Totxanes, totxos i maons

Fa uns quants anys -em refereixo a aquella època que encara podíem veure TV3 sense sentir vergonya aliena- el gran (i oblidat) Miquimoto va explicar molt seriós (suposo que va ser a un ‘Persones humanes’) que quan arribava el mes d’agost Carles Francino deixava enregistrats cada diumenge tots els TeleNotícies de la setmana següent i així podia anar-se’n tranquil·lament de vacances amb la feina enllestida.

Aquesta facècia m’ha vingut a la memòria perquè des de fa un mes aproximadament el diari El Punt Avui ha començat a posar en pràctica un canvi de plantejaments que em sembla molt interessant. I radical. Fins al punt que em sembla que el seu cas -que ara explicaré- és, ara com ara, únic al món (o així m’ho sembla).

Resulta que des del dimarts 9 de gener a les pàgines interiors del diari El Punt Avui es publica cada dia… la portada del diari de l’endemà.

Això obeeix a un canvi, no només en el disseny i l’estructura del rotatiu, sinó a una manera d’interpretar quina és la missió que els diaris de paper tenen en aquest vint-i-quatrè any del segle XXI, era de les comunicacions instantànies i indiscriminades. Una missió i, sobretot, un futur que -ai, las- en un termini més o menys curt els aboca a la desaparició.

L’edició del diumenge 7 de gener anunciava a la portada els canvis que eren a punt de posar-se en marxa. El diari, deia, ‘aposta pels reportatges i les entrevistes i canvia el model de portada i les capçaleres del cap de setmana’. I a l’interior dues pàgines entraven en detalls sobre les característiques d’aquesta nova etapa: ‘El Punt Avui presentarà a partir del dimarts canvis importants tant en el fons com en la forma. Sense deixar de banda les notícies del dia a dia, que continuaran ocupant un espai important al diari, l’aposta per la informació d’altres gèneres periodístics serà a partir d’ara determinant’. I un parell de paràgrafs després: ‘… la nova proposta no es limita a una suma de continguts de cap de setmana. Serà cada dia, que el diari presentarà uns treballs, unes informacions de fons que ens convidaran a anar una mica més enllà de les notícies del moment…’

Una altra novetat és que a la capçalera, a part del llaç groc que des de fa cinc anys proclama la dignitat insubornable de la gent que fa el diari, s’hi han incorporat els quatre conceptes que defineixen els seus principis editorials: ‘Diari independent, català, comarcal i democràtic’.

El dijous 11 de gener Vilaweb publicava una extensa entrevista de Ramon Barnils a Joan Vall Clara, propietari del Punt Avui i responsable d’aquests canvis, que podeu llegir íntegrament aquí.

Cap a mitja conversa Barnils pregunta: ‘El Punt Avui ha estrenat nou disseny en paper. Si ho he entès bé, busqueu més el tema propi. I les declaracions i contradeclaracions del polític de torn, no les voleu. Per què?

I Vall Clara respon: ‘Fa anys que diem que això és el que ha matat el paper, perquè quan sortim ja som antics, expliquem el que ja han dit les televisions i ràdios. El que van dir i fer ahir. Des de la convicció que el paper té els dies comptats, com els té la ràdio generalista, i com els té la televisió de seguiment, jo dic, si igualment estem condemnats a ser enterrats, divertim-nos d’aquí fins aquell dia. Jo ja sé que m’he de transformar en un producte digital. Ja ens hi transformarem, però en aquests moments les opcions de fer un bon producte digital ja s’ha vist que són limitades…’ (els destacats en vermell són meus).

És a dir: Joan Vall Clara sap que el comprador d’un diari no hi busca tant les notícies d’ara mateix (això passava fa vint anys; avui quan sortim al carrer sabem moltes més coses de l’actualitat de les que el diari, fabricat unes hores abans, ens pot donar a conèixer) com els continguts diferencials. Aquells factors particulars que defineixen un mitjà i la franja de públic al qual s’adreça. Aquest procés implica apostar molt més pels continguts i per l’opinió i deixar l’actualitat general en segon pla.

Un procés, ai las (una altra vegada), que és irreversible i que, com he dit, té un final a mig termini (*): la desaparició de la premsa de paper. I un procés al qual crec que s’aniran adaptant en els propers dos o tres anys la majoria dels mitjans escrits. Cadascun d’acord amb el seu tarannà.

La situació és nova i no amago que a mi, que des de fa seixanta anys cada dia he comprat almenys un diari de paper, em desagrada i m’entristeix. Però crec -i ho assumeixo- que els signes dels temps van cap aquí. I mentre la biologia em doni possibilitats de seguir de prop aquests canvis, miraré d’entendre’ls i adaptar-m’hi el millor que pugui.

—————————————————————————————–

(*) Un procés que m’imagino que, pel que fa a les cent cinquanta persones que ara mateix treballen al Punt Avui, es deu haver rebut amb opinions dividides i amb reticències. O potser no. Tot és qüestió de com se’ls haurà explicat aquest canvi de paradigma que acabo de comentar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!