Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
A la ràdio fan un diàleg en què intervenen tres pares (homes) amb fills de diferents parelles que intercanvien opinions sobre els aspectes directes i indirectes de la qüestió.
A mitja conversa la conductora del programa introdueix el tema dels avis. Una de les preguntes és com varen encaixar la notícia que tornarien a experimentar la sensació de tenir un nou net, fill d’una altra mare.
La resposta d’un dels participants la trobo perfecta perquè m’hi sento plenament identificat. Diu: ‘Quan els vaig anunciar que em separava el meu pare va dir que aquestes coses el feien sentir que s’havia fet ja gran, però que la vida continuava i que segurament els camins d’aquest continuïtat passaven per episodis com aquella separació i tot el que vingués a continuació.”
No és pas la primera vegada que escric, o dic, que la meva generació -posem els nascuts entre 1945 i 1952- ha estat testimoni (com potser cap altra més, anterior o posterior) d’una immensa quantitat de transformacions en els costums i les maneres de pensar de la societat que ens envolta. Sempre faig servir aquesta imatge perquè em sembla que és ben descriptiva: nosaltres som la generació que recordem perfectament el dia que el nostre pare va arribar a casa amb una caixa de volum considerable dintre de la qual hi havia una cosa que es deia ‘televisor’. És a dir, som la gent que en la seva primera formació va tenir la ràdio i tot el que representava en aquells anys de descoberta de noves sensacions i estímuls. I som també la mateixa gent que molts anys després hem viscut la irrupció d’internet, el mòbil i les xarxes socials en les nostres vides.
I crec que aquest perpetu estat d’innovació ens ha flexibilitzat força la ment.
Si més no, parlo del meu cas.
I de la part mental.
La part física millor deixar-la córrer: ja fa temps que cada vegada que em miro al mirall hi veig mon pare com era a la meva edat d’ara i, en fi…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb el teu apunt. Jo també, cada vegada que em miro al mirall hi veig reflectit el meu pare. Em fa la sensació de ser d’una fornada de la qual ja no se’n fa pa… Ara els forns tenen moltes varietats de pa, però n’han deixat de fer aquell que ens van enfornar a nosaltres. Penso que els canvis en pocs anys han estat tan brutals i han anat tan ràpids que, en el meu cas, no són fàcils d’assimilar. Però és el que hi ha i amb això hem de viure…