Club 7 Cinema

Quan ningú no esperava res de bo, en el terreny de la ficció, de l’alemany Wim Wenders, aquest ha servit en safata “Perfect Days”, en què segons els cronistes, tot i la senzillesa i humilitat de la proposta, el cineasta es retroba amb el seu millor cinema. Això a la Competició del Festival de Canes, el mateix dia que la francesa Catherine Breillat hi ha presentat “L’été dernier”, que prometia ser un film escàndol, sobre la relació d’una dona madura amb el seu fillastre adolescent, però que, pel que es veu, sense renunciar a incomodar i a explorar i exposar el desig femení, la cosa no va per terrenys provocatius.

Al moment de penjar aquest apunt a la xarxa, noto a faltar cobertura mediàtica d’algunes de les pel·lícules projectades ahir. Espero que a les properes hores n’arribaran articles i que en succesives actualitzacions de l’apunt, me’n podré fer ressò. Es nota que ahir nit va haver-hi sopars i festes de comiat dels enviats especials, ja que la Competició s’acaba avui, amb la projecció de 2 nous films.

Per cert que, cal recordar-ho, també ahir es va saber que la xarxa Europa Cinemas havia premiat el llargmetratge “Creatura”, d’Elena Martín,  com la millor pel·lícula europea de totes les projectades a la Quinzena dels Realitzadors. I es va saber el Palmarès de la Cinef (films d’escoles de cinema), en què no figura el curt català “Trenc d’Alba”, d’Anna Llargués.

Competició.

