Totxanes, totxos i maons

Ja fa uns quants dies que “De Profundis”, l’últim disc de Joan Isaac, es pot trobar a can FNAC però, en canvi, sembla que la distribuïdora li fa la pirula als meus amics del carrer Tallers perquè encara no l’han rebut i, per tant, encara no el tinc. Si fos supersticiós pensaria que tot plegat ve a ser com una espècie de premonició perquè el dijous passat em va arribar la notícia de la suspensió de la gira de presentació del nou disc a causa d’un infart que obligarà Isaac a fer repòs durant tot un mes. Per cert que en Puyal, bon amic del cantant, ja va avançar-ne alguna cosa aquell mateix vespre durant els prolegòmens del partit a la Romareda.  (n’hi ha més)

Em sap greu que li hagi passat això al Joan Isaac, un veterà de la cançó catalana que entre 1984 i 1998 s’havia mantingut apartat dels escenaris i de la producció de discos fins que va reprendre l’ofici de fer música -“el vici de cantar”, que deia el Quico- amb l’interessant “Planeta silenci” i molt especialment amb la publicació, l’any 2002, d’aquella petita meravella que es va dir “Joies robades”. Un disc complementat dos anys després amb “Només han passat cinquanta anys”, que recollia els seus concerts dels dies 5 i 6 de març de 2004 al Teatre Nacional de Catalunya.

Què hi farem! Mentre no pugui escoltar “De profundis” em consolaré amb els seus discos anteriors. Aquest matí, per exemple, mentre feia la meva estona de bicicleta estàtica dels caps de setmana (cal estar previngut; està vist que l’infart t’ataca quan menys t’ho esperes), m’he inoculat via iPod una selecció dels concerts al TNC. I he gaudit amb l’energètica “On és la gent?” cantada pel mestre Moncho, amb l’estremidora “Domani” de Mauro Pagani, amb l’inoblidable “A Margalida”, amb l’estimulant sorpresa de “Manfred”, una cançó nova que em sembla que apareix en el nou disc que encara no tinc, amb les dues cançons que canta Roberto Vecchioni, tot un clàssic, i amb “Només han passat cinquanta anys”, la cançó -un himne quasi pels qui com jo o com Joan Vilaplana, àlies Joan Isaac, ja fa temps que hem superat la barrera del mig segle- que donava nom als dos concerts del TNC. Un delicada cançó construïda com un mosaic d’imatges, frases (com l'”Urruti, t’estimo”) i records que als carrosses ens toquen tan de prop que és impossible que ens deixi indiferents.

Com diuen ara els moderns: “Ens veiem, Joan”. I que et posis ben bo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!