment ombrívol. Wenders també s’endinsa en la biografia de Kiefer i els seus interessos polítics, històrics i literaris, que responen a les fascinacions a llarg termini del director per convertir aquesta pel·lícula en sens dubte la més personal i, sens dubte, la més alemanya, del director en algun temps. Siguin quins siguin els reptes pràctics als quals s’enfronta el cinema en 3D en el clima actual, la gran bellesa i la riquesa cultural de la pel·lícula haurien de fer d'”Anselm” un nínxol d’èxit significatiu tant al cine com en línia. (..) És un intent elegant, de vegades visualment extravagant, d’evocar el món imaginatiu de Kiefer (..). [Wenders abasta] tota la vida de Kiefer i la seva relació amb el pensament i la història alemanys. (..) El treball de càmera 3D 6K de Franz Lustig és meravellós a l’hora de transmetre les textures, la materialitat abrasiva i la gran escala de les creacions sovint monumentals de Kiefer (..). La pel·lícula intenta apropar-nos a ell dramatitzant moments del seu passat: és interpretat com a jove pel seu fill Daniel Kiefer (..) i com a nen pel nebot del director Anton Wenders. Algunes d’aquestes seqüències són molt evocadores, però unes quantes que involucren el noi, sobretot la seva meravellosa exploració d’un palau històric, apropen incòmodament el kitsch (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5: (..) Es tracta d’una pel·lícula que Wenders presenta en 3D, tal com va fer amb el seu estudi de Pina Bausch el 2011: l’efecte de les tres dimensions que hi havia per accentuar la fisicitat dels ballarins. Aquí té un efecte més arquitectònic, sobretot quan estem a les zones d’estudi de Kiefer, com el seu enorme taller de 40 hectàrees La Ribaute a Barjac, prop de Nimes, al sud de França, que, amb tots els seus enormes espais d’exposició i jardins d’escultures. és pràcticament la ciutat-estat d’aquest creador. El 3D delimita les vastes formes i les estructures monumentals que s’alcen i surten de la pantalla: estem immersos en aquest lloc de la manera com ho estarien els visitants, potser encara més, ja que la càmera està muntada sobre drons i plataformes, i la pel·lícula sempre us anima a passar al mode catedral-badoc. Hi ha fascinació –i trepidació– en veure el mestre treballant, passejant o en bicicleta pel seu vast magatzem, amb creacions amuntegades o apilades a cada racó. (..) Les imatges inoblidables del Berlín destrossat ens donen l’enrenou fosc del qual es dispara l’obra de Kiefer. Amb un esperit de confrontació transgressor i satíric, Kiefer va crear obres derivades de la iconologia feixista o nazi, o dels trops mítics alemanys del segle XIX que manipulaven els nazis. Però la pel·lícula de Wenders dóna una mica d’espai als detractors de Kiefer, que suggereixen que està muntant un corrent ascendent d’inspiració demoníaca i que el seu treball és tenir el seu pastís antifeixista i menjar-se’l. El mateix Kiefer es mostra en imatges antigues repudiant aquests suggeriments, tot i que la qüestió no es planteja en temps present. (..) És una pel·lícula magníficament controlada i expressada i la seva gran seriositat sobre la naturalesa i el propòsit de l’art és realment estimulant. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’:(..) extraordinari documental (..). Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Wenders es passeja amb benvolença acrítica i sumptuosa pels voltants de les seves obres, introdueix dues figures de ficció (Anselm nen i Anselm jove) per teixir un brodat narratiu que aspira a indagar a la trajectòria vital i artística del seu protagonista, posa música presumptuosa i fotografia preciosista. El resultat (molt ‘arty’, això sí) resulta tan avorrit com previsible, i molt em temo que tampoc passarà a la història dels documentals sobre art (..).

Un Certain Regard.

