Aquest matí, quan he entrat a Vilaweb Lletres m’he trobat amb un parell de notícies que m’han reconciliat amb el món i m’han endreçat el dia: la concessió del premi Crexells, de l’Ateneu Barcelonès, a la magnífica novel·la “Els jugadors de whist” (Empúries), de Vicenç Pagès (vegeu-ne aquí els detalls) i la concessió del premi Llibreter, en la seva modalitat de literatura catalana, que atorga el gremi de Llibreters de Catalunya, a la no menys magnífica novel·la “Maletes perdudes”, de Jordi Puntí (vegeu-ne aquí els detalls).
Tant l’un com l’altre són dos extraordinaris llibres que he destacat convenientment en aquestes Totxanes (vegeu, per exemple, aquí, aquí i aquí) i que fareu santament… (n’hi ha més)
… d’anar corrents a la llibreria a comprar-los per llegir-los sense demora si és que encara no ho heu fet.
Pel que fa al cas concret del premi Llibreter concedit a Jordi Puntí, els seguidors d’aquestes Totxanes coneixen sobradament la meva opinió sobre aquest premi i la seva organització. Un premi que arriba a la seva onzena edició i que fins ara ha estat absolutament refractari a la literatura catalana fins a l’extrem que, per mi, el seu nom adient era “Premio Libretero” (vegeu aquí).
Tal com escrivia mesos enrere (vegeu aquí) la solució pensada per l’edició d’enguany la trobo potinera, escarransida i vexatòria per a la nostra literatura. Continuo pensant el mateix que abans: el fet d’haver premiat un llibre com “Maletes perdudes”, que passarà a l’olimp de les grans novel·les escrites en la nostra llengua els darrers anys, no amaga la manca de coratge dels responsables d’aquest premi que, vistos els resultats, a partir d’ara nomenaré “Premi Libretero / Llibreter”.
No vull acabar aquesta nota sense felicitar a l’editorial Empúries, que ha sabut aplegar en les seves files dos autors -Vicenç Pagès i Jordi Puntí- que ja no són promeses de futur sinó uns sòlids valors de la narrativa actual.
Vicenç, Jordi i tota la colla empurienca: que sigui per molts anys!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!