Totxanes, totxos i maons

Ser perico ahir, abans del partit, volia dir esperar la visita del gran rival dins d’una bombolla d’eufòria provocada per l’encadenament d’uns quants bons resultats a casa i d’una engrescadora posició provisional de Champions en la classificació.

Ser perico ahir, abans del partit, volia dir forçar al màxim la pressió de l’ambient però, alhora, viure amb la secreta il·lusió d’aquell que sap que gràcies al rival…  (n’hi ha més)

… -precisament gràcies a aquest rival– tindrà la millor recaptació de la temporada i li serà permès de contemplar el millor espectacle futbolístic del món.

Ser perico ahir, abans del partit, en resum volia dir experimentar en pròpia carn i per unes hores aquella dita que explica que el dia que ens sentim més feliços és el de la vigília de la revolució.

Ser perico avui, després de l’1 a 5, és, senzillament, despertar del somni i veure que les coses sempre acaben sent com són. I que la realitat és incontestable. A cadascú el que li pertoca i avall.

——————————————————————————————

PD: Això d’avui no és una flamarada post-partit. Ahir per la tarda, a les 6:26 més concretament, vaig escriure al meu espai a Twitter  – @totxanes – la següent piulada:
“Una hora i mitja abans que comenci el derby penso en els pericos: tantes il·lusions i esperances ara… i tanta tristor que els espera.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!