El bloc de Palafrugell

Jo plegaria ara mateix, o no? a la vista de la participació hauríeu de deixar-ho córrer i convocar eleccions ja

ho interessa als catalans el nou estatut?

i dels resultats no en parlem

quina vergonya

Les posicions envers l’Estatut ja fa temps que estan clares. Ningú podrà dir que no n’ha sentit a parlar. Des de les eleccions al Parlament de l’any 2003 no s’ha parlat pràcticament de res més. Altra cosa serà veure si ha valgut la pena fer tant de rebombori per acabar amb un text que realment no satisfà a ningú. Ni al PSC, ni a CiU, ni a IC, ni al PP i molt menys a ERC. Solament cal escoltar les declaracions d’uns i altres per adonar-se que tothom hi troba mancances, excepte el PP és clar. Declaracions de Maragall i de Pujol, per exemple, estan plenes de referències a allò que haguera estat possible i desitjable, encara que diuen que de moment ja els està bé el que ens han atorgat. Solament Montilla diu estar satisfet del tot. No podia ser d’altra manera ja que ell i els seus han estat els verdaders negociadors que han aconseguit aplanar el que havia aprovat el Parlament el 30 de setembre de 2005.
Votarem els catalans el dia 18 de juny? Crec que ni més ni menys que altres vegades. L’allunyament entre el poble i els seus dirigents cada cop és més evident, ja que massa sovint les coses que ens proposen no responen a les necessitats reals del País i la seva gent, i això cansa molt de veritat.
La paciència dels catalans, al llarg de la història, ha sigut inqüestionable. Reculant solament 80 anys trobem la dictadura de Primo de Rivera, que vàrem aguantar i amb algunes coses, alguns varen col·laborar, després les retallades a l’estatut de Núria impulsades també per un govern d’esquerres i en aquell cas republicà, vàrem permetre l’empresonament del nostre govern l’any 34, vàrem deixar i col·laborar, no tots és clar, en l’aixecament de Franco, ens varen afusellar el nostre President i vàrem tenir la santa paciència d’aguantar al dictador durant quaranta anys. Ja més recentment hem tingut la paciència de la transició que va generar una Constitució estrictament espanyola, un Estatut absolutament neutre entre la resta d’estatuts, unes lleis orgàniques armonitzadores de quasi tot i ara ens diuen que hem de tenir també paciència amb l’estatut que ens proposen votar el dia 18 de juny.
Crec sincerament que aquesta actitud té un límit i ara ens toca ser realistes i veure les coses tal com són. La solució dels nostres problemes no pot esperar ni 7, ni 10 ni 25 anys més, hem de poder fer les coses que convenen al poble català, hem de conquerir el nostre dret a decidir com volem ser de grans, em de dir prou a la falsa solidaritat entre els pobles d’Espanya i posar sobre la taula la solidaritat real que pot assumir el poble català. Si no ho fem així ens continuarem empobrint en tots el àmbits i diluint les nostres aspiracions en aquest marasme autonòmic que no té res a veure amb el nostre concepte de País.
NO cal dir gaires obvietats més, el dia 18 que tothom faci el que vulgui, però jo posaré l’accent en el NO.

Sembla que el conseller Saura ens vol donar més temps per anar a votar l’Estatut. Ens deixarà anar a la platja, menjar l’arròs del diumenge, fer el rot, i anar a votar tranquils cap a les deu del vespre. Sembla com si els catalans fóssim nens petits. Conseller, estic convençut que tot plegat no ve de dues hores més o menys; la cosa té molta més importància que el fet material d’anar a votar, el que ens preocupa als catalans és el contingut que ens presentaran el dia 18 de juny.
No cal que ens feu fer comparacions amb l’actual Estatut, ja sabem que la cosa que s’ha pactat a Madrid supera la que teníem ara, només faltaria. No cal que ens digueu que les competències són moltes més, no cal que expliqueu que hi haurà molts més diners, ja ho sabem tot això. S’ha pactat d’un sol cop una sèrie de coses que es podien haver pactat molt abans, unes competències que ja feia anys que ens haurien d’haver traspassat, a la fi s’ha posat en un paquet un conjunt de qüestions que la gasiveria dels governs centrals ens havia escatimat, amb el vist i plau del govern i l’oposició catalanes, inclòs ICV, evidentment.
El que ens preocupa als catalans (a CiU, PSC, ICV i a EUiA sembla que no) va molt més enllà de dues hores, d’unes quantes competències i d’uns quants calés més, ens preocupa que s’ha tornat a perdre l’oportunitat de resoldre el conflicte amb Espanya, el fet de que no ens volen reconèixer la nostra nació, el que tornen a repetir, altre cop, l’aplicació de l’anivelladora amb la resta de l’Estat.
Molts i molts catalans vàrem fer abstracció del que creiem imprescindible per a Catalunya, en acceptar l’Estatut aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Podíem renunciar al màxim si el conjunt de forces polítiques es posaven d’acord a Catalunya, el que ja no podem acceptar és que ens doneu per la menjadora i ens vulgueu fer passar pel broc gros una cosa que no passa ni un mínim examen de decència política catalana.
No calia que en Guerra parles del ribot, ja sabíem, des de l’octubre, que els barons del PSOE havien decidit quin Estatut ens atorgarien.

