Totxanes, totxos i maons

Cada vegada estic més convençut que hi ha llocs especials. Indrets normals a primera vista però que posats en contacte amb determinades influències esdevenen escenaris de situacions peculiars.

Jo en sé d’un, d’aquests indrets. És la cabina d’extracció de sang del tercer pis de la clínica Delfos de Barcelona. El lloc on cada any passo la revisió mèdica que l’empresa on treballo té contractat pel seu personal.  (n’hi ha més)

En aparença és una cabina com totes les altres: uns quatre metres quadrats de superfície, un silló amb braços perquè el pacient hi segui relaxat, uns ganxos a la paret per penjar-hi la jaqueta i una tauleta damunt la qual la infermera té disposats tots els estris que necessita per fer l’extracció.

Tot això en aparença perquè, de fet, en aquell reduït espai es conjuren uns estranys vectors propiciatoris d’escenes insòlites. Ara fa dos anys vaig viure-hi una estranya cerimònia de la qual el senyor ZP i un servidor vàrem sortir investits amb la categoria de germans de sang (vegeu aquí) i avui, en aquell mateix espai, me n’ha passat una altra de les que valen un credo (i mai tan ben aplicada, l’expressió).

Entro, saludo i mentre em trec la caçadora sento que la infermera em diu “Feia anys que no em saludaven d’una manera tan mística”. “Mística?”, li pregunto tot sorprés. “Ho dic per això de Déu-vos-guard que m’ha dit en entrar. Feia anys que no ho sentia.”

No cal dir que m’he quedat de pedra -“Ai, Déu meu”, he pensat més concretament- però no he seguit perquè la dama de blanc ja m’estava lligant la cinta de goma que escanya el braç per inflar les venes. Justament el senyal perquè jo desconnecti i em posi a mirar cap a una altra banda.

Acabat el ritual amb la xeringa i amb el colze en posició de fer botifarra tot aguantant el cotonet he représ el tema: “Deu fer temps que no freqüenta la gent d’aquí”, li he dit. “Ui, que va. Sóc barcelonina de tota la vida.”

Tot i la sagnia encara he tingut capacitat de reacció i mentre em tornava a posar la caçadora se m’ha acudit de dir-li: “Doncs miri, posats en la cosa mística acabarem de fer el fet tal com Déu mana: Adéu-siau.”

Ha somrigut i se n’ha anat a buscar la següent víctima.

(Després, pensant-hi, m’adono que encara vaig fer curt a l’hora del comiat: podia haver-li dit perfectament “Fins l’any que ve si Déu vol”. Déu n’hi do…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!