Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Penyora d’enamorats (o de com l’A. em diu que el març cal que vagi a votar).
I suposo també que deuen ser els trenta-cinc anys de convivència els que fan que, davant d’una fugaç ganyota o d’un suau remuc meu com a reacció a tanta estultícia i mala fe desencadenades, l’A. salti com disparada per una molla i em digui “Ah, no. Aquesta vegada has d’anar a votar. I si pot ser no en blanc. Que no veus que tota aquesta colla, si els deixem fer, ens passaran pel damunt sense cap mirament?”
I jo penso que potser sí que té raó (no sé com s’ho manega però, de fet, l’A. gairebé sempre té raó) tot i que m’ho posa difícil de veritat. Perquè, vejam, anem fent eliminacions: jo al PSOE i al PP no els he votat mai i tampoc es tracta, ara que ja tinc una edat, de trencar amb alguns dels pocs bons costums que encara conservo. I pel que fa als d’Iniciativa ja se’ls ha vist tot el que donen de sí: simple marca blanca del PSOE i avall. Això sí “progres” i sostenibles cosa de no dir…
Resten les dues forces del catalanisme. A una banda del ring tenim uns nacionalistes als quals els va faltar temps el gener de 2006 per anar a la Moncloa a pactar amb l’“amigo ZP” les rebaixes de l’Estatut “y todo lo que se tercie” per tal de recuperar el poder. Uns nacionalistes de soca-rel que, per acabar d’arrodonir el panorama, presenten de candidat el senyor Duran i Lleida, al qual (són paraules seves) se li’n fot tot això de l’autodeterminació.
I a l’altra banda del ring, disposats a repartir estopa així que calgui tenim els independentistes de pedra picada. Els mateixos que no paren de barallar-se entre ells i que han fet José Montilla president de la Generalitat.
Tampoc em queda el subterfugi -que fins no fa gaire m’havia estat útil- de votar aquelles opcions que més posen “dels nervis” els espanyols. Dissortadament ja fa una temporada que a Espanya ho tenen molt clar respecte nosaltres: ni els fem por ni els inspirem respecte.
Que no em quedi a casa, dius? Realment, estimada A., no es pot negar que m’ho poses difícil. Una difícil penyora d’amor, em demanes…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!