Feia massa dies que no parlava de l’Estatut i quan ho ha fet s’ha posat en la pell del fuster que repela la fusta per deixar-la completament polida de rebaves. La fusta esdevé suau al tacte i a la vista, llesta per ser treballada i convertida en algun estri quotidià.
La diferència de poliment entre l’Estatut del 30 de setembre i la fusta és per nosaltres evident. L’Estatut era l’eina viva que podia servir al nostre poble per tirar endavant la seva voluntat d’auto governar-se en el camí cap a una societat sense els lligams forçats amb l’Estat espanyol. La fusta polida no deixa de ser un material quasi mort que solament servirà per l’ús que li vulgui donar el seu amo, sense capacitat de pensar, de canviar de forma, de posició i difícilment d’amo.
Guerra, sempre has fet el paper de dolent, no per casualitat, sinó per que realment ets dolent pels interessos polítics, socials i econòmics del nostre poble. Dius que un socialista no pot ser nacionalista, quina barra, sembla que no tinguis mirall a casa teva. Mira’t i veuràs la cara fosca del nacionalisme espanyol, aquella que parla de sentir-se espanyol fins el moll de l’ós, aquella que només reconeix una bandera, aquella que (segle rere segle) viu i viurà per impedir que els catalans veiem reconeguts els nostres drets. I mentre tu t’ocupes tant de nosaltres, el poble andalús segueix patint gairebé les mateixes mancances estructurals que tenia quan tu vares arribar al poder, això si, ells tenen AVE i nosaltres no sé si tindrem TGV.

La política sanitària a Catalunya fa anys que té moltes semblances amb un ventilador, com més ràpid va, millor li va a la sanitat privada. O sigui a dia d’avui no ha canviat gaire o gens la gestió sanitària si la comparem amb la que feia el govern de CiU. Les entitats privades que fa uns anys anaven bastant fluixes ara presenten xifres de guanys importants, gràcies a l’efecte ventilador que envia constantment clients de la pública cap a elles. Tothom era coneixedor de l’allau d’immigrants que arribaria, tothom havia calculat quants nous clients tindria la sanitat pública, i tothom tenia clar que els concerts privada-pública era l’única mesura que calia prendre per fer que l’una anés perdent qualitat i l’altre anés guanyant cada dia més.
Més o menys com l’ensenyament, els que estan contents avui són els dirigents de l’escola concertada, ja que rebran diner públic per seguir insinestrant la joventut contra la laicitat, a favor de religió i en contra de qualsevol cosa que tingui relació amb la modernitat, la llibertat i la justicia social.
El ventilador funciona molt bé, i hi fa amb diner públic, per joia de la dreta econòmica i social.

L’Estatut retallat, ja no el coneix ningú. El comunicat d’ETA, que ha sorprés a la majoria i ens demanen prudència. El cor d’en Carod, lleugerament espatllat.
Massa notícies en quatre dies, potser no ho podrem pair. La veritat és que no ens deixen ni a sol ni a sombra.
Sobre l’Estatut ja s’ha dit practicament tot. El que a mi em sorpren (segurament ja no m’hauria de sorprendre res) és la capacitat que tenen l’Iceta, la de Madre, en Mas o en Saura per voler fer-nos veure que han assolit un Estatut admirable en el seu conjunt, que recull entre altres coses el terme nació al preambul i que aixó té el mateix valor que si fos a l’articulat. Sembla o potser es veritat, que ens prenguin el pè, com si els catalans fóssim estúpids. Per ells faran, cada cop som més els que veiem les coses bastant diferent a com les veuen ells i aixó o no ho valoren o no els interessa gens l’opinió d’una part important de la població.
El comunicat d’ETA ens ha alegrat molt. Jo no sóc l’únic, segur. Però els pares de la pàtria ens donen instruccions precises de com hem d’actuar en aquest cas. Prudència, cautela i altres adjectius de significat similar. O sigui tampoc ens deixen estar contents per una cosa que venim reclamant fa un munt d’anys, negociació, negociació i negociació. Mentre ho deiem nosaltres ens calificaven gairabé de col·laboradors, ara que ho diuen ells ens volen frenar els nostres sentiments i la nostra llibertat. Com sempre.
La malaltia d’en Carod arriba en mal moment, li desitjo una bona recuperació, ja que ha d’estar preparat per fer front a les pressions que venen per l’Estatut i les que ara li arribaran pel tema d’ETA.
Massa coses en tant pocs dies, ho paírem?
Segur que si.