De Wim WENDERS, “Perfect Days ” (“Tokyo Toilet“). Durada: 2h03. Producció Japó, Alemanya. Ficció. Amb Kôji Yakusho, Min Tanaka, Arisa Nakano, Tokio Emoto. Guió: Wim Wenders i Takuma Takasaki. Nota sinòptica: Una reflexió commovedora i poètica sobre la recerca de la bellesa en la vida quotidiana. Sinopsi: En Hirayama treballa com a netejador de lavabos a Tòquio. Sembla satisfet amb la seva vida senzilla. Segueix una vida quotidiana estructurada i dedica el seu temps lliure a la seva passió per la música i els llibres. Hirayama també té una afició pels arbres i retratar-los. Part del seu passat es revela gradualment a través d’una sèrie de trobades inesperades. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a Twitter: Vaig a escriure una frase que em pensava que mai no tornaria a escriure: “M’ha agradat molt la nova pel·lícula de Wim Wenders”. Stéphane Boudsocq, a Twitter: totalment seduït per la senzillesa límpida, poètica i commovedora d’aquest netejador de lavabos públics al cor de Tòquio. I a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) és bona de debò. (..) Una pel·lícula modesta, honesta, sensible i que aposta per una cosa inusual al cinema contemporani: retratar un home, sinó feliç, almenys en pau amb la seva vida. Paco Vilallonga, a Twitter: Per mi, la gran sorpresa del festival. Retrobar-me amb el millor Wenders, amb una joia que és una mirada profunda sobre la bellesa de les petites coses quotidianes. Sensibilitat pura. Cosina germana de “Paterson” de Jarmusch. Una autèntica delícia. I a la crònica per a ‘Diari de Girona’: (..) la seva millor pel·lícula de ficció almenys des de “El cel sobre Berlín” del 1987. Rodada a Tòquio, on Wenders ja havia filmat fa anys “Tokyo-Ga”, el director alemany fa una petita joia minimalista, amb un personatge meravellós i una sensibilitat extraordinària. És una pel·lícula sobre la bellesa de les petites coses quotidianes, plena d’humanitat, molt poètica. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net”: (..) preciosa, ascètica i commovedora pel·lícula (..). Pel·lícula preciosa i història minimalista que recupera velles aromes i antics flaires del cinema d’Ozu, sobretot en les escenes del bar freqüentat per aquest personatge [Hirayama]. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) [Wenders] redescobreix la ciutat [Tòquio] a través dels seus lavabos públics, que tenen dissenys ultramoderns i –per a sorpresa de ningú– estan més nets que una patena. Precisament, el protagonista de ‘Perfect days’ es guanya la vida encarregant-se a consciència de la higiene d’aquests sanitaris. És un home de vida simple, que sembla delectar-se en la soledat i les rutines (..); fa la sensació de ser feliç, almenys fins que una trobada inesperada ens fa entendre que aquesta vida metòdica i espartana li serveix per refugiar-se d’un trauma familiar. Mentre contempla el seu dia a dia, Wenders utilitza aquests hàbits per esbossar un elogi de l’analògic davant el digital (..) i una reflexió sobre la importància de tancar ferides abans que sigui massa tard, però ‘Perfect days’ sobretot mira de defensar la importància de combatre l’adversitat amb optimisme, fer el cor fort i disfrutar de petits plaers com el que Wenders probablement aspira a proporcionar a l’espectador amb aquesta cinta. És una pel·lícula tan nímia que probablement fins i tot un objectiu tan discret li quedi gran. (..) La millor ficció firmada per l’alemany en dues dècades. