Totxanes, totxos i maons

Ahir, a propòsit de la primera actuació de la cantant bretona Nolwenn Leroy en terres catalanes del Nord (vegeu aquí), vaig publicar a Vilaweb aquest article:

La primera notícia que vaig tenir de Nolwenn Leroy (Finistère, Bretanya, 1982) em va arribar a principi d’any. Un bon amic coneixedor de les meves flaqueses em va passar un enllaç a You Tube en el qual una noia molt jove d’aparença clarament rockera interpretava en directe un tema tradicional que fa una pila d’anys Alan Stivell va popularitzar, la ‘Suite Sudarmoricaine’…  (n’hi ha més)

… amb una força i una convicció que difícilment deixaven indiferent a qui la contemplava

Per aquelles coses que de tant en tant passen a la xarxa, aquest enllaç en concret (n’hi ha tres o quatre més també molt recomanables) va ser retirat de You Tube uns mesos després, però afortunadament vaig tenir prou temps per a poder entrar en el món d’aquesta cantant nascuda prop de Brest, que va començar la carrera musical l’any 2002, quan va guanyar el primer premi d’un concurs de televisió destinat a descobrir nous talents musicals. De resultes d’aquell triomf, entre 2003 i 2009, va enregistrar tres discos en llengua francesa amb un èxit diguem-ne que suficient.

L’impacte gros, però, va ser quan a final de 2010 Nolwenn Leroy va publicar ‘Bretonne’, una col·lecció de tretze cançons extretes, la majoria, del repertori tradicional del seu país, la meitat de les quals cantades en bretó. Per si encara quedava algun dubte sobre les intencions del projecte, les fotografies de la coberta i la contracoberta del disc ens mostren imatges de la cantant a l’edat de cinc anys abillada amb el vestit tradicional de les dones bretones.

El disc ha obtingut un èxit enorme (més de mig milió de còpies venudes els primers sis mesos), cosa que no ha d’estranyar gaire si es té la sort de poder-lo escoltar amb atenció: és molt bo. M’apresso a dir que ara com ara no s’ha comercialitzat a casa nostra i que a la botiga d’iTunes és possible comprar els tres discos anteriors de la cantant però no pas aquest. En canvi, a Spotify en podeu fer un tast complet.

La passada Setmana Santa vaig tenir la fortuna de visitar la Bretanya i vaig poder constatar de primera mà com valoren els bretons la nova dimensió de popularitat que aquest disc de Nolwenn Leroy ha donat a la música de la seva terra.

Us en donaré dos indicis:

La família que ens va acollir a casa seva, coneixedora del meu interès per la música, no va tenir el més mínim dubte a l’hora de preparar-me un obsequi de benvinguda: el disc de Nolwenn Leroy. Una demostració del legítim orgull amb què els bretons pregonen els valors de la seva terra. Aquest indici es va complementar dos o tres dies després amb la visita que vaig fer a la secció de discos de l’FNAC de Rennes: a l’apartat de música del país, al costat dels Stivell, Didier Squiban o Bagad Kemper, els llocs d’honor els ocupava ‘Bretonne’.

Aquesta és, doncs, la meva experiència al voltant d’aquesta cantant de veu potent però alhora dúctil, plena de matisos (penso, per exemple, en l’esplèndida versió que fa de ‘Greensleves’) que aquesta nit els nostres germans rossellonesos podran veure actuar per primera vegada a les seves contrades.

Però això no és tot. Resulta que Nolwenn Leroy és dona d’idees clares i d’arguments ben armats. A principi d’abril el periodista Fabrice Pliskin va publicar un article a Le Nouvel Observateur (vegeu-lo aquí) sobre la cantant i el seu exitós disc en el qual s’embrancava en una sèrie de consideracions ofensives no només per a ella i la seva llengua sinó, per extensió, per tota la gent de la Bretanya i les seves tradicions (per cert, els sona tot això?). Fins i tot, en una apoteosi del cretinisme, el periodista es permetia ironitzar sobre el cognom Leroy titllant-lo de ‘molt poc republicà’.

Doncs bé, en el número següent de la revista la cantant va publicar una extensa rèplica (vegeu-la aquí) en la qual diu coses tan assenyades com: ‘Poso a la seva disposició el meu pedigree: família de treballadors i de mestres, socialistes i ateus en la línia de Ferry i de Jaurès. Aquest article m’ha sorprès també per la incitació a l’odi quan precisament estem vivint una època en la qual és més necessari que mai fer de les diferències un factor d’enriquiment’.

Tot un personatge digne de ser seguit de prop, aquesta recomanable Nolwenn Leroy, que aquesta nit actua al Barcarés. Com hi ha món!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!