Totxanes, totxos i maons

Fotent-li pel broc gros podríem dir que “L’illa dels 5 fars” forma part del gènere de llibres d’autoajuda. Un tipus de llibres que solen ser compendis d’obvietats i de consells molt bàsics (presidits, en la majoria dels casos, pel sentit comú i la lògica) i que tenen l’avantatge de cara al lector encuriosit d’estar recollits l’un al costat de l’altre en un sol suport, cosa que li permet experimentar la tranquil·litzadora sensació que porta “tot allò que cal saber” controlat i a l’abast dintre de la seva butxaca.

Suposo que no cal que dediqui gaire espai a matisar que en aquest ram de l’autoajuda circula un cens de fantasmes i d’aprofitats bastant considerable i que, per tant, el millor que podem fer davant d’un llibre d’aquest gènere és mirar-nos-el amb molta calma abans de fer el cop de cap i comprar-lo. I després llegir-lo, és clar.

M’apresso a dir, però, que aquest no és el cas de Ferran Ramon-Cortés. El seu llibre -tapa dura, poques pàgines amb lletra gran i espais generosos entre línies- aplega un seguit de consells presentats amb habilitat i de forma molt directa. Talment com eslògans publicitaris.

Per ensenyar-nos com ens ho hem de fer per comunicar de forma eficient “L’illa dels 5 fars” desenvolupa progressivament cinc idees -una per far- a partir d’un argument ben senzill que arrenca quan un bon dia l’autor, conscient que la metodologia que posa en pràctica per “vendre” idees i desenvolupar projectes té alguns punts febles, demana consell a un dels seus mestres en la professió. Aquest, coneixedor de la gran atracció que Ramon-Cortés sent per Menorca li dóna un únic consell: que se’n vagi de seguida a l’illa i que, cada vespre, es dediqui a observar els fars.

Li diu: “Ells et poden ensenyar millor que no pas jo. Observa’ls, sense pressa, amb els ulls ben oberts”. I d’aquesta manera comença el llibre.

A partir d’aquest punt l’autor ens explica la seva incredulitat inicial (que de seguida es transforma en fe cega) i amb un centenar de pàgines de lectura molt ràpida ens apropa gradualment a la solució de l’enigma. Una solució, com he dit fa un moment, en forma de cinc sentències el contingut de les quals, lògicament, no desvelaré aquí.

Almenys, no totes.

¿Què és, doncs, el que he trobat a “L’illa dels 5 fars” i que m’empeny a escriure aquest comentari? Una cosa molt senzilla: es tracta d’un llibre que il·lustra a la perfecció un dels consells que ell mateix dóna. Més concretament parlo de la idea que inspira a Ferran Ramon-Cortés la segona nit de vistes faroneres, en aquesta ocasió al far del Cap d’Artrutx i que és la següent: el missatge que volem comunicar ha de tenir una llum pròpia que el distingeixi de la competència, ha d’aprofitar el poder de suggestió i la màgia que tenen les històries perquè no caigui en l’oblit. És a dir, si volem ser memorables hem de crear bones històries que siguin capaces d’arribar molt endins de qui n’hagi de ser el receptor.

Poso un exemple que surt en el llibre: ¿Què arriba més a la gent? ¿Una exposició de trenta PowerPoint farcits de gràfics i dades sobre la situació política, econòmica i social del Sàhara Occidental, o el testimoni d’una nena d’aquelles terres que ve a passar un mes de vacances acollida per una família d’aquí i que, sense sofisticacions ni artilugis tecnològics, ens transmet des del primer minut els problemes que viu quotidianament?

Quan jo era petit per la ràdio feien un anunci de la Glicerina Famos que vaig trigar molts anys a entendre. Els redactors de l’anunci es limitaven a explicar les característiques salutíferes dels diversos components d’aquella crema que ma mare es posava sempre a les mans després de rentar plats. Amb això en tenien prou.

Ara els anuncis tiren per una altra banda i, com diu Ferran Ramon-Cortés, procuren explicar-nos històries. Em remeto a dos exemples: la sèrie nadalenca que fins fa uns anys anunciava la Loteria d’España (amb aquell actor calb que feia d’àngel wimwendersià) i l’anunci que encara ara es pot veure per TV3 del cafè Marcilla que mostra una escena familiar a partir de l’arribada per sorpresa del fill que ha emigrat a Alemanya en busca de feina. Un anunci que -tot i que la cantarella del començament i el final als més carrosses ens recorda allò del “Cantemos al amor de los amores” del Mes de María– no m’estic de qualificar com un dels millors que he vist en els darrers anys.

Doncs bé, la gran astúcia de Ferran Ramon-Cortés a l’hora d’escriure “L’illa dels 5 fars” és que ha aplicat a la perfecció el seu principi número 2 que ens invita a comunicar els nostres missatges per mitjà de la creació d’històries que es recordin per la seva originalitat o per l’impacte estètic o emocional que contenen.

Jo m’imagino l’autor navegant per la costa menorquina amb la seva barca i amb la seva llista de consells a la vista mentre va rumiant la manera com s’ho farà venir bé per confegir un artefacte narratiu que lligui de manera coherent els cinc ingredients de la recepta.

La tria dels fars com a element de cohesió és molt encertada perquè la silueta d’aquestes construccions i la mitologia que porten associada tenen una indiscutible força suggeridora a la qual cap lector es mostra indiferent. I d’aquesta manera, escrivint el llibre a l’inrevés, construint l’enunciat del problema a partir de la solució, a Ramon-Cortés li surt aquest “L’illa dels 5 fars”, un competent manual de comunicació que ja he llegit en diverses ocasions amb la satisfacció de rebre uns consells assenyats i amb el plaer addicional que em proporciona una història ben construïda que -com passa amb els bons mags- sap amagar amb habilitat els seus trucs.

Us el recomano, és clar.

I si voleu saber més coses sobre Ferran Ramon-Cortés i la seva activitat professional la trobareu aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!