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Un home -excel·lent Koji Yakusho- gran treballa amb la seva furgoneta netejant els lavabos del cèntric barri de Shibuya a Tòquio. (..) Durant una hora no sabem gairebé res d’aquest personatge, només els gestos enmig d’un Tòquio crepuscular. Wenders torna als temps morts i els mostra amb totes les repeticions. Més tard comença a parlar una mica. Rep la visita de la seva neboda (..). Som a un Wenders que ens remet al seu passat. A l’horitzó hi ha “Summer in the city” i les passejades per Berlin, però també els personatges que viatjaven amb camioneta a “En el curs del temps”, una nena que recorda “Alcia a les ciutats” i una recerca que podria tenir remotament alguna cosa a veure amb “París, Texas”. El passat sorgeix a partir de múltiples formes i el problema és com confrontar-ho. Wenders des de la seva vellesa ho observa amb simpatia, se sent anacrònic com les cintes de casset del seu protagonista però mira el futur amb simpatia. I acaba passejant mentre la Nina Simone canta ‘Feeling Good’. Sense ser sorprenent, “Perfect days” és potser la millor pel·lícula de ficció que ha rodat Wim Wenders des de fa unes quantes dècades. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Això no vol dir que “Perfect Days” sigui el desastre que alguns esperaven, sobretot tenint en compte que el director de “Paris, Texas”, Palma d’Or el 1984, fa dècades que no fa un llarg de ficció aprofitable. Títols tan lamentables com “Palermo Shooting”, “Inmersión” o “Los últimos días de Aranjuez” així ho acrediten. Per això “Perfect Days” és una agradable, modestíssima sorpresa. Sabem de l’admiració de Wenders per Ozu pel seu documental “Tokyo-ga”, per això no ens ha d’estranyar que el protagonista de “Perfect Days” (..) tingui aquest aire de resignada bonhomia de les figures masculines de “Primavera tardía” o “El sabor del sake”. Sospitem que hi ha alguna cosa que grinyola en la seva metòdica existència per la música que escolta -que és la que li agrada a Wenders: The Animals, Patti Smith, Nina Simone, Lou Reed-, pels llibres que llegeix -Faulkner- i per la visita d’una neboda, que sembra dubtes sobre el passat. Hirayama (estupend Koji Yakusho), com el Travis (Harry Dean Stanton) de “Paris Texas”, sembla buscar una reconciliació amb ell mateix vivint el que li ofereix el present. De vegades Wenders tendeix a trivialitzar el seu credo en la bellesa de l’ara, però la pel·lícula, que és voluntàriament menor, és un precís retrat de personatge (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Hirayama encarna un sistema de valors que la cultura occidental admira en la japonesa: serenitat, estoïcisme, la cura de les petites coses, responsabilitat a la feina… Wenders hi afegeix un toc personal. Aquest home madur manté un lligam indestructible amb les manifestacions culturals predigitals, des de les fotos analògiques a la col·lecció de cassets amb clàssics del rock que porta al cotxe i omplen la banda sonora. En la segona part, el director atorga complexitat a un personatge al caire de caure en l’estereotip conreat per al gust del públic occidental. Part de la potència de “Perfect days” prové de Koji Yakusho, rostre habitual del cinema japonès del tombant de segle que té tots els números d’endur-se merescudament el premi al millor actor.

