El bloc de Palafrugell

El 3 d’Octubre de 2017 vàrem aconseguir aplegar al carrer milers i milers de persones per fer front a la repressió i reivindicar el dia 1. Uns dies que varen forçar al Borbó a sortir per la tele i amenaçar al poble català i als seus dirigents. Amenaça que va donar el tret de sortida a totes les decisions que successivament es prengueren durant la resta del mes. Dies d’esperança primer i de sorpresa immensa després, per declarar i deixar en suspens la Declaració que tan esperàvem, fins que, el 27 del mateix mes, al Parlament, és va escenificar la Declaració amb signatures de tot déu i unes cares de circumstancies que eren presagi clar del que després vindria. El que va venir a continuació ja ho sabem tots. Peu al coll, presó, judici farsa, sentència llargament anunciada i molta innocència vers tot plegat per part nostre. El 3 d’Octubre és i seguirà sent una referència pel poble català, per tot el poble català. Referència del que podem fer si actuem i decidim plegats cap on volem anar i amb qui hi volem anar. Però molt em temo que això, ara mateix, és més la voluntat del poble que un objectiu damunt la taula dels nostres dirigents.

Aquests darrers dies i després de veure com han anat les eleccions municipals, surten com de sota les pedres propostes de com i quan assolirem, o no, la Independència. La majoria ens proposen solucions màgiques i segons com innovadores. Volen canviar el mètode i el calendari. Sembla que això dels 18 mesos que han signat Mas i Junqueras els hi sembla massa ràpid. Volen, canviar l’ordre de les coses, que fins ara ens semblaven raonables. Diuen que primer l’eix social i després el nacional. Diuen que s’ha de posar fi a tanta desigualtat, que s’ha d’eradicar la pobresa, lluitar contra la precarietat laboral i contra els desnonaments, posant un parc públic d’habitatges al servei dels desnonats, fer quadrar els bancs, pressionar les empreses per tal que destinin part dels guanys a aquestes polítiques socials. Hi ha fins i tot alguna proposta que vol tirar endavant tot això sense una part dels votants d’una opció política, CiU.

Estic d’acord amb la majoria d’aquestes propostes. S’ha d’equilibrar la societat. No pot ser que l’1% tingui el 90% de la riquesa d’aquest país. No pot ser que la majoria sigui governada per la minoria i massa sovint sense passar per les urnes. Això ha de canviar.

No estic d’acord, com proposen, que tot això es pugui fer des de l’autonomia. Espanya no vol ni entendrà mai quins són els veritables problemes dels catalans.  Els governs espanyols viuen massa bé del rèdit que els dona la nostra participació en l’estat de les autonomies. No estic d’acord que hàgim de seguir en aquesta situació, mentre la nostra societat es va empobrint dia rera dia.

Canviar el calendari, tornant a insistir amb la negociació amb Espanya, pot ser una estafa per la majoria de votants catalans. Hem de fer tot el possible per assolir la Independència com més aviat millor. És la única manera de disposar dels instruments econòmics i polítics que ens han de permetre decidir quines polítiques socials implementem per tal d’aconseguir aquest equilibri de la societat tan necessari i urgent.

Per això necessitem els votants de la majoria de les opcions polítiques, que fa anys treballen per la nostra independència. No n’hi ha prou encerclant “La Caixa”, necessitem tots i cada un dels que varen fer la V, la cadena i els que espero emplenin la Meridiana el proper 11 de setembre, i molts més. Hem de ser majoria els que primer volem la independència i després deixar enrere la injustícia social, laboral i els desequilibris de la nostra societat. I tot això ho farem amb unes institucions fortes i compromeses amb aquest projecte de País.

Portem molt temps sortint al carrer, no per convocatòries de partits o sindicats. Ens auto-convoquem com a impulsors de l’ANC  o cridats per Òmnium Cultural.  Ho fem per reclamar el dret a ser lliures. A viure en un nou país. A administrar el nostre destí. Quasi estem afònics. Sembla que el nostre clam no s’ha entès gaire o gens, segons es veu per les reacciones que estan tenint els receptors del missatge. Els que haurien d’administrar aquesta força popular.

Els uns fan propostes amb condicions difícils d’acceptar per la resta. Altres fan contra propostes prou acceptables, però massa dures per els primers. N’hi ha que sembla que els va prou bé la segona proposta, però ja ho veurem. I en queden uns que s’han quedat descol·locats després del 9N, ho potser ja ho estaven fins hi tot abans? per allò de si, però no, o si, però si, o llibertat de vot amb condicions i resulta ara que diuen estar en contra de la independència, quan sempre hi han estat en contra.

No sé com ho acabaran solucionant, però una cosa és clara, no poden girar l’esquena al poble, que és a la fi el que ha portat la veu cantant en tot aquest procés.

No ens decebeu, feu la feina que us hem encomenat recordant que quan hem sortit al carrer ho hem fet junts, barrejats, sense mirar si al costat teníem un Convergent, un d’Esquerra, un de la Cup, un socialista o un d’Iniciativa. Volem una proposta que serveixi per anar junts cap a la Independència, no una baralla entre partits que ens obligui a tornar a sortir al carrer per dir-vos, a vosaltres, que treballeu per servir el poble de Catalunya i el seu futur com Estat Independent.