Totxanes, totxos i maons

“… Entretant, mentre la política resta atrapada en aquest atzucac, meditant si li cal o no prendre la gran decisió que el país necessita, la resta hem de seguir donant els passos en la direcció adequada, és a dir la de la nostra internacionalització. En definitiva, obertura màxima al món en el terreny empresarial, científic i cultural. I, per tant, mínimes energies per seguir sent allà on no ens volen, i anar-nos apropant allà on volem arribar.”

Així acaba l’article de Salvador Cardús (*), publicat a l’AVUI d’avui (vegeu-lo íntegre aquí) i, com sol ser habitual, magníficament il·lustrat per Cristina Losantos (per cert, la imatge l’he piratejada de la manera més indecent per acompanyar aquest apunt). L’article es titula “Espanya antiautonomista” i val a dir que se li entèn tot, al mestre Cardús.  (n’hi ha més)

La tercera perla de l’AVUI d’avui és l’article -preciós- de Francesc Orteu a la darrera plana titulat “Notes preses al parc”.

Aquí el teniu complet:

“Algú ha fet anys i ha regalat xiulets a tots els de la classe. El parc ha esdevingut un guirigall selvàtic que fa que les mares semblin més alegres. Jo les observo amb impudícia mentre m’asseguro, a cops d’ull ràpids, que cap dels meus bessons perilla clarament. És aquesta edat de la dona, l’edat de criar fills petits, d’una bellesa acollidora i dolça. Mai no he vist dones tan maques, tan confiades i acabades. Uns pocs anys de maternitat els han donat una forma espiritual definitiva. Per primer cop semblen ser exactament allò que desitjaven ser. Ha acabat la lluita, el flirteig. Ha cessat l’esforç inútil d’educar l’home. Tot ha pres la forma diminuta i intensa del fill i, veient-lo jugar, juga i crida joiosa també ella.

Les dones d’aquesta edat plena tenen una generositat física desconcertant i un s’hi pot trobar tan a la vora que pot sentir el vertigen de la voluptuositat. I és que tan bregades com estan en un tracte cos a cos continu amb la criatura, vestint-la o banyant-la, han oblidat la transcendència arrogant que la dona jove atorga al contacte físic. El cos ja no és un bé preciós que cal dosificar astutament per atendre la prioritat última que és la recerca de parella. Ara és la seva una carn oberta i esgotada, satisfeta i estovada, feta ja a les més dures condicions, i que es deixa acaronar sota una mirada maternal.

Una d’aquestes dones precioses que es troben en el punt exacte de la vida és la meva. Fa uns anys va succeir-me un fet inimaginable. En anar a viure amb bessons i senyora a la seva ciutat d’origen, Mataró, sobtadament vaig trobar-me a prop d’una generació completa de dones que, com ella, estaven sent mares. Mai no he tingut tanta bellesa a tocar. L’efecte panoràmic era fascinant. Quan passegem i troba una amiga, jo me les miro com recorden malifetes escolars. Fugaçment tornen a ser nenes i veig ben clar el resultat del transcurs de tres dècades. I em passa que sento llavors una tendresa pertorbadora que, per sort, en dir adéu, s’esvaeix suaument del meu ànim.

Al parc encara sonen xiulets però els nens cansats busquen ja els braços de les mares. El lloc es va buidant i és hora d’anar a la biblioteca. Potser la Laura, la Patri o la Mònica hi explicaran un conte. L’Ariadna s’acosta amb els bessons polsosos, saltironant. Acabo, doncs, les notes. M’aixecaré i, sense que entengui el motiu, li faré un petó.”

Ja ho dic: una meravella.

—————————————————————————————-

(*) Al meu parer un dels cervells més ben moblats de casa nostra. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!