Club 7 Cinema

El Jurat del premi L’Oeil d’Or (no oficial) presidit per la cineasta i directora de fotografia de documentals Kirsten Johnson ha guardonat ex-aequo dos dels documentals projectats a Canes 2023. Es tracta de “Les filles d’Olfa”, de la tunisiana Kaouther Ben Hania (pel·lícula projectada a la Competició, no específicament com a documental), i “La Mère de tous les mensonges”, de la marroquina Asmae El Moudir (vista a Un Certain Regard).

El documental és una eina de resistència i un laboratori de les formes més lliures del cinema -ha dit el Jurat en concedir els premis-. Dues dones directores s’hi han acollir per a trencar els silencis i superar el trauma transmès de generació en generació. El jurat saluda el coratge i la imaginació de Kaouther Ben Hania i Asmae El Moudir, que inventen dispositius que renoven amb valentia l’escriptura de la realitat per explorar i enfrontar-se al caos del món. Confirmen amb contundència i determinació que el documental és un gènere principal del cinema. El jurat també vol saludar el coratge de les dones afganeses, a la pel·lícula “Bread and Roses”, de Sahra Mani, que, a risc de la seva vida, utilitzen el telèfon mòbil com a arma de conscienciació de masses.

Premi L’Oeil d’Or 2023. Ex-aequo.

De Kaouther BEN HANIA, “Les filles d’Olfa” / “Four Daughters”. Durada: 1h47. Producció: França, Tunísia, Alemanya, Aràbia Saudí. Amb Hend Sabry, Nour Karoui, Ichraq Matar, Majd Mastoura, avec Olfa Hamrouni, Eya Chikahoui, Tayssir Chikhaoui. Nota sinòptica: Docu-drama de llarga gestació inspirat en el personatge real d’una mare que va perdre dues filles adolescents a causa de la radicalització, després que van fugir a Líbia per unir-se a ISIS amb els seus xicots. Entre la llum i la foscor es troba Olfa, una dona tunisiana i mare de quatre filles. Un dia, les seves dues filles grans desapareixen. Per cobrir la seva absència, la cineasta Kaouther Ben Hania convida actrius professionals i inventa una experiència cinematogràfica única que aixecarà el vel sobre les històries de vida de l’Olfa i les seves filles. Un viatge íntim d’esperança, rebel·lió, violència, transmissió i germanor que qüestionarà els mateixos fonaments de les nostres societats. Nota: L’actriu i productora tunisiano-egípcia Hend Sabry interpreta la dona en escenes que recreen la seva història de la vida real, intercalades amb entrevistes. Enllaç: IMDB. Kaouther Ben Hania (Sidi Bou Said, Tunísia, 27.08.1977). Estudià cinema a Tunísia i després a París (la Fémis i la Sorbona). És autora de curts, documentals (“Zaineb hates the Snow” es projectà a Locarno 2016) i ficcions, entre les quals: “Beauty and the Dogs” (2017), presentada a Un Certain Regard, “The Man Who Sold His Skin” (2020), seleccionada a Orizzonti de la Mostra de Venècia.| RESSONS.