Competició.

De Catherine BREILLAT, “L’été dernier” / “Last Summer”. Durada: 1h44. Producció França. Amb Léa Drucker, Olivier Rabourdin, Clotilde Courau, Samuel Kircher. Guió: Catherine Breillat, amb la col·laboració de Pascal Bonitzer, basat en el guió de Maren Louise Käehne i May el-Toukhy, per a la pel·lícula “Queen of Hearts”, de May el-Toukhy. Sinopsi: Anne (Léa Drucker), una brillant advocada viu feliç a París amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin) i les seves filles de 6 i 8 anys. Un dia, en Theo (Samuel Kircher) , de 17 anys, fill d’en Pierre d’un matrimoni anterior i adolescent rebel i contestatari, ve a viure amb ells. L’Anne està inquieta per la presència d’en Theo i, de mica en mica, hi comença una relació apassionada, posant en perill la seva carrera i la seva vida familiar. Notes: per la temàtica (i la trajectòria cinematogràfica de l’autora), podria ser el ‘film escàndol’ de Canes 2023. El debutant Samuel Kircher, fill de l’actriu Irène Jacob, és germà a la vida real de Paul Kircher, el protagonista de “Dialogant amb la vida” /”Le lycéen”, de Christophe Honoré. Valeria Bruni Tedeschi havia d’interpretar el paper d’Anne, que finalment ha recaigut en Léa Drucker. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Catherine Breillat és una cineasta que no defuig l’escàndol i una visió molt particular de les relacions sexuals que l’ha portat a establir obres tan polèmiques i allunyades de tota correcció com ara “À ma soeur”, “Romance X” o “Anatomie de l’enfer”. És curiós que Breillat -amb la col·laboració de Pascal Bonitzer al guió- hagi decidit reescriure [la pel·lícula danesa] “Queen of hearts”, transformant-ne l’entorn familiar. (..) Breillat no es queda únicament en el joc de passió i atracció sexual fora de la norma entre la dona madura i el jove adolescent, sinó que es permet explorar una sèrie de qüestions al voltant de la hipocresia burgesa, la pràctica institucionalitzada de la mentida i el manera com la família intenta establir un ordre assumint les regles del joc social. Hi ha a la imatge de Breillat dues qüestions que atorguen una força especial a la pel·lícula. La primera té a veure amb la força que adquireix allò físic al llarg de la pel·lícula, el desig de filmar els cossos i buscar la seva bellesa al costat d’un entorn estiuenc. El segon gran tema és la manera com converteix Theo en una mena d’àngel diabòlic que genera misteri i atracció. El seu cos adolescent és bell, misteriós i conté alguna cosa estranya, una força maligna que travessa tota la pel·lícula. Breillat segueix els postulats de la pel·lícula [danesa] per portar-la al seu món i aconseguir una obra en què hi ha un fort desig d’atrapar la fragilitat dels cossos esvelts de la joventut, exposant-los als cossos flàccids de la vellesa. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) la nova pel·lícula de Catherine Breillat explora el que sens dubte ha sigut l’assumpte de capçalera de la francesa al llarg de la seva filmografia: el desig sexual femení. (..) Inevitablement, o potser no, arribat el moment, la dona ha de decidir entre fer cas del baix ventre o mantenir els privilegis que tan còmoda li fan la vida. Mentre contempla el procés, la pel·lícula resulta igual de satisfactòria com a intriga domèstica, retrat tant del mal que l’ésser humà està disposat a causar com de les humiliacions que accepta suportar per diners i reivindicació de la llibertat de les dones –i dels personatges femenins– per pensar amb la genitàlia tant com ho fa el sexe oposat. Sergi Sánchez, a Facebook: El cinema de Catherine Breillat és qualsevol cosa menys malenconiós. Ferotge i gens complaent topògrafa del desig femení (..) escomet el ‘remake’ de la danesa “ Reina de corazones” evitant tant sí com condemnar moralment la seva protagonista, una advocada que viu una passió destructiva amb el seu fillastre. Breillat retrata Anne (excel·lent Léa Drucker) amb l’ambivalència, una mica agressiva, amb què s’acostava a l’adolescent d'”À ma soeur”, un dels seus films més aconseguits: la seva bona posició social i econòmica, la seva irreprotxable tasca com defensora dels drets dels menors, no impedeix que s’hi imposi el desig de desviar-se del que és normatiu, costi el que costi. Atrapada entre el vertigen de perdre peu i la necessitat de deixar-se portar per la construcció d’una subjectivitat que transgredeix els límits del prohibit, Anne és un personatge fascinant: ficar-se al llit amb el seu fillastre de disset anys, que és un reflex incòmode del seu propi desacord amb el món, és també una manera de reconciliar-se amb el cos, amb la força secreta del seu desig. Si la pel·lícula original acabava descrivint el protagonista com una autèntica psicòpata, Breillat sap acabar el seu periple amb una nota d’ambigüitat que problematitza aquest desig, perquè el torna inevitable. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Malgrat la naturalesa adequadament transgressora del tema, la primera pel·lícula de Catherine Breillat en una dècada és un assumpte estranyament silenciós: incòmode, certament, però sense el cop disruptiu, de confrontació i el factor de xoc genuí de les seves pel·lícules anteriors. El film és una adaptació de la pel·lícula danesa multipremiada de May el-Toukhy, “Queen Of Hearts”, que va protagonitzar Trine Dyrholm al paper principal i que va utilitzar la seva durada més llarg per a explorar més profundament els girs i la traïció d’una dona depredadora narcisista. La versió de Breillat, tot i que no és exactament superficial, sembla escatimar alguns dels detalls del personatge, les motivacions i els antecedents d’aquest tòrrid atac d”amour fou’ (..). Peter Debruge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Anne coneix la llei i, en una primera escena amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin), afirma que és una “gerontòfila”. Ho vol dir en broma, per alleujar la ment de l’home gran, però Breillat deixa clar que aquest personatge no té una predilecció particular pels nois menors d’edat. Sens dubte, no és una pedòfila en el sentit que sovint representen les pel·lícules, és a dir, algú amb una atracció recurrent cap als menors. La pel·lícula és més interessant perquè l’agafa totalment desprevinguda on va la seva relació amb l’adolescent Théo (Samuel Kircher), com també al noi, que té una vida amorosa activa amb altres de la seva edat. El gir prohibit que pren la seva relació és més perillós en la seva impredictibilitat, perquè ¿qui no pot relacionar-se amb una atracció no planificada i totalment irracional d’algun tipus? Pocs cedirien com Anne, tot i que Breillat es resisteix al tractament dels tabloides (..). La directora, que mai s’avergonyeix de la sexualitat a la pantalla, representa sense jutjar, permetent que l’acte provoqui qualsevol reacció en el públic: qualsevol reacció que no sigui l’esperada i explotadora a la qual ens hem acostumat (..). Desafiant activament la mirada masculina, privilegia el plaer femení, tot i que reconeix que també pot ser problemàtic. A banda de les qüestions de consentiment, als ulls del tribunal, això gairebé segur que es consideraria una violació, un tema les ambigüitats del qual han demostrat ser rics per a la directora. Aquí, després de gairebé dues dècades sense fer cap pel·lícula, és el retorn que volíem de Breillat: una pel·lícula, com “36 fillette” i “Fat Girl”, que s’enfronta a les complicades, impulsives i massa sovint lamentables eleccions que fem els humans quan el desig pren el control. La directora emmarca “L’été dernier” des de la perspectiva d’Anne, que afegeix una altra capa subversiva a l’experiència, ja que demana al públic que s’identifiqui primer amb el seu crim i després amb l’encobriment. (..) Drucker interpreta les seves escenes amb el noi com si el temps que l’Anne passa amb Théo li fes tornar a sentir la seva edat. I, tanmateix, no pot apagar la veu de la responsabilitat al seu cap. A Théo no li importa si els descobreixen, però ella sap el que hi ha en joc per al seu matrimoni i  la seva carrera, la qual cosa explica el gir alarmant que prenen les coses quan en Pierre s’assabenta de  l’aventura. De sobte, és la paraula de Théo contra la seva, ja que els jocs de poder, el subtext de qualsevol dinàmica sexual, es converteixen en el focus. Passant al mode d’advocat, l’Anne nega i defensa el seu comportament, com han fet abans tants marits de pel·lícules infidels. Des del seu punt vista, és el que cal fer com a adults, en comparació amb l’òbvia immaduresa de Théo ([Samuel] Kircher, germà de l’estrella de “Winter Boy”, Paul Kircher, és un nou talent actoral igual de formidable). “Queen of Hearts” [el film primmigeni que Breillat ha adaptat] va agafar-ne les conseqüències en una direcció més melodramàtica, mentre que ha estat la tendència de tota la carrera de Breillat la d’enfrontar-se a allò incòmode. En aquest cas, això vol dir veure l’Anne lluitant per conciliar la paradoxa entre els seus valors (en la seva qualitat d’advocada, la veiem rescatant nens de situacions de maltractament) i els seus impulsos (el més alarmant a l’escena final, quan Théo intenta reviscolar-los). Les diferències entre “L’été dernier” i el seu material d’origen serveixen per revelar la fascinació personal de Breillat com a cineasta, especialment en les darreres escenes, quan els companys adults d’Anne decideixen conscientment què estan disposats a acceptar-ho. D’acord amb el treball anterior de la polèmica directora, la resposta pot ser: molt més que la majoria del públic. Paco Vilallonga, a Twitter: Si no has vist “Queen of hearts”, peli de la que és un remake, pot funcionar. Però si l’has vist (és el meu cas), el film de Breillat és un remake sense proposta estètica, gairebé clònic de l’original i no aporta res de nou. Innecessària. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Remake de la pel·lícula danesa “Queen of Hearts”, a la qual tret d’alguns detalls segueix força fidelment, el nou film de la sempre provocativa realitzadora de “Bluebard” i “Fat Girl”, en tornar al cinema després d’una dècada d’absència, se centra en un tema tabú que és tractat de manera força directa encara que sense trencar cap motlle dins del que es podria esperar d’un film de la directora francesa coneguda per la seva franquesa, especialment sexual. Barreja de drama familiar i thriller eròtic (..). Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) Aquest fet escandalós que podria posar en perill la seva carrera i trencar la família d’Ana i el seu marit, Pierre (Olivier Rabourdin), obté uns resultats modestos i convencionals en pantalla. El caràcter pertorbador de la història es dilueix i emergeix, però, el xoc del món adult i l’adolescent, la duresa contra la ingenuïtat.

