Els meus inicis i la història de la meva fidelitat a la Vespa ja us la vaig explicar amb pèls i senyals fa exactament cinc anys aquí i no és cosa d’anar repetint la mateixa batalleta per molt que sigui dia d’aniversari rodó, que la paciència del lector té un límit.
Sigui com sigui, en relació al que explicava en complir el quart de segle puc afegir que continuo amb la mateixa moto -vermella com un Ferrari-, que el comptador de quilòmetres ja exhibeix el número 57.000 i que continua sent una eina imprescindible per poder desenvolupar plenament la meva acreditada vocació de cul d’en Jaumet.
Així doncs, si no apareix cap imprevist que desmanegui els plans previstos tot fa pensar que la meva sospita que amb aquesta moto arribaré a la jubilació (d’aquí a 1.180 dies segons el comptador d’aquí dalt!) sembla que es complirà.
I no cal dir que, en arribar a aquella esperada data, continua en peu la idea que vaig exposar per primera vegada aquí mateix el dia que vaig complir seixanta anys: l’A. i jo ens comprarem una Harley Davidson senzilleta i poc tunejada i ens dedicarem els caps de setmana que les altres obligacions familiars ens ho permetin a anar fent mal pel món.
NOTA:
Com que la moto ja la vaig ensenyar fa cinc anys he decidit il·lustrar l’apunt d’avui amb una fotografia que vaig fer fa uns anys en un carreró de Florència en el qual algú havia estacionat una Vespa de les primeres generacions. L’escena em va fascinar per aquella bellesa una mica esvaïda que tenen molts racons d’Itàlia i m’ha semblat que avui era el dia ideal per mostrar-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!