D’Asmae EL MOUDIR, “La mère de tous les mensonges” / “The Mother of All Lies” / “Kadib Abyad”. Durada: 1h36. Producció Marroc, Qatar, Aràbia Saudita, Egipte. Amb Asmae El Moudir, Said Masrour, Mohammed El Moudir, Abdallah Ez Zouid, Zahra Jeddaoui, Ouardia Zorkani. Guió: Asmae El Moudir. Documental. Nota sinòptica: La recerca de la veritat d’una jove marroquina s’embolica amb una xarxa de mentides a la història de la seva família. Com a filla i cineasta, Asmae fusiona la història personal i nacional mentre reflexiona sobre els disturbis del pa de 1981, establint connexions amb el Marroc contemporani. Sinopsi: Una jove directora marroquina, l’Asmae, va a cals pares a Casablanca per ajudar-los a anar-se’n. Un cop allà, comença a ordenar tots els objectes de la seva infantesa. En algun moment, veu una fotografia: nens somrient al pati d’una llar d’infants. A la vora del marc, hi ha una nena asseguda en un banc, mirant tímidament la càmera. Aquesta imatge és l’única de la seva infantesa, l’únic record que li podia donar la seva mare. Però l’Asmae està convençuda que ella no és la nena d’aquesta imatge. Amb l’esperança de fer parlar els seus pares, l’Asmae introdueix la seva càmera i juga amb aquest incident íntim per parlar d’altres records dels quals tampoc confia. Aquesta foto es converteix en el punt de partida d’una investigació durant la qual la directora qüestiona totes les petites mentides que diuen la seva família. Darrera les parets de la casa també hi ha el barri. El polític local, Sir Abdelkader: és l’home generós que ofereix hammam, carn i prunes al barri o un polític corrupte? A poc a poc, l’Asmae explora la memòria de la seva pròpia gent -real o surrealista- juntament amb la memòria del seu barri i país. L’autora ha declarat: Investigant les històries de la meva infantesa, interactuo amb la meva mare, el meu pare i la meva àvia. Això em permet qüestionar els meus records, atrapats entre la ficció i la realitat, entre la veritat i la mentida. I mostro com de difícil és construir la pròpia identitat quan cap dels records que tenim és fiable. De mica en mica, aquesta elecció narrativa em donarà l’oportunitat de qüestionar els meus pares sobre els “avalots de la fam” de 1981 i la manera com van viure aquest capítol fosc i poc conegut de la història del Marroc. El meu objectiu no és tant intentar documentar la història real d’aquest període sinó fer una pel·lícula sobre la multiplicitat de punts de vista i la pluralitat d’interpretacions que conviuen, ja siguin històriques familiars o nacionals. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: Africine. Enllaç: IMDB. Asmae El Moudir ( ) Treballa al cinema i a l’audiovisual des de l’any 2010. Ha dirigit tres curtmetratges de ficció i ha estudiat a La Fémis. La posada en escena de la seva família en una crònica el divendres de cuscús i la història del seu oncle comunista Merzouk li van permetre entendre el tema de la repressió política durant els anys que van enfosquir el Marroc. El 2014, l’Asmae va crear la productora cinematogràfica Insight Films, després va dirigir i produir el seu primer llargmetratge el 2020, “La Carte postale“, documental en què la cineasta, també regirant les pertinences de la seva mare, troba una postal antiga d’un poble de muntanya que la seva mare va deixar quan era petita i on mai no ha tornat, al qual es desplaça l’Asmae, a la recerca del passat maternal, en el que comença essent un viatge íntim i personal buscant les arrels de la seva família però evoluciona cap a una història universal sobre l’emancipació, la migració i l’anhel humà de pertànyer a una comunitat. Enguany persenta a UCR el seu segon film i ja en té un tercer desenvolupant-se. | RESSONS. | Premi: premi UCR Millor Direcció.

Esment del Jurat de l’Oeil d’Or.

De Sahra MANI, “Bread and Roses“. Durada: 1h30. Producció Afganistan, Pakistan. Directora afganesa que signa aquest documental, en què narra la perseverança i el patiment de les dones afganeses sota el domini dels talibans. Concretament se centra en la història de tres dones a l’Afganistan i les seves lluites sota el règim talibà. Enllaç; IMDB.  Sahra Mani (). Premiada documentalista, professora universitària i fundadora d’Afghanistan Documentary House,  va començar a treballar als mitjans de comunicació el 2001 amb l’objectiu d’utilitzar-los com a catalitzadors del bé. Va obtenir un màster en cinema documental a la Universitat de les Arts de Londres i des de llavors s’ha centrat en la creació de documentals sobre el seu propi país, l’Afganistan. Entre les seves pel·lícules, “Kaloo School” (2013), “Beyond the Burka” (2014) i “A Thousand and One Women Like Me“ (2018), sobre una jove afganesa agredida sexualment pel seu pare (la pel·lícula destaca el tema de la violència sexual contra les dones a l’Afganistan). Podem veure l’entrevista que en va publicar el Festival de Film Asiàtic de Barcelona (d’on ve la informació que he recollit): l’entrevista en vídeo. I podem llegir l’entrevista que li va fer Joan Simó per a ‘Núvol’: Sahra Mani: “Els talibans són enemics de totes les belleses”. | RESSONS.

FOTO DE L’APUNT: “Les filles d’Olfa”, de Kaouther Ben Hania

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!