Totxanes, totxos i maons

Al llarg dels meus vint anys de crític literari a l’Avui calculo que dec haver intervingut com a oficiant major del rite en una quarantena llarga de presentacions de llibres. Més exactament aquesta xifra es concentra de manera molt notable en els darrers anys d’aquelles dues dècades. Quan, per entendre’ns, jo “ja m’havia fet un nom” que atreia a un mínim de personal addicte als saraus d’aquest tipus.

Un cop retirat de la vida pública, però, la meva activitat de presentador de llibres s’ha reduït -per voluntat meva- a tres ocasions i prou. Vaig començar amb la presentació a Barcelona (la primera que es va fer) de “Jo confesso”, de Jaume Cabré a la seu central d’Òmnium Cultural (la imatge que il·lustra l’apunt d’avui pertany precisament a aquell acte).

Uns mesos després vaig continuar la ratxa amb la presentació de “Miracles perversos”, de la meva admirada ex-alumna Carme Torras i divendres passat vaig oficiar a la Biblioteca d’Horta la primera presentació pública de “Plans de futur”, la novel·la de Màrius Serra guanyadora del premi Sant Jordi d’enguany.

A la vista de la meva experiència -i incorporant-hi totes les matisacions que considereu incorporables- crec que les presentacions de llibres és un d’aquells rituals editorials de què parlava en el meu anterior apunt que cada dia que passa em semblen més obsolets, més fora de temps.

Mirem, però, d’anar als orígens: ¿què es persegueix amb la presentació d’un llibre? La resposta no admet cap dubte: promoció gratuïta. De fet, hi ha dos tipus de presentacions: les que es fan exclusivament per a la premsa i les que es fan pel públic en general.

En èpoques de vaques grasses la presentació d’un llibre a la premsa comportava en la majoria dels casos la presència de teca per entremig. Ja sigui en format d’esmorzar, vermut o dinar. Ara, però, per culpa de la crisi la cosa gastronòmica ha minvat considerablement.

Sigui com sigui, però, els resultats pràctics de tot plegat de cara a l’editorial -és a dir, les possibilitats que l’endemà els diaris parlin del llibre- solen ser incerts i estan en funció de mil imponderables: de l’espai de què disposi aquell dia el periodista que ha cobert l’acte, de la coincidència de notícies més importants que acabin fent-li la llesca al llibre o, simplement, de l’interès que hagi despertat en l’enviat del mitjà tot allò que editor, presentador i autor li han explicat.

De presentacions de llibres n’hi ha més que un foc no cremaria al llarg de tot l’any, però sens dubte els dos moments àlgids de la temporada corresponen a les proximitats de Nadal i, sobretot, Sant Jordi. En aquestes èpoques no és gens estrany que l’agenda de presentacions de les novetats més destacades s’encavalqui i faci materialment impossible que els periodistes tinguin temps suficient per pair, valorar i ponderar adequadament tota la informació que les editorials els envien.

En el cas de les presentacions adreçades al públic en general el ressò mediàtic és encara més difícil d’obtenir. Els resultats, de fet, van per una altra banda ja que en la majoria d’aquests actes -que solen celebrar-se a llibreries i biblioteques- es munta una paradeta de venda d’exemplars del llibre i al final no és gens estrany que es formi una cua de persones que, amb el volum sota el braç, esperen torn perquè l’autor els estampi una dedicatòria. Vull dir amb això que, poc o molt, en aquests actes l’editor i l’autor acaben fent una micona de caixa.

A mi, del ritual de les presentacions el que em fascina és la seva dimensió d’acte gairebé litúrgic, de silenciosa professió de fe que una colla de persones que no han llegit el llibre -els assistents- dipositen en un parell o tres d’individus -l’editor, el presentador, l’autor, que se suposa que sí que l’han llegit (almenys l’autor)- que des de la tarima prediquen les excel·lències d’un producte que molts dels presents acabaran comprant, ja sigui per simpatia amb la persona que l’ha escrit o perquè el presentador els ha sabut convèncer.

Pel que sé de molts escriptors als quals he demanat opinió sobre aquests tipus d’actes la conclusió seria que les presentacions de llibres al públic en general permeten un contacte més directe amb els lectors i un petit i gratificant flux de compres (i de dedicatòries). Però a canvi, això sí, d’una dedicació intensa i, en casos de gires promocionals de presentacions, esgotadora.

En fi, que tot és mal que mata. I que cada dia que passa és més complicat vendre un llibre…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!