El bloc de Palafrugell

Després
d’una setmana es pot fer un article, sobre els resultats electorals, sense
massa passió i veient les coses reals que han passat.
Sembla
estrany que el PSC hagi tingut tan bon resultat. Per mèrits propis no ha estat,
segur. Més aviat per la por de la gent davant l’amenaça de la tornada del PP.  Altra cosa no pot ser, si veiem com han anat els
fets: Estatut retallat, desgràcia continuada als serveis ferroviaris i una
gestió a la Generalitat que ens deixa sanitat, ensenyament i economia a les
portes de col·lapse i mal servei, privatitzacions i la possibilitat certa que
les butxaques cada dia estaran més escurades. Per no parlar de feblesa davant
el govern espanyol. Millor dit, claudicació.

L’esclat
de les manifestacions pel dret a decidir, no ha servit de res. La majoria dels
que hi varen anar s’ha decantat per abstenir-se o també votar PSC. Som capaços
de fer coses increïbles, però també de deixar passar oportunitats úniques.

A
Esquerra no li podia anar pitjor. Han mantingut un Govern, contra la voluntat
de la majoria dels seus votants i això els ha deixat en una situació
esperpèntica. Ells insisteixen que el pacte és per quatre anys i segueixen
derivant cap a una situació que difícilment adreçaran amb un congrés que es preveu
de sang i fetge. Sempre que no es trobi un altre Perpinyà (és un exemple).

Convergència
manté una situació igual, però que tampoc desitjaven. S’han passat els darrers
mesos atacant més a Esquerra que no pas recollint els seus vots de sempre i
això els del dret a decidir tampoc ho han entès.

Iniciativa,
ja fa massa temps que es manté com a rèmora del PSC, i ha recollit clarament el
resultat merescut. Més o menys com l’any 1982, recordeu?

Ara
no cal esperar gaire de tot plegat, els pactes a Madrid seran els que seran,
però Catalunya patirà les conseqüències d’un govern espanyol que segueix
preferint harmonitzar que no pas reconèixer la diferència que hi ha entre les
diferents comunitats, per no dir que no vol reconèixer a Catalunya com a Nació,
ni el nostre dret a decidir, ni res de res. En el seu programa electoral ja
deien que el sostre autonòmic s’havia assolit i que a partir d’ara, com a molt,
quatre transferències i poca cosa més.

Joan Llenas

Queden quatre dies per les
eleccions a les Corts Espanyoles. Sembla estrany, però els catalans també ens
hi presentem. Volem tenir representació a Madrid, uns per influir i altres per
poder dir que intenten influir.

Els nostres partits
s’afanyen per presentar les seves propostes econòmiques, socials, culturals
etc., però sempre amb la vista posada en els resultats que poden obtenir els
dos grans partits estatals. Tots volen una victòria del PSOE i la pronostiquen.
A partir d’aquesta possibilitat albiren una col·laboració, (innocents) que els
permeti obtenir guanys pel nostre País.

Veient el mapa polític
català, el govern de la Generalitat i la seva composició, les coses no ens
poden anar gaire bé. La Presidència de la Generalitat està en mans d’un partit
d’obediència espanyola, mai trairan als seus, encara que els fets demostrin que
estan tractant malament al País i a ells mateixos. Els seus dos socis de
govern, ERC i ICV, hi són per raons diferents, el primer per demostrar que
estan capacitats per governar i el segon per mantenir-se vius en la política
catalana a redós del soci gros.

Mentre ells van fent la
seva, la societat catalana escolta unes propostes que massa sovint no encaixen
amb les seves necessitats reals i reflexiona sobre quina ha de ser la papereta
escollida per exercir el dret de vot el dia 9 de març.

Jo també votaré, i ho faré
sense deixar-me portar pel fals optimisme del PSC, no oblidem que realment és
PSOE, i pensant que en aquest moment el més coherent per nosaltres és optar per
un partit estrictament català, que ens pot oferir un horitzó nacional propi,
sense lligams espanyols i amb l’objectiu d’anar treballant dia a dia per
assolir les fites que decideixi la població. Votaré Esquerra