El bloc de Palafrugell

Els polítics catalans del PSC-PSOE i de CiU estan doctorats en oferiments de tot color. Els primers ofereixen, sense ni posar-se vermells, tot el seu suport als seus companys espanyols. Cap problema. Per a ells forma part de la seva vida quotidiana servir els interessos del PSOE espanyol, oblidant sistemàticament els interessos de Catalunya, i oblidant també que els seus electors viuen i treballen, o no, a Catalunya i per tant que els hi hauran de rendir comptes, sense mentir, sense demagògies i per damunt de tot explicant per què han preferit invertir més allà que no pas aquí.
Els de CiU segueixen en la línia de donar suport incondicional a qualsevol mesura que els hi proposa el govern de Madrid. Per a ells és igual que es digui PSOE, o PP, donen suport amb el discurs tronat de sempre, per responsabilitat. Responsabilitat? Què volen dir amb això? Que han salvat la governabilitat de l’Estat? D’aquest Estat que escanya dia rere dia als catalans? Per evitar la intervenció europea i quedar tant galdosos com els grecs? Per aprovar la reforma laboral que reclamen els empresaris espanyols (amb catalans inclosos)? Oblidant, però que els catalans aportem molt de diner a Madrid i rebem sempre la clatellada pressupostaria. Oblidant que a Catalunya hem d’invertir sempre a base de crèdits, peatges tous i altres artificis financers, que solament aconsegueixen un endeutament desmesurat, quan sense l’espoli fiscal reiterat i avalat per ells mateixos ens hauria permès eludir la majoria d’aquestes pràctiques.
Responsabilitat és la que tenen ambdós partits per no defensar Catalunya i als ciutadans que els hi han donat suport, preferint tenir un peu a Madrid que fer la política que necessita el poble català.
A la tardor ja veurem que passa, però hi ha més que evidències que les coses els hi poden anar bastant malament a tots dos. Ho dic per la llista única independentista que s’està organitzant i que pot assolir un resultat molt bo per Catalunya. Potser ha arribat l’hora de desar les safates de plata que durant anys han servit a PSC-PSOE i a CiU per oferir a Madrid els tributs dels catalans.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Si mirem al nostre voltant, en el sentit ampli de la paraula, ens adonem
que tot està molt revoltat.

Al món les coses van molt malament.
Palestina, Israel, Irak, Iran, Afganistan, Pakistan, Iemen, Níger, Sudàfrica, Zimbawe,
Etiòpia, Sàhara, Corea, Tailàndia, tots aquests països  amb conflictes vèlics considerables o enfrontaments
civils molt importants. Si seguim mirant veiem l’Europa  comunitària o l’occident civilitzat, on hi ha un
problema vèlic tant o més important que les guerres tradicionals, el moviment del
diner que té agafat per allà on més dol totes les economies.

Les coses van tant
malament en uns llocs com als altres, en el fons és l’interès econòmic el que fa
que tots els conflictes siguin molt perillosos en si mateixos i també com a conjunt.
El món sencer trontolla sense que es vegi una reacció unitària per tal
d’equilibrar les coses en la línia  de millorar
 el conjunt.

No hi ha cap interès per
fer que les coses girin cap a millor. Mantenim les tradicionals dilacions en la
solució dels conflictes, fem la vista grossa o simplement fem veure que no ho
veiem quan el problema és llunyà o senzillament afecta uns col·lectius que no
considerem importants. La globalització ens ha portat a un egoisme de tal
magnitud que solament unes decisions col·lectives i també globals (ara si que
té sentit la parauleta) permetrien reconduir aquesta situació tant esquizofrènica.

Moren de fam, i què importa?
Estan a l’atur, són ganduls. Els hem expoliat, sort han tingut de nosaltres. Hem
escampat la corrupció arreu, són febles. Seguim explotant els treballadors, gràcies
a nosaltres tenen feina. El 20% controla el 90% de l’economia, sense els nostres
diners res seria possible. Per posar quatre exemples del que tothom veu, però amb
el cap joc i alguns administren amb prepotència.

Massa coses per poder digerir, un munt d’alternatives
al calaix i una hipocresia rampant que fa que el món sigui cada cop més injust per
la majoria dels seus habitants. La solució la tenim a les nostres mans, sempre que
deixem de votar als de sempre per dirigir els nostres vots a les opcions que sembla
ens poden oferir alternatives més democràtiques, més transparents, més justes i
per damunt de tot molt més dirigides a millorar la situació que patim. A Catalunya
això solament serà possible si trenquem l’esquema tradicional per construir un País
independent i que alhora treballi per reconvertir les polítiques globals que tant
de mal estan fent a la majoria. De catalans també.