El bloc de Palafrugell

Els de la Comunitat europea han decidit que Felipe González encapçali un grup de savis que s’encarregarà de fer un informe sobre com ha de ser el futur d’Europa en els propers anys. (més o menys això)

A mi em sembla bé que es treballi pel futur, altra cosa és que aquesta anàlisi la faci un grup d’experts encapçalats per una mòmia política.

No seria millor que aquesta feina la fessin persones en actiu, joves preparats, amb una visió moderna de la societat? Els joves que més endavant hauran de dirigir aquest monstre dit Europa. Les persones que pensen que hi ha moltes coses anquilosades, que pensen que les institucions europees han de tenir més poder de decisió, que el Parlament europeu ha de votar i legislar, i no fer el paper de comparsa que té atribuït ara mateix.

Torna en González, i entenc jo, que és una mala notícia pel nostre futur, com a poble i com a ciutadans d’aquesta Europa que massa sovint pren decisions d’esquena a la realitat social, econòmica i cultural de les persones i les nacions que la configuren.

Sobre les declaracions de Joan Ferran, no cal dir res. Crec que no ha agafat a ningú desprevingut, després del que va dir la darrera setmana al Parlament i tota la seva història política.
Un altre personatge del clan, que parla solament per satisfer els que li garanteixen els vots i la cadira.
De totes maneres ja comença a fer pudor tot això

Feia goig veure tantes persones aplegades per manifestar el seu descontentament envers la política del govern central amb Catalunya. El primer motiu eren les infraestructures, però el darrer i més significatiu va ser el d’Independència. Independència per poder decidir sobre les nostres vides, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres diners, per no tenir dependència de Madrid, per reclamar que volem anar sols, decidir sols, les nostres coses, i, crec jo, per damunt de tot poder trencar aquest fals criteri de solidaritat territorial, que no fa altra cosa que mantenir-nos a la part baixa, de les regions més desenvolupades d’Europa. A la mani hi havia socialistes al mig del carrer i d’altres a les voreres (a Garcia Bragado el vaig veure recolzat a la paret de la Caixa a Via Laietana). Hi havia mossos d’esquadra que vigilaven la prefectura de policia, un fet insòlit segurament decidit per Saura. Aquest no hi era amb l’excusa de coordinar l’operatiu policial, què tenia por dels manifestants? Quina barra.
Hi va haver com a mínim dues manifestacions. La de les persones convocades per la plataforma i les entitats adherides i la dels partits polítics. Això es dedueix de les reaccions que ha tingut cada un d’aquests col•lectius.
Voldria destacar la presència del President Pujol. Ell, que va pactar amb socialistes i populars, va tenir el valor de ser allà on era el poble, tot i que va haver de sentir algun retret per aquests pactes. El primer de desembre de 2007, era un moment diferent i ell va saber interpretar el sentiment del poble de Catalunya i reclamar, com nosaltres, una rectificació de Madrid envers els catalans. Diuen que també hi era el President Maragall, li agraïm, tot i que ell també va pactar moltes coses amb Madrid, com hem sabut ara, va voler estar al costat del poble.
No hi eren ni el PSC, ni UGT, ni la CONC, ni en Lara, ni en Rossell, ni l’Enric Reina, ni el Nuñez, ni el President de la Generalitat José Montilla, o sigui aquesta part de la societat civil que diu que treballa per Catalunya, però que no es vol enemistar amb en Zapatero, el PSC, UGT, la CONC i Montilla, i amb en Zapatero i Rajoy la resta. Varen donar l’esquena al poble i això no es fa amics meus, això al final passa factura. Coses de la manifestació del dissabte 1 de desembre de 2007.