He vist a la Montserrat Tura a TV3 i li haig de dir que els motius de la manifestació d’ahir no eren contra el PP, eren per dir clarament que SOM UNA NACIÓ, per fer reflexionar als partits catalans que han de reconduir la negociació de l’Estatut, que han d’assolir, com mínim, tot el que es va aprovar el 30 de setembre. Deixem que el PP brami, nosaltres el que ens preocupa és actitud que tenen els dirigents del PSC, CiU i ICV a Madrid.

Ara fa 30 anys que vàrem sortir al carrer per reclamar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Sembla que les coses havien canviat molt, però la veritat és que només han variat estèticament. Ens han canviat el folre, però les qüestions de fons segueixen igual. Llibertat per decidir, per discrepar, per reclamar els nostres drets, per fer entendre que volem les nostres coses, les coses que mereixem recuperar d’una espoliació constant i sistemàtica. Amnistia per treure’ns de sobre la condemna constant a les nostres idees, per poder caminar com a poble sense el control permanent i acusador del centralisme nacionalista espanyol, dels espanyolistes catalans. Estatut d’Autonomia per assolir alguna cosa més que quatre transferències cedides i un finançament producte del regateig.
Han passat 30 anys i el que era una lluita antifranquista es manté com la lluita per la nostra capacitat de decidir, el fons no ha canviat gens, els que han canviat i manipulat el missatge són els dirigents polítics, els quals el van adaptant a les circumstàncies segons la seva conveniència, al marge de l’opinió del poble català.

Sembla estrany que el ministre Bono tingui la boca tant fluixa. cada cop que intervé per parlar de les nostres coses ho espatlla més i més. Tothom és conscient que el President patina de tant en tant, però Bono hauria de preguntar per què patina. No serà que ho fa com a conseqüència de la pressió del PSOE. No serà que patina, o almenys o sembla, degut a la feble posició que té dins el seu propi partit, on per cert tothom sap que tenen un pes específic importantíssim els que pensen més o menys com en Bono. Aclarir les coses és molt convenient per la nostra salut democràtica, cal dir-les com es pensen i a Bono li hem de dir que el govern catalanista i d’esquerres (i no d’esquerres i catalanista com diuen els espanyolistes) podria haver funcionat molt millor si les interferències del PSOE no fossin presents en totes les decisions. Ara ens tornaran a fer passar per l’aro gràcies a Bono, Ibarra, Montilla, de Madre, Iceta, Zaragoza, Mas i Saura, però els catalans, socialistes o no, tindrem clar que ens haurem quedat a mig camí en les nostres aspiracions. La seva falsa solidaritat sempre passa per no deixar que Catalunya funcioni política, econòmica i socialment.

Fa força dies vaig escriure en aquest bloc que el PSOE havia decidit enterrar l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya. Podia semblar agosarat predir una cosa que encara no s’havia visualitzat, però ho vaig encertar. L’encert era previsible, el POSE no pot acceptar un Estatut com el del 30 de setembre, el que ja no podia preveure és el que ha passat a continuació amb actitud claudicant de PSC, CiU i ICV. Si analitzem els discursos que varen fer De Madre, Mas i Carod al Parlament Espanyol ens adonarem que en el cas de De Madre i Mas varen mentir descaradament. Si llegim el que han dit els dos, més Saura, des d’aquella data fins avui veurem clarament que han mentit per activa i per passiva.
A la fi han pactat un Estatut que no té res a veure a aquell del 90% del Parlament i al mateix temps han deixat a Carod i a ERC en una situació que fa preveure també un canvi d’escenari polític a Espanya i a Catalunya en un futur no massa llunyà.
Deixar de banda el pragmatisme espanyolista que han adoptat el PSC, CiU i ICV seria la millor cosa que pot fer en Carod, el poble català ja està fart, molt fart, de veure com els seus representants es venen la pell per quatre calés obviant  les qüestions nacionals que fan i han de fer gran el nostre País.