Fora de Competició.

De KIM Jee-woon, “Cobweb“ / “Dans la toile” / “Tela de Araña” / “Geo-Mi-Jip”. Durada: 2h15. Producció Corea del Sud. Amb Song Kang-ho, Jung-se Oh, Soo-jung Im. Guió: Yeon-Shick Shin. Ambientada als anys setanta, una època (dictadura a Corea del Sud) en què la censura dictava la forma de la trama d’una pel·lícula. Un director obsessiu té la missió de tornar a rodar el final de la seva darrera pel·lícula, “Cobweb”, en dos dies, per crear una obra mestra. Els seus intents es veuen constantment frustrats per la censura i per un repartiment i un equip confosos i poc cooperatius. Nota: L’actor Song Kang-ho (habitual en el cinema de Kim Jee-woon, famós especialment per ser el protagonista de “Parásitos” i actor habitual de Bong Joon Ho i que l’any passat va guanyar el premi a la Millor Interpretació Masculina per “Broker”) és ara aquest director assetjat que malda per tornar a filmar el final de la seva pel·lícula. Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Kim Jee-Woon és un cineasta habitual de les seccions de mitjanit del Festival de Canes (..), en aquesta ocasió decideix rodar una mena de metaficció sobre les dificultats de fer cinema durant el govern autoritari de Park Chung-he que va governar durament durant dues dècades. A Kim Jee-Woon no li interessa gaire parlar de política, ni aprofundir sobre el context del cinema del seu país, sinó tan sols fer una mena de comèdia d’embolics amb personatges sortits de to sobre les peripècies d’un rodatge. El resultat és una insuportable pel·lícula sense gràcia, plena de disbarats que no van enlloc. Paco Vilallonga, a Twitter: Despropòsit de principi a final. Tenir Hong Kang-so com a protagonista i proposar un joc metacinematogràfic no és garantia de res, i molt menys de fer una bona pel·lícula. Equivocada en el to, en la desmesura de tot plegat. I llarga, inacabable. Bluff.

Un Certain Regard.

De Delphine DELOGET, “Rien à perdre” / “All To Play For“. Durada: 1h52. Producció França. Amb Virginie Efira, Alexis Tonetti, Félix Lefebvre, Mathieu Demy, Arieh Worthalter, India Hair. Guió: Delphine Deloget, amb la col·laboració de Camille Fontaine i Olivier Demangel. La Sylvie (Viriginie Efira) viu a Brest amb els seus dos fills, Sofiane (Alexis Tonetti) i Jean-Jacques (Félix Fefebvre). Estan molt units, s’estimen; però una nit, quan ella l’ha deixat sol a casa, per anar a treballar, en Sofiane es crema greument el cos en explotar-li la fregidora, i li’n retiren la custòdia, quedant en acollida. És així que la Sylvie brega per a recuperar-lo, batallant-hi administrativament i legalment. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Un debut irregular però estimable que, a l’estil Dardenne, filma amb rigor el drama d’una mare per recuperar el seu fill del que han pres la custòdia els serveis socials. Té força però Virginie Efira no era l’actriu per fer aquest paper. Nikki Baughhan, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) és una pel·lícula arrelada en les dificultats, però de manera desafiant no la defineixen. El mateix es pot dir de la mare soltera Sylvie (Efira) que viu una vida precària a Brest amb els seus dos fills, l’adolescent Jean-Jacques (un excel·lent Felix Lefebvre) i el petit Sofiane (Alexis Tonetti), i treballa en un bar de nit per a arribar a final de mes. Hi ha una lleugeresa de tacte a mesura que la pel·lícula presenta els plats en constant moviment de la vida de Sylvie: la seva feina, els seus fills, els seus amics, d’una manera que qualsevol pare que treballi reconeixerà a l’instant. Sylvie no és una superheroïna ni una santa; és una dona normal de 40 anys, fent obstinadament el millor que pot i intentant gaudir de la vida en el procés. Als seus fills els importa poc el seu petit apartament, presentat com una mena de forat acollidor i estrany, o la contínua manca de diners. Per a ells, l’amor incondicional de Sylvie és suficient. Quan Sofiane es crema a la cuina mentre és sol a casa, i els serveis socials el traslladen a una llar d’infants, Sylvie està convençuda inicialment que és un error. No obstant això, la prova quotidiana del seu amor pels seus fills (..) no compta davant del sistema (..). [Deloget] critica el fracàs del sistema francès de protecció infantil, la font de molta consternació mediàtica i política, sense donar lloc a un melodrama (..). Tant al guió com a les actuacions, és un mèrit que la situació de Sylvie com a bona mare no està mai en dubte, fins i tot si pot ser poc convencional en el seu enfocament. Aquesta és la veritat incòmoda que denuncia “All To Play For”: que qualsevol pare que no s’ajusti a les normes familiars convencionals pot quedar exposat al judici i la persecució. Quan la força de l’amor d’una mare s’enfronta a un sistema tan trencat i obsolet, mai pot ser una lluita justa.

