Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Quan a Itàlia ens pregunten d’on venim i responem que som de Barcelona cada vegada és mes rar que diguin ‘ah, spagnoli’. De fet, la majoria de vegades no calen més especificacions per bé que sempre que podem nosaltres hi afegim un ‘siamo catalani’ perquè les coses quedin ben clares.

Només a dos llocs ens hem trobat que la nostra condició de ‘catalani’ l’han acollida amb mostres inequívoques de complicitat: a Palerm i a Nàpols. En aquests dos llocs la conversa l’han continuat dient-nos que saben molt bé de què parlem perquè de la mateixa manera que els catalans no som españols ells es consideren sicilians (o napolitans), no italians. ‘È molto differente’, diuen.

Aquests dies que hem passat a Nàpols la conversa s’ha suscitat amb la gent que porta el quiosc de diaris que hi ha a la plaça de Dante, a tocar de la parada del Metro i de Port’Alba, una de les portes antigues de la ciutat que acull una dotzena de llibreries de vell que mereixen una visita tranquil·la i atenta. Però estic segur que s’hauria pogut reproduir en uns quants indrets més.

Sense entrar en detalls històrics sobre Alfons el Magnànim i el Regne de les Dues Sicílies (si voleu ampliar coneixements vegeu aquí) salta a la vista que aquesta gent és molt especial. I, realment, molt diferent de la que et pots trobar, per exemple, a Florència, Roma, Bolonya o Torí. Per començar esmentaré la llengua que parlen: el napolità. Una llengua vivíssima i en plena efervescència a tot arreu, que per a mi és gairebé impossible de desxifrar quan la sento parlar i que, escrita, remet a l’italià però de manera molt llunyana perquè és plena d’apòstrofs i de mots abreujats i apocopats (vegeu aquí).

No cal ser gaire observador per adonar-se que el napolità és efusiu, cridaner, directe i apassionat. Viu el carrer com una continuació de casa seva, i la presència habitual de roba estesa en seria el símbol més evident. En pocs llocs com a Nàpols he percebut més clarament la diferència que separa la Itàlia del nord de la del sud. I arribat a aquest punt és quan entenc millor el fenomen Maradona, icona omnipresent a la ciutat, i que mereixerà un apunt específic com no podia ser altrament.

Les dues lligues que va guanyar el Nàpols amb l’astre argentí –més la tercera, que varen guanyar espectacularment la temporada 2022-2023– són fites històriques que han quedat marcades a foc en l’ADN dels napolitans, fossin o no ‘tifosi’ habituals de ‘San Paolo’, l’històric estadi rebatejat com ‘Diego Armando Maradona’ l’any 2020, gràcies a un acord municipal aprovat tot just quinze dies després que el futbolista es morís.

És important de remarcar que la lliga de futbol italiana –coneguda també com ‘sèrie A’— va començar a disputar-se l’any 1929 i que d’aleshores ençà només quatre dels noranta-cinc campionats han estat guanyats per equips del sud. Dos equips, més exactament: el Càller, de Sardenya, que va guanyar el seu únic ‘scudetto’ (vegeu aquí el curiós i poètic origen d’aquest nom) el 1969, i els tres títols del Nàpols obtinguts els anys 1987, 1990 i 2023. La resta se l’han repartit equips de ciutats del nord com Gènova, Bolonya, Torí, Milà o Roma principalment. No sembla pas una casualitat.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!