L’altre dia varem quedar per fer una reunió diumenge al matí. L’ha farem o no? Ara que ja ho tenia tot organitzat, em truca la Manuela i em diu que no cal fer-la, ja que em avançat poc en la negociació. No ser que fer, si no s’ha avançat segurament no cal, però la pregunta ha de ser en quina direcció no hem avançat? En la direcció del PSOE, o en la nostra? Si la cosa va en la direcció del que vol el PSOE, és clar que no hem avançat, ells volen tancar la negociació abans del 21 i retallar-ho quasi tot, si no hem avançat en la nostra direcció segurament si que cal fer-la. No em decideixo, potser demà els trucaré a tots, convidaré a dinar i parlarem del Barça que va afegint victòria rera victòria, o sigui  més o menys com nosaltres que anem recollint les restes de l’Estatut que ens va deixant el Govern de l’Estat. La diferència amb el Barça és que ells trindran premi i nosaltres una bona estirada d’orelles del poble de Catalunya. No se si tindrem reunió…

Lllegim estorats, dia rera dia, declaracions de militars i jutges en contra de Catalunya, la llengua o l’Estatut, és igual. Ells creuen que nosaltres volem ser diferents i ho tenen mal entès, som diferents.
Som tant diferents que fins i tot quan demanem explicacions ho fem amb la boca petita. Així ho ha fet el President Maragall en enviar una carta al jutge que ha insultat la nostra llengua i a tots els que la fem servir i la defensem. El President li ha dit, sense ser bel.ligerant, que rectifiqui per haver ofès tant als catalans com als andalusos per aquesta comparació.
Segurament la carta de Maragall és politicament correcte, però com a màxim  representant del nostre País, tenia que ser molt bel.ligerant i no anar per les branques i parlar dels andalusos i les sevillanes.
Tots sabem com pensa en Chaves, per tant deixem estar la no bel.ligerància i defensem el que és nostre dels militars, jutges i resta de personal que solament ens volen mantenir per sota del seu llistó.

Avui dia 6 de gener, dia de la Pasqua Militar, els comandaments de l’exèrcit han tornat a treure els sabres.
Un general ha dit a Sevilla que si el nostre Estatut prospera ells aplicaran algun article de la Constitució que els hi dona protestat per mantenir Unitat i cohesió territorial, o sigui Unitat de la Pàtria.
En 25 anys res no ha canviat, la por a la diferència segueix preocupant Espanya.
La negociació de l’Estatut acabarà tal com volen els espanyols i els militars, en no res. Tots els partits hi estaran d’acord i haurem d’esperar 300 anys més per assolir tot el que necessita una NACIÓ com Catalunya

El diumenge dia 11 va tenir lloc a Girona la manifestació en contra de la línia de Molt Alta Tensió. Milers de persones varen expressar el seu rebuig a una línia que faria una clenxa al territori de conseqüències molt importants. S’ha dit i repetit que aquesta construcció energètica no és necessària per les nostres comarques ni per les de la Catalunya Nord. Que no fa falta més potència, fa falta un pla energètic que doni servei a la població, no a les empreses monopolistes. S’han de proposar polítiques d’energia alternativa, s’hauria de ser molt més valent per fer propostes a curt termini que satisfacin al conjunt del territori, no volem que ens enganyin amb informes interessats, s’ha d’actuar de la mateixa manera que amb el transvasament de l’Ebre, si no fa falta no s’executa i prou.
Ja s’ha demostrat que la línia de Molt Alta Tensió no és necessària. Però el govern ens ho vol justificar amb el TGV o el subministrament a les comarques Gironines, quant en realitat pensa que s’ha de fer per poder donar servei al desmesurat creixement urbanístic que preveu el Pla Territorial per la zona de Figueres i per la Costa Brava Centre, on hi ha una previsió de doblar la població d’ambdós territoris en un termini de 10 anys. Les companyies elèctriques i els promotors immobiliaris són els autèntics beneficiaris de la línia d’Alta Tensió que ens volen encolomar.

Aquesta paraula ha esdenvingut en els darrers temps com l’eïna necessària per alguns polítics quan tenen l’acudit de privatitzar alguna empresa o servei municipal. També la fan servir polítics de nivells més elevats, evidentment. No sé qui ha estat el mestre que la va suggerir, però el seu ús s’ha escampat arreu com taca d’oli. Sembla que els hi faci vergonya dir clarament que volen privatitzar tal o qual servei, no ho entenc. Haver perdut les arrels polítiques, considerar que la gestió pública és incompatible amb bons resultats, voler estalviar costos i traspassar personal a l’àmbit privat no els hauria de fer vergonya. Ells o elles han decidit que és el millor per la institució que representen, encara que no tingui res a veure amb el que està escrit en el seu programa electoral i que varen defensar aferrissadament en la campanya.