Un Certain Regard.

De Jean-Bernard MARLIN, “Salem“. Durada: 1h58. Producció França. Amb Oumar Moindjie, Dalil Abdourahim, Mohamed Soumare, Wallenn El Gharbaoui. Guió: Jean-Bernard Marlin. Un antic membre d’una banda creu que la seva filla és l’única que pot salvar la seva comunitat d’una maledicció pronunciada per un membre de la banda rival en plena agonia. En Djibril, membre de la banda dels Grasshoppers, de 14 anys, porta una existència perillosa en un barri marginal de Marsella, juntament amb la seva xicota embarassada Camilla, que pertany a una banda rival, els Crickets. Quan en Djibril és manipulat per matar el jove cricket Mahad, esclata la guerra. En Djibril està perseguit per la maledicció que en Mahad va escopir mentre estava morint, i comença a comunicar-se amb el món dels esperits. Convençut que l’apocalipsi global és imminent, s’embarca en un pla boig per fugir amb Camilla i el seu fill per néixer, l’únic capaç de salvar-los a tots de la maledicció d’en Mahad. Però el detenen i l’engarjolen. Ara, després de 12 anys a la presó i una unitat psiquiàtrica segura, en Djibril farà el que sigui per trobar la seva filla i convèncer-la perquè compleixi la seva profecia. Nota de la distribuïdora internacional: De l’aclamat director de “Sheherazade”, una epopeia fantàstica innovadora (..). Enllaç: IMDB. 

Cannes Classics – Documentals de Cinema.

“Viva Varda !”, de Pierre-Henri Gibert (2023). Durada:  1h07. Producció França. Directora destacada de la postguerra, iniciadora de la Nouvelle Vague, aclamada com una estrella de rock a Hollywood en vida, Agnès Varda és una font d’inspiració per a tota una nova generació de cineastes. Amb pel·lícules com “Cléo de 5 a 7“, “La felicitat” / “Le Bonheur”, “Sense sostre ni llei” / “Sans toit ni loi”, “Les Glaneurs et la glaneuse“, va proposar una obra poc convencional, oberta al món, sensible als més fràgils, sovint boja. Sempre en sintonia amb el seu temps, va sacsejar fins i tot el mateix cinema, que es va negar a reduir a pura ficció o només a llargmetratges.

Quinzena dels Cineastes.