De Thomas CAILLEY, “Le règne animal“ / “The Animal Kingdom”. Durada: 2h10. Producció França. Amb Adèle Exarchopoulos, Romain Duris, Paul Kircher, Tom Mercier, Nathalie Richard. Guió: Pauline Munier i Thomas Cailley,a partir d’una idea de Paul Munier. Nota sinòptica: Conte fantàstic. Una aventura entre un pare i el seu fill, en un món on alguns humans han començat a mutar en altres espècies animals. Sinopsi: En un món afectat per una onada de mutacions que poc a poc van transformant alguns humans en animals, en François fa tot per salvar la seva dona, afectada per aquesta misteriosa malaltia. A mesura que la regió es va poblant de criatures d’un nou tipus, porta l’Emile, el seu fill de 16 anys, en una recerca que canviarà les seves vides per sempre. Nota: film inaugural d’UCR. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) una combinació de gènere atrevida i totalment salvatge. Inspirada en un guió original de la co-guionista Pauline Munier, es tracta d’una història pare-fill ambientada en un rerefons de malson de mutacions d’home a animal, amb una sensació nefasta del final dels dies i una ratxa decidida d’horror corporal cronenbergià. però al mateix temps, una calidesa emocional distintiva en la història del seu protagonista adolescent. (..) Gran part de [la pel·lícula] pot semblar familiar: criatures híbrides a la tradició de l’illa del Dr Moreau, transformacions corporals desagradables com a “The Fly”, fins i tot indicis dimatgeria de superherois a l’estil X-Men. El que és notable, però, és la manera en què la pel·lícula trena els seus trops junts i en quina escala tan ambiciosa. (..) Malgrat els efectes grotescos ocasionals, els departaments de disseny de criatures, efectes visuals i maquillatge creen conjuntament visions de bellesa surrealista (..). El treball de so i FX és impecable a tot arreu, amb un grau de perfeccionisme que mostra que la pel·lícula va més enllà de l’estàndard habitual del producte de gènere francès. (..) Narrativament, hi ha temes provocadors treballant aquí: la idea de la natura reprogramant-se a si mateixa en l’era de la catàstrofe climàtica, el suggeriment que potser hauríem de preparar-nos per a un ordre post-humà, així com el trop familiar de ciència-ficció d ‘enemics de criatures com a racistes virulents. (..) [Paul] Kircher, però, és gairebé propietari de la pel·lícula com una encarnació sincera, de vegades matussera i, en última instància, turmentada de la vulnerabilitat adolescent, amb les pors i les alegries d’Emile calibrades per tenir un efecte terriblement nítid per un jove actor les accions del qual estan destinades a disparar-se. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ via Facebook: (..) Thomas Calley parla a “Le règne animal” d’un món on els humans poden patir transformacions i convertir-se en ocells que no saben volar, óssos depredadors i tota mena d’estranyes criatures. (..) Al nou món mutant s’estableix una divisió entre els éssers normals i els mutants que quan són capturats han de ser destruïts. “Le règne animal” explica la història d’un pare i un fill que busquen sa mare mutant però que pel camí el noi veu com l’espina dorsal li adquireix formes estranyes, els dits comencen a mutar-li i l’animal comença a sorgir de l’interior de la seva pròpia biologia . La pel·lícula es pot considerar una metàfora sobre com la societat margina i anul·la la diferència. (..) La pel·lícula és vistosa, brillant en alguns moments i murga a la part final en què no troba mai el moment oportú per acabar el relat.

Quinzaine des Cineastes.

