Totxanes, totxos i maons

Tres quarts de sis del matí a la Cinquena Avinguda de Nova York. Ningú pel carrer. Només un taxi que s’atura davant del número 727, la joieria Tiffany’s. Hi baixa una dona d’aspecte fràgil que es queda palplantada davant de l’entrada de la botiga. Porta un ajustat vestit de nit de color negre, el mateix color de les ulleres que li amaguen el rostre. La llarga nuesa del seu clatell transmet una etèria sensació de tristesa i desempar. A la mà porta una bossa de paper amb un croissant i un got amb cafè.

Lentament -la forma del vestit l’obliga a fer passes molt curtes que fan la impressió que més que caminar levita- s’acosta a un dels aparadors mentre clava queixalada al croissant i beu un glop de cafè. Fins aquí l’havíem vist d’esquena o mig de costat; ara, però, la càmera l’enfoca des de dins de la botiga i podem veure-li la part del rostre que no amaguen les ulleres. Un rostre agradable i amb trets que accentuen la fragilitat que el seu cos desprén.  (n’hi ha més)

Com si formés part d’un estudiat cerimonial va passant d’aparador en aparador mentre va cruspint-se el minso esmorzar. Quan arriba al final de la façana gira cap a la dreta pel carrer 57 tot seguint l’encisador recorregut pels aparadors del luxe inabastable fins que enllesteix l’àpat i llença la bossa a una paperera.

L’escena, sense paraules, dura menys de tres minuts i serveix per veure-hi sobreimpressionats els títols de crèdit de "Breakfast at Tiffany’s", la pel·lícula basada en una història de Truman Capote que el 1961 va dirigir Blake Edwards amb una inoblidable Audrey Hepburn al capdavant d’un repertori d’actors entre els quals hi ha un increïble José Luís de Villalonga travestit de multimilionari brasiler amb aspecte de "señorito fino" andalús.

I, com sol passar en els moments importants de la vida, resulta que tot lliga perque mentre veiem aquesta preciosa escena sentim "Moon River", la meravellosa melodia de Henry Mancini que va contribuïr encara més a la immortalitat de la pel·lícula.

Fa temps que vaig darrere de la idea d’escriure una sèrie d’apunts sobre les seqüències cinematogràfiques que tinc inscrites en la meva antologia de moments inoblidables. Aquells durants els quals tinc la sensació que els engranatges del món estan ben greixats i tot és al seu lloc. Ahir mateix parlava del final de "Cinema Paradiso" i, de fet, tot i que era la pel·lícula que venia a continuació avui no tenia pensat parlar de "Breakfast at Tiffany’s". Més que res per deixar respirar una mica la sèrie i els seus possibles seguidors.

Però per una d’aquelles casualitats que només s’esdevenen quan ets de vacances i tens temps per remenar papers endarrerits ahir per la tarda vaig recuperar la col·lecció de la revista Fonorama que jo comprava quan era jove. Una col·lecció que, ai las, no vaig conservar. Sort he tingut, però, de la iniciativa de la gent de Lenoir Edicions que ha reeditat els vuit primers números (i la cosa continuarà, diuen…) de la revista i precisament en el número 3, corresponent a gener de 1964, en una secció titulada "La música en el cine", signada per "Nines", vaig trobar el següent comentari que reprodueixo íntegrament:

"DESAYUNO CON DIAMANTES. La música de Mancini lo mejor de la película.

Cinta norteamericana en donde Audrey Herpburn (esbelta en extremo, pero llena de femeneidad), junto a Patricia Weel y el famosísimo Mickey Rooney, en un clima de elegancia en Nueva York, nos demuestran lo absurdo y disparatado que tiene el modo de vivir de ciertos núcleos de la sociedad, aquí, concretamente, los que podríamos llamar "High Society". Tiene momentos cómicos muy buenos y, lo que es más importante de todo, es que está aderezado por la música de Henry Mancini. A Mancini le conocéis todos: es el creador de la melodia "Days of Wine and Roses", tema musical de la película del mismo nombre y por la cual ganó el "Oscar" de la Academia de Ciencias Cinematográficas y que con el tema de la película a que nos estamos refiriendo, "Moon River", volvió a obtener-lo. Pues bien: este "Moon River" que vosotros habéis oido en cien versiones (recordamos sobre todo la de Jay and the Americans) (*), aquí está magistralmente interpretada y matizada. Para nosotros esto ha sido lo mejor de la película ya que, como siempre, prescindimos de juzgar su calidad, moral, etc. Resumiendo: pasaréis una tarde agradable."

(*) I jo la de les Germanes Serrano: "Un (un) río (río) que en la Luna estáááá…"

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!