Totxanes, totxos i maons

Avui fa just una setmana que vaig publicar l’apunt sobre la cançó de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio (vegeu-lo aquí) en el qual manifestava el meu disgust pel que considero que és una incorrecció lingüística en la tornada -repetida i repetida fins a l’avorriment- de l’esmentada cançó.

Després de set dies a la xarxa puc dir que ha estat un dels apunts més llegits dels que he penjat en les darreres setmanes. I no només això sinó que he de dir que ha generat nombroses respostes de lectors que m’han exposat el seu parer a través del correu electrònic.

Una gran majoria de les opinions secunden la meva queixa. Les resumiré amb la nota que em va escriure el mateix dilluns el senyor T.M., mestre de professió, que es lamenta perquè som un país d’extrems…  (n’hi ha més)

“Després d’anys i panys batallant sense èxit perquè els alumnes aprenguin a utilitzar correctament els pronoms febles ara resulta que pels mitjans que paguem tots s’escampa un doble “hi” que fa feredat. Som així: passem del no res a la ració doble. Qui ens entengui que ens compri.”, diu el mestre T.M.

En l’altra banda de l’espectre argumental esmentaré dos escrits de professionals de la llengua. El primer me l’envia la senyora O.A. que comença preguntant-me quin problema tinc amb “hi ha d’haver-hi” i després afegeix: “Que és una construcció pleonàstica. Sí, i què? El català és una llengua que tendeix naturalment al pleonasme i els ensenyaments lingüístics dels mestres tites de la nostra joventut per evitar el pleonasme arribaven a perpetrar frases com “en aquesta casa no toca el sol” perquè esclar, si el CCL no anava separat amb una coma, no podíem posar-hi el pronom. Au va!”

Per no fer més llarga la cita diré només que la senyora O.A. acaba el seu correu fent esment de tres o quatre detalls de la mateixa cançó que li fan molta més nosa que el doble “hi” que a mi tant m’ha alçurat.

La segona interpretació m’arriba de la senyora J.R. que em diu que la meva sorpresa és comprensible però que, m’agradi o no, el cert és que estem en un moment en què el pleonasme es valora d’una altra manera. Reprodueixo les seves paraules: “Les noves gramàtiques descriptives són molt més tolerants amb aquest fenomen. Hi ha correctors que són partidaris de no treure mai els pronoms. (…) És veritat que en una cançó de tipus col·loquial, aquest pleonasme no és un tema aberrant.”

Després de ponderar totes les aportacions dels meus lectors -que ja he agraït personalment per correu electrònic i que torno a agrair ara de manera pública- el que se m’acut de dir és:

* D’acord, sembla que el català tendeix al pleonasme i que les noves tendències dels llibres de gramàtica són més tolerants amb aquesta figura. I què? Vol dir això que a partir d’ara l’hem d’acceptar sense dir ni piu?

* De fet, el que em sembla més preocupant de tot plegat és que aquesta cançó, amb el seu pleonasme incorporat, hagi estat acceptada pels serveis lingüístics de TV3 i Catalunya Ràdio. Jo, en el seu lloc, m’hi hauria mirat una mica més. Sobretot pensant en l’efecte multiplicatiu i exemplificador dels grans mitjans de comunicació. I més encara si són institucionals.

* He d’entendre, per tant, que el llibre d’estil d’aquests dos mitjans contempla el pleonasme com a construcció tolerada? Ho dic perquè no vull pensar que la decisió vagi per lliure i que les solucions s’acceptin o no en funció de la militància lingüística del corrector de guàrdia en cada moment.

* No serà que en el fons -i coherentment amb la cosa- tot plegat no és més que una cagada/badada dels serveis lingüístics de la Corporació que miraven cap a una altra banda quan la cançoneta se’ls va colar?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!