Totxanes, totxos i maons

Fa uns dies que en Sostres està en ratxa. Vegeu el seu article d’avui al diari AVUI.

Es titula “Hem de fer-nos grans” i diu això:

“Noto sorpresa per la contundent resposta que El Mundo ha donat a la nova llei d’educació. Pedrojota titulava que Catalunya es declarava, en ensenyament, independent d’Espanya. Bé, no entenc la sorpresa. Els espanyols fan molt ben fet de dur el debat al terreny que més els interessa. Tenen una idea d’Espanya i la defensen i l’exalten amb tota la demagògia de què els Estats disposen per infondre patriotisme a llurs súbdits, reforçar els vincles i aconseguir la tensió gràcies a la qual tothom se sent convocat a treballar per un país millor…”

(n’hi ha més)

“… Tots els Estats disposen de demagògia: exèrcits, banderes, rictus, diades, discursos. Una lectura interessada de la història. No em sorprèn gens que Pedrojota faci la seva feina d’intentar que una idea d’Espanya s’imposi. El que em sembla mesell, pueril i ridícul és que Catalunya pretengui jugar a la Lliga dels adults amb les normes del parvulari. Em sembla patètic que a Catalunya hi hagi tantes coses que no es puguin ni dir ni escriure en nom d’una correcció política de vella xaruga que disseca el gat quan se li mor. Això a la pràctica vol dir que assistim a la competició amb Espanya amb una mà lligada a l’esquena i una cama amputada. Si volem continuar queixant-nos i fent-nos els esparverats aquest és el camí adequat. Un camí bellíssim d’estupefaccions però que no du enlloc. Si volem empènyer el destí fins a guanyar-lo, aleshores hi ha una edat madura a la qual hem d’ingressar i usar la força de totes les paraules fins a recuperar la genètica de les coses i el sentit del llenguatge. La primera batalla és sempre la verbal: nacionalista, no nacionalista, persecució del castellà, el dret dels pares d’escollir la llengua en què han de ser educats els seus fills, etcètera. I quan guanyes aquesta batalla, guanyes les altres. Hi ha una distància fatal entre no poder explicar tota la veritat sobre els quinquis del Baix i poder vendre que els nens catalans tenen prohibit el castellà. I aquesta és la distància que ens du Espanya d’avantatge. Catalunya ha de decidir si vol continuar extrapura com un tàmpax sense usar o erigir-se i començar a caminar cap a la llibertat.”

(“Hem de fer-nos grans”, Salvador Sostres; AVUI, 10-5-09)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!