Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de juny de 2010
0 comentaris

Bill Wyman: Stone solitari.

Allò que pregona la dita sobre les similituds entre els plats i les olles té una profunda base de veritat. La prova la tenim a casa: els dos nois ens han sortit rockers. Per això quan ara fa unes setmanes vaig celebrar els meus 60 anys el regal que em varen fer va ser un parell d’entrades per veure l’actuació de Bill Wyman, el primer baixista dels Rolling Stones, a la sala Bikini. Una actuació que s’escau aquesta nit i a la qual l’A. i jo assistirem tot cofois i formals, tal i com ens obliga el decòrum i l’edat.

El que ara explicaré, però, estic segur que els nois de casa no ho saben. I per això encara dono més valor al seu regal.

La meva devoció pels Stones és llarga. Neix el 1965, data en què vaig tenir notícia del primer disc seu publicat aquí. Em refereixo a aquell EP (que encara conservo) amb “Satisfaction”, “Off the Hook”, “Little Red Rooster” i “The Under Assistant West Coast Promotion Man”. Una petita joia de la discogràfica Decca que, com tots els vinils d’aquella marca, es reconeixia ràpidament perquè el forat central del disc era de la mida de l’eix del plat giratori i no calia, per tant, posar-hi el suplement de plàstic que exigien els discos d’altres segells.

Recordo que en escoltar aquelles primeres cançons -i les que varen venir a continuació: “Paint it black”, “Get off of my cloud”, el monumental LP “Aftermath”…- em sentia especialment atret per la poderosa base rítmica que el grup exhibia. Una base formada pel tàndem Charlie Watts (bateria) / Bill Wyman (baix) que eren, precisament, els dos membres menys significats de la colla ja que l’interès periodístic -ara en diríem “mediàtic”- se l’emportaven l’inquietant duet Jagger / Richards i la no menys inquietant melena rossa de Brian Jones.

Un dia va caure a les meves mans una entrevista amb Los Salvajes -deuria ser a la revista “Fans”, suposo- en la que parlaven dels Stones. Allí va ser on vaig llegir el comentari que Sebastià Sospedra, el baixista del grup, va fer sobre Wyman: “És el membre més potent de la banda. Ni ells mateixos saben el que tenen. Sense el so del seu baix serien un grup més, sense personalitat”.

I, certament, cada vegada que escolto els primers discos dels Stones -per fixar una etapa posem que fins a “Beggars Banquet” o “Let it Bleed”, de finals dels seixanta- se’m fa present amb tota la seva vàlua la feina fosca però fonamental del senyor Wyman.

Ell mateix no ha tingut cap recança a definir-se en diverses ocasions com “Stone alone” i, certament, no es molestava gens a dissimular que ell jugava en una lliga molt diferent de la dels seus companys. Sempre que l’he vist en directe tocant amb els Stones m’ha cridat l’atenció la seva posició hieràtica al fons de l’escenari, amb el cap cot, tot ell mig amagat al costat dels amplificadors i agafant l’instrument d’una manera molt especial, en posició gairebé vertical (vegeu la il·lustració de l’apunt).

Bill Wyman, que el mes d’octubre complirà 74 anys, es presenta avui a la sala Bikini amb la seva banda “Rhythm Kings” en la qual milita un altre clàssic: Georgie Fame, tocant l’orgue Hammond. I l’A. i jo hi serem. Què més es pot demanar a la nostra venerable edat?

Mai no es moren, els vells rockers. Ja ho diu la dita.

I sort en tenim, tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!