De HONG Sang-soo, “In Our Day” / “Woo-Ri-Ui-Ha-Ru”. Durada: 1h24. Producció Corea del Sud. Amb Ki Joobong, Kim Min-hee, Song Sunmi, Park Miso, Ha Seongguk, Kim Seungyun. Una dona d’uns 40 anys (actriu) viu temporalment a casa d’un amic, que està criant un gat. Una altra persona, un home d’uns 70 anys que viu sol (vell poeta), ha vist com el gat se li moria de vell. Avui cadascun d’ells ha tingut una visita: una dona (actriu debutant) d’uns 20 anys per a la dona i un home d’uns 30 (admirador del poeta), per a l’ancià. Tots dos visitants han vingut amb preguntes serioses per fer. La dona els ha contestat breument tot posant-se dreta, mentre que el vell ha acabat donant respostes més llargues en una conversa prolongada. Tots dos han dinat ramyun davant dels seus convidats i, per casualitat, tots dos han afegit pasta de pebrot picant al seu ramyun. No és gaire habitual afegir pasta de pebrot picant al ramyun…Comentari de la Quinzena: Alternativament, dues converses a Seül (..) Les dues estrelles esquiven les preguntes existencials del seu interlocutor, entre menjar, alcohol, guitarra o migdiada, però també jocs amb un gat i un joc de chifoumi. La primera pensa deixar la feina, el segon lluita per abandonar l’alcohol i el tabac. A “Our Day”, com un haiku, ens convida a mirar allò que importa íntimament, allò que fa la sal, cada dia, de la nostra vida. Nota: film de cloenda de la Quinzena. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Tot i que té un parell de seqüències molt bones, no estaríem davant el Hong més inspirat. Massa esquemàtica i anecdòtica, desganada pel que fa a la posada en escena. I temàticament molt menys interessant que altres films seus. Fluixa. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caiman’, via Facebook: (..)  “In our days” és una pel·lícula rodada amb pocs mitjans, a partir d’un procés de depuració en què el cineasta assumeix cada cop més funcions i amb uns plans cada cop més llargs. En aquesta ocasió roda tota la pel·lícula a partir de dos espais. Al primer hi ha tres dones, una amb vocació d’actriu, que conviuen amb un gat que en un moment es perd per acabar sent retrobat. Les dones parlen del seu gat anomenat nosaltres, però també hi ha una conversa sobre el coratge que cal assumir per ser actriu. Al segon grup hi ha un poeta alcohòlic que decideix deixar la beguda, una noia que filma un documental sobre ell i un jove admirador. A mesura que es filma el documental, l’home cau en la temptació de la vida i lúcidament parla del sentit de la vida i acaba constatant que “la veritat és la pitjor resposta a tota pregunta”. Hong Sang Soo també ens diu que filmant petits moments de la vida quotidiana es pot aconseguir arribar a un cert públic. A “In our days” no provoca cap encreuament de camins, ni juga amb el fora de camp, no fa variacions al voltant de certs punts de vista. L’únic que relaciona les dues escenes és que a l’apartament de les noies amb gat, una toca la guitarra i a l’apartament del poeta aquest regala una guitarra a la jove cineasta. [Les pel·lícules de ]Hong Sang soo de vegades són menors, altres són més interessants, altres poden ser brillants i altres molt mandrosos. Tot i això, Hong Sang soo és el cineasta de tots els festivals i per tant, tots li rendeixen admiració, culte i pleitesia. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Miralls, dobles. Dues històries que funcionen com a vetllades autobiografies paral·leles. Hong Sangsoo passa d’una anècdota a l’altra, que són molt semblants en la forma però tenen diferències substancials en els resultats. (..) Minimalista fins i tot per als estàndards de Hong, sense un tema recurrent que vagi per fora de l’estratègia formal, “In Our Day” és un agregat a la filmografia del realitzador que se sent, d’una banda, menys important que d’altres però, per altra banda, és una pel·lícula que parla d’assumptes fonamentals com ara la vida i la mort. En contra li juga el fet que, més enllà de les preguntes que els fans fan a tots dos i que són molt directes, no hi ha entre els personatges una connexió emocional ni una història en comú forta. I a favor és que aquestes preguntes els permeten contestar i revelar allò que estan vivint, les emocions que estan travessant, que són complexes de respondre. És el gat, de tota manera, el que roba totes les mirades. Es diu ‘Our’ i el seu nom no és cap casualitat.

FOTO DE L’APUNT: “L’été dernier”, de Catherine Breillat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!