Totxanes, totxos i maons

El 19 d’abril de 1936 -aviat farà setanta anys- el Palau de la Música Catalana va acollir l’estrena mundial del Concert per a violí i orquestra “A la memòria d’un àngel” del compositor vienès Alban Berg. Va ser, de fet, una estrena pòstuma ja que l’autor havia mort pocs mesos abans; més concretament la vigília de Nadal de 1935 a causa d’una septicèmia. El concert, d’uns vint-i-cinc minuts de durada, va ser escrit sota l’impacte emocional que va produir en Berg la mort a causa de la poliomielitis de Manon, la filla de 18 anys de l’arquitecte Walter Gropius i d’Alma Mahler, vídua de Gustav Mahler.

“A la memòria d’un àngel” té dues parts, cadascuna amb dos moviments: Andante i Allegretto, la primera, i Allegro i Adagio, la segona. En aquest darrer moviment Berg hi va incrustar un brevíssim fragment d’una coral fúnebre de Bach que dóna una pinzellada lírica, màgica gairebé, a la culminació del concert. Una obra, per cert, d’execució tan complicada que no està a l’abast de qualsevol violinista.  (n’hi ha més)

Mentre escric aquestes notes pels altaveus de l’ordinador sona la versió que en el seu moment em varen aconsellar a can Castelló -en afers de música clàssica em poso sempre a les seves mans i fins avui encara és l’hora que m’hagin decebut-: una gravació de 1986 amb Itzhak Perlman de solista i la Boston Symphony Orchestra dirigida per Seiji Ozawa. Tot i que l’he sentida un munt de vegades, en cada nova audició se’m fa difícil mantenir-me a distància del profund sentiment de dolor que aquesta música transmet a qui l’escolta.

Aquests dies he vist anunciat que l’Auditori ha programat pel 14 i el 15 de gener dues sessions commemoratives (amb uns mesos d’avançament, tot s’ha de dir) d’aquella estrena de fa setanta anys, A més del concert de Berg, que tancarà el programa, l’OCB, dirigida per Ernest Martínez Izquierdo, interpretarà peces de Webern, Casablancas i Gerhard. El solista serà el violinista letó Gidon Kremer.

El Concert per a violí i orquestra “A la memòria d’un àngel” d’Alban Berg té, a més a més, un atractiu addicional per als lectors catalans ja que la seva influència es percep de forma ben notable tant en l’argument com en l’estructura de ‘”L’ombra de l’eunuc”, la novel·la que Jaume Cabré va publicar l’octubre de 1996. Tenim, doncs, una esplèndida ocasió per rellegir una de les grans novel·les de Cabré -al meu parer un dels tres o quatre novel·listes catalans vius més importants que tenim- i de veure com no només el concert de Berg i la seva diabòlica dificultat d’execució està present en la trama sinó que és tota la novel·la la en el seu conjunt que s’estructura de manera similar a base de dues parts que, a la vegada, se subdivideixen en dos moviments.

M’encantaria que, aprofitant l’avinentesa dels concerts de l’Auditori, Cabré publiqués algun article a la premsa explicant la tragèdia íntima que va empényer Alban Berg a escriure aquest concert i de com el resultat final va influir en la manera com ell va plantejar i desenvolupar “L’ombra de l’eunuc”. Recordo que per l’època que el llibre es va publicar jo donava classes de crítica literària a l’Aula de Lletres i Jaume Cabré va tenir l’amabilitat d’accedir a la meva petició de venir a explicar als meus admirats alumnes les claus de la novel·la.

Ens va parlar de com va aprofitar literàriament el fragment incrustat de la coral Bach -que uns anys després, per cert, tornaria a fer servir en un dels contes del seu extraordinari “Viatge d’hivern”- i de com Berg pretenia condensar en les notes del seu concert la totalitat de matisos del dolor que l’ànima humana és capaç d’experimentar davant la mort d’una persona jove. El concepte de “totalitat” -ens explicava Cabré- Berg el va expressar de la mateixa manera en la primera i la darrera frase del concert: quatre notes produïdes pel pas de l’arquet damunt les quatre cordes del violí a l’aire. “Per Alban Berg -ens deia- tot el que pot expressar el violí parteix del so senzill d’aquestes quatre cordes sense polsar”. No és, doncs, gens casual que la paraula “tot” la trobem en la frase que obre la novel·la –“Al cap de molt de temps de tot…”– i en la que la clou: “Llavors va sentir una profunda enyorança de tot.”

Berg i Cabré: un esplèndid menú cultural per als propers dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!