De Cédric KAHN, “Le procès Goldman” / “The Goldman Case”. Durada: 1h56. Producció França. Amb Arieh Worthalter, Jeremy Lewin, Arthur Harari, Christian Mazzuchini, Stéphan Guerin-Tillié. Guió: Cédric Kahn i Nathalie Herztberg. El novembre de 1975 comença el segon judici de Pierre Goldman, militant d’extrema esquerra condemnat en primera instància a reclusió criminal perpètua per quatre atracaments a mà armada, un dels quals va comportar la mort de dues farmacèutiques. Ell clama la seva innocència en aquest darrer cas i en poques setmanes esdevé la icona de l’esquerra intel·lectual. Georges Kiejman, jove advocat, en porta la defensa. Però aviat les seves relacions es tensen. En Goldman, incomprensible i provocador, s’arrisca a la pena capital i converteix en incert el desenllaç del judici. Piulada de la Quinzena: És el retrat psicopatològic d’un militant revolucionari, però també el retrat d’una societat corcada pel racisme.Comentari de la Quinzena: Desesperat sense fe ni llei o cap dur perseguit per un estat policial i racista? El segon judici de Pierre Goldman va dividir França (..) En optar per reproduir aquest cas judicial, Cédric Kahn encaixa amb força tranquil·la en el delicat gènere de la pel·lícula de judici. També descobreix una caixa negra de passions, convulsions i escissions franceses, molt més enllà dels anys setanta. Nota: Film d’inauguració de la Quinzena. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: (..) és un apassionant, solidíssim i rigorós drama judicial sobre un cas que va sacsejar França els anys 70. Kahn fa una demostració d’estil amb les solucions visuals per mantenir-te en tensió durant 2h. Brillant. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Cédric Khan parteix de la reobertura del judici per filmar-ne l’execució al llarg d’una pel·lícula de dues hores centrada enterament en el que passa a l’interior de la cort. La força de la pel·lícula és que tot el context polític que sorgeix al voltant del cas es posa de manifest en les declaracions dels testimonis, les intervencions dels advocats o fiscals. Khan és fidel a les actes del judici i crea a partir d’un extrem rigor formal, una gran pel·lícula judicial després de la qual sorgeix tot un món polític que serveix per comprendre les tensions del post-68. Després de les paraules creuades que escoltem a la pel·lícula podem comprovar la innocència de Goldman però també com s’aferra al costat obscur de la vida. L’ambigüitat marca la conducta del personatge, però després de les declaracions dels fiscals o dels membres del jurat sorgeix una reflexió sobre l?antisemitisme francès i altres formes de racisme. Fionnuala Halligan, a l’ article per a ‘Screen International’: La Quinzena dels Cineastes s’obre amb el judici fascinant i volàtil de Pierre Goldman, interpretat per Ariel Worthalter (..).

Setmana de la Crítica.

De Marie AMACHOUKELI, “Ama Gloria“. Durada: 1h23. Producció França. Amb Arnaud Rebotini, Louise Mauroy-Panzani, Ilça Moreno Zego, Fredy Gomes Tavares, Abnara Gomes Varela, Domingos Borges Almeida. Guió: Marie Amachoukeli i Pauline Guéna. Cléo, de sis anys, s’estima amb bogeria Gloria, la seva mainadera. Quan la Gloria rep una trucada i se n’ha d’entornar urgentment cap a casa al Cap Verd per a ocupar-se dels seus dos fills, que ella no ha criat, Cléo li fa prometre que es tornaran a veure una última vegada. La Gloria accepta i convida Cléo a passar les vacances d’estiu a la seva illa. Un darrer estiu que passaran junts, amb la família de la Gloria, abans de dir-se adeu. Film d’inauguració de la Setmana. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Allan Hunter, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Amachoukeli rastreja amb confiança l’intens vincle entre una nena de sis anys i la seva estimada mainadera. Agudament sensible a les emocions agitades de la infància, aquest conte autobiogràfic té una clara afinitat amb “Petite Maman” (2021), de Celine Sciamma (..). És una pel·lícula petita, però el seu tacte subtil i esperit generós resulta captivador (..).

Setmana de la Crítica.

D’Amanda Nell EU, “Tiger Stripes“. Durada: 1h35. Producció Malàsia-Taiwan-Singapur-França-Alemanya-Països Baixos-Indonèsia-Qatar. Amb Zafreen Zairizal, Deena Ezral, Piqa, Shaheisy Sam, Jun Lojong, Khairunazwan Rodz, Fatimah Abu Bakar. Guió: Amanda Nell Eu. Una noia pateix horribles canvis físics que malda per dissimular a col·legi. Quan les emocions i pulsions li van constantment d’un extrem a l’altre, se n’adona que el seu mateix cos es transforma a una velocitat alarmant i esgarrifosa. En efecte, la Zaffan, de 12 anys i que viu en una petita localitat rural de Malàsia, ha arribat a la pubertat i s’adona que el seu cos es transforma a una velocitat inquietant. Les seves amigues li giren l’esquena quan una crisi d’histèria col·lectiva sacseja l’escola. La por s’hi escampa i hi intervé un metge per a expulsar el dimoni que ronda les noietes. Talment un tigre assetjat i desallotjat del seu hàbitat, la Zaffan decideix de revelar la seva autèntica naturalesa, la seva fúria, la seva ràbia i la seva bellesa. Comentari de la Setmana: revisita amb humor i extravagància els temes de la metamorfosi i de la rebel·lió adolescents. Sorprenent i divertit, aquest film fantàstic celebra la llibertat i el desig d’esbarjo de les noies, en una societat que malda amb fermesa de disciplinar-les. Fotografia: Jimmy Gimferrer. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: A la presentació de la pel·lícula es va assenyalar que l’òpera prima d’Amanda Nell Eu, una cineasta procedent de Malàisia, era com un curiós encreuament entre el cinema de Julia Ducornau -“Titane”- i el cinema d’Apichatpong Weerasethakul. Al costat d’aquests dos referents podem afegir-ne dos més del terror occidental “Carrie”, de Brian de Palma, i “L’Exorcista” de William Friedkin. Si a tot això hi afegim que la història passa en una escola religiosa islamista sunnita i que a la protagonista li agrada penjar els seus balls a tik tok ens trobarem amb una mena de còctel explosiu. (..) La pel·lícula funciona pel seu exotisme i per la seva barreja de múltiples ingredients, però en el desenvolupament té un punt d’innocència que és alhora el seu atractiu i el seu defecte. La pel·lícula serà al proper festival de Sitges. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Hi ha algunes imatges impressionants i actuacions brillants en aquesta eriçada pel·lícula de debut de la cineasta malàisia Amanda Nell Eu, que s’endinsa en la selva de la ment per a un drama sobrenatural i realista i una esgarrifança sobre la majoria d’edat sobre el cos femení i la sexualitat, amb tocs de Brian De Palma, David Cronenberg i Apichatpong Weerasethakul. Possiblement és una mica derivativa i de vegades sembla surar a l’aigua en termes narratius, però només després d’haver-nos fet sotmetre a una experiència molt marejada i al·lucinatòria. (..) La força d’aquesta pel·lícula també pot ser la seva debilitat: la relació entre allò metafòric i allò literal. (..) Les actuacions que la directora obté del seu jove repartiment són tremendes i està rodada de manera fantàstica. Gerard Casau, a Twitter: Que el fantàstic és un terreny propici per filmar la mutació de la pubertat és ben sabut. Potser per això, a “Tiger Stripes” li costa definir un terreny singular (..). Fionnuala Halligan, a l’article per a ‘Screen International’: (..) Aquesta pel·lícula es presentarà com un art-horror (..) però realment gruny en la seva representació de la naturalesa brutal de l’amistat entre noies i la xoc de la metamorfosi menstrual. (..) L’entorn de Malàisia ens és desconegut, i la directora el tracta com un personatge (..) L’escola de colors brillants, on les noies de blanc seuen sota el sol abrasador. El bosc degotejant, que pot passar d’encantat a amenaçador. Les rajoles grises antipàtiques dels lavabos de les noies grans. El so diegètic. Les imatges del telèfon captades des d’un punt de vista adolescent s’introdueixen de tant en tant en les acurades composicions de Jimmy Gimferrer en una barreja embriagadora (..).

FOTO DE L’APUNT: Pedro Almodóvar i els seus nois principals, en una imatge promocional d’ “Extraña